Com més miro d'entendre'ls, més em sorprenen.

Avui hem substanciat en el Ple parlamentari la Resolució que insta el Govern de Catalunya a posicionar-se front a l'evidentíssima incompetència del Tribunal Constitucional per avaluar un pacte entre la sobirania catalana i la de les corts espanyoles: l'Estatut. I a posicionar-se també respecte de la més que dubtosa legitimitat de l'actual composició del TC, en què hi ha membres que tenen el mandat caducat de fa anys i un plaça vacant no coberta. I places que hi han d'ocupar els magistrats nomenats pel Parlament fa temps i que no han tingut encara el permís per fer-ho.

La unitat que exigeix el moment s'ha manifestat contundent en la votació. Només han refusat la resolució els de sempre: PP i C's. Són homes i dones d'una extraordinària fidelitat a la memòria d'un mite espanyol (l'espanyolisme de les croades polítiques i de l'imperi divinal) que va deixar d'exisitir mentre dormien, i que ressusciten, dia sí, dia també, com ho van fer amb el Campeador a les platges de València els seus lloctinents.

A Catalunya, la unitat política no és un concepte vague, ni un caprici retòric, ni un desideratum per a la victòria partidista. Vivim moments extraordinàriament importants. Si el TC acabés ribotant l'Estatut, es trencaria el pacte "constituent" de la democràcia espanyola, perquè es rompria el compromís de l'Estat amb Catalunya, que té l'expressió refrendada pel poble en l'Estatut, aquest pacte que el Partit Popular i altres "joies" d'Espanya han denunciat com si fos un malfactor de l'època del bandolerisme.

En efecte, només amb els moviments unitaris Catalunya ha avançat posicions en el camí cap a la sobirania. No cal fer gaire memòria: Bases de Manresa, Estatut de Núria, Assemblea de Catalunya, el Sant Boi del milió de manifestants... Una cosa és com governem el país (on cadascú és cadascú, amb els seus dolors i amb els seus encerts), i tota una altra és la presència de la nació davant l'Estat. La visita de Mas a Zapatero -Moncloa- va trencar una unitat essencial els dies culminants del naixement del nou Estatut. La negació per part d'ERC del text constituent català sortit de les Corts Generals va acabar esmicolant aquella unitat necessària. Avui rebem les conseqüències d'ambdós actes d'orgull irresponsable i d'estúpides gelosies !

No comprenc l'actitud d'ERC. Em porten francament desorientat, els seus líders. Tenien firmat, com qui diu el pacte de la Resolució abans que s'hi sumés CiU, i quan aquesta coalició ho fa, bo i endurint encara el text de cara al Govern de l'Estat, ERC se'n va, fuig. I anuncia -un cop més, sinó que ara amb altaveu- que la via estatutària és morta. Però no diu quina és l'alternativa per als que volem viure. Ni com es materialitza. Entre la seva "independència" i la realitat present, hi ha un temps que no pot quedar buit: la gent necessita respirar, caminar, ésser. Per arribar a la "independència" d'ERC hi ha passos que cal donar, si cal donar-los: quins? com? quan? quanta gent caminant en la mateixa direcció? amb quina estatègia? amb quina brúxola? I no s'hi val a dir que les "consultes sobiranistes" són una gambada, perquè -essent importants- són només passets de pardal fets en l'aire fràgil i de petjada esborradissa.

Cert que ERC no s'estima l'Estatut: hi va votar en contra després de maldir-ne el contingut. Però aquesta formació no pot proposar la seva gelosia política com a element de construcció nacional. Haurien d'aclarir on són avui. I on és de veritatat que volen anar. I com i amb qui pretenen arribar-hi: amb quina metodologia, amb quanta gent, amb quins suports polítics, amb quines premisses constituents... I mentrestant s'ho rumien, haurien de dir-nos si petgen sobre el terrer o si són àngels fulgents que sobrevolen les misèries de la pobra, bruta, dissortada terra catalana.

