El diumenge, toca endevinalla.

De dalt a baix és el meu viatge,

i el faig ben sola amb mi mateixa

feta miques de semblant imatge.

Sóc alegria d'uns, d'altres queixa!

Solució: la pluja.

Indignació.

Stéphane Hessel ens demana que ens indignem. I potser ho aconseguirà!

També és fort que ens ho hagin de dir amb un llibre, i que siguin els mitjans de comunicació -còmplices de la causa de la hipotètica indignació a què Hessel ens convida- que n'escampin el títol.

Fins que Hessel no ens ha suplicat, Europa no tenia prou motius per indignar-se. El món àrab. Así, és clar. Però Europa..

A Europa no ha passat -no passa- res amb els salaris, ni amb les deslocalitzacions empresarials, ni amb les borses i els viatges siderals del capital, ni amb els acomiadaments massius, ni amb la pèrdua de drets en serveis públics essencials... A Europa no passa res amb les hipoteques, ni amb el preu del dinar, ni amb el salvament dels bancs. No passa res amb la política del Banc Central Eurpoeu. Ni amb l'acollida de les persones migrades, ni amb la corrupció material i moral de les polítiques gocrenamentals, i d'alguns polítics més que rellevants.

Com que no passa res, ¿quins motius hi ha per a la indiganció europea, espanyola, catalana?

I si és el cas que n'hi hagi un, o dos, o tres, o deu, o cent, ja ens hem indignat prou demostrant que Hessel té raó: hem convertit el seu llibre en l'objecte de desig de Sant Jordi.

Indignats de valent, ja hem posat la indignació a les prestatgeries, que és on ha de ser. El llom del llibre és la nostra amenaça al sistema, com una espingarda penjada al mur: "Ah si vinc..!"

El diumenge, toca endevinalla.

Per bé que tinc tots els colors del plom,

mai no em veureu a les ales ni un sol pes,

no duc duc cap nosa ni càrregues al llom,

ni mai una cadena m'ha pogut fer pres.

De llorer quan cal, quan cal d'olivera

duc sobre el món la promesa certa,

collida en un somni cada primavera,

d'una albada blanca que es desperta.

: Solució: el colom.

Crònica escolar de Samsó i Dalila.

Dalila va entrar a l'escola. Samsó hi feia classe. Ella va veure els murs plens de mapes reproduïts pels infants: Europa, el sud-est de l'Àsia, Austràlia... i es va espantar d'aquella feina que havia impulsat Samsó. I veié que la pissara era curulla de números i que els quaderns dels infants eran plens de lletra. Dalila s'adonà que l'escola era gegantina, com l'home que l'omplia de paraules i de números, i de paisatges i de dibuixos reproduint els fruits de la terra i la suor dels homes.

A Dalila, Samsó li agradava. Li agradava molt, Samsó: aquells cabells ondulats que li devien fer pessigolles a l'esquena, negres com la nit; aquella veu clara i fonda, poderosa com un tro; aquella manera de fer que embadalia les criatures als seus pupitres, durant els jocs del pati...

Dalila no volia enamorar-se de Samsó, perquè l'home era el desig a abatre: una hora o altra ella havia de fer-lo menut com un anyell, abaltit com una bandera caiguda, insignificant com una papallona blanca. Aquesta era la missió que li havia encomanat el rei a fi de protegir les sinagogues de pagament. Li havia dit: "Dalila, tu ets filla d'un savi que va vendre cars els seus sabers. Ets hereva, com jo, d'aquest imperi de llibres que no poden ser a l'abast de tota mena de criatures de Jahvè, sinó només d'aquelles que el destí ha ungit amb robes de seda i que ha perfumat amb olis de nard. Samsó ha bastit una escola on la Llei, amb les seves dreceres, serà coneguda pels fills dels pastors, per les filles dels llauradors, pels infants dels picapedrers i dels esclaus filisteus i nabateus. ¿Qui pot abatre un gegant? Ni jo, el rei, ni els summes sacerdots no tenim prou força per fer-ho; ni tenim el favor del poble perquè ho consenti. Tu ets l'única que pot empetitir l'home més gran. Teva serà la glòria, que jo no te'n gasivejaré ni un gra. Abat Samsó, en nom de la saviesa que Jahvè va prohibir al pare Adam i a la seva companya Eva perquè els homes no fossin lliures fins que Abraham no comencés la nissaga dels escollits".

