dissabte, 25 de desembre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


Busca-m'hi que hi sóc, segur.
Pel que fa a mi, tot ho sabràs,
i potser també nous mots, oh tu,
amb què potser m'anomenaràs.

Llibre sóc, mes dins meu no calen
punt ni cinta que el record assagin
de les planes visitades. Sols valen
les lletres i l'ordre amb què vagin.
Solució: el diccionari.

Catilinària paneriana.


Us juro pels meus pares que no vam ser nosaltres els inventors del català. Pels meus us juro que ja vam néixer que la terra nostra parlava aquesta llengua. Un ben juro que no la vam invntar, sinó la vam tenir d'herència. I us juro encara que no la parlem per tocar a ningú allò que no sona.

Puc jurar-vos que no volem el català per orgull. I us ben prometo que no l'hem volgut propi, ni vehicular, per marranejar.

Una vegada un home del poble em va dir: "sembla que no importi que una papallona desaparegui en la selva de Borneo; ni que en desaparegui l'espècie. Perquè altres papallones, d'altres especies, subsistiran". Però jo li vaig dir: "ja no veig lluernes en les nits d'estiu. No importava que en desparegués una, ni dues, ni tres... perquè eren moltíssimes. Ara, tot és fosc"

Podria dir-vos que el català és una papallona. I que s'assembla molt a la lluerna que va desaparèixer. Però m'és indiferent dir-vos això o allò... Sé que no us importa.

Després de jurar-vos que no vam ser nosaltres que vam inventar el català, i després de jurar-vos que no el tenim viu per tocar-vos els "dallonses", no puc dir-vos que la meva llengua és una lluerna... A més, corro el risc que la trepitgeu amb massa ganes.

Senyors dels tribunals, Ciceró va exclamar, davant del Senat romà: "Fins quan suportarà la nostra paciència la vostra orgia?" I aixó em pregunto jo: "fins quan suportarem el vostre desenfrè?" Un dia ens en cansarem de veritat, a pesar i tot dels nostres empresaris, dels burgesos nostres, dels nostres connivents amb vostès. I aleshores serà el foc i el tremolar de dents. Ah! I l'escombra!

dijous, 23 de desembre del 2010

Duran més lluny la torxa que jo he dut.


Aquest matí, en roda de premsa, he anunciat el meu determini a no exercir més la política pública. Vull dir que he decidit no ésser candidat a cap mena de convocatòria electoral.

En realitat, anunciar una tal cosa no deixa de ser una petita vanitat personal, ho confesso. A qui importa?

Qui ha format part del meu entorn polític sap que aquesta decisió és madura. I sap, també, que és inevitable. Independentment del resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo sabia -i hom coneixia- que era la darrera vegada que exercia aquesta mena de responsabilitats.

He tingut la gran sort d'aprendre d'aquells que han liderat el meu partit: Gutiérrez Díaz, Ribó, Rivadulla, Saura... I sé que a tothom li arriba l'hora d'un relleu sincer, ordenat, i establert en la quietud dels consensos interns...

Les meves obligacions professionals, d'ara en endavant, m'impediran l'activitat política intensiva que exigeix la responsabilitat de conduir idees i de materialitzar accions. Es hora, doncs, de donar el relleu. I per fortuna, a ICV, de relleu, n'hi ha; i és bo. Només li cal la pràctica quotidiana, l'acció, el desig d'aprendre d'allò que es fa. Són coses que esdevenen reals a partir del compromís personal. I per fortuna, a ICV, hi ha compromís, i és sincerament personal, convençut.

Enrere deixo una tasca que el temps judicarà. M'enduc una experiència fantàstica. He arribat a parendre tant! I he tingut a l'abast de les mans tantes ocasions per fer del petit món en què em moc amb el qual m'he compromès un espai de més llibertat..!

Deia el savi Heràclit que tot flueix... Deia Heràclit que era impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè les aigües corren avall. Aquesta és l'essència de la nostra vida: ésser on cal ser en el moment en què és necessari de ser-hi.

Així he fet jo, en política. I ara, espero de poder-ho fer amb el mateix compromís en la nova feina.

