dissabte, 30 de gener del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


¿Què serà que jo amb un de sol
mai no n'he tingut pas prou;
que amb dos no hi veig consol
ni amb tres no tinc ni un goig nou,
ni quatre no em poden fer contenta
car en necessito cinc per anar calenta?

Solució: EL GUANT

dijous, 28 de gener del 2010

Cementiris.

Fa molts i molts mesos que, en previsió d'això que ha acabat indefectiblement passant, ICV, ERC i CiU vam proposar al Parlament una Resolució que desautoritzés, en nom de la sobirania popular (puc dir-ho així, perquè així és), qualsevol intent d'instal·lació d'un "Cementiri Nuclear" a Catalunya. Aquella Resolució va ser aprovada. Només amb els vots afirmatius dels Grups Parlamentaris esmentats. No va ser unànime, doncs, però amplament recolzada. En tot cas, aprovada per majoria. Una Resolució parlamentària obliga el poder executiu (el Govern). Segurament no, en canvi als municipis (el poder local); per bé que aquests haurien d'estar atents a allò que ordena el Parlament, car també és el seu, de Parlament.
Jo no trec ni una engruna de sobirania als ajuntaments. I encara menys als petits i de zones rurals. Prou feina tenen a sostenir la població, a donar-li serveis suficients , i a empènyer les possibilitats de les economies locals... Però és cert que un municipi -Ascó o quin sigui- no acaba de tenir el dret absolut a prendre una decisió tan d'abast territorial com és la idoneïtat per acollir tots els residus nuclears de l'Estat espanyol.
Hi ha assumptes que transcendeixen l'àmbit territorial propi d'una administració local, perquè al capdavall són de naturalesa territorial -o nacional- i han de ser resolts d'acord amb la dimensió d'aquesta naturalesa i segons allò que el territori concernit -o la nació- acabi consensuant o decidint.
Contràriament, hi ha afers que no poden ser resolts per l'executiu de la Generalitat o (com és el que ens ocupa) l'Estat; a pesar que els siguin assumptes propis, perquè afecten directament un territori concret en el qual esclaten les voluntats contradictòries. Aquesta paradoxa s'ha donat damunt d'Ascó. Ni l'Estat no ha considerat el territori de Catalunya, , ni l'Ajuntament d'Ascó no ha considerat la comarca i la geografia més o menys pròxima a què afecta la seva decisió. Mentrestant, la Generalitat ha estat obviada per un i altre. I el Parlament negligit per tothom.
Com sol ser costum a casa nostra, s'han menystingut els debats previs i els possibles consensos posteriors. S'han passat ben de llarg les raons de la gent (unes i altres raons), com si la gent no tingués dret a dir-hi la seva sempre i especialment en un tema d'aquesta dimensió. Després ens queixem de la distància infinita entre les administracions, "els polítics" i el poble al qual es deuen unes i altres!
Els mitjans de comunicació s'han abraonat sobre la notícia. Però han ajudat a dilucidar els pros i els contres d'una instal·lació d'aquesta mena?
Catalunya massa sovint és una olla barrejada en ebullició. Sovint enyoro aquell "seny ordenador" que reclamaven Eugeni d'Ors i l'estol de noucentistes. ¿Com podem construir la nació sense criteri sobre les coses nostres, sense debat, sense consensos mínims, a cops de partidisme polític i d'abraonament informatiu?
De vegades, una notícia no és més que una notícia. Però sovint fem notícia d'allò que és debat. De vegades una polèmica no és més que una polèmica; però massa sovint en fem una qüestió de força i no pas de seny.
Em permeto de dir que el seny, en el cas d'Ascó, aconsellava desdir-se de la candidatura. Per raons de salut preventiva, per avenç en la substitució de l'energia nuclear i per construcció nacional.
Som presoners de les nostres parets de vidre. I risquem de ser cridòria en un cementiri.

diumenge, 24 de gener del 2010

"La llotja", el Palau de Congressos de Lleida.


