Magranes Madures

Navigat Barcino.

2011-05-29T15:00:00.007+02:00

Abans de militar en el vegetarianisme -i ara també- sempre he cregut que la pilota, on és bona, és a l'olla. Però no em dol rendir-me a l'encant d'aquest Barça de Guardiola. El que fan aquests xicots no és ni esport ni competició, sinó art: entre la plàstica, la dansa i la composició simfònica. Com als "Globetrotters", un dia d'aquests la UEFA els prohibeix baixar a la gespa.

MELIORES MUNDI:

1. Al Guardi, feu-li l'ola!
2. Puyol, as. Puyolàs!
3. I més si cal. I Messi cal!
4. Xa vi. I és vi del bo!
5. MaraVilla és meravella.
6. Piqué, impequeable!
7. Jan bo, el Bojan!
8. Amb perdó, Pedro!
9. Abidal, dalt de ca l'Avi.
10. Sempre Alves, al vespre!
11. Mas chera no hay que la suya!
12. Madrid: contra la siesta, bien Iniesta.
13. Pinto. I molt!
14. Val des de sempre. I no té preu!
15. A fe que fa la llei, Affellay!
16. Yo gio ser com Sergio es.
17. I què tal, un gol de Keita?
18. Milito on cal: al Barça.
19. Max, well come!
20. Adriano, imperator!
21. Lars són del Barça, els de Larsson.
22. Jef-frenesí.

Puig que ja reparteix hòsties...

2011-05-27T21:56:00.007+02:00

Heus-ho ací: Puig... que sap repartir hòsties, ja es guanya la Glòria!

I a Lleida, li creixen ales.

"Saura, dimissió!" ¿No era aquesta la consigna convergent, només fa dos dies?

Democràcia... Real... Ja..!

2011-05-21T10:55:00.003+02:00

I... què és la "democràcia real"? Quina és la "realitat", el "realisme" de la democràcia? De tots els models de democràcia, un de sol és "real"? Hi ha esperança entre la democràcia volgudament "real" i la democràcia desesperançadament "realista"?
Els moviments ciutadans al Magrib, de fa unes setmanes, i els que ara mateix s'esdevenen a Espanya, recorden molt aquell ideal de democràcia -no sé si veritablement "real"- de l'Atenes clàssica: l'Àgora.
La Mediterrània va inventar la democràcia. I la va batejar: "imperi del poble". Però com tantes coses de la Mediterrània, aquesta praxi no ha estat sinó una utopia. A la fi, una excusa per a la mistificació de formes i més formes de govern, manifestacions del poder, que tenien poc a veure "realment" amb el poble.
Potser la Meditterrània no va inventar el comerç, però el comerç a la Mediterrània ha orientat tots els fluxos històrics, els imperis, les governances, les guerres, els armisticis i les paus. El comerç -principi d'acumulació de capital- no té a veure amb l'imperi del poble, sinó que el poble n'és instrument i víctima. El poble, a la Mediterrània, no ha pogut comerciar; només n'ha estat el subjecte passiu.
La Revolució francesa inspirava una confiança popular que es va estabellar contra la nova aristocràcia, la "real", d'aquella Europa moderna.
Potser mai no hi ha hagut "democràcia" enlloc: ni la "ideal" ni la "real"; només l'aplicació del "realime", equivalent al possibilisme democràtic. Fins ara, el poder sempre ha estat cosa dels poderosos. El domini del poder, és clar. Perquè els efectes perniciosos d'aquest domini, sí que han pesat sobre el poble. El poble mai no ha estat poderós. Potser a la Rússia revolucionària, i a la Cuba del començament de la revolta castrista... Cosa de dies!
Es possible una "democràcia real", si l'entenem com a traducció del concepte clàssic: "imperi del poble"? Tal volta. Però amb una condició, si de cas: la democràcia popular és expressió de compromís popular amb el/s instrument/s que la fan "possible" i "real". I vet ací que allò que no es vol abraçar és, precisament, el compromís. Es f`cil comprometre's amb un equip de butbol, de bàsquet; amb un/a cantant; amb un sentiment de solidaritat que mou el media corresponent... Però el compromís "polític", no necessàriament partidari -i també-, això són paraules majors1 Quin instrument, doncs, per a la construcció de la "realitat" democràtica?
Durant aquests anys passats de bonança econòmica, a poca gent li preocupava la "democràcia real". I els que en semblaven més preocupats, reaccionaven contra la "democràcia formal" trencant mobiliari urbà i caixers automàtics, atraient pilotes de goma, com a imants. La lectura d'aquests fets -una lectura formalment democràtica i molt popular, fonamentada en la "realitat" constatable dels actes i en el "realisme" de la democracia instal·lada contra la qual es reaccionava- no era reflexiva, sinó reactiva. No s'explicaven, els actes, sinó que es qualificaven: "vandàlics", segregats -per tant- del sentir majoritari del poble.
El sentir majoritari del poble no era en el carrer, sinó en la mirada que es perdia entre els productes dels grans magatzems, entre els eslògans dels bancs facilitant crèdit i felicitat, en la publicitat fortamnet sexuada dels automòbils, en el desig de martingales per a una figura sexualment abellible... etc.
Durant aquests anys de bonança econòmica, a poca gent li preocupava el creixement suïcida de les economies dites consolidades i de les dites emergents. L'extracció de combustibles, l'emissió de contaminants, la massificació productiva de béns estúpids, i el gaudi democràtic, popular, de la quincalla produïda i comercialitzada, eren tinguts com a "repartiment de riquesa"; és a dir: popularització del benestar, democratització del consum, gaubança dels béns que ja no eren privatius dels poderosos.
Pocs s'adonaven que allò consumit (hipoteques, instruments de lleure, màquines prescindibles, aliments mistificats i sofisticats, sexe simbòlic...) era l'instument de subjecció -un altre cop!- del poble: el seu empobriment moral i l'empenyorament de la seva capacitat de resistència econòmica. I pocs s'adonaven que es tractava del nou parany per a una acumulació immensa en mans d'una ínfima minoria. La democràcia del consum afavoria l'aristocràcia dels comerciants del diner, ara ja no anomenats usurers, sinó corporacions bancàries.
Encara avui, en ple debat a l'àgora de la indignació, pocs s'adonen que la ireesponsabilitat o la ceguesa d'aquests anys de democràcia del consum, han compromès la viabilitat dels joves, i la dels que encara han de néixer. O que estem a un pas de comprometre molt seriosament la viabilitat de la Terra, tal com l'hem coneguda fins avui.
La política -a trets generals, sense fixar-se en les excepcions més que honorables que han passat desapercebudes i ignorades voluntàriament per la majoria popular i per la totalitat de la nova aristocràcia econòmica i mediàtica- no ha fet sinó el paper del pigall, com el de Tormes: "menja tant com vulguis, sempre que jo pugui menjar". La democràcia -no sé si la "real" o la possible, o la que convenia a tothom- no ha fet sinó justificar l'aristocràcia del diner: no de la producció, sinó del diner. Res de nou sota el sol!
A la Plaça del Sol, i a la Plaça de Catalunya (Sol i Catalunya com a símbols!) torna Pèricles, sinó que ara en forma de molts Pèricles... Potser la seva idea, només. Torna Rousseau. I qui sap si Voltaire, o Proudhon. Tots van tenir raons. I tots van tenir raó. I ara, els que s'indignen, prenen la torxa d'aquella raó i d'aquelles raons, tan antigues com la humanitat mateixa. La torxa, sí. Però, i el compromís? I l'articulació d'aquest compromís? I l'instrument que ha de fer viables les seves propostes?
A la Moncloa, a Sant Jaume, a l'Elisi, a Wall Street, arreu on hi ha una ombra de poder, tot segueix igual: uns ulls sorpresos, una rialla sardònica, una seguretat infinita que tot passa i tot torna i sempre roman el que ha de romandre. La síntesi anguniosa entre Heràclit i Parmènides.
Tants anys de dir que els partits -tots- han de canviar el seu dins i el seu fora. Tants anys dels grans partits -els que han gaudit del favor popularlent democràtic- baixant a la plaça a suplicar poder popular per pujar després a palau i usar-lo segons els dictats dels que manen de veres... I la gent veient-ho, aconformant-s'hi, esperant el repartiment de les molles. I les veus d'alguns partits i d'alguns dirigents clamant en el desert: taxa Tobin, taxa turística, taxa nuclear, nova llei hipotecària, democràcia en els consells d'aministració de les empreses, inversió en escoles, inversió en coneixement, inversió en energies netes, rehabilitació, habitatge de protecció pública, pobresa zero, acollida "real" a l'emigració, pensions públiques i sanitat i educació públiques... I un llarg etcètera. En fi...
Vejam què diu l'Àgora. Vejam com planteja la democràcia "real", tan desitjable. Vejam si tremola la borsa d'una vegada per totes. De moment fa bon so: fresc, nou, agosarat... Escoltem-la, l'Àgora: pus sembla que parla clar, el poble li'n don sort i llarga vida!

El diumenge, toca endevinalla.

2011-05-08T13:04:00.009+02:00

En família visc, nombrosa.

Germanes tinc, a milers.

D'una mare sola, generosa,

venim totes; com guerrers

que per sa reina es baten

i cap altre amor no saben.

De flors que es deixaten

vivim. I a casa no hi caben

aquells que mai no hi fan res.

Solució: l'abella.

Partits, campanya i gent.

2011-05-08T12:35:00.006+02:00

Ja som en campanya un altre cop!

Veig les banderoles penjades en els fanals de la ciutat; i els autobusos curulls d'anuncis d'alcaldables; i hi ha missatges arreu de les ondes herzianes, i en el terra dels mercats dels pobres. I veig la gent, que passa indiferent davall dels rostres d'aparença feliç, penjats en l'aire d'una quinzena frenètica. I noto la gent, immune als missatges, a la publicitat, als compromisos dels candidats i candidates.

Sempre és així: una minoria pugnant per fer-se un lloc sota el sol, i una majoria -el carrer que bull- ignorant tot allò que no sigui els diners que queden en la butxaca petita dels pantalons, en el moneder, en la bitlletera... Ignorant tot allò que no sigui l'hora del partit de futbol.

No m'estranya. Per bé que m'entristeix, no m'estranya.

Els partits polítics són encara estructures del segle XIX. Potser del primer terç del XX. Antics, rovellats, d'una estètica decimonònica -a desgrat del facebook o del twitter, o de les pantalles tàctils amb que dónen inici a la carrera electoral.