Sé que em rellevaran amb entusiasme. Duran encesa la flama que jo he dut. Però la duran més lluny, més ràpidament, més alta encara.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Tríptic del toro.


Ara ja ho puc dir...
Vaig escriure aquest tríptic, d'urgència, al meu despatx del Parlament.
S'esqueien els dies crucials per a l'aprovació de la ILP que havia d'abolir les corrides de toros. En vaig fer una còpia per a cadascun dels ponents que eren contraris a la iniciativa i els la vaig lliurar a l'hemicicle.
Els poemes -no deuen ser gaire afortunats, no van canviar el seu parer, però van conquerir una rialla -en algú, malfiada- dels diputats al·ludits.



1.

CUARTO MENGUANTE.
(a la manera de García Lorca)
-a Rafael Luna, diputado-

¿Quién arroja,
luna,
cristales de acero,
carámbanos de hierro
sobre mi carne de toro?

Mi sangre,
luna,
siembra amapolas
en el campo de arena,
espesas flores de mi dolor.

Si, de plata y marfil,
luna,
mi hermana no me sostienes,
¿qué luz de esperanza
beberà mi sed en el ruedo?



2.

IMPLORACIÓ.
(a la manera dels Psalms)
-a David Pérez, diputat-


No alcis,
David,
la fúria tremenda del teu braç.
Abaixo el meu front
de lliris i obsidiana,
rendeixo la força
que empeny el meu cos
als teus peus,
i et proclamo rei,
David,
de l’ivori que duc per corona,
del vellut de la nit que em cobreix.

No caigui,
David,
sobre meu
l’orgull del sobirà,
la luxúria del ferro,
la ira del cor que gaudeix
amb l’afront d’aquesta noblesa
que rendeixo
als teus peus!




3.

VIGÍLIA.
(a la manera de Miguel Hernández)
-a Albert Rivera, diputado-


Desnudo como tú, en la ribera,
entre espinas de rosales verdes,
en el vacío denso de la noche
alta de jaras y de almendra,
hoy me velan las estrellas.

Mañana parto, camino de la arena.
Del río en la ribera,
entre clavos y la hiel de frutos en racimo
es de sal mi sudor, y de limón.
Llora mi madre escarcha.

Mi parto fué de agua y de canela,
junto al río, en la ribera de zarzales.
Moras de azúcar y viernes santo.
Mañana parto hacia la sed de la arena:
sólo soy un toro, blanca luna de agua roja.

Mi madre llora escarcha sobre el río.

Sobre l'equilibri territorial (1). Document d'anàlisi (escàner).


Sobre l’Equilibri Territorial...
(per Vegueries)
Per a una anàlisi de la situació,
ASPECTES A CONSIDERAR:

Les infraestructures i sistemes de la comunicació viària:
1.1. Infraestructures radials troncals (tren, carretera).
1.2. Idem en xarxa internes (comarcals, locals).
1.3. Mitjans de servei públic per la mobilitat (tren, autocars, taxi a la carta).
1.4. Estat de les infraestructures (seguretat, senyalització, assistència)

L’accés als serveis públics de salut:
2.1. Presència local de serveis sanitaris (metges de capçalera).
2.2. Assistència sanitària comarcal (CAP, especialitats en el CAP, model de derivació a centre hospitalari).
2.3. Assistència hospitalària més pròxima (especialitats, suficiència de llits, model de derivacions a centre hospitalari especialitzat).
2.4. Mobilitat de malalts (serveis d’emergència, eficàcia de la mobilitat).

L’accés als serveis socials comunitaris:
3.1. L’atenció de l’ancianitat (llars de jubilats, centres de dia)
3.2. La mobilitat per a l’ús dels serveis socials.
3.3. L’atenció a famílies i persones en risc d’exclusió (assistència, cobertura).

L’habitatge:
4.1. Accessibilitat a l’habitatge de propietat (parc, preus, tipologia dels demandants).
4.2. L’habitatge de lloguer (parc, condicions).
4.3. L’habitatge d’iniciativa pública (parc, iniciativa mpal., del govern).
4.4. Habitatge de règim especial (parc, localitzacions).
4.5. Recuperació i rehabilitació (condicions, suports públics, etc.).