Per fortuna, han votat que sí a la Resolució. "Per no trencar la unitat", diuen. Es d'agrair, perquè en efecte han mantingut la cohesió del posicionament dels partits catalanistes i de tradició democràtica. Però no els podem agrair amb la mateixa mesura aquesta forma tan peculiar seva de fer-se exclusius, immaculats, milenaristes salvadors, que ens obliga a interpretar el trencaclosques seu amb què se'ns plantifiquen ara i adés a la plaça pública sota l'estelada... Al final, un passa d'aquest joc a què volen fer-lo jugar. El que és jo, prefereixo les justes de cavallers (sense mort, naturalment), on cada bàndol és nítid, clares les divises i conegudes les esveltes dames a favor de qui justa cadascun dels cavallers sobre son corcer.

El diumenge, toca endevinalla.

Perquè nosaltres hi veiem, tu hi veus;

gràcies a nosaltres tot t'és proper

i no et cal llançar grans veus

perquè et vegin, ni per fer-te saber.

Les coses petites se't fan grans

i les muntanyes que temies et són plans.

Solució: les ulleres.

Debat de Política Agrària al Parlament: contribució d'ICV-EUiA.

Després de la feliç unanimitat amb què va acabar el Debat de Política Agrària al Parlament de Catalunya (14/04/’10) potser convé que se sàpiga què hi va aportar cadascun dels Grups Parlamentaris. No puc –perquè és massa extens- reproduir la meva intervenció (es pot llegir al Web del Parlament)... però sí que voldria deixar constància de les iniciatives que ICV-EUiA va aconseguir incloure en el document de Resolucions parlamentàries adoptades pel Ple.

Naturalment, les Resolucions, un cop aprovades, són patrimoni de tothom. Però és bo que se sàpiga quines van ser plantejades per cadascú. Per això reprodueixo les que va proposar el Grup Parlamentari ICV-EUiA:

* Negociar amb el Govern de l’Estat la defensa d’una nova Política Agrària Comuna que tingui com a eix fonamental un pressupost adequat a les necessitats del sector agrari català a partir del 2013. Concertació prèvia de les condicions amb el sector català.

* Definir i aprovar els instruments d’intervenció per a protegir els espais d’interès agrari davant d’altres usos del sòl. Remetre al Parlament de Catalunya el projecte de Llei d’Espais Agraris de Catalunya.

* Impulsar l’estudi i l’elaboració de la Llei de Creació del Fons de Terres Agrícoles i Silvícoles de Catalunya.

* Treballar per a la consecució d’un Pla Interdepartamental per a l’optimització dels recursos derivats de les explotacions silvícoles i dels boscos de Catalunya.

* Establir mesures per a l’activació de la diversificació econòmica territorial, lligades a les explotacions agrícoles.

* Establir un sistema d’assegurança global o única d’explotació, capaç de garantir la renda mínima en situacions de crisi sectorial (xarxa de seguretat).

* Activar una línia de capital-risc, per emprenedors, empreses cooperatives i altres del sector agroalimentari que despleguin projectes de nova producció, transformació o comercialització de les produccions.

* Assegurar i millorar la iniciativa LEADER impulsant experiències locals o comarcals de “centres de difusió, investigació, concertació d’accions de promoció...” per a les produccions distintives i localitzades en el territori.

* Incentivar les mesures de diversificació econòmica i de promoció de les explotacions incloses en zones d’especial protecció ambiental, tot posant en valor els seus elements patrimonials i ambientals.

* Facilitar l’atorgament de línies creditícies a les explotacions agroramaderes, per a la diversificació i ampliació d’ingressos mitjançant la instal·lació d’energies renovables com el biogàs o l’energia solar i l’eòlica de baixa intensitat.

* Establir un programa interdepartamental per a la promoció de les dones del món rural tant en el vessant econòmic, com en els propis de la vida social.

* Intensificar el suport públic a l’agricultura ecològica a Catalunya.

* Establir les mesures interdepartamentals adreçades a la ramaderia extensiva, especialment la de pastoreig del sotabosc.

* Fomentar la gestió conjunta de les dejeccions ramaderes per a un ús racional dels adobs orgànics i la generació energètica.

* Establir mesures econòmiques i d’assessorament tècnic, adreçades a la modernització de les explotacions, al transport d’animals i a les instal·lacions de sacrifici per tal d’adaptar-les a la nova normativa de benestar animal.

* Orientar el Pla de Modernització de les Cooperatives Agràries Catalanes cap a la producció de productes de qualitat, a la seva transformació primera, i a la seva comercialització.