Un poble, una ciutat, no necessita només governants honestos, espavilats, intel·ligents, amb vocació i amb entusiasme. Necessita saber que ella -la seva gent- és el melic de les raons de la política. La gent necessita saber que es compta amb ella per a la construcció de la ciutat, del poble. Vull dir que els homes i les dones -infants, joves, adults, ancians- volen sentir-se protagonistes de la història contemporània de la seva comunitat.

Si els governants locals no obren les portes de la seva gestió a aquests anhels -mai no verbalitzats, però inherents a l'ànima urbana- els partits de què sorgeixen, les oredenances que aproven, les materialitzacions que executen, seran sempre estranyes, alienes al cos individual i comú de la ciutadania.

Per això cal repensar els partits, el seus sistema comunicatiu, la seva pròpia corporeïtat revellida i anquilosada. No fan tanta falta els partits com les idees... Crec. I aquestes sorgeixen en els partits, gota a gota, lentament; però són una font fora d'ells.

El diumenge , toca(va) endevinalla.

2011-05-02T10:19:00.005+02:00

Penjat em tens, de temps, al menjador,
content n'estic perque és mon lloc;
mes ja no te'm mires ni gens ni poc
mentre mos colors van perdent vivor.

Solució: el quadre.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-04-24T18:59:00.005+02:00

De dalt a baix és el meu viatge,

i el faig ben sola amb mi mateixa

feta miques de semblant imatge.

Sóc alegria d'uns, d'altres queixa!

Solució: la pluja.

Indignació.

2011-04-24T18:31:00.005+02:00

Stéphane Hessel ens demana que ens indignem. I potser ho aconseguirà!

També és fort que ens ho hagin de dir amb un llibre, i que siguin els mitjans de comunicació -còmplices de la causa de la hipotètica indignació a què Hessel ens convida- que n'escampin el títol.

Fins que Hessel no ens ha suplicat, Europa no tenia prou motius per indignar-se. El món àrab. Así, és clar. Però Europa..

A Europa no ha passat -no passa- res amb els salaris, ni amb les deslocalitzacions empresarials, ni amb les borses i els viatges siderals del capital, ni amb els acomiadaments massius, ni amb la pèrdua de drets en serveis públics essencials... A Europa no passa res amb les hipoteques, ni amb el preu del dinar, ni amb el salvament dels bancs. No passa res amb la política del Banc Central Eurpoeu. Ni amb l'acollida de les persones migrades, ni amb la corrupció material i moral de les polítiques gocrenamentals, i d'alguns polítics més que rellevants.

Com que no passa res, ¿quins motius hi ha per a la indiganció europea, espanyola, catalana?

I si és el cas que n'hi hagi un, o dos, o tres, o deu, o cent, ja ens hem indignat prou demostrant que Hessel té raó: hem convertit el seu llibre en l'objecte de desig de Sant Jordi.

Indignats de valent, ja hem posat la indignació a les prestatgeries, que és on ha de ser. El llom del llibre és la nostra amenaça al sistema, com una espingarda penjada al mur: "Ah si vinc..!"

El diumenge, toca endevinalla.

2011-04-17T14:20:00.004+02:00

Per bé que tinc tots els colors del plom,

mai no em veureu a les ales ni un sol pes,

no duc duc cap nosa ni càrregues al llom,

ni mai una cadena m'ha pogut fer pres.

De llorer quan cal, quan cal d'olivera

duc sobre el món la promesa certa,

collida en un somni cada primavera,

d'una albada blanca que es desperta.

: Solució: el colom.

Crònica escolar de Samsó i Dalila.

2011-04-17T13:16:00.004+02:00

Dalila va entrar a l'escola. Samsó hi feia classe. Ella va veure els murs plens de mapes reproduïts pels infants: Europa, el sud-est de l'Àsia, Austràlia... i es va espantar d'aquella feina que havia impulsat Samsó. I veié que la pissara era curulla de números i que els quaderns dels infants eran plens de lletra. Dalila s'adonà que l'escola era gegantina, com l'home que l'omplia de paraules i de números, i de paisatges i de dibuixos reproduint els fruits de la terra i la suor dels homes.

A Dalila, Samsó li agradava. Li agradava molt, Samsó: aquells cabells ondulats que li devien fer pessigolles a l'esquena, negres com la nit; aquella veu clara i fonda, poderosa com un tro; aquella manera de fer que embadalia les criatures als seus pupitres, durant els jocs del pati...

Dalila no volia enamorar-se de Samsó, perquè l'home era el desig a abatre: una hora o altra ella havia de fer-lo menut com un anyell, abaltit com una bandera caiguda, insignificant com una papallona blanca. Aquesta era la missió que li havia encomanat el rei a fi de protegir les sinagogues de pagament. Li havia dit: "Dalila, tu ets filla d'un savi que va vendre cars els seus sabers. Ets hereva, com jo, d'aquest imperi de llibres que no poden ser a l'abast de tota mena de criatures de Jahvè, sinó només d'aquelles que el destí ha ungit amb robes de seda i que ha perfumat amb olis de nard. Samsó ha bastit una escola on la Llei, amb les seves dreceres, serà coneguda pels fills dels pastors, per les filles dels llauradors, pels infants dels picapedrers i dels esclaus filisteus i nabateus. ¿Qui pot abatre un gegant? Ni jo, el rei, ni els summes sacerdots no tenim prou força per fer-ho; ni tenim el favor del poble perquè ho consenti. Tu ets l'única que pot empetitir l'home més gran. Teva serà la glòria, que jo no te'n gasivejaré ni un gra. Abat Samsó, en nom de la saviesa que Jahvè va prohibir al pare Adam i a la seva companya Eva perquè els homes no fossin lliures fins que Abraham no comencés la nissaga dels escollits".

Una nit, doncs, Dalila va preguntar a Samsó, damunt de la màrfega de llana d'ovella, quan la lluna era brillant sobre els teulats del seu palau de dona: "D'on et ve, Samsó, la bellesa de la teva creació? D'on, aquesta força que alça escoles per als fills dels llauradors i que ensenya la Llei de les coses i la dels sagrats llibres a les filles dels pastors? D'on treus aquesta fortalesa que no té recompensa ni en or ni en ivori? Per què et negues a tancar les portes d'aquesta escola on escampes mots envescats de mel segons els quals tot nat i nada és igual a tot altre nat i nada?"

I Samsó, la tercera nit, embriagat del perfum de gessamí amb què Dalila es banyava el cos, ebri del vi dolç i de la saliva de Dalila, va confessar: "Jo sóc fill d'un pastor i d'una esclava filistea. Es dels somnis amb què em van engedrar que m'arriba aquesta força amb què empènyo l'infantament de l'home nou i la nova dona".

I Dalila, sabent-ho, la nit següent va untar de plom les ales del somni de Samsó. I quan Samsó es despertà amb el cant del gall, s'adonà que enlloc no hi havia eco de somni. I la seva veu es féu prima com la d'una flauta, i tot allò que ell sabia es féu tènue com una fulla de pi. I la seva escola, i totes les altres escoles que ell havia dreçat, perderen els mapes i saberen com, lentament, les teules es rompien als teulats i la pluja n'enfredoria les aules. I veié Samsó com els infants -fills dels picapedres, dels pastors, dels llauradors i dels esclaus- esternudaven quan veien passar els fills dels comerciants i dels rabins i dels prestamistes i dels terratinents. I Samsó emmalaltí mentre Dalila preparava el seu desposori amb el cabaler del rei.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-04-10T09:03:00.009+02:00

Sóc una flor, i no ho diries mai;

no em mullo el tronc quan plou.

Damunt la terra ocupo poc espai;

i neixo, com les aus, d'un ou.

No em troba tothom qui em cerca

però qui em descobreix, ocult,

es nega a concedir-me cap indult:

somriu, i entre vímets m'encercla.

Solució: el bolet.

I Ell desféu el món en 100 dies.

2011-04-07T09:38:00.005+02:00

En el retorn, fou l'Elegit. I l''Elegit es féu verb.

Llavors Ell, l'Elegit, es decidí a desfer el món creat. I va prendre cent dies, amb les seves nits, del calendari que regia des de l'origen dels temps, i digué: "Tot allò que és creat a favor dels humils, serà descreat. I tot allò que pesa sobre aquells que ara no passen pel forat d'una agulla, serà alliberat i passaran pel forat de l'agulla i regiran sobre la terra creada, perquè jo els he escollit".

I així, els primers dies Ell digué: "Tanquin-se les sales d'operacions dels hospitals que el poble baix té a l'abast". I els quiròfans tancaren les portes llurs la meitat de la jornada. I Ell, veient que estava bé, digué: "Transfereixin-se els estalvis dels hospitals públics a les clíniques dels escollits". I llavors es crearen convenis i crregueren les transferències.

En els dies següents, digué Ell: "Faci's la por de la vellesa entre els que treballen i suen el front". I dites aquestes paraules, Ell obrí les portes dels palaus de pensions i els portals de les cases privades de les mútues. I veié que estava bé.

En els dies terços Ell es mirà l'educació del món i veié que tot humà hi tenia dret similar. I, sabent que allò no estava bé, digué: "Facin-se nous concerts amb els col·legis que tenen la meva complaença". I així fou. I veient que estava bé, ordenà de traspassar diners de l'univers popular al menut sistema d'estrelles elegides. I els col·legis de l'univers saberen l'ombra sota els casals educatius de la seva elecció. I veié que estava bé.

En els dies quarts i cinquens, Ell digué: "Que res dels guanys dels rics no s'escampi entre els pobres quan aquells rics siguin cridats a mi, sinó que tot allò que ha estat seu en vida sigui ben dels seus hereus, cars aquests em són més afectes que no pas els desheredats i els que suen el seu front en el treball". I llavors la Llei que ordenava la balança s'invertí, i un plat sempre pesà més que no pas l'altre. I Ell veié que estava bé.

I en els dies finals d'aquells cent que havia pres, Ell esguardà l'estol de corifeus de què es rodejà des de l'inici dels temps i els digué: "I vosaltres, que heu vist les meravelles que he obrat, ¿no direu que les he fetes amb la sensatesa que atorga la saviesa? ¿No direu que sóc el millor entre els millors? I llavors, els corifeus, tots a una, escrigueren paraules d'elogi en els diaris, digueren mots ponderats per la ràdio, alçaren el braç dret per confirmar la saviesa d'Ell, que en cent dies hagué desfet tot allò que fet era d'abans, quan Ell era absent i el desgovern governava sobre els homes i sobre les coses, sobre els animals i damunt les plantes.