L’educació:
5.1. Estat dels equipaments educatius.
5.2. L’escolarització dels infants (escola al poble, concentració, etc.).
5.3. L’escolarització post-obligatòria en el territori. Model i necessitats.
5.4. L’accés als estudis universitaris: estat de la qüestió.
5.5. Els serveis educatius en el territori (formació permanent del professorat, accessibilitat als SS.TT., sistema de beques, mobilitat quotidiana dels estudiants...).
5.6. Escoles bressol. Escoles especialitzades: idiomes, arts i oficis, música...

L’accés a la cultura:
6.1. Infraestructures culturals en el territori (museus, equipaments per a la producció cultural, per al consum, sales d’actes). Mobilitat per a l’accés als equipaments i als actes culturals.
6.2. El suport públic al desenvolupament cultural del territori (consum i creació).
6.3. Valorització del patrimoni cultural del territori. Estat del patrimoni. Oportunitats de valorització.
6.4. Associacionisme cultural. Publicacions. Manifestacions de la cultura popular. La participació en les manifestacions culturals. Difusió.
6.5. Les indústries culturals del teritori. Possibilitats, necessitats i oportunitats.
6.6. El patrimoni cultural del territori. Conservació i explotació.

L’atenció a la diversitat:
7.1. Serveis i oportunitats educatives no formals per a infants i adolescents.
7.2. Oportunitats de lleure per al jovent.
7.3. Serveis d’atenció a les dones (salut, promoció, ocupació, violència, viduïtat)
7.4. Atenció a les persones amb discapacitats (físiques, psíquiques, sensorials).
7.5. L’estat de la immigració al territori (oportunitats laborals, habitatge, integració educativa, xarxa de serveis socials, treball comunitari).

Les oportunitats laborals:
8.1. Indexs d’ocupació i d’atur.
8.2. Mobilitat per a l’accés als centres de treball.
8.3. Qualificacions laborals i oportunitats de formació i promoció.
8.4. La jornada laboral. Els salaris en referència a l’IPC de l’entorn. La qualitat dels treballs i de l’ocupació.
8.5. Oportunitats laborals per a les dones.
8.6. Sindicació i capacitat de mobilització.

Els sistemes públics de seguretat ciutadana:
9.1. La presència policial al territori. Suficiència o insuficiència.
9.2. Accés als serveis públics de la seguretat (denúncies, tramitacions...).
9.3. Les infraestructures per a la seguretat ciutadana.
9.4. Seguretat en l’entrn rural (agents rurals, policies locals).

La creació de riquesa:

10.1. Tipologia dels sectors productius (primària, secundària, terciària).
10.2. Iniciatives públiques i privades per a l’augment de l’activitat econòmica.
10.3. Les empreses de transformació en el territori.
10.4. Taules input/output.
10.5. Generació de valor afegit.
10.6. Monocultius o diversificació de l’activitat econòmica.
10.7. El repartiment de la riquesa en el territori.
10.8. Oportunitats de creació de nova activitat econòmica no depslegades. Causes. Condicions.
10.9. Les “voscions” històriques del territori en l’activitat econòmica (turisme, agroalimentació, indústria primària o de transformació, logística, etc.).

El patrimoni natural i l’entorn ambiental:
11.1. Valorització del patrimoni natural (biodiversitat, singularitat paisatgística...).
11.2. Aprofitaments del patrimoni natural i agressions (les causes de l’agressió).
11.3. Les infraestructures per a un eventual aprofitament sostenible del patrimoni natural (necessitats, oportunitats).
11.4. Les aigües i el seu tractament. Aprofitaments i explotacions. Oportunitats.
11.5. Qualitat del medi ambient. Inversions públiques en el manteniment de la qualitat ambiental. Processos de degradació.
11.6. Oportunitats d’explotació sostenible del medi: centres d’interpretació, eficiència en els consums, nous PEINs, creació d’infraestructures, espais d’interès singular, etc.).

El diumenge, toca endevinalla.