* Establir mesures per al finançament del circulant i per a les inversions en transformació i comercialització de les cooperatives agràries i de les agrupacions de productors.

* Promoure una nova Llei de Cooperatives que els permeti desenvolupar noves activitats econòmiques, millorar la seva competitivitat i adaptar el seu règim econòmic als requeriments internacionals".

* Elaboració d’un Pla Marc del cooperativisme agrari a fi d’avançar en les línies d’actuació de futur, preveure sinergies i possibilitats d’intercooperació.

* Intensificar el foment i la internacionalització dels productes catalans usant les actuacions del Govern en l’àmbit de l’alimentació.

* Promoure el valor afegit dels productes agropecuaris originats en espais agrícoles inclosos en zones d’especial protecció ambiental (ZEPA, PEIN, Parcs...)

* Crear una nova marca de producte alimentari d’origen català de qualitat, que inclogui tots els productes del camp, a fi de possibilitar-ne la promoció.

* Establir sistemes de garantia de control de traçabilitat en els productes d’importació en la venda finalista acomplint les exigències de la UE.

* Fomentar els sistemes i canals de venda que permetin escurçar la distància entre les persones productores i les consumidores, prioritzant la venda directa als consumidors, Establir un “Acord Marc” amb els productors i les seves organitzacions i amb les administracions locals i supralocals de Catalunya que faci factible la implantació d’una xarxa territorial de comerços de proximitat i de propostes viables de central/s de distribució territorial d’aquests.

* Establir un programa marc territorialitzat de formació per l’emprenedoria de base agroalimentària, amb continguts adreçats al coneixement de l’empresa, del mercat i de les fonts de finançament.

* Incentivar la formació contínua dels agricultors, tot considerant l’aprenentatge per a l’emprenedoria i la gestió d’empreses del sistema agroalimentari.

* Simplificar la tramitació d’expedients per a l’autorització d’obradors d’artesania alimentària i les condicions per a l’inici de l’activitat.

el diumenge, toca endevinalla.

El que tu no vols ni veure
jo m'ho enduc ben diligent.

Tot ho ben amuntego

lluny de la vista de la gent.

Algú ho recull després
i potser hi passa detergent.

¿Qui sóc que faig net

amb un plomall emergent

i tothom em té al racó

com si no em volgués present?

Solució: l'escombra.

Democratitzar la mobilitat.

Aquest cap de setmana, a Lleida, s'ha celebrat el 3r. Congrés Català de la Bicicleta. El resultat dels debats és l'anomenat "Manifest de Lleida": un document de primer ordre per entendre el compromís que la societat catalana -i les seves Institucions al capdavant- ha de prendre amb la mobilitat sostenible. I en concret amb la bicicleta, cada dia afortunadament més present als carrers de tot Catalunya.

L'organització em va convidar a intervenir-hi el divendres. Es tractava de presentar als i a les congressistes l'INTERGRUP DE SUPORT A LA BICICLETA, que ja fa tres legislatures que empara el Parlament de Catalunya. En l'actual, m'ha correspost a mi de Coordinar-lo.

Vaig aprofitar l'avinentesa per explicar el meu criteri respecte dels usos de la via pública en tant que espai de mobilitat. Defenso -i no crec anar gens errat- que amb els trenta anys de retorn a la democràcia, hem aconseguit de fer democràtic un Estat. Tant, que s'ha desconcentrat de poder en favor de les nacions i autonomies que el constitueixen. Defenso que que hem democratitzat molt la gestió política dels municipis (fins a fer-hi experiències participatives importants). I defenso que hem assolit uns nivells considerables (no totals, per desgràcia) de democratització de les relacions en el si de les famílies. Potser ens queda l'¡ambit de l'empresa -de l'economia en general- per treballar: és un os que déu n'hi dó!

Però el que no és democràtic encara és l'espai públic de mobilitat urbana i interurbana. Els carrers de Catalunya i les carreteres que la creuen, segueixen essent possessió dels automòbils i de llurs conductors. Les carreteres són totes per als vehicles a motor. I els carrers i les avingudes de les urbs (petites i grans) tenen reservades tres quartes parts de la seva amplària per als automòbils (privats, la majoria, i públics la minoria). La quarta part restant ens l'hem de partir els vianants, les bicicletes, els cotxes de criatures, les cadires de rodes, el mobiliari urbà, els arbres, les instal·lacions de serveis públics (marquesines, bústies, OPIs, els vetlladors de cafeteries i restaurants, etc.