Lleida, de fa anys, ha mostrat més que sobradament la seva vocació firal. Són moltíssims els certàmens, les mostres, les fires, que organitza la ciutat al llarg de l'any. Darrerament, la ciutat també ha revel·lat una capacitat i una atracció molt grans per a l'organització de congressos i de convencions, lligats a les fires o al marge d'aquestes. Són ja nombroses les entitats que trien Lleida per celebrar-hi les seves reunions de treball o per per presentar-hi les seves novetats empresarials: productes, línies de recerca...


Aquestes circumstàncies les coneixíem l'ex paer en cap Antoni Siurana i un servidor, que amb ell, era segon titnent d'alcalde gràcies a un durable pacte entre el PSC i ICV. Per això vam entestar-nos a trobar la manera d'elevar sobre la ciutat un equipament específic per a la celebració de congressos, pròxim al recinte firal. "La Llotja" té aquest origen. Tota la preparació administrativa va concloure abans que Siurana deixés la Paeria per fer-se càrrec de la Conselleria d'Agricultura, però no encara la tria del projecte arquitectònic, que va córrer a càrrec del seu successor a l'alcaldia: Angel Ros.


Jo vaig voler que l'equipament -contra el criteri de l'alcalde Siurana- fos del tot públic i municipal. La solució, després d'agres debats, va venir decantada cap al meu criteri. Ara, "La Llotja" és pública gràcies a la venda dels terrenys municipals urbanitzables annexos al que ocupa l'equipament. Fou una operació estupenda, perquè pagà del tot l'obra del Palau de Congressos, batejat amb el nom de "La Llotja". Eren bons moments, aquells... I vàrem tenir sort.


Feia falta. I feia falta que el palau fos ben singular, capaç d'atracció i capaç de competir amb els d'altres ciutats de l'entorn: Lleida ha de ser la 2a. ciutat catalana en turisme firal i congressual. Aquesta voluntat ja fa temps que forma part de la planificació del nostre futur econòmic i cultural i no pot fallar.


Ara ens queden pendents dues accions: enderrocar el "Palau de vidre" -que ha servit fins ahir d'alberg de les convencions- tot recuperant per als jardins "elisis" l'estany que hi havia abans que la mola de vidre i de mal gust s'hi plantés com un gegant matusser. I ens fa falta ordenar i millorar l'espai i els equipaments firals, perquè encara avui són com una mena de mas robat que no s'adiu a la tradició ni a la voluntat de futur que té Lleida en matèria de promoció de fires. El suport de la Generalitat a aquest objectiu ha de ser un dels fils conductors de la campanya electoral pròxima. L'equilibri territorial en les oportunitats econòmiques ´-que cada cop és més cert- també passa per la Fira de Lleida!

El diumenge, toca endevinalla.


Sóc petita, i rabiosa com un all;
de pes, jo no en faig ni un carall,
però ni amb totes dues mans
no em sostindrien els gegants.
Amb moltes altres jo faig colla
i totes juntes, fem que bulli l'olla.
Solució: LA BRASA.

diumenge, 17 de gener del 2010

S'envola Ponent.


Avui el President de la Generalitat ha inaugurat l'aeroport del Ponent de Catalunya: "Lleida-Alguaire". Duu el distintiu internacional ILD, que recorda la Ilerda romana victoriosa sobre els íbers comandats per Indívil i Mandoni.

Durant l'acte oficial s'ha parlat d'"equilibri territorial". Aquesta vegada és innegable l'acció. L'aeroport, amb una inversió de 95 M€, és un fet d'idubtable voluntat governamental d'atorgar oportunitats a les Terres de Lleida. Com ho és -després de tanta desídia o incapacitat convergent- el sistema Segarra-Garrigues, a desgrat i tot de les polèmiques europees i nacionals.