I Ell sabé que estava bé. I decidí de descansar.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-04-02T15:10:00.009+02:00

Un dia, jo vaig neixer esfera,

i duia endins un foc ben feble.

Avui, per davant i per darrere

sóc forma, empremta indeleble;

i ja no tinc foc, només fal·lera

per enlluernar mestre i deixeble,

no pas perquè vegin la passera,

ni on tenen el llibre i la cartera...

Luxe sóc més que no pas luxs.

Més que jo, incadescents els cucs..

Solució: la bombeta.

Anatomia política de les tisores.

2011-04-02T09:48:00.009+02:00

Les tisores són un instrument útil per separar una part d'un tot. Són menys cruentes que la destral. I també menys salvatges en la seva acció que un xerrac. Però igualment eficaces.

Les tisores consten de dos cossos generalment metàl·lics, d'habitud l'un més ample que l'altre , dotats de sengles fulles i acabats en orifici on introduir el polze i els dits cor i anul·lar respectivament. Les fulles acaben en bisell al llarg de sengles perfils que convergeixen en línia diagonal, i tenen un punt d'unió, l'latra per un piu central de contacte que els permet el moviment convergent a grat de la pressió que facin els dits, els quals actuen en sentit oposat entre ells durant l'aplicació de les forces, segons es vulguin separar o unir les fulles susdites.

El moviment convergent de les fulles de les tisores es basa en l'aplicació del teorema de la palanca: contra més palanca hom fa, més pressió en la convergència dels bisells que tallen l'objecte i en separa les parts escoliides. No hi ha possibilitat d'escissió de les parts del cos en qüestió si no hi ha moviment de convergència de les fulles talladores.

La unió de les forces contràries que imprimeixen els dits introduïts en els orificis on acaben les fulles junyides pel piu central és clau per a l'èxit de l'operació de guillotinatge del cos a separar en parts. Encara que el seuntit de les forces dels dits sigui de sentit contrari entre elles, és la unió i la simultaneïtat de l'esforç digital allò que produeix l'èxit de l'operació, i -per tant- el reeximent de la intenció inicial de tallar o retallar les parts del cos.

Queda clar, doncs, que per a un correcte ús de les tisores calen la convergència de les cisalles i la unió complemetària de les forces de sentit contrari exercides pels dits de la mà (molt i molt generalment, la dreta; per bé que hi ha tisores igualment adaptades a la mà esquerra).

Els retalls ocasionats per l'acció convegent de les fulles bisellades, que ha impulsat la unió de forces dels dits, són desestimables o bé són agregables a un altre tot. Així és en el cas del paper, del metall, del brancam d'un arbre, etc. I és així també en el cas dels pressupostos de despesa i d'inversió d'una comunitat. Quan hi ha recursos que han de ser segregats d'un tot pressupostari i derivats a un altre tot pressupostari diferent, les tisores tallen per on vol la voluntat. La part segregada pot ser transferida a un altre tot diferent amb el qual convergirà i s'hi unirà per gràcia d'un pegament adequat a l'interès. En aquest cas, el tot recepcionari s'engruixa gràcies a aquesta aportació d'una part segregada expressament del tot originari que s'ha escapçat, retallat o segregat. La part segregada, tanmateix, pot ser rebutjable i, doncs, reciclada. En aquest cas, la part majoritària del tot que ha estat retallat pot ser reusada en profit del desig de qui ha mogut les tisores.

El cos a separar en parts obliga a l'elecció de les tisores de separació. Així, un paper o un cabell se separen amb tisores senzilles. Una branca se separa amb tisores de podar. Un ferro amb tisores de cisalla. Les ales, amb unes tisores de tallar ales...

Però hi ha qui diu que les cadenes es tallen amb la dignitat.

Cimeres, àtoms, diners, tisores...

2011-03-28T10:52:00.009+02:00

El món està encimerat.

Qui el desencimerarà?

El bon desincemerador que el desencimeri

bon desencimerador serà!

II.

La terra està nuclearitzada.

Qui la desnuclearitzarà

El bon desnuclearitzador que la desnuclearitzi

bon desnuclearitzador serà!

III.

La primavera arriba també aturada.

Qui la sabrà desatura

El bon desaturador que la desaturi

bon desaturador serà!

IV.

La banca i la borsa seueixen farcides.

Qui les desenfarcirà?

El bon desenfarcidor que les desenfarceixi,

bon desenfarcidor serà!

La televisió segueix emmetzinant.

Qui la desemmetzinarà?

El bon desemmetzinador que la desemmetzini,

bon desemmetzinador serà!

VI.

Els dictadors segueixen encrudelits

Qui els desencrudelitzarà?

El bon desencrudelitzador que els desencrudelitzi,

bon desencrudelitzafor serà.

VII,

L'administració camina amb estisores.

Qui la desestisorarà?

El bon desestirorador que la desestisori

bon desestirorador serà!

El diumenge, toca(va) endevinalla.

2011-03-28T10:31:00.008+02:00

Digues on voldràs que jo et dugui,

sóc obedient i vaig ràpid, vertical;

només cal que el gas en mi remugui

i que tu em servis assegut a dalt.

Solució: la moto.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-03-20T10:08:00.006+01:00

Som com dos robins bessons,

com dues brases som, enceses;

de pell brillant i de cor dur,

les nostres carns són balcons

del goig, àcides dolçors esteses

a la boca d'aquell que ens hi duu.

Solució: les cireres.

Noves convulsions.

2011-03-19T20:43:00.004+01:00

Noves convulsions. Bahrein, el Iemen, la vergonya de Líbia, la reforma constitucional egípcia -sembla ser que a mig camí del desig-, i la radiactivitat japonesa...

La Lluna és tan pròxima a la terra que augmenta el diàmetre i acreix la llum.

A la Terra, els humans semblen estar a la lluna. A la lluna de València. La ciutat crema el cel, aquests dies, amb pólvora incruenta, però cara. Tant hi fa: Gürtel ho permet i se n'alegra!

El ministre Blanco diu que el PP fa transformisme polític, i no s'adona que el seu -i el del seu partit governant- és tan espectacular i vergonyant com el que ell critica: què pensa Blanco de l'energia nuclear? Què ha fet el govern socialista per avançar en la producció energètica a partir de fonts renovables, en un país d'insolació i de vent i de forests ingestionades? I què fem al cementiri de lurani usat?

Noves convulsions. Ni un pam de net: tot és mitja veritat o mentida envernissada de certitud.

Ha començat la campanya electoral. Com arreu, sense novetat en les propostes: atonia programàtica. L'evolució, si de cas, la deixem per després de les convulsions, que no seran revolucions.

Obscenitat 10 en l'escala de Richter.

2011-03-15T20:35:00.008+01:00

És sabut, oi tant; però em dóna la gana de dir-ho ben alt:

L'obscenitat de la borsa de valors, del mercat de capitals, dels comerciants de l'or groc i negre i vermell, és de grau 10 en l'escala de Richter.

I sinó, que opinin els japonesos, ells que han sentit tremolar la terra. Ells -els seus mercaders, vull dir- que van jugar a fer tremolar els parquets.

Solidaritat necessària.

2011-03-14T10:38:00.003+01:00

Algú va dir que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

La frase s'ha repetit infinitament, i ja sona tòpica, buida, tot i la seva bellesa.

Vivim temps difícils. No només els occidentals. Especialment el món àrab necessita la tendresa dels pobles. Els libis ja es dessagnen sota els bombardejos, mentre el món poderós s'ho mira atònit i incapaç d'una reacció valenta i sincera, presa al marge dels interessos de sempre. I semblantment pot esdevenir-se al Iemen; com ja fa dies que passa a l'Iraq, a l'Afagaistan, al Paquistan...

Però , aquests dies, l'altre crit de la tragèdia és el Japó; i també és el clam de la necessitat. Es clar que les imatges, vistes i revistes, són un impacte emocional. Però enllà de la pressió sentimental, la certesa és que la mort ha fet camí sota l'aigua indeturable i que la ruïna s'ha convertit en la immensa boca d'un tenalla immensa.

Al Japó, quan els danys personals siguin tristament comptables, descobrirem l'esgarrifança del dolor: mares, fills, avis, pares... preguntant a l'infern o al cel la raó per la qual la terra s'obre i engull la vida que ella mateixa ha creat.

No tinc pas ganes de parlar de l'energia nuclear, perquè les llàgrimes, avui, cremen més que no pas els electrons, si els electrons es poden contenir, encara que sigui precàriament.

Es hora, doncs, d'exercir la tendresa.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-03-12T17:56:00.006+01:00

Jo sóc la benvinguda

i sóc també el comiat;

alta agulla coneguda

rere un camp tapiat.

Fill de la mar i del sol

amunt m'enfilo tot sol

com una agulla que cus

tot de núvols en un nus.

Dono la benvinguda

a qui a casa arriba,

i l'adéu d'aquesta riba

a la nau ja vençuda.

Solució: el xiprer.

Paràbola dels pantans.

2011-03-05T20:25:00.005+01:00

Fa temps que ho sabem:

S'ha acumulat tant, durant tant de temps i en enormes basses de tan pocs, que les fonts s'assequen. Si els enginyers exigissin obrir les espitlleres dels pantans del diner, les monedes fugirien per galeries secretes i imprevistes. I enmig dels embassaments, aquesta illa, aquest paradís que dóna a uns pocs, només, el dret universal de ser déus.

La immensa majoria dels diners embassats s'han acumulat als pantans gràcies a la venda de banalitats i de somnis vans. I ara les coses banals es podreixen a les mans dels compradors, i els somnis s'hi esvaneixen, com s'han esvanit els diners amb què han estat acomprats.

Però si les fonts segueixen seques, la set serà un foc. I la mar no val, que l'aigua hi és salada.

El sistema dels pantans enormes, doncs, és un perill: ni dóna aigua, ni és segur que no rebenti.

Quan és evident que cal compartir l'aigua, es fa palpable la necessitat d'un reg en xarxa, fonts a les places i aigua corrent a les cases. ¿Quan ho exigirem a aquells que segueixen embassant i contra aquells que ho permeten o que no saben fer desembassar?

Fa temps que ho sabem:

Quan això arribi, el món no serà com és, ni com ha estat abans d'avui. I aquest món nou te tanta set com el vell, però té més pressa a néixer que on pas el vell a desparèixer.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-03-05T20:04:00.004+01:00

Amunt i amunt, i més amunt m'efilo,

pels cristalls tan llisos del mur de l'aire,

i sense corda escalo núvols i m'espavilo

a no caure mai, mirant tothora enlaire,

cap on el sol és més rodó i brilla tant

com lluentejo jo, també de foc cremant.