Una nit, doncs, Dalila va preguntar a Samsó, damunt de la màrfega de llana d'ovella, quan la lluna era brillant sobre els teulats del seu palau de dona: "D'on et ve, Samsó, la bellesa de la teva creació? D'on, aquesta força que alça escoles per als fills dels llauradors i que ensenya la Llei de les coses i la dels sagrats llibres a les filles dels pastors? D'on treus aquesta fortalesa que no té recompensa ni en or ni en ivori? Per què et negues a tancar les portes d'aquesta escola on escampes mots envescats de mel segons els quals tot nat i nada és igual a tot altre nat i nada?"

I Samsó, la tercera nit, embriagat del perfum de gessamí amb què Dalila es banyava el cos, ebri del vi dolç i de la saliva de Dalila, va confessar: "Jo sóc fill d'un pastor i d'una esclava filistea. Es dels somnis amb què em van engedrar que m'arriba aquesta força amb què empènyo l'infantament de l'home nou i la nova dona".

I Dalila, sabent-ho, la nit següent va untar de plom les ales del somni de Samsó. I quan Samsó es despertà amb el cant del gall, s'adonà que enlloc no hi havia eco de somni. I la seva veu es féu prima com la d'una flauta, i tot allò que ell sabia es féu tènue com una fulla de pi. I la seva escola, i totes les altres escoles que ell havia dreçat, perderen els mapes i saberen com, lentament, les teules es rompien als teulats i la pluja n'enfredoria les aules. I veié Samsó com els infants -fills dels picapedres, dels pastors, dels llauradors i dels esclaus- esternudaven quan veien passar els fills dels comerciants i dels rabins i dels prestamistes i dels terratinents. I Samsó emmalaltí mentre Dalila preparava el seu desposori amb el cabaler del rei.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc una flor, i no ho diries mai;

no em mullo el tronc quan plou.

Damunt la terra ocupo poc espai;

i neixo, com les aus, d'un ou.

No em troba tothom qui em cerca

però qui em descobreix, ocult,

es nega a concedir-me cap indult:

somriu, i entre vímets m'encercla.

Solució: el bolet.

I Ell desféu el món en 100 dies.

En el retorn, fou l'Elegit. I l''Elegit es féu verb.

Llavors Ell, l'Elegit, es decidí a desfer el món creat. I va prendre cent dies, amb les seves nits, del calendari que regia des de l'origen dels temps, i digué: "Tot allò que és creat a favor dels humils, serà descreat. I tot allò que pesa sobre aquells que ara no passen pel forat d'una agulla, serà alliberat i passaran pel forat de l'agulla i regiran sobre la terra creada, perquè jo els he escollit".

I així, els primers dies Ell digué: "Tanquin-se les sales d'operacions dels hospitals que el poble baix té a l'abast". I els quiròfans tancaren les portes llurs la meitat de la jornada. I Ell, veient que estava bé, digué: "Transfereixin-se els estalvis dels hospitals públics a les clíniques dels escollits". I llavors es crearen convenis i crregueren les transferències.

En els dies següents, digué Ell: "Faci's la por de la vellesa entre els que treballen i suen el front". I dites aquestes paraules, Ell obrí les portes dels palaus de pensions i els portals de les cases privades de les mútues. I veié que estava bé.

En els dies terços Ell es mirà l'educació del món i veié que tot humà hi tenia dret similar. I, sabent que allò no estava bé, digué: "Facin-se nous concerts amb els col·legis que tenen la meva complaença". I així fou. I veient que estava bé, ordenà de traspassar diners de l'univers popular al menut sistema d'estrelles elegides. I els col·legis de l'univers saberen l'ombra sota els casals educatius de la seva elecció. I veié que estava bé.

En els dies quarts i cinquens, Ell digué: "Que res dels guanys dels rics no s'escampi entre els pobres quan aquells rics siguin cridats a mi, sinó que tot allò que ha estat seu en vida sigui ben dels seus hereus, cars aquests em són més afectes que no pas els desheredats i els que suen el seu front en el treball". I llavors la Llei que ordenava la balança s'invertí, i un plat sempre pesà més que no pas l'altre. I Ell veié que estava bé.