Quan l'aeroport no era sinó una quimera, alguns s'entestaven a emplaçar-lo a Alfés, on encara hi ha l'aeròdrom esportiu just a fregar de la timoneda més singular de les estepes occidentals. ICV va dir que era un error: no només per la necessitat de preservar el PEIN, sinó també perquè allí, la superfície aeroportuària no hauria pogut créixer, si mai fos necessari. Algun cop i molt asistemàticament, ICV va proposar l'alternativa dels plans d'Alguaire, bé que sense cap ciència aeronàutica. Deu haver estat la casualitat que finalment hi fes cap, molt encertadament.

La pregunta, ara, és aquesta: serà rendible? Davant del dubte, qui més qui menys conclou que és millor tenir-lo que enyorar-lo. Si judiquem per la massa crítica de població i hi sumem l'interès que l'aeroport pot significar per a un turisme hipotètic, hem de concloure que la rendibilitat es preveu més viat escassa. Però si valorem l'equipament com a plataforma logística, aleshores hem de concloure que és tota una oportunitat per al Ponent català. En efecte, la producció agrària, càrnia i alimentària que fa el territori -en quantitat i en qualitat, alerta!- és peremptòria i exigeix una distribució ràpida i el més acostada possible als centres de distribució. L'oportunitat d'apropar Lleida als mercats no val només per a la producció agroalimentària; és òptima igualment per al comerç, per als congressos, convencions i fires en què els ponentins ens estem especialitzant, o per a les sinergies en matèria d'nvestigació i de transferència tecnològica. La recerca, a Lleida, comença a ser més que important, sobretot la que es fa a la Universitat (medicina, ramaderia, silvicultura, producció alimentària...), però també la que explica miracles empresarials en factura de maquinària més que competitiva.

De manera que ara, amb l'aeroport Lleida-Alguaire, tenim un futur que caldrà saber usar. No podem pas permetre que l'equipament sigui només per a les excurisons i les incursions dels caps de setmana. Ni que sigui un dèficit massís orbitant els pressupostos públics.

Fa molt de temps que, personalment, vinc explicant que és imprescindible la celebració d'una cimera de treball -no hauria d'importar el temps que s'hi esmercés- en què el teixit empresarial divers, els operadors turístics i de restauració, la universitat, els sindicats, les organitzacions agràries, les cooperatives agrícoles i les administracions, avaluessin l'abast d'una oportunitat tan singular com la que acabem d'inaugurar. Que n'avaluessin l'abast, que vegessin quin compromís hi poden prendre, quin ús en poden fer, a benefici propi i del territori sencer. Potser li correspon al flamant Consorci...
Com que tenim poca massa crítica, Andorra ens és important, però sobretot n'és la creació de sinergies territorials pròpies, la decisió econòmica d'usar l'aire per comunicar-nos amb el món més despert i per fer-hi millors transaccions, que és com dir, fer créixer el valor afegit d'allò que produïm o que podem produir. Potser Reus i Girona no ho necesitaven, això: tenen la mar a tocar. Nosaltres no en tenim, de mar, però tenim la mar de béns i la mar de patrimoni. Cal, doncs, que béns i patrimoni es posin a volar.

El President Montilla hi ha encertat de ple, en el seu parlament. Ha dit, si fa no fa, que l'Administració no oblidarà el suport necessari; però que és responsabilitat del territori que l'aeroport sigui una peça crucial en la seva economia a partir d'ara.

Sigui, doncs!

dissabte, 16 de gener del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


Mai no hipoteco ma masia

ni la llogo, ni me l'he de vendre;

ningú no me l'ha de prendre

car amb mi la duc, tohora on sia.
Solució: efectivament, el CARAGOL

dijous, 14 de gener del 2010

Els "bonistes" i els altres.




L'edició que tinc a casa del Diccionari General de la Llengua Catalana d'en Fabra no recull el terme "bonisme". Però puc aproximar-ne una definició segons els que l'usen amb evident mala bava: "pràctica (política) dels grups socials que (fal·laçment) consideren preeminent la innocència edènica i connatural de la bondat humana".