Solució: l'aerostàtic.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-02-27T12:11:00.004+01:00

Meus són els secrets

de qui me'ls confia;

els guardo entre parets

de pell o del que sia.

I meus són els bitllets,

aquests que obren via,

si estesos o plegadets

no ixen de la sagristia.

Solució: la cartera / bitlleter.

Al desert, les dunes ho saben.

2011-02-27T11:06:00.005+01:00

Sí; però tots ho coneixien. Ho coneixíem tots. I tots ho toleraven o ho protegien. Alguns se n'aprofitaven i tot: viatges pagats, grans riallades a compte de la colònia. La metròpoli i l'imperi guardaven una complicitat de silencis que era un núvol de sagetes contra el poble. El cas és que el gas viatgés per les canonades. Calia que el fuel fluís. Ai Iraq! I calia que els cabdills aturessin les onades migratòries que morien en les platges riques i solitàries de la banda nord. Ai Marroc!

Sí; ara tot és condemnes als criminals, comprensió del poble, promeses d'ajut als processos oberts... Ja en parlarem! El cas és que flueixi el gas i que viatgi el fuel; que no entrin els que no poden entrar.

I què passa amb l'Aràbia Saudita? I què passa amb Israel? Si aquella dessagna els treballadors emigrats al seu desert de petroli, i dessagna les dones pròpies, aquest buida la sang dels carrers de Jerusalem, de Betlem, de Jericó, de Gaza... Què passa amb el Sahara Occidental, batut pel foc i tancat pels murs? El cas és que no s'aturi el fuel a través de la Mediterrània i que s'aturi la presència àrab en els seus històrics confins.

Oi tant! Ara tot són prudents condemnes, entenimentades pressions, belles paraules enmig de la confusió política, de la sorpresa monumental... Però aquest castell de naips no és vertical, sinó horitzontal. A la vora de les torres ja caigudes, n'hi ha moltes, encara, que haurien de caure... Serà el poble, és clar, qui bufi fort, mentre les metròpolis, l'imperi i les nacions dites unides, s'ho miraran amb cavarda prudència i amb les mans a la cartera.

Però el vent és imparable. A voltes afluixa; cert. Però retorna, constant, pacient i esforçat. Al desert, les dunes ho saben!

Una història d'Huns.

2011-02-26T21:33:00.006+01:00

Àtila tenia pressa. No només l'empenyien els cavalls i els cavallers mongols, sinó que li sortien els ulls de les òrbites en veure les columnes dels temples i dels palaus romans, estesos per tot arreu... Àtila pensava: "Aquests marbres, poden ser meus!" I després s'apenedia un xic: "I per què els hauria de conservar? Els enfonsaré. Els reduiré a pols i en senbraré els camins!"

Així, doncs, Àtila muntà son cavall, arengà les seves hosts i alçà el braç dret, amb el glavi al puny, el blandí endavant i cridà tan fort com pogué: "Poble meu! Roma demana ser destruïda! Som-hi!" I l'estrèpit de cavalls féu tremolar la terra.

A cent-vint per hora, Àtila entrà amb les seves tropes en els terrenys civilitzats per Roma. Al seu pas, tot queia. I allò que resistia dempeus, ell manava d'esfondrar-ho.

El caos era la Llei d'Àtila. Bé, el caos no, sinó l'ordre agònic que ell imposava per on petjaven els cascs del seu cavall: caigueren codis ètics, normes civils, temples de memòria... Les entrades a les ciutats que ell conqueria eren franques: tothom hi podia campar com els déus li donessin a entendre...

Era tanta la pols que sollevaven els cavalls d'Àtila i dels seus, que aviat es formà un núvol compacte, gris i espesseït. Tothom tossia. I mentre tossien no s'adonaven del trot de cavalls ni del pas sense estreps dels carruatges; i n'eren víctimes, ferits o traspassats sota les rodes, sota les potes de les bèsties guerreres.

Àtila substituïa la guàrdia pretoriana romana per guàrdia romana sense pretors. Els deia: "Si em sou fidels, guàrdies, podeu campejar esgrimint el meu nom!"

No sabem quants pretorians van deixar de ser-ne. Ni quants van ser fidels a la Llei sense codi d'Àtila. Però es diu que les coses, als carrers de les ciutats i als camps que senyorejava el cabdill, res no va ser igual. Àtila, però, es mirava la seva obra i deia: "El que he fet, ben fet està. Roma era avorrida, tan lenta amb camins tan bons; tan civil amb tanta gent diversa; tan ordenada amb tanta disbauxa moral! Trobo que ara la gent és més feliç."

Però Àtila no durà eternament: casà sa filla amb un patrici romà, això sí. I després desaparegué de l'escenari. Ningú no sap on són els seus ossos. I la seva memòria duu el nom de la pols que omple els pulmons i del vent que bufa a cent-vint quilòmetres per hora. Només això... perquè, a la fi, Roma s'imposà novament, sense emperador ni senat, però amb el llorer al front.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-02-20T09:42:00.007+01:00

No sóc un moble, ni em diràs armari,

d'obra argilosa m'han fet o de calcari;

d'ampla entrada o de boca estreta,

sempre duc, encastat al meu cor ardent,

l'artèria verical que em cal ben neta

per parlar, a glops, amb el cel silent.

Ai mon cor! Calent si és que el vols així;

fred, mut, si no l'encens, per a tu, en mi.

Solució: la llar de foc.

El 9 i el 3: per què no un 39 o un 93?

2011-02-19T09:04:00.006+01:00

Una altra vegada Camps.
Diríeu que els camps són de la cultura: llaurança, sementera, collita... Hi ha camps, però, que són de la salvatgina: esbarzers, pinassa, matolls i fenàs. Camps de toros braus.

Es clar que Catalunya ha clausurat l'entrada de Canal 9... Al meu televisór s'hi veuen franges verticals multicolors. El conseller Tresserras no va aconseguir -tot i les bones intencions i les múltiples esperances amb què s'explicava al Paralment- un mínim acord de reciprocitat d'emissions: Canal 9 al Principat per TV3 al País Valencià. De qui en fou la culpa? El resultat són les franges i les clausures de repetidors; just en un món i en un temps en què Internet se'ns posa a la sopa, a les aules, a les cafeteries, a les places de la ira àrab, als Goya, a la Casa Blanca, al llit, també..! A tot arreu excepte a les misses; de moment.

La programació que vaig poder intuir del canal valencià, era tan inconsistent que em desaconsellava de mantenir-ne les imatges. Però això -és clar- no és raó per a una clausura. De canals televisius sense solta n'hi ha tants, que si l'argument majoritari de la qualitat pesés, ens quedaríem en penombra. La qualitat no és ni una raó ni encara preventiva, a l'aguait del conveni recíproc que no arriba mai.

Tanmateix, aquesta gestualització final de Camps és prou pitjor: té so de multituds alienades i enardides, figuració feixista, ràbia cultural, joc brut partidari i personal a dos dies d'eleccions.

No m'importen -personalment- ni els vestits ni les corbates del president Camps. Ni on els ha comprats, ni si els hi han regalat. Més m'ofèn aquesta avorrida i rància masculinitat -que ell suposa valenciana- amb què Camps ensenya la testosterona política -que ell afirma espanyola- a una comunitat cultural que ell -que no ha llegit, segurament, Martorell, Roig o Isabel de Villena- odia des de les gònades polítiques hispao-valencianes amb què amenaça. Com si ens importés gaire l'espectacle! Ni la dimensió de la cosa! Tan acostumats com hi estem des d'abans d'Almansa i d'abans de Roncesvalles i tot.

Posats en rodonors actives, millor les antenes parabòliques. I millor encara, si no són exhibicionistes sobre els teulats o damunt dels balcons de les ciutats.

Per què no fem un 39? O un 93? No seria d'un erotisme cultural amb tanta trempera com el de Carmesina i Tirant? O com el de Papasseit sumat al d'Andrés Estellés?

Animals d'escorxador.

2011-02-13T10:21:00.003+01:00

Per aquestes carreteres de Déu, he vist camions plens de pollastres que eren duts a l'escorxador. Amuntegats, sorpresos, suats, el vent de la velocitat se'ls enduu plomes i plomall. L'aire les diposita, desmaiades, damunt l'asfalt: una blancor tènue contra la foscor artificiosa de la carretera. Els penjaran per les potes en una cadena infinita; i un disc afilat els separarà el cap del cos.

Per aquests camins de Déu, he vist camions plens de porcs que són duts a l'escorxador. Amuntegats, el cor en un esglai, colpejant-se els uns als altres en l'espessor de cossos, el vent de la velocitat els refresca la pell tibant i rosa. Deixen un rastre de fremta i de gemecs que s'esbarria i es perd en el buit immens del dia. Què saben ells del ganivet al final del passadís!

He vist, per aquestes carreteres de Déu, camions farcits de vedells: uns ulls rodons i negres, d'una innocència que arrenca la tendresa i la pietat. Van camí de l'escorxador. El vent els fa ballar la placa de plàstic que duen encastada a l'orella. Diuen que els maten sense atuir-los prèviament. Potser també ho fan amb els corders... Diuen que això és a causa que hi ha una enorme demanda de carn sacrificada amb la consciència viva de la víctima, perquè, així, a causa del dolor, s'esforça a sobreviure al coltell que la degolla i buida millor la sang de les artèries.

He vist la fam dels pobres dissenyant canyes en els seus braços i en les seves cames, arpes en el costellam. Uns ulls grans, foscos de ninetes, perduts en un nord inexistent.

Hi ha una crueltat innata en el cor humà. La crueltat de la cobdícia, que no té estreps però té regnes: hom la condueix sempre més enllà, més a la banda dreta del sentiment. La banda dreta de l'ànima és immune a l'esglai de la sang vessada, és insensible al dolor de la carn i al desempar de la banda esquerra de l'esperit.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-02-12T20:28:00.005+01:00

Puc ser a dalt, al mig i a baix,

o puc ser, multiplicat, arreu.

Sóc un prisma, no tinc biaix.

Peso menys que un petit carreu.

Feu-me fondal si voleu espai,

i em fareu som, talment un rai,

si tot un magatzem no us cal.

La custòdia és la meva feina:

joies de valor, o coses de ral.

Estireu-me i trobareu l'eina,

o la diadema d'argent reial

si ho vau dipositar en mon veral.

Solució: el calaix.

La lliçó egípcia.