Endins, jo t'entro ben plena,
amb la punta ampla i rodona.
I tu, obrint-te tota bufona
em dónes pas a balquena.

I després em prems, suau,
perquè la càrrega jo et buidi:
líquid aliment que ara cau
perquè tot el cos es cuidi.

Qui sóc, que em serves amb la mà
i te'm portes a la boca com el pa?
Solució: la cullera.



dissabte, 11 de desembre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


Veig el món del tot a l'inrevés
però l'escric dret, amb correcció.
Tu te'l mires, de mi, a través
i és prement-me en el botó
que en fas un instant glaçat
gràcies a mon ull desentelat.
Sóc Polifem. I sóc pinzell expert
si em sostens ben aplomat.
quan em vols amb l'ull despert!
Solució: la càmera fotogràfica.




dijous, 9 de desembre del 2010

Instint de creació.


...I l’home creà la terra.

Tinc per mi que l’home (entès a la manera genèrica) conté una llavor rebel que l’impulsa a crear. De primer va ser la tecnologia (els estris, les màquines) i immediatament després la reproducció plana i en color i la voluminosa, de la realitat immediata, pròxima, a la seva experiència vital. Més tard, la reproducció del món va ser a través del llenguatge verbal i de l’escrit. L’home, des que va saber usar les mans per a la manipulació de les coses que trobava, no ha parat d’escriure la seva visió del món: les seves pors, els seus desitjos, les seves incomprensions...

Per què és així, l’home? Per què experimenta aquesta necessitat de reproduir el seu món sobre la roca, en els papirus, en les teles de pintura, en les escultures? Per què té aquest impuls indeturable d’interpretar el món a través de les matemàtiques que duen a la física i a la química? Per què l’home necessita inventar una “mitologia” que satisfaci les seves passions, els seus dubtes? Per què escrivim novel·les?

Tinc per mi que l’home aspira a “crear”. Potser simplement per “recrear-se” ell mateix. Per recrear-se lliure de límits (sense dolor, sense mort, sense impotències). Incapaç de respondre amb seguretat per què és al món, qui va crear el món, què passa després d’aquest món visible –vivible- l’home mira de fer-se un univers a la seva mesura: pinta un cèrvol com dient que ha creat el cèrvol; escolpeix una dona embarassada com dient que la tribu serà fecunda; escriu una història com dient-se que pot inventar una realitat, a la manera com els déus han creat la realitat que a l’home li toca viure. L’home s’adona que les formes, les lletres poden enginyar, recrear, la vida segons la seva voluntat: el cèrvol pot ser dòcil, gras, alimentós; la història narrada pot salvar el o la protagonista del seu destí. L’home, amb l’enginyeria de la creació artística, pot venjar-se de les bèsties (les caça, les ensinistra); pot venjar-se de la malura (l’heroi supera totes les proves i quan mor és elevat i convertit en una estrella immortal).

Tenim una dèria infinita a imitar l’obra de la natura, la creació dels déus, i a afaiçonar-la d’acord amb els nostres interessos. Reinterpretar el món és governar-lo (encara que sigui en la pedra, en el paper, en la tela de pintor). De la mateixa manera que mentim per desaparèixer d’un escenari que ens és desfavorable (cap criminal accepta haver estat en el lloc dels fets), igualment som capaços de representar un món favorable als nostres interessos. Dominar la mort (com a misteri de dolor suprem) no ho poden fer ni els metges, però sí els novel·listes. Sabem que la novel·la no és real, però ens permet fugir d’indrets indesitjables, o penetrar-hi si ens interessen, aquests indrets. Quan somiem, no estem gens segurs que no siguem reals en aquella experiència. Quan llegim (quan contemplem un paisatge pictòric) no estem gens segurs que no sigui una veritat, allò que vivim en la lectura (o en la contemplació de la pintura).

Sempre mirem de “suplantar” els déus, de suplantar la seva obra de creació. Es el nostre neguit. I crec fermament que aquesta pruïja –el que s’anomena “pensament màgic”- és el principi de la transformació del món (la real i tecnològica, i la imaginària o artística) que l’humà duu en els seus gens.

dissabte, 4 de desembre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.