Vaig sentir per primera vegada l'ús d'aquest mot en boca de dirigients conservadors del país. L'utilitzaven com una llança contra els repsonsables polítics d'ICV -i contra algunes organitzacions de solidaritat- a propòsit de la defensa del dret humà a emigrar i a arrelar en una terra diferent a la nadiua. "Aquí no hi cabem tots" era el preàmbul que tensava l'arma: "El bonisme és una demagògia perillosa. Els bonistes destruiran la nostra cultura, la nostra estrcutura social, econòmica", era l'arma llancívola.

Avui l'he tornada a sentir, de boca de la inefable Rahola, assot dels que anem errats. Darrerament són quasi multitud, els que usen la paraula. I el camp de referència del mot, és a dir, els objectius de la llança, s'ha eixamplat no poc. Són bonistes els animalistes, els que s'oposen a la tortura dels toros a l'arena, els que volen erradicar els OGM, els que creuen que 80 Km/h és una velocitat sàvia i prudent en les entrades a les grans urbs. També són "bonistes" els que creuen que el diàleg cultural és millor camí que no pas la histèria de confrontació. O els que es comprometen per una Palestina lliure i un lliure Sahara. Són "bonistes" els que fan solidaritat internacional sobre el terreny, o els que proposen un impost sobre els grans moviments de capitals dineraris. I etcètera. Hi ha una enorme llista de "bonismes" perpetrats per una creixent llista d'estúpids (o falsaris) "bonistes".

Pel que fa a mi, no remeto ningú ni a Francesc d'Assís, ni a Jean Jacques Rousseau. Em dirien il·lús de pota blava, o carcamal dels nassos. I tanmateix, vet ací Sòcrates, Horaci, Thomas Moro, Montesquieu, Whitman o Saint-Exupèry...

Qui vulgui llançar l'arma contra els "bonistes", pot fer un passeig per la Calàbria rabiosament contemporània, o per les "banlieus" parisines; pot viatjar a les ribes àrtiques encara xopes de la sang dels elefants marins; al cor de les petites illes del Pacífic que imploraven fa dos dies a Copenhagen; a les selves amazòniques desforestades per les hamburgueses. Poden, també, visitar Càritas Diocesana de Catalunya o Arrels...

No es tracta de professar el credo de la bondat innata dels humans, sinó de fer de la justícia social, de l'equitat, i de la conservació dels béns naturals l'expressió de la intel·ligència social. Just això: la intel·ligència contra l'astúcia, contra el cinisme social dels astuts.

La intel·ligència de la noblesa sempre és nova i sorprenent. L'astúcia del cinisme, en canvi, és tan vella com el dimoni. I sempre ha pudit a sofre, com el volcà al punt de l'esclat.

dilluns, 11 de gener del 2010

VICtimari?


Vic havia estat, fa uns pocs anys, una fita per als educadors i educadores assenyats i renovadors del país. La ciutat d'Osona va fer el miracle de poder distribuir els infants i adolescents de famílies immigrades entre tots els centres educatius que posseeix; tant públics (relativament fàcil) com privats (una molt lloable iniciativa dels titulars). I ho va fer amb un consens social més que encomiàstic. Si Narcís es contemplava en l'espill de l'aigua, els educadors i els responsables polítics de l'educació ens contemplàvem en el mirall vigatà.
Després va ser que Vic inicià -no en solitari, però quasi- la mala idea de les "aules d'acollida segregades". Aquesta iniciativa em semblà -i ho vaig dir- una mala idea. Les segregacions són contradictòries amb les acollides. Si l'argument és massa capciós, diré que les segregacions -encara que siguin d'acollida- acaben segregant.

Que el govern municipal de Vic hagi decidit ara -l'alcalde és un altre, encara que del mateix signe polític- que no empadronarà els immigrats i les immigrades "no legals", és el pitjor regal de Reis que Catalunya podia rebre. Una dona immigrada "il·legal", embarassada de vuit mesos, on infantarà? Quina casa podran llogar ella i el seu marit per a l'infant que arriba? En quina escola bressol acolliran aquest infant? Negar el padró, no ho va fer ni Herodes.

Negar el padró és negar el dret a arrelar. Es negar el dret a una residència (principi fonamental entre els fonamentals principis). Es, definitivament, negar el dret a tenir un lloc en el món.