En canvi, en teoria, el carrer és de tothom. A parts iguals, s'entén. I el dret a la mobilitat és universal.

Quan hem eliminat barreres aqrquitectòniques arreu per facilitar (democratitzar) l'accessibilitat i la mobilitat a les persones amb discapacitats físiques, hem millorat les ciutats per a tothom: ancians, criatures, dones, etc. Ha estat una revolució democràtica en l'espai públic i en el privat, perquè ha atorgat dret de pas i d'accessibilitat universal. Ens ha costat temps d'adonar-nos-en. Temps, inversions i suportar els aücs dels prepotents de sempre.

Aquesta experiència em dóna convicció que adequar l'espai públic per a la mobilitat en les ciutats així com les carreteres per a l'exercici del dret de caminar amb seguretat o de transitar amb bicicleta -també amb seguretat per a ciclistes i vianants- ha de millorar la mobilitat de tothom. I millorar universalment l'exercici del dret a moure's és democratitzar l'espai públic: un dels últims drets democràtics a fer-se real i un dels més tancats -ja té nassos la cosa!- a la permeabilitat democràtica. Quasi tant com el dret dels treballadors i treballadores a participar en l'administració de llurs empreses.

En conclusió: la bicicleta és un instrument de revolució democràtica per a un espai públic de mobilitat universal.

El diumenge, toca endevinalla.

A fe que tinc una existència ben estraya:

mentre mans i ulls em lloen per la forma,

ni una boca que m'esperi s'aconforma

si no engull el que duc a dins l'entranya.

Solució: l'ampolla.

Les dones en el món rural.

Dissabte vinent, dia 17 d'abril, a Balaguer,

ICV promou una jornada de debat

sobre la situació social, cultural i econòmica de les dones

que viuen en el medi rural.

Es pretensió nostra que hi acabem aprovant

un manifest-resolució que tindrà aproximadament els continguts

-un cop revisats i esmenatsper les persones assistents-

que tot seguit s'expressen.

Si la igualtat d’oportunitats és per a les dones encara un objectiu a assolir plenament en la societat urbana i industrialitzada, ho és més en la societat rural, on la consciència igualitària ha avançat més lentament per causa de les circumstàncies socials, demogràfiques i culturals.

En el món agrari, la dona catalana ha tingut oportunitat de ser propietària de sòls productius, però escassament hi ha exercit com a titular de l’explotació que, tradicionalment, ha estat assignada a l’home (pare, germà, marit). I no obstant, la dona pagesa ha suportat –i encara suporta- jornades dobles i triples, en la mesura que ha hagut de fer-se càrrec de les tasques reproductives i donar ajut quotidià als treballs inherents a l’explotació familiar, molt especialment quan en aquesta explotació hi hagut ramaderia a més de les labors de la terra. Les dones de l’agricultura han criat els seus fills, han cuidat els pares propis i molt sovint els de la seva parella, alhora que han tingut cura de les feines educatives de la mainada, de les pròpies de l’alimentació i, tot sovint, les de l’administració dels béns diaris familiars.

Per fortuna, la consideració de la dona en la ruralia ha millorat de forma substancial. Dels dies en què ella era la dot, l’assegurança de la nissaga, la persona que mantenia el caliu de la llar i sostenia els ancians, avui ha passat a ser força més autònoma i capaç de decisions personals i econòmiques. Les dones rurals d’avui tenen estudis, generalment similars als dels homes quan no superiors. Les diferents oportunitats de socialització de les dones de la pagesia i del món rural per extensió han millorat amb la capacitat de mobilitat de la població i amb l’extensió dels serveis públics implantats en les poblacions grans i ens les que són capçalera de comarca. Singularment, l’atenció sanitària preventiva per a la salut de les dones, i la derivada de la gestació i la maternitat, ha augmentat considerablement en la seva prestació.

També les oportunitats de consum cultural han augmentat tant per a les dones com per als homes, paral·lelament, a partir de les majors prestacions públiques i privades en els centres demogràfics amb més pes de les comarques. Unes oportunitats que han pogut ser aprofitades per les dones en la mesura que han assolit nivells educatius bàsics, mitjans i cada cop més alts també.