2011-02-11T18:17:00.005+01:00

Durant aquests llargs dies, el poble egipci m'ha eclipsat. Ell tan gran -enorme- i jo tan menut! El poble egipci feia història -sembla que hores d'ara culmina la seva gesta-, i jo només seguint -poca cosa de mi- les notícies d'aquesta immensa empenta popular, pacífica, obstinada, convençuda, heroica, netament democràtica (demos és poble i crassos és poder).

Avui he pensat això:

Els egipcis són àrabs mediterranis, musulmans la majoria. Fora que són egipcis, són com els marroquins, com els algerians. Marroquins i algerians poblen els nostres centres històrics. A Lleida, també s'esbarrien per les poblacions de caient agrícola: treballen al camp, a les granges, en la construcció, en els magatzems de fruita... Una immensa majoria de catalans (per desgràcia immensa, sí) se'ls mira de reüll: sospitosos d'ignorància, segurament subdesenvolupats, mísers amb tota seguretat, òbviament addictes a una fe estranya i impertinent a casa nostra, probablement expectants de favors socials en temps d'escassetat de recursos públics, qui sap si robadors de llocs de treball, potser carn de presó -com diuen a PxC i en massa despatxos del PP- ... Genèricament, els pagesos i els que no són pagesos també, els anomenen "moros". I qui així els anomena, sap que l'apel·latiu duu tota la càrrega ideològica, psicològica i històrica d'un menysteniment infinit.

Els egipcis són "moros". Tan "moros" com els nostres marroquins, com els nostres algerians.

Per extensió, els egipcis, són tan "moros" com els saudís, els jordans, els palestins, els sirians, els iraquians.... Aquí es confon l'àrab amb el muslmà. Aquí es confon el musulmà amb el magribí. Perquè aquí, sense sospita de cap mena, els musulmans són "moros" i els "moros" tant hi fa que siguin del nord d'Àfrica com del Creixent Fèrtil, com del país del Tigris i l'Èufrates. Un "moro" és un "moro"... Es "moro" l'emigrant de terra musulmana que té la pell bruna -no negra- . Com és "moro" qui té petroli i vesteix amb túnica llarga i turbant al cap. Els "moros", ja veieu: aquesta gent ancestral que duem -els catalans tant com els altres- en un imaginari col·lectiu medieval de lluita i de càstig. "Moros", sí: súbdits de monarques dictatorials i de mandataris no reials també dictatorials, corruptes, polígams, enriquits il·lícitament. Tots els prejudicis barrejats fent xup-xup en una olla que no para de bullir d'ençà que l'emigració és també musulmana àrab.

Però resulta que els "moros" d'Egipte han donat una lliçó al món. Si se'm permet de dir-ho, una altra lliçó al món. Perquè Nasser (fos com fos) va alçar l'orgull dels àrabs recent descolonitzats i els va tornar el sentit ètnic, el protagonisme de la història pròpia i l'herència d'una passat gloriós de cultura.

Però nosaltres -més pinxos que un gínjol, més cofois que un cup de vi, més revessos que el prejudici- seguirem mirant-nos els magribins per damunt de l'espatlla. I direm: "passa un moro".

La dels eipcis és na lliçó que cau com una bufetada a la galta dels prejudicis, com un llibre savi colpejant el carani dels demòcrates occidentals: la "moreria" ha fet història a Tuníssia. I l'està fent a l'Egipte. I la farà -un cop més- a la península aràbiga, a la riba àrab de la Mediterrània, i al Jordà, i à tota l'Àsia menor. I si no... al temps!

Mentrestant, nosaltres, suportant la impertinència dels "mercats", la usura bancària, el ganivet llescant en els drets conquerits amb suor i amb dolor...

SOS animals de companyia.

2011-02-10T10:48:00.002+01:00

He sentit declaracions públiques de l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat. Segons ella, la crisi econòmica que afecta els ajuntaments, ha de fer repensar la Llei de Protecció dels Animals, allà on diu que no es poden fer sacrificis de gossos ni de gats en els centres d'acollida d'animals de companyia.

La batalla contra les idees de la sostenibilitat fa temps que va començar. Hi ha hagut armisticis puntuals. Però tot indica que les baionetes tornen a estar calades a les puntes dels fusells. O les fletxes col·locades en l'arc amb la corda tensa.

Si els pobres del món no són culpables de la bombolla immobiliària, ni dels negocis de l'especulació bancària, els animals en són aliens. Pagaran, ells també -ells amb la vida- el preu de la usura humana?

El diumenge, toca endevinalla.

2011-02-06T09:47:00.007+01:00

Un rastre deixo si em guies amb destresa:

signes de la vida que d'amor i vida parlen,

i que de la mort, i dels grans desitjos garlen;

senyals d'història, traces que diuen la raresa

dels humans, i que en fan eterna la noblesa.

Vaig fent camí, si amb prou manya em guies

d'un extrem a l'altre de l'espai que abans de mi

és no res: blanc i buit sobre els quals tu tries

quines coses, quines aventures hi has de dir.

Solució: l'estilogràfica.

Una història de CiUx.

2011-02-04T20:08:00.004+01:00

Els senglars entraven a la reserva dels indis CiUx. Però no ben bé a tota la reserva, sinó a la part de reserva que els capitostos havien reservat per a si mateixos, amb la clara intenció de reservar-se terra de reserva per a la pròpia preservació de capitostos i manaires; els més rics de la tribu CiUx, és clar!

Els porcs senglars espantaven els corders dels amos d'aquella part reservada de la reserva; i competien amb els búfals que els capitostos controlaven per al seu consum propi i familiar. Els manaires CiUx, doncs, van organitzar una batuda contra les bèsties: van cridar els guerrers més ferms i agosarats i els van donar permís d'entrar en la reservada terra de la reserva, per guerrejar contra els senglars.

Els guerrers CiUx -cor què vols, cor què desitges- van tensar llurs arcs i van caramullar de fletxes llurs buiracs. Els capitostos els havien promès de regalar-los tantes peces com fossin capaços d'abatre.

La reserva de la reserva que s'havien reservat els cabdills CiUx va quedar expedita d'animals porcs. Els ullals es van amuntegar entorn del foc de camp que van organitzar els guerrers per rostir la carn i atipar-se'n tant com els era permès per llurs estómacs. A la nit, tots jeien estesos a l'herba, farts de carn de senglar i lassats de ballar en honor dels capitostos de la tribu, que tan bé els havien tractat.

Els capitostos també dormien plàcidament, a la vora de llurs esposes, a l'inerior de les riques tendes llurs. El món era una meravella, a la reserva!

Deu gossets i una quinzena de gats deambulaven coixos, malferits, agònics, entorn del campament, amb fletxes clavades a les potes, al llom, a la panxa. Les fletxes havien equivocat la trajectòria llur. A la matinada, van morir un després de l'altre, aquells animalons. Però ni els guerrers no hi van donar importància ni els capitostos en van tenir cap pena. Sembla ser que així van acabar, també uns quants esquirols i uns castors, i algun falcó que dormia entre fulles del boscatge...

Un visitant, que havia estat important, temps enrera, en la tribu rival dels CiUx, dita -la seva- Tribu dels Indis Verds, va pensar: "El gran Manitú ens hagués hagut de ben guardar si nosaltres haguéssim dit als nostres guerrers que abatessin senglars a cops de fletxa! I es va mirar el cel i va arronsar les espatlles: "Coses de la democràcia..!" va pensar, mentre se n'anava muntanya avall, cap al seu poblat. I encara va dir-se per a ell, tot caminant pensarós: "Els esperits ens haguessin hagut de protegir de les ires de la premsa, si ho haguéssim fet nosaltres! I en canvi, ara... els tambors no diuen res de res. Coses de la democràcia, deuen ser!""

Els búfals van tornar a la reservada part de la reserva. I els corders dels cabdills van pasturar feliços i s'hi van fer ben grossos.

Tercera història del Far West.

2011-01-30T12:51:00.004+01:00

A Cat City van celebrar eleccions a Sheriff. El que va ser elegit contra aquell que exercia fins aleshores havia promès grans canvis en l'ordenament de l'ordenació de l'ordre que ordinava la vida a la ciutat. Ho va prometre al Saloon, a l'església, a la casa de banys, a la comissaria, a la redacció del periòdic local "Today news"...

En campanya, l'aspirant no parava de moure's de banda a banda, neguitós i amb ganes de victòria, però sobretot freqüentava els ranxos dels ramaders més acabalats del territori. Els deia: "l'ordre canviarà, perquè l'actual Marshall i la seva gent no valoren la força dels winchester i es pensen que les paraules són prou eficaces i no calen bales". I també els deia: "El trànsit dels camins canviarà, perquè el Marshall actual i la seva colla es dolen massa que els carruatges matin probretalla: gent gran i criatures de jornalers quan passen pel poble al trot dels animals. Vosaltres, els ramaders de debó necessiteu via lliure per als carruatges, ho sé". L'home no no considerava gens que la funerària local, cada setmana hagués d'enterrar una víctima del trànsit, perquè l'important era que els ramaders no perdessin temps en creuar el poble, o per fer gestions ràpides al banc... Perquè el temps dels ranxers no era com el dels altres. Els dels rics era molt més valuós que el temps dels miners i dels pastors d'ovelles. I també va dir: "Ja n'hi ha prou de controlar que les pastures no rebin les dejeccions de les vaques i dels bous dels ranxers, perquè aquests són els que creen la riquesa a Cat City; i en algun lloc han de llençar allò que evacuen les bèsties, que són moltes!".

El nou Sheriff, ja electe, va sortir de la seva comissaria, revòlver a la cartutxera, i va clavar un ban a les portes principals de Cat City: "Els cavalls podran galopar tant com vulguin pels carrers principals de la ciutat. Els ranxos de vacum tenen dret a escampar per les pastures de tot el terme les dejeccions de les seves bèsties." I també va escriure: "En endavant, la Llei és el Sheriff, que acaba de ser elegit per la gent de Cat city. Allò que farà el Sheriff és allò que valdrà cinc vegades: una per cada punta de l'estrella que ho acredita". Després, entrà al Saloon, i mentre apagava la set enorme, comentava: "Jo i els meus ajudants, que som tot u, no podem estar discutits per causa dels mètodes o per causa de les formes, perquè la seguretat i la submissió, depenen de l'ordre nou que jo ordeno amb les meves ordenances d'ordre. Que per això m'han votat els de Cat City".