La "il·legalitat" és una causa suficient per aïllar en el no res de vidre translúcid un ésser humà?
Alerta, que es comença amb qüestions tan artificials com aquesta i s'acaba fent categoria de coses tan artificioses com el color de la pell o el so que fan els noms propis. O és que no coneixem com ha anat el món -com li ha anat al món, vull dir!

Alerta, que la xenofòbia impregna tota matèria: matèria dreta, matèria esquerra, matèria confessional, matèria identitària... Són d'aquests materials, els grups que governen a Vic (CiU, PSC, ERC)

Una de les inclinacions més bàrbares de l'home és la repulsió xenòfoba cap a l'altre. Una altra és la repulsió homòfoba. I una altra, encara, és la fòbia al credo aliè.

El dret a "residir" és el dret a "exisitir per/amb als altres". Podem sobreviure sense una identitat, encara que sigui amb sofriment. Però no podem fer-ho sense viure entre els altres, amb els altres... I entre "els altres" -cadascú és "altre"- mai no n'hi ha dos d'iguals. Aquesta és la meravella de la creació diversa, aliena a la voluntat humana. La meravella de la cultura -pròpia de la voluntat humana- és usar aquesta diversitat per fer-ne creació.

Vic és moltes, moltes coses bones. Entre elles, una llum en l'educació i un estel polar en les edicions humanístiques. Que no l'embrutin els prejudicis d'uns governants que potser -dic potser- ensumen massa vots. Ensumar vots pot perjudicar greument la salut pròpia i la dels que són a l'entorn.

diumenge, 10 de gener del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


A fe que visc fent voltes,

en una sínia, a poc a poc.

Les meves passes són resoltes,

mes mai no em moc,

presoner, del mateix lloc.
Solució: EL RELLOTGE.

dissabte, 9 de gener del 2010

Candidat.



No sé si el substantiu "candidat/a" té a veure poc o molt amb l'adjectiu "càndid/a". En tot cas -i en el meu cas- el joc de paraules té no poc interès. He encapçalat moltes llistes elctorals, al llarg dels anys. I en moltes ocasions, he tingut consciència que era una "candidesa" imaginar que podia ser electe... Un partit menut, amb poquíssims recursos, exigent, que reclama impostos per redistribuir riquesa i que exigeix una economia neta amb les finances i neta amb el planeta (una rima fàcil, perdoneu), té les coses molt peludes.

La constància nostra, l'obstinació en els principis i la dedicació a la gent, han acabat donant resultats. De manera que aquella "candidesa", si de cas, ja només ho va ser interior, patrimoni de l'ànima. En efecte, segueixo creient que la política és consubstancial a la paraula. Digueu-me "càndid", si us és grat...

En efecte, els únics éssers de la Terra que parlen som els humans. De manera que humanitat i política són indestriables. Digueu-me càndid, si us sembla, però jo segueixo creient que l'exercici de la política democràtica és l'únic instrument de les comunitats humanes que aconsegueix doblegar la tendència humana -també connatural- a l'acumulació de béns en mans d'uns pocs -o d'uns pocs territoris- en detriment de la majoria. L'equitat -segueixo pensant-i la igualtat d'oportunitats només l'assegura la política. I encara si aquesta és d'esquerres. Podeu dir-me "càndid" si us és grat: la història de la humanitat ¿no avala això que dic?

Avui, les meves companyes i els companys meus m'han escollit, doncs, primer candidat d'ICV per les Terres de Lleida al Parlament que ha de configurar-se l'any que som: el 2010.

Això és rellevant, per a mi, és clar. I molt. Però el que més m'ha commogut han estat les intervencions dels i de les responsables territorials del partit. Han estat d'una delicadesa exquisida, d'una esplèndida generositat, d'una companyonia extraordinària! Emocionat de veres, hi he pogut sentir l'escalf, el respecte sincer, l'afecte i la solidaritat espontanis amb la meva persona. Digueu-me "càndid"; però sento que ha estat una experiència fondament grata, joiosa i definitivament reconfortant.