I en els dies finals d'aquells cent que havia pres, Ell esguardà l'estol de corifeus de què es rodejà des de l'inici dels temps i els digué: "I vosaltres, que heu vist les meravelles que he obrat, ¿no direu que les he fetes amb la sensatesa que atorga la saviesa? ¿No direu que sóc el millor entre els millors? I llavors, els corifeus, tots a una, escrigueren paraules d'elogi en els diaris, digueren mots ponderats per la ràdio, alçaren el braç dret per confirmar la saviesa d'Ell, que en cent dies hagué desfet tot allò que fet era d'abans, quan Ell era absent i el desgovern governava sobre els homes i sobre les coses, sobre els animals i damunt les plantes.

I Ell sabé que estava bé. I decidí de descansar.

El diumenge, toca endevinalla.

Un dia, jo vaig neixer esfera,

i duia endins un foc ben feble.

Avui, per davant i per darrere

sóc forma, empremta indeleble;

i ja no tinc foc, només fal·lera

per enlluernar mestre i deixeble,

no pas perquè vegin la passera,

ni on tenen el llibre i la cartera...

Luxe sóc més que no pas luxs.

Més que jo, incadescents els cucs..

Solució: la bombeta.

Anatomia política de les tisores.

Les tisores són un instrument útil per separar una part d'un tot. Són menys cruentes que la destral. I també menys salvatges en la seva acció que un xerrac. Però igualment eficaces.

Les tisores consten de dos cossos generalment metàl·lics, d'habitud l'un més ample que l'altre , dotats de sengles fulles i acabats en orifici on introduir el polze i els dits cor i anul·lar respectivament. Les fulles acaben en bisell al llarg de sengles perfils que convergeixen en línia diagonal, i tenen un punt d'unió, l'latra per un piu central de contacte que els permet el moviment convergent a grat de la pressió que facin els dits, els quals actuen en sentit oposat entre ells durant l'aplicació de les forces, segons es vulguin separar o unir les fulles susdites.

El moviment convergent de les fulles de les tisores es basa en l'aplicació del teorema de la palanca: contra més palanca hom fa, més pressió en la convergència dels bisells que tallen l'objecte i en separa les parts escoliides. No hi ha possibilitat d'escissió de les parts del cos en qüestió si no hi ha moviment de convergència de les fulles talladores.

La unió de les forces contràries que imprimeixen els dits introduïts en els orificis on acaben les fulles junyides pel piu central és clau per a l'èxit de l'operació de guillotinatge del cos a separar en parts. Encara que el seuntit de les forces dels dits sigui de sentit contrari entre elles, és la unió i la simultaneïtat de l'esforç digital allò que produeix l'èxit de l'operació, i -per tant- el reeximent de la intenció inicial de tallar o retallar les parts del cos.

Queda clar, doncs, que per a un correcte ús de les tisores calen la convergència de les cisalles i la unió complemetària de les forces de sentit contrari exercides pels dits de la mà (molt i molt generalment, la dreta; per bé que hi ha tisores igualment adaptades a la mà esquerra).

Els retalls ocasionats per l'acció convegent de les fulles bisellades, que ha impulsat la unió de forces dels dits, són desestimables o bé són agregables a un altre tot. Així és en el cas del paper, del metall, del brancam d'un arbre, etc. I és així també en el cas dels pressupostos de despesa i d'inversió d'una comunitat. Quan hi ha recursos que han de ser segregats d'un tot pressupostari i derivats a un altre tot pressupostari diferent, les tisores tallen per on vol la voluntat. La part segregada pot ser transferida a un altre tot diferent amb el qual convergirà i s'hi unirà per gràcia d'un pegament adequat a l'interès. En aquest cas, el tot recepcionari s'engruixa gràcies a aquesta aportació d'una part segregada expressament del tot originari que s'ha escapçat, retallat o segregat. La part segregada, tanmateix, pot ser rebutjable i, doncs, reciclada. En aquest cas, la part majoritària del tot que ha estat retallat pot ser reusada en profit del desig de qui ha mogut les tisores.

El cos a separar en parts obliga a l'elecció de les tisores de separació. Així, un paper o un cabell se separen amb tisores senzilles. Una branca se separa amb tisores de podar. Un ferro amb tisores de cisalla. Les ales, amb unes tisores de tallar ales...

Però hi ha qui diu que les cadenes es tallen amb la dignitat.