I llavors, la gent es va deciddir de recloure's a casa; van comptar els estalvis i la majoria va determinar tocar el dos, nord enllà, on deien que la gent era rica, noble, culta, deslliurada i feliç. El sheriff i la seva colla d'ajudants de la Llei es van quedar quasi sols a Cat City. Van haver de d'advertir les botxes que voleiaven pels carrers de la seva conducta massa lliure i poc cívica, i van haver d'esperar que els indis sortissin de la reserva per tenir l'oportunitat de fer-se valer. Els indis, però, es van quedar tan feliços, en les seves muntanyes que havien ocupat des de sempre. Els ranxers acabalats, no van trobar jornalers cow-boys per als seus vedells, perquè se n'havien anat tots a buscar-se la vida en les vetes d'or de l'altre costat de món. El banc va tancar portes. El carruatge d'un ranxer empipat, que venia a tot estrep, va passar per damunt del banquer i el va deixar estès enmig de l'avinguda, davant del banc. L'endemà, el cavall de l'ajudant del Sheriff va atropellar la darrera ballarina que quedava al soloon. El cavall no ho hauria volgut, però el genet li clavava els esperons a les anques.

L'últim habitant que va tocar pirandó va ser el titular de la funerària: només li quedaven el Sheriff i els ajudants... i eren massa joves per esperar-los amb un fèretre a les mans. Al cap d'un temps, els ramaders dels ranxos havien cremat les pastures amb els purins dels animals i l'herba creixia seca. L'aigua dels torrents era tan bruta que els vedells morien de set abans d'abeurar-s'hi. Van arreplegar els molts diners que conservaven i se'n van anar a regions més fredes. Cat City fou pols i corc a la fusta. El Sheriff encara clava bans a les portes principals, però no hi ha ningú per a llegir-los.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-01-29T17:08:00.005+01:00

A quarts te m'ofereixo;

la meitat et profereixo;

a voltes, te m'ofreno tota...

De tu, tu no em dónes gota;

em gaudeixes a pler, tota,

i jo, mai no me'n queixo.

Solució: la lluna.

El Magrib es desperta.

2011-01-28T17:27:00.004+01:00

Confessos que fa molt de temps que una notícia no m'interessava tant com allò que ara s'esdevé a una part del Magrib. Si exceptuo la situació superficialment empantanada de Palestina.

No he pogut informar-me a fons dels successos de Tuníssia, ni d'Egipte. Ni tampoc del fons social i polític que remou les aigües calmes i eutrofiades dels règims que han governat aquests països. Però m'eleva l'ànima el fet que, per primera vegada des dels moviments d'alliberament nacional durant la descolonització, el Magrib respon per ell, i no per la boca dels imams, ni pel braç de les potències internacionals.

A l'Egipte, Nasser va fer veritables avenços. Però no tot era Nasser, sinó també la URSS. Ni Nasser no tenia prou diàfan el concepte de democràcia popular. Ara, sembla que la població egípcia comença a sentir-se protagonista de la seva història. Potser més que en temps de Lawrence d'Aràbia.

I tot segueix indicant que el moviment popular de Tuníssia i el d'Egipte supera, per l'esquerra, pel centre, per davant i per darrera, l'impuls malsà de l'islamisme religiós ultrat.

I potser aquest reguer de crits i de ferma voluntat de canvis s'escamparà a tot el món àrab...

Que en fóra de bo, que fos així. I que triomfés! I que prengués els enganyosos arguments al sionisme israelià, sempre amb la boca plena que le món àrab no se sap governar fora de la corrupció i de la dictadura.

Pensions i energia nuclear. L'enllaç probable.

2011-01-21T20:49:00.006+01:00

He resseguit totes les entrades dels directoris de la universitat de la Sorbonne, de l'Autònoma de barcelona i de la de Yale. El meu interès rau a saber quin savi expert és capaç de donar-me el nexe que uneix les pensions per jubilació i la moratòria que permet no clausurar centrals nuclears ni fer-ne de noves. Perquè jo, m'he tornat ximple buscant-lo tot sol: Wikipedia no en diu res, l'enciclopèdia "Espasa", tampoc; ni l'enciclopèdia catalana...

Però a la fi em sembla que en sé la raó, del lligam entre aquests dos assumptes tan disparells:

Premises:

1. Es tracta d'allargar el temps de treball perquè els pensionistes siguin menys.

2. Si el clau no entra, els pensionistes segueixen sent més dels que vol el Govern.

3. Si han de ser molts, millor que uns quants (força, de valents) siguin mutualistes privats.

4. Si el Govern vol que hi hagi menys pensionistes, i la via no és l'allargament dels anys laborals, llavors cal trobar una manera laternativa de reduir-ne la quantitat.

5. L'energia nuclear és insegura.

6. Si l'energia nuclear surt de mare, mata.

7. Si hi ha centrals nuclears velles i se'n fan de noves, és més probable una fuita.

8. Mentre no peti una central nuclear, els mutualistes privats engreixen les arques dels que tenen mútues i participen en les elèctriques d'energia nuclear.

Conclusió:

L'energia nuclear pot ser la solució més neta per a la reducció de pensionistes i jubilats. I no pocs d'aquests, mentre no s'escapin els neutrons, poden ser la forma més neta de recapitalitzar les empreses nuclears i les mútues, que es poden retroalimentar.

Em pregunto si, jugant jugant, no hi hauré encertat.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-01-21T20:24:00.006+01:00

Es clar que tinc blanc mon cap,

i és cert que tinc tot prim el cos ;

mes que no em faig vell ho sap

qui sent el fred a la carn i a l'os

i de mi en sap fer un gran foc

si no em te moll i em fa fer el joc.

Solució: el llumí.

Sobre la insanitat de l'uniformisme hispànic.

2011-01-19T17:09:00.007+01:00

He vist vastes muralles d'enormes castells abatudes per les bales dels canons.

A la porta de Sió, en la muralla de Jerusalem, encara es conserven les cicatrius dels impactes de bala i projectil que els sionistes van usar en la invasió de la ciutat palestina.

A Lleida, queden rastres de l'ensulsiada constant de les defenses: les tropes de Felip V i les tropes de Franco hi van deixar una petjada indeleble.

Girona i Barcelona van conèixer l'esgarrapada napoleònica.

El PP fa temps que assetja Catalunya. I José M. Aznar (i no només ell!) fa d'ariet, de bombarda, de canó modern contra les torres del país. Té munició de sobres, perquè les fàbriques estatalistes en fabriquen a les redaccions dels diaris, a les seus dels partits, entre els murs del tribunal Constitucional i del Suprem, a les redaccions de certes empreses televisives.

Que el català es parli al Senat és una anècdota per als furibunds estatalistes. Allò que els dol és la diferència. I la diferència no la significa només la llengua, encara que la llengua sigui valuard de les cultures.

Més enllà de les històriques raons imperialistes d'algunes -moltes i massa- arcaiques mentalitats espanyoles, ¿quina raó profunda tenen -aquells que el practiquen o que el senten- per a l'odi permanent i inamovible a la diversitat, a la diferència?

Fa falta una psicologia social que expliqui aquest fenomen. I no és la mateixa psicologia que dóna compte de la xenofòbia, estesa, aquesta, tant a Catalunya com entre les masses dels uniformistes espanyols i dels espanyols que no són tan uniformistes. En aquesta forma de ser i de sentir contra Catalunya hi ha una mescla, em temo, de complexes i d'insanes tendències morals.

Però les incursions fins als baluards no cessen. Sovint, allò que és insà és obstinat.

El diumenge, toca endevinalla.

2011-01-16T10:27:00.005+01:00

Ja pots voler-la luxosa i estremada,

que no hauràs casa si no em tens posada,

ben estesa i perfectament llaurada;

que quan m'han deixat ben querenada

em planten bandera plana o estelada.

Ja pots preveure saló i entrada

que si no em tens ben disposada

no evitaràs ni solada ni gelada.

Solució: la teulada.

L'exemple dels joves de Tuníssia.

2011-01-14T19:34:00.005+01:00

Acabo de saber que el president de la "República" de Tuníssia ha marxat del país. Que s'ha fet fonedís; que ha pirat, vaja.

Ahir vaig apostar: "què t'hi jugues que hi haurà un cop d'estat?" No ha calgut. El minotaure ha fugit, esconillat, vés a saber on.

Aquest migdia veia imatges de les manifestacions a Tunis, la capital. I em corprenia veure com els soldats petonejaven, a la manera àrab, els manifestants. I em corprenia veure com, entre la multitud, hi havia tanta multitud de noies, la majoria, a més, amb el cabell descobert.

Tot de gent jove als carrers, contra una política pròpia d'Alí Babah. Tot de gent jove. La generació més culta que mai ha tingut Tuníssia. I potser també la més desemparada, la més desesperada.

I em corprenia suposar -quasi saber- que els manifestants no eren islamistes; que no clamaven per les essències, sinó que expressaven desigs de llibertat i que reclamaven l'esperança de la dignitat col·lectiva.

Alguna cosa comença, distinta, lluminosament inquietant, al Magrib...

El jovent tunissià ha demanat que parés el seu món i que en baixés el conductor. I el seu mòn ha parat un instant, i el conductor n'ha baixat i ha desaparegut per l'embornal de la seva claveguera.

Els ulls occidentals haurien de mirar de front els ulls dels joves tunissians: hi reconeixerien la lluïssor del futur, sense l'eclipsi de les essències. Hi veurien aquesta esperança que cal impulsar, netament i solidàriament, per a un món millor que hem de compartir millor.

Brasa que cal apagar.

2011-01-12T16:26:00.007+01:00

El món està que crema.

Es una frase feta. Però, sota la meva perspectiva, la frase conté la veritat del moment que vivim. I em preocupa extraordinàriament. No per mi, sinó pels meus fills; i pels fills que són dels fills meus.

Qui nega el canvi climàtic, té dramàtiques mostres en les inundacions recents. Una d'actualitat penosa és la d'Austràlia. Desenes de morts. I també té sequeres que no són endèmiques, sinó circumstancials i subjectes a la nova climatologia: fam i subdesenvolupament.

Mentre s'esdevé això, a Tarragona (a tocar, com qui diu) el petroli es vessa a la mar. I si només fos a Tarragona, encara rai!

El Magrib és una revolta per causa de l'augment previst de preus per a matèries bàsiques. Desenes de morts. I la pólvora aquesta duu a Jordània, i vés a saber a quants altres països de democràcies inexistents o falsejades. Els preus dels aliments no són més que la punta d'una massa enorme de gel que oculta malestars innúmers sota l'aigua espessa.