Sóc de cos espès i ben compacte
duc l'ànima a dins, tan amagada:
només n'ensenyo un extracte
petit, al capdamunt de la carnada.
Vaig servar el sucre de les flors,
un dia ja llunyà, entre les cel·les.
Ara ensucra, la flama del meu cos,
l'esperança de les damisel·les;
i encén, durant les negres nits,
coratge i valentia en tots els pits.
Solució: el ciri o l'espelma.








divendres, 3 de desembre del 2010

Auguris (2).


Auguro que a Catalunya s'esdevindran fets importants, de gruix, amb pes. Després del que hem viscut amb l'Estatut i la sentència que l'ha capolat, les coses no es poden sostenir com són fins ara, tan estantisses, tan incertes, tan ingovernables. La nació que Catalunya ha ratificat de ser, sofreix massa tensions com perquè en resisteixin les parets que la contenen.

La remor del deu de juny a Barcelona no fou només remor. Hi havia, en aquella massa inquieta i ofesa, una potència enorme de transformació social i de renovació nacional. La traducció política immediata -potser barroera i tot- d'aquella força l'hem palpada en les propostes electorals darreres: independència per la via directa, referèndum per a la independència, concert econòmic, federalisme sense cafeïna, reforma constitucional per a un Estat confederal... Cap denominador comú entre les expressions polítiques catalanes! Una descomposició de vectors, a favor dels guanys electorals...

Però la tensa relació entre l'Estat i Catalunya seguiex al carrer. Ara en silenci i sense masses apinyades, però igualment tibada. Aquesta qüestió no és un atzucac. Té sortida, encara que una tàpia històrica la mantingui tapada.

La solució ha de comptar amb dues premisses sine qua non: la unitat política expressada al Parlament i en les estructures municipals, i una immensa majoria popular que hi doni suport (no només que la toleri). I caldrà construir el text d'amdues condicions amb una literatura diàfana, clara, entendora.

Serà avui o demà, però el màxim comú denominador en què coincideixi la política parlamentària, la local i la sociologia popular, arribarà. I potser només serà un pas, res definitiu, a l'espera de noves tensions futures. Però serà un pas sense retrocés. Serà una construcció nacional no identitària, sinó popular, cultural, fruit de la història catalana, sempre confinada per l'Estat o per la ideologia catalana dominant.

Al meu entendre tot passa per acordar a Catalunya quin és el model Federal/Confederal d'Estat; què significa aquest model comú en matèria de finançament de la Generalitat; i per la ratificació en referèndum d'aquest model, que, arribat a les Corts, haurà de ser considerat no només viable, sinó estrictament necessari. Potser cal, encara, comptar amb aliances entre les nacions que avui composen l'Estat. Aquestes, seran necessàries per bé que no estrictament imprescindibles.

Auguris (1).


Auguro que succeiran moviements inèdits, importants, grans, en la política catalana. No serà demà que s'escaigui; però no tardaran a esdevenir-se.

L'esquerra catalana no se sostindrà si no repensa el seu paper, des de la pluralitat que ha expressat al llarg de la història. Les fronteres entre el centre-dreta, el centre-esquerra i l'esquerra (algun cop dita "real") tenen tendència a diluir-se. Quan l'economia governa la política i aquesta es veu incapaç de regir aquella, la dreta ho envaeix tot, perquè la dreta és la premonició dels capitals, la preparació del seu camp de maniobres, i la gestió dels efectes del seu moviment. Les darreres eleccions catalanes expliquen aquesta teoria. Un corrent sociològic, entre la simpatia franca i el temor al futur immediat, ha canalitzat els sugfragis cap a la banda dels que protegeixen o gestiones els capitals. L'esquerra, incapaç d'una alternativa o sense capacitat d'atreure confiança suficient en la que proposa, ha estat ignorada en la voluntat de la majoria. Si fa no fa, com a tot el món industrialitzat; com en totes les democràcies occidentals. La gent ha buscat la seguretat incerta del refugi, en lloc de sortir a camp obert i combatre la por.