¿Com retornaré a aquestes persones que militen en la humilitat d'ICV la seva tendresa amb mi i amb el projecte col·lectiu que som tots junts? L'amistat, la confiança, el lliurament, són càrregues dolces de sentir, però tan exigents com exigent és la responsabilitat de correspondre-hi amb la mateixa correspondència i amb la mesura de la feina ben enllestida. Feina d'un per als altres, que és l'exigència de la gent -potser també "càndida" d'ICV.

No em falta el coratge. No perquè jo en tingui molt, sinó perquè és amb cortage que m'alimenten les companyes i els companys. I reconec, satisfet, que és pel seu aliment que em faig gran.

Digueu-me "càndid", però sé que trobar nutrició en la mà amiga, en la paraula solidària, en la confiança aliada, no té preu.

M'agrada de seguir essent un càndid candidat. I prego als déus que no em canviïn.

dijous, 7 de gener del 2010

Vegem les Vegueries



Avui, els diaris de Lleida publiquen un article meu en què goso de reflexionar a propòsit de l'enrenou que ha ocasionat l'interès del Govern a legislar sobre la nova divisió territorial de Catalunya.

Hi defenso les Vegueries. Però hi poso dues condicions sobre les quals no estic gens segur que ens en sortim: que serveixin com a descentralització administrativa de la Generalitat, i que siguin la condició de desconcentració de poder del Govern i de la capital.

En efecte, qui no és de l'àrea metropolitana barcelonina sap com aquesta part del país ha anat acumulant recursos de tota mena. No nego que hagi estat una sort per a Catalunya en temps de negació política de la nació: el "Cap i Casal" ha servat -gràcies al seu poder- la torxa que indicava Catalunya en l'espai d'Ibèria i d'Europa. Però és innegable que, arribades les llibertats de què disposem fa temps, els governs han permès que Barcelona i entorns seguissin fagocitant possibles creixements de les comarques interiors, pirinenques i occidentals. El centripetisme connatural a les comunitats humanes necessita correctius de redistribució i de reequilibri. Com els necessita el capitalisme: aquest sistema no gens màgic d'acumulació de béns i capitals.

De vegades penso que si Catalunya es desenganxés del comboi peninsular, vascularia inevitablement cap al mar. Tothom s'hauria d'arrapar a les soques dels pins per no ofegar-se en l'aigua mediterrània. Hem crescut tan malament, només cap a una banda!

L'aplicació a Catlaunya del principi de "subsidiarietat" no exigeix, necessàriament, les vegueries, és clar. Però aquestes poden ser-ne un instrument efectiu, si la Llei que les creï no s'embolica en burocràcies i excuses per justificar l'"status quo" actual sota una màscara de modernitat.

No es tracta tant de crear un model administratiu territorial nou (per bé que amb la mel de la tradició), com de bastir un sistema eficient d'atenció governamental i de gestió pròxima als afers quotidians de la gent. No es tracta tant de presumir d'haver romput les "províncies", com d'esmicolar el costum que tot es decideixi (despesa corrent, emplaçament de serveis, geografia prioritària d'inversions...) a Barcelona (o a la capital de província, tant hi fa). Ha passat el temps interpretar els desigs o les necessitats dels territoris no metropolitans des de la comoditat tradiconal del castell: el que va descriure Kafka o un de més accessible, tant se val. El pressupost públic ha de respondre majorment a les demandes territorials, a les necessitats que s'expressen en la diversitat geogràfica i demogràfica del país. I la gestió política d'aquest pressupost ha de tenir evidències palpables, "vivibles", en aquesta diversitat.

La diversitat, sí. Aqueix és el concepte clau per a la construcció del nou món: aquest "altre" que hem jurat que és possible. Bio-diversitat; diversitat cultural; etno-diversitat; diversificació econòmica; diferència i no desigualtat; construccio civil en xarxa; mestissatge en la diferència... La diversitat (fins la de les futuribles vegueries) no és divisió, sinó complementarietat.