Tanmateix es constaten dèficits importants encara avui en la vida quotidiana de les dones rurals. Dèficits en matèria d’oportunitats per exercir l’emprenedoria (ja en les explotacions agroramaderes o en activitats econòmiques autònomes), en matèria de prevenció i d’assistència davant casos de maltractament psicològic o físic, en matèria de mobilitat quan no es disposa d’automòbil particular o quan l’edat en desaconsella l’ús... I també en matèria d’autonomia econòmica entre les encara moltes dones de mitjana i avançada edat que no treballen per compte d’altri o en una activitat autònoma. Aquesta realitat sembla especialment dolorosa entre les dones vídues que no han cotitzat durant la seva edat laboral. Les pensions no contributives que perceben són baixes i difícilment poden ser complementades per activitats productives, car el patrimoni de la terra –quan en tenen- no és prou rendable.

A aquests problemes personals s’hi suma l’escassetat de serveis públics presents en les poblacions petites, disseminades en el territori. En efecte, els serveis educatius en la primera infància només es presten en poblacions més o menys nombroses. Similarment ocorre amb altres prestacions públiques com són les de l’acompanyament en ocasions de violència o pressió de gènere, les derivades de la discapacitat o de la dependència, o les de residència geriàtrica si la dona pren la decisió d’usar-la en la seva vellesa.

La visibilitat de la dona rural és força més escassa que la de la dona urbana, en la mesura que el camp dóna menys oportunitats de presència social de l’activitat femenina (també de la masculina), o en la mesura que les oportunitats d’excel·lir en l’emprenedoria, en la direcció administrativa empresarial, en el funcionariat públic, etc. Així mateix, la creixença en les iniciatives culturals o socials en el món rural és més dificultosa per a tothom i, en conseqüència, també i especialment per a les dones.

Ateses, doncs, aquestes circumstàncies, les dones i els homes, reunits en la Jornada sobre “Dona i Món Rural” a la ciutat de Balaguer, acorden aprovar les següents disposicions, perquè siguin conegudes pel gruix social i perquè produeixin efectes a favor de la igualtat de gènere en la vida rural:

1. Les Administracions públiques –Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions/Consells de vegueria, Generalitat de Catalunya i òrgans de l’Estat- vetllaran en la seva acció política perquè en el món rural la contribució de les dones a la riquesa, a la cohesió social, a la cultura tingui el màxim camp d’acció, sense cap impediment específic pel fet de ser dones. I si cal, adoptaran mesures de discriminació positiva a fi de preservar la igualtat en aquests àmbits de la vida social.
2. Les Administracions públiques vetllaran perquè la visibilitat de les dones rurals sigui una realitat quotidiana, tot promovent la informació sobre llurs activitats, protegint les seves accions individuals o col·lectives a favor del seu associacionisme, incentivant les iniciatives socials que donin el relleu necessari a la reivindicació de les dones rurals per a la millor construcció de les seves societats.
3. Les Administracions públiques atendran –d’acord amb llurs competències i possibilitats- les necessitats de les dones emprenedores a iniciar els seus projectes empresarials o econòmics, tot ajudant-les a definir-los, si és el cas, i a capitalitzar-los quan aquests siguin viables.
4. Les Administracions públiques amb competències expresses vetllaran per les oportunitats de formació permanent de les dones que viuen en l’àmbit rural, i per a la seva promoció en igualtat de condicions als homes.
5. Les Administracions promouran els serveis públics bàsics o essencials en els espais de la població rural dirigits a la salut de les dones i a la prevenció de les malalties amb més incidència en la població femenina. Igualment promouran aquells serveis que possibiliten una major i millor conciliació de la vida familiar, personal i laboral. Així mateix, promouran les accions necessàries per a la protecció de les dones que es trobin en situació de vulnerabilitat i d’acompanyament quan aquestes dones sofreixin abusos o pressions per causa de violència masclista.
6. Les Administracions públiques vetllaran per la millora de les condicions de la mobilitat de les dones en la geografia del món rural en què viuen, a fi que tinguin accessibles els centres de serveis dels seu entorn.
7. L’Administració de l’Estat i la Generalitat de Catalunya remouran els obstacles que dificulten l’accés de les dones rurals a la seva protecció social, especialment en allò que es refereix a les prestacions per jubilació o per viduïtat, a fi de garantir-los la suficiència i la dignitat de les percepcions d’acord amb l’entorn econòmic en què viuen.
8. Les Administracions públiques vetllaran per la correcta atenció de les dones rurals en la seva ancianitat o quan s’escaiguin situacions de dependència personal per causa de l’estat físic, psicològic o econòmic.
9. Les organitzacions professionals del camp, les entitats socials i culturals, i tot l teixit associatiu de la ruralia catalana vetllarà per l’escrupolosa igualtat de gènere en allò que prescriguin els seus estatuts i en allò que en defineixi els objectius i les accions.
10. Cridem el conjunt de la ciutadania de Catalunya: les administracions, els partits polítics, els agents socials i econòmics, les entitats socials a tenir en consideració, en llurs projectes i actuacions, la realitat del món rural català i, especialment, la de les seves dones.