Mentre passa això, l'integrisme religiós avança a galop. Els musulmans més clusos combaten els cristians. Per què? Desenes de morts. I els cristinas, per boca del seu líder, no deixen de mostrar-se en superioritat ètica, i mponents i imposants. I, arreu d'Europa, la islamofòbia guanya terreny entre les múltiples fòbies racials o culturals. Amenaces d'accions de terror ací i allà. I detencions i judicis. Tot és esca per a un foc que, ara, encara és embrionari.

Als Estats Units, la divisió ideològica ja comença a cobrar-se víctimes. Els conservadors són més integristes i més mercadòfils a mesura que es plantegen solucions progressistes universalitzables.

La Xina guanya terreny. Però el preu que n'han pagat i que en segueixen pagant els xinesos i les xineses és altíssim. I, així que Xina vagi invertint en els actius i els béns que posseeix les oligarquies o minories poderoses del món en vies de desenvolupament, aquest món també pagarà cara la renda que li plou del gran gegant asiàtic.

I mentre això passa, l'Africa negra roman en l'oblit i en la indiferència internacionals. Si fa, no fa, com Haití. Desenes de milers de morts. I una ràbia interna i externa que es congria i produeix gas explosiu, ara encara contingut en l'olla a pressió.

I Europa, objecte del desig indeturable dels "mercats". Ningú no sap qui són. O sí. Però ara més que mai els diners governen els segons, les hores, els anys de la política europea (i intenacional). La política democràtica és incapaç davant la dimensió gegantina dels capitals.

I mentre passa això, el marxisme continua arraconat, enteranyinat, profundament odiat. Com si el marxisme fos el sovietisme o el maoisme o tants ismes pèrfids com es van embolicar amb la capa de l'anàlisi sociològica i econòmica de Karl Marx. I l'ecologisme polític, mentrestant, de minories, sense que el poder el deixi avançar.

Tota Europa és un fogar de brases: manifestacions, vagues, impaciència i nerviosisme de la seva gent; amenaces governamentals, retracció de drets històrics, pell i ossos de les polítiques socials...

I mentre passa això, el món occidental no té cintura respecte de tots els altres móns. I vet ací que els móns d'una i altra banda del planisferi terrestre són un sol món, cada dia més. El conflicte internacional, ja no és un conflicte internacional, sinó civil.

No són, aquestes meves, anotacions dictades pel pessimisme. El que deixo dit no és novetat per a ningú. Són constatacions de fets contemporanis, sobre els quals convenen interpretacions humanes, anàlisis democràtiques i projectes intel·ligents de reconversió. Una molt i molt necessària reconversió de postulats, d'actituds i d'aplicació de valors morals. Perquè de les brases no podem anar a les flames. De les brases, se'n surt vessant-hi aigua, convertint-les en cendra, i fent que la cendra sigui adob per als camps que ens alimenten.

El diumenge, toca(va) endevinalla.

2011-01-10T10:35:00.005+01:00

Tu deixa que m'entri a dins

i no temis pel tamany, collins!

que tota mena de verdura

gran goig sempre em procura:

ja siguin xorivies o naps fins;

ja sigui una pastanaga dura,

siguin porros, ceballots i afins;

o una bleda tova de tan madura!

I posa'm calor allà on em cal,

que jo trauré ton cos de mal

quan el recapte tindré cuit, al final.

Solució: l'olla, o la cassola.

Sobre l'Equilibri Territorial (2). Document de treball.

2011-01-03T18:16:00.005+01:00

ALGUNES CONSIDERACIONS
SOBRE
EL DESEQUILIBRI TERRITORIAL
DE CATALUNYA
I ALGUNES SOBRE L’OPORTUNITAT DE REVERSIÓ
D’AQUEST ESTAT.
(Document de 2008. Lliurat al President de la Generalitat, M.H. José Montilla, i al conseller H. Joan Saura en seu parlamentària.)
Francesc Pané i Sans,
Abril de 2008.

Equilibrar Catalunya és igualar les oportunitats
i fer-ne sostenible el creixement necessari.

La crisi de la sequera ha posat al descobert les febleses d’un model “macrocefàlic” de distribució de la població i dels recursos productius i dels serveis a Catalunya. L’Àrea metropolitana ha crescut per damunt de la seva capacitat real d’aprovisionament de fluxos.
La demanda d’aigua a través del sistema Ter-Llobregat ha estat insuficient, tot i els sacrificis que ha comportat per als sistemes fluvials i per als territoris d’ambdues conques aigües amunt.
La sol·licitud solidària de més aigua injectada al sistema d’aigües de Barcelona, ha sollevat les crítiques més àcides dels territoris interiors. Cal considerar que en les crítiques i les negatives a traspassar aigua dels sistemes interns a la conca que proveeix la conurbació no hi ha l’expressió de la insolidaritat, ni la de la cultura del “no”... Ni encara interessos partidistes, majorment. Els territoris interiors i els netament agraris pateixen l’estirada constant de recursos que fa Barcelona i la seva àrea d’influència en detriment, sovint, de les oportunitats naixents d’aquest interior i d’aquest espai rural.
L’anomenada “confrontació territorial” no té a veure amb passions ni amb complexos, sinó amb la desconfiança amb què els territoris menys desenvolupats es miren els que en són més. Té a veure amb una certa desperança que aquest “status quo” català canviï algun dia.
Hi ha, a més, una innegable incomprensió que plana en terme mig de la dicotomia camp-ciutat. Quan la ciutat assedegada diu que l’agricultura consum el 70% dels recursos hídrics, ho diu des del desconeixement del camp, des d’una certa supèrbia comunitària. La recepció d’aquests judicis en el món rural és com un esclat que va de la ràbia a la impotència. Si és veritat aquest ordre de consum, ho és perquè no s’han dirigit prou els processos de modernització de regadius en un món descapitalitzat i i sense el prestigi que mereix. Les inversions públiques (que han ajudat a créixer les indústries, el comerç a l’engròs, els grans sectors dels serveis, etc.) no han arribat ni amb la mateixa fidelitat, ni amb percentatges equitatius al camp. Tampoc no ho han fet els serveis que presta l’administració: a les ciutats, aquests són puixants, mentre que als pobles són escassos, mínims, sovint.
Algunes generacions han estat capaces d’elaborar, des dels territoris interiors o no metropolitans, documents que alertaven sobre aquest evident i dolorós desequilibri territorial a Catalunya (un país petit, que podria equilibrar-se sense sofriments!). I, a desgrat d’aquestes proclames esforçades i plenes d’esperança indignada, ben poques vegades –si n’hi ha hagut alguna- han tingut ressò. Parcialment, el Parlament o el Govern n’ha recollit aspectes... potser fins i tot un sentir general que s’ha traduït (depenent dels signes polítics dels executius i de la Cambra parlamentària) en millores pressupostàries. Tot plegat, absolutament insuficient per a unes necessitats creixents de reduir l’escletxa que separa la metròpoli de la resta del país.
A Ponent, l’anomenat “Compromís per Lleida” ve a ser alhora un nou crit d’atenció sobre aquestes qüestions i un conjunt de recomanacions adreçades als agents polítics (també culturals i socials) no només de Lleida, sinó de tot Catalunya. Les bases de què parteix el “Compromís”, així com les mesures que exigeix que s’adoptin, no són noves, tot i que n’incorpora de novedoses, contemporànies... Hi ha publicacions antigues i recents que també revisen l’estat del desequilibri territorial: assaigs, articles en premsa i en revistes, publicacions en format llibre i comunicacions televisives són canals usats molt sovint per fer denúncia d’un greuge o per aportar criteris per a la seva reparació.

Un “full de ruta” a la taula de l’Executiu
per a l’acció equilibradora del territori nacional:
No ha de ser pas fàcil trobar el desllorigador del desequilibri territorial de Catalunya. Ni de trobar les claus que el redueixin fins a zero. Ni els recursos necessaris per a caminar cap a l’equilibri harmònic i just... Tanmateix, ara més que mai, el d’atorgar iguals oportunitats a la diversitat territorial catalana és un deure ètic i polític del Govern.
Cal reconèixer el paper que hi ha de jugar els “grans documents” de planificació que està endegant l’Executiu: Pla d’infraestructures de la Comunicació, Plans Directors Territorials, etc. I Igualment cal atorgar tot el valor que tenen els anomenats “Pactes Nacionals” per tal com abasten la totalitat territorial de la nació i comprometen els agents corresponents, siguin d’on siguin d’aquesta nació. L’execució progressiva d’uns i altres instruments planificadors serà una fita –sense cap mena de dubte- en l’ordenament del país i en la diversificació de les solucions a problemes territorials enquistats.
Tanmateix, això no serà suficient per assegurar un equilibri de rendes, una igualtat de prestació de serveis, unes iguals oportunitats d’aportació al PIB per als territoris diversos de Catalunya, ni unes oportunitats iguals de generació de valor afegit al treball divers dels territoris rurals i de l’interior.
Atesa la tradició, la història social i econòmica de cada zona catalana, i ateses les seves condicions productives i d’implantació de serveis, hom entén que els creixements han de basar-se en les característiques de cada àmbit territorial. Aquests àmbits són fàcilment identificables amb les futures “Vegueries”. I en cada àmbit territorial o “vegueria” hi ha un comú denominador que explica la sinergia dels seus impulsos vitals.
Amb tota seguretat, cada àmbit territorial ha reflexionat sobre les seves oportunitats, sobre els espais econòmics, socials, culturals en què basar les seves expectatives de futur. Són reflexions parcials, segurament; desordenades per causes polítiques o per qüestions socials. Però la unió de totes –degudament ponderada i contrastada amb la realitat territorial- són l’”anhel” del territori, la base sobre què arrelar en el territori. Una mirada als serveis, a les vies de comunicació, a l’estat del benestar dels segments de la població, conformaria la radiografia de la realitat sobre la qual intervenir en a línia del bàsic consens d’expectativa.
A mode d’exemple, com ja queda dit, les terres planes de Lleida (“Vegueria de Lleida”) expressa la seva voluntat –i vagament determina les seves possibilitats- d’incrementar el sector primari agroramader si, paral·lelament pot acréixer l’eficàcia agroindustrial. Aquest espai econòmic vol esdevenir la punta de llança de la transformació alimentària de Catalunya (i potser de l’arc oest mediterrani). Saber què necessita per fer-ho possible i injectar els “inputs” que ho permetin és caminar cap a l’equilibri en les oportunitats nacionals. I una tal labor només pot materialitzar-la –lentament, però eficaçment- la direcció governamental en les polítiques que li corresponen i en les que impulsen inversions privades, localitzacions empresarials, escreixos en el teixit econòmic ja existent en el territori.
El conjunt de les anàlisis (com s’ha fet en els Plans nacionals o per als Pactes) conformen el “full de ruta” de les polítiques proactives per a l’equilibri de Catalunya.
Si hom no comença a concretar allò que és una abstracció, mai no podrà començar a aplicar-se al treball que exigeix la conversió a concret d’allò que és abstracte, genèric, caòtic en el pensament.