L'esquerra ja no és -ni serà- allò que va ser en els anys de construcció de les societats del benestar. Fins i tot les "terceres vies" ja són qüestionades per la potència dels capitals que es mouen ràpid, incontrolats, amb les seves divisions d'artilleria pesada. L'esquerra contemporània haurà de construir instruments d'intervenció pública no només per parar l'avenç dels fluxos i de les acumulacions d'una economia liberal totpoderosa, sinó també per doblegar-la (sense destruir-la, però refent-les les funcions socials i l'ètica) a favor de la re-distribució el més universalitzada possible.

Per això les definicions socialdemòcrates, socialistes o prgoressistes, ja no són d'aquest temps. Ni és d'aquest temps el programa dels partits que encara les sostenen. Tot un nou món aflora, imprevisible i poderós. I és en aquest escenari que cal el replantejament de les idees, de les estratègies i de les tàctiques de l'esquerra sociològica i política: govern sobre els capitals mòbils i especuladors, democràcia sobre els moviments financers, equitat social, equitat amb els països en vies de desenvolupament, modernització dels sistemes relatius a l'energia, al transport i a les comunicacions, innovació en la producció d'aliments, canvis profunds en els models de consum, solidaritat ecològica intergeneracional, reorganització de valors i funcions en l'administració pública, re-invenció dels estats com a llocs de sobiranies nacionals compartides...

A Catalunya, repensar i refer l'esquerra, ara és una necessitat, una evidència i una oportunitat. I comença a ser una urgència. Es essencial que la pluralitat es mantingui viva. Però és igualment imprescindible una línia rectora d'unitat d'acció en base al màxim denominador comú. La transversalitat haurà de ser un cànon. I la unitat d'acció, en base al nou criteri polític que incorpori aquelles estratègies a què em referia abans, una manera nova d'afrontar els reptes d'aquest futur que ja tenim damunt de les espatlles.


dimecres, 1 de desembre del 2010

Ocells.


Avui ha vingut fins a ran de casa la parella de garses que tot l'estiu ens ha fet companyia. A terra, hi havia mmenjar dels gossets, i he vist com l'espicossaven. Són preludis de l'hivern que arriba amb els dits blancs de glaç nocturn.

He recomptat les aus de la meva infantesa: garses, puputs, òlibes, mussols, tudons, grives, perdius, sibocs, guatlles, merles, verderols, caderneres, abellerols... I he pensat en les lluernes que il·luminaven els camins. I en els grills que condormien les nits d'estiu. I en les cigarres encastades als ametllers, amb la seva sonsònia gregoriana. I en les mantis que jo descobria dessota les gavelles d'ordi, recent amuntegades.

Amb el pare, algun cop, després de la pluja primaveral o estiuenca, sortíem pels camins a plegar cargols bobers. Amb ben poca estona n'omplíem un cistellet, perquè tot era baves i transitar lentíssim.

Ara, en alguns pobles, l'ajuntament paga diners per cada garsa morta a trets. Es dificilíssim sentir el cant agut i pregon de l'òliba en els oliverars, o el so constant dels mussols als teulats de les cabanes i masies. Als ametllers, ja no hi ha nius de grives. I les estrelles han perdut el reflex en les lluernes dels camins.

Això sí: Syngenta, Bayer, Monsanto... segueixen fent l'agost tot l'any. Els pagesos d'ara es lamenten que la U.E. prohibeix segons quines substàncies plaguid¡cides que abans podien espolsar-se sobre les fulles....

Jo no sé... però cada dia penso més en el meu petit nét, en la filla menuda del meu germà. ¿Quina terra els deixarem, sense cuques de llum en la nit, sense vol de perdius sobre els sembrats, sense el ritme de les hores estelades que les òlibes canten damunt les oliveres? ¿Quina terra, per a aquests menuts, cansats de veure tantíssimes tones de la mateixa mena de fruita, collita rere collita, sense gaire perfum de fruita i amb poc sucre del sucre de la fruita?

Encara sort que les garses proliferen, a pesar del preu de la seva mort. Sort que els tudons poblen novament els fils que transporten el corrent elèctric d'una banda a l'altra d'aquest món d'artificis!