La Passió de TOAR

També enguany, com cada Divendres Sant, TOAR ens ha ofert la seva representació dels passatges de la Passió i la Resurrecció de Jesús de Natzaret. En l'escassíssim espai que ocupa l'altar de l'Església del Carme de Lleida, i gràcies al passadís central i a la sagristia, una quarentena d'actors i actrius despleguen una dramatúrgia que, en certs moments, arriba a esborronar. L'empatia entre els personatges bíblics i el públic assistent és enorme, a causa de la proximitat absoluta a què obliguen els indrets dels escenaris. Es poden tocar els centurions, el Judes, els sacerdots del temple, les criatures que s'rremolinen a l'entorn de Jesús, Maria i Maria Magdalena... La música, composada per Lluís Climent i interpretada per ell a l'orgue o -en certs moments més complexos- alliberada pels altaveus, prèviament registrada, entra al moll de l'os.

Em temo que poca gent de Lleida coneix aquesta Passió. Lleida es comporta així, tot sovint: adora el que és forani i negligeix el que li és nascut. Però el temple del Carme, no hi ha any que no s'ompli de gom a gom. I, fins on sé, no tothom és feligrés d'aquesta parròquia, de manera que lentament hi ha qui aprecia el regal de TOAR, el vespre de Divendres.

Fa molts anys que en sóc espectador (com en sóc dels Pastorets, també al Carme i també a càrrec de TOAR). A poc a poc, i a pesar de les dificultats a causa de l'escassetat d'espai, la companyia ha anat innovant "quadres" i moviments. Van començar amb uns simples decorats -crec que pintats per Ferrer- que es col·loquen davant l'altar, rectangulars com l'ara i tan menuts com menut és el perímetre entre el cantell de la llosa i el sòl sobre el qual s'aixeca la Taula. Ara fa tres anys, TOAR va descobrir que en l'acte de resurrecció de Crist, l'home podia elevar-se des de darrera de l'altar i van enginyar el sistema per fer-ho: va ser espectacular veure l'Home elevant-se majestuós enmig d'un núvol de fum blanc. Enguany, la companyia ha ideat una gran pantalla vertical de fons, on es projecten diapositives de paisatges rurals i urbans de Palestina, corresponents a cada "quadre". Però a més, han estat capaços d'elevar el Jesús crucificat sobre la seva creu; i de davallar-lo amb l'ajut de teles. Realment corprenedor!

TOAR ja duu 54 anys d'existència. La fidelitat de la majoria dels seus actors i de les seves actrius és encomiàstica: s'hi han fet grans servant la fe en el teatre popular, oferint-se a la ciutat, sense demanar res que no sigui l'afecte dels seguidors i e respecte de Lleida.

El respecte de la ciutat, el tenen. I pel que fa a mi, també l'admiració per la fidelitat del Grup i per la seva devoció incontrovertible pel teatre i per la generositat més que demostrada.

El diumenge, toca endevinalla.

D'un costat a l'altre em van alçar.

Si no fos per mi, mai no passaries:

de les dues bandes sóc guardià,

i et serveixo en les travessies...

Veuen mos ulls com tot transita

per damunt de la meva esquena

o pel meu davall, com una pena,

car tot se'n va i només jo sóc fita.

Solució: el Pont.