Potser mai no n'hi haurà, de "vegueries", a Catalunya. Tal com van les coses, duen mal camí. Tantes tensions polítiques i territorials són indicatiu que tothom estira o arronsa cap a casa. I que això de la diversitat en xarxa, o de la subsidiarietat per a l'equilibri territorial encara no és gens madur entre nosaltres. Potser perquè duem un farcell massa feixuc a l'esquena i no hem sabut desprendre'ns de càrregues que ja s'hi han fet velles i inservibles... Càrregues de pors, de prejudicis, d'interessos...

Millor que hi pensem. Millor que puguem madurar conjuntament -participativament, en diem, ara- una idea de país únic, fort, vanguardista; però necessàriament divers i ric. Ric, precisament perquè és divers; i divers, justament perquè és ric.

dimecres, 6 de gener del 2010

D'estrena.


Heus ací que finalment tinc bloc. Tota la vida d'anar amb llibretes i folis amunt i avall, i ara sóc davant d'una pantalla... Com al cinema, però a l'inrevés. Aquí es veu que sóc jo qui ha d'inventar el món i saber-li donar el just relleu.
La culpa, la tenen els Reis Mags, que ho trastoquen tot. Ahir van passar per casa i em van deixar un cabàs tapat i aquesta cosa anomenada bloc. El cabàs, no l'he volgut descobrir... Des de menut que la temença del carbó em revolta l'ànima. Amb el bloc, en canvi, m'hi he atrevit.
Com amb una joguina nova, ara que les fan tan complexes, plenes de botons i de perns, m'hi perdo. Vaig nèixer sense el gen tecnològic, jo. Es un defecte congènit més greu, avui, que no pas haver nascut home i barbamec.
Els Reis Mags són orientals. De l'Orient Pròxim, s'entén. Ahir al matí bé que devien ser entre Egipte i el Líban, abans d'embarcar-se cap a Catalunya. Em pregunto si van passar per Palestina... Que ho van fer per Israel, ho dono per descomptat. Els que no van poder-hi ser, a Palestina, van ser els manifestants que volien entrar, tot caminant, a Gaza. ¿Els van veure, els Reis Mags, a Egipte? Diuen que sí, i que van passar de llarg, enfeninats a dur-me aquest bloc nou de trinca; enfeinats a dur màquines i nines i telèfons mòbils i perfums a tants balcons d'Occident! A Gaza només hi entra la pena. La pena té passaport i salconduit. La pena; i, de tard en tard, els soldats de Sió, amb les seves armes i amb les ordres al punt de mira dels fusells. Els Reis Mags, ¿no tenen un regal per als infants de Gaza? El que és clar és que no tenen el do de tornar sensats els governants d'Israel (ni els seus aliats, tampoc). O potser no el volen atorgar, aquest do. Al cap i a la fi, tampoc els governants àrabs no semblen reclamar-lo. Es comprensible: allò que no vulguis per a tu, no ho desitgis per als altres.
El cas és que jo estreno bloc, com una criatura amb sabates noves.
Quantes criatures necessiten sabates noves, en aquest món de pols i pedres? Quantes criatures han trobat sabates noves al balcó? I mira que hi van deixar un poc de panís -transgènic, segurament, encara que ells no ho sabien- i un poc d'aigua per als camells!
Hi ha una mena de tristesa a l'aire, el dia de Reis. A migdia, als carrers, els nostres contenidors de brossa vessen de material d'embalatge -mal seleccionat, naturalment-. Hi ha una mena de tritesa a l'aire... Al migdia, als carrers de Jericó, no hi havia material d'embalatge. Ni als carrers pobres de Managua, o de Bogotà, o de Delhi...
Però jo vaig d'estrena.
Els meus pares, el dia de Reis em deien "...i ara, conserva-ho. No ho facis malbé, sents?"
Hauré de conservar el bloc. No fer-lo malbé. Encara que sigui en memòria dels infants de Gaza, de Managua, de Delhi, o de Bogotà.
Ho prometo!