A títol d’exemple, evidències d’una crisi metropolitana:

1. El flux elèctric.
Tal volta mai com en els darrers temps la ciutat de Barcelona –i per extensió, el seu entorn- no ha evidenciat una crisi tan manifesta de creixement. Les apagades elèctriques de l’estiu passat a causa de la ruptura d’un cable d’alta tensió no són només un desagradable accident, sinó la manifestació d’una infraestructura vulnerable forçada a abastir més energia del que li correspon. Més enllà de les consideracions sobre l’estat de les xarxes de transport i de subministrament de corrent elèctric, cal observar que si la conurbació no es modera el creixement del seu consum, exigirà una reformulació completa del transport de fluxos energètics.

2. L’atmosfera densa:
La necessitat d’adoptar mesures urgents per a la reducció dels índexs de contaminació aèria –algun dia haurem de veure què fem amb l’acústica- de l’àrea metropolitana, posa de manifest l’excés d’emissions insalubres, industrials i derivades del transport. Si aquest espai humà i econòmic segueix admetent acríticament la creixença de la seva activitat, correrem el risc d’un col·lapse, només corregible amb noves mesures que faran més petjada encara en la conurbació i més exigències respecte de l’entorn no metropolità.

3. El cabdell de les rodalies:
La crisi de les rodalies ferroviàries de l’hivern passat han estat degudes a unes obres segurament mal planificades que donaven entrada a l’alta velocitat ferroviària a Barcelona. Tanmateix, la causa remota d’aquella dissort rau en el fet que la ciutat –per circumstàncies múltiples, però sobretot per la seva configuració geogràfica- té extremes dificultats per absorbir les noves infraestructures viàries, ara ja espesseïdes en totes les seves xarxes. Tal com es va viure en aquelles circumstàncies, no són només Barcelona i l’àrea metropolitana que es ressenten de la dificultat en la mobilitat interna, sinó totes les entrades i sortides regionals o nacionals. Allò que fins fa poc valia per als vehicles automòbils, ara correm el risc que també valgui per al transport públic ferroviari.

4. L’aigua més que escassa:
L’actual sequera demostra com l’àrea metropolitana ha crescut molt per damunt de les seves possibilitats quant a disponibilitat d’aigua. L’aigua per a usos industrials i dels serveis genera riquesa allà on és consumida. No obstant aquesta riquesa no es genera on l’aigua neix, on és corrent o embassada. Per on discorren els fluxos fluvials també hi ha població, però aquesta no té capacitat d’ús industrial ni serveis de l’aigua que veu canalitzada majorment en direcció a la metròpoli. Els usos agrícoles de l’aigua es veuen qüestionats per causes diverses, molt sovint injustes i injustificades. I tanmateix, la simple producció d’aliments –sense processos per a la seva transformació- cada cop deixa menys rendes en les zones rurals. La manipulació fabril de la producció agropecuària és majoritàriament implantada en l’àrea metropolitana de Barcelona. I també hi són radicats els centres d’investigació agroindustrial o agroalimentària en la seva immensa majoria, privats i públics. La demanda d’aigua (de boca o industrial) de la metròpoli és clarament insostenible: el territori català és massa petit per generar aigua suficient per a tot ell i per abastir, alhora, un espai humà i econòmic que n’exigeix cada cop més per mantenir el seu desenvolupament creixent. El conflicte que vivim es farà més gran en un futur si les oportunitats que dóna la disponibilitat d’aigua no són compartides per tot el territori nacional.

Alguns efectes simbòlics i punyents de la petjada metropolitana
sobre l’espai nacional:

1. Concentració de talent universitari:
El sistema universitari català va fer una aposta per la descentralització només iniciat l’autogovern. Va ser una teoria agradable de viure, vista amb expectatives des de les capitals de circumscripció catalanes. La història recent, tanmateix, és testimoni dels processos de concentració universitària a Barcelona: noves universitats, ampliació de facultats i d’estudis als centres de la capital catalana, etc. Dementre, les universitats perifèriques han viscut la pèrdua progressiva d’alumnat des del moment àlgid de la seva implantació; a desgrat i tot de les inversions quantioses que han rebut. Aquesta mateixa història contemporània testimonia que l’atracció de talents que fa l’àrea metropolitana de Barcelona, buida de possibilitats la resta del territori nacional.

2. Difícil gestió dels residus:
L’àrea metropolitana –extraordinàriament industrialitzada en esguard de les terres interiors- genera una quantitat de residus que el seu territori no pot assumir en dipòsit ni, segurament, en els processos de reciclatge. Ja avui –i és previsible que més encara en el futur- aquests residus són derivats a l’exterior de la conurbació. Mentre que han servit per generar riquesa i valor afegit allà on les matèries primeres han començat el seu procés econòmic, les terres directament alienes a aquesta riquesa es converteixen en dipòsits i les poblacions en dipositàries només del preu que hom paga per tenir-los i gestionar-los. El conflicte està servit, com s’ha demostrat abastament en força ocasions, més i menys recents.

3. Alimentació elèctrica de Catalunya:
La generació d’energia elèctrica és una necessitat creixent a Catalunya. Ho és per a totes les nostres ciutats; però, molt singularment, per a les més industrialitzades i poblades de l’àrea metropolitana. La circumscripció de Tarragona ha estat destinatària de les fonts nuclears de generació energètica. La de Lleida ha estat protagonista de la generació hidràulica d’electricitat. Els capitals que s’obtenen d’aquestes activitats no és fàcil que es reinverteixin en aquests espais nacionals generadors: les seus de les companyies elèctriques són lluny de Tarragona i encara més lluny de Lleida i els seus interessos inversors no rauen en aquests territoris. En el noble i necessari intent de fornir Catalunya d’energia elèctrica generada per mitjans ecològics correm el risc de no ser capaços d’ordenar-ne la implantació. Però és més gran el risc –quasi inevitable, diríem- que Lleida i Tarragona hagin d’assumir els impactes que signifiquen tant els parcs eòlics com les plantes de generació fotovoltaica en terrenys agrícoles que deixen de ser disponibles per a la producció alimentària.

4. Escassetat de transport ferroviari:
La demanda d’un transport ferroviari de viatgers d’alta velocitat es genera en les capitals: Madrid i Barcelona. Les ciutats del trajecte que uneix aquestes capitals no han rebut la consideració suficient per part dels poders públics en ordre a l’aprofitament possible d’aquest recurs, però en canvi, han consentit la presència de la trinxera que és la via AVE. Especialment Lleida, i potser també Tarragona –ja veurem què passa amb Girona-, no han pogut reordenar el seu sistema ferroviari de rodalies per fer-lo útil a les poblacions pròximes i/o per fer-ne una alternativa viable als trajectes “regionals” clàssics ja depassats.

Algunes manifestacions inharmòniques dels creixements urbans
i dels aprofitaments dels recursos naturals del país:

1. Creixements metropolitans:
Els “Plans Territorials” que estem tot just dissenyant per a l’àrea metropolitana de Barcelona preveuen considerables creixements, no només urbans, sinó també industrials i logístics. Si es materialitzaven, aquests creixements, la demanda de fluxos per part de l’àmbit metropolità seria encara força més gran que l’actual; i la complexitat dels seus abastaments i de la seva gestió esdevindria enorme. La petjada ecològica –i l’econòmica- sobre l’espai rural immediat i mediat de la metròpoli es faria més gran i més insuportable per a un territori massa reduït per sostenir-ne les conseqüències.

2. Poques expectatives a l’interior:
Les oportunitats econòmiques i de creixement social a la Catalunya moderna i especialment a la contemporània s’han decantat de la banda de la franja marítima. El país interior –fora de les ciutats mitjanes que han pogut exercir un cert lideratge pel que fa al seu entorn- ha vist buidar-se lentament de població i ha viscut un allunyament cada cop més gran respecte de les seves oportunitats de generació de riquesa. Es dramàtica, avui, la supervivència dels pobles de les comarques més agrícoles –o més rurals- de Catalunya: el jovent se’n va indefectiblement. Algunes comarques tenen en les pensions de vellesa la seva major font de renda.

3. Comunicacions públiques interiors en mínims:
Mentre les comunicacions en l’àrea metropolitana resolen les seves contradiccions amb més o menys fortuna i amb fortes inversions públiques, les comarques rurals de l’interior del país tenen precarietat absoluta en matèria de transport públic. No hem estat capaços d’articular un sistema de “rodalies” entorn de la capital comarcal que donés accessibilitat als serveis a la població que no pot o no vol usar el vehicle privat. Comarques, aquestes, com queda dit, amb un altíssim percentatge de dones i d’homes grans, i amb població adulta en edat laboral que es desplaça diàriament a la capital comarcal o de circumscripció per a l’exercici dels seus treballs.

4. Risc d’activitats econòmiques depredadores:
A les oportunitats que atorga la mar com a àmbit de recepció d’activitat turística, n’han seguit les densitats urbanístiques anteriors –i no tant- a l’adveniment de la democràcia. El “monocultiu” de la platja (amb les diversificacions pròpies, si es vol) ha significat petjades ecològiques en el territori que tot just ara estem refent, regenerant, amb enormes dificultats. Però és cert que la platja ha atorgat possibilitats a una població que ha tingut la fortuna de ser-hi. Potser com a reflex d’aquestes formes econòmiques, al Pirineu occidental de Catalunya ha volgut imitar-les amb el “monocultiu” de la neu. De retruc, han sorgit ambicions que volen materialitzar-se –i que es materialitzen en alguns indrets- en un urbanisme d’habitatges de temporada, inserits en els paisatges patrimonials de la muntanya o en els perímetres dels pobles i llogarrets pirinencs, amb una inharmonia amb allò que és propi de la història, del paisatge o dels consums de territori, d’energia, d’aigua, etc. Paral·lelament, les inversions foranes s’escarrassen per poder bastir infraestructures de lleure i turisme allà on el patrimoni natural, els recursos realment disponibles o la cultura pròpia del territori, les desaconsellen: noves pistes esquiables en els paratges de muntanya, camps de golf en les prades fluvials, urbanitzacions per al lleure comunitari excèntriques als llogarrets, etc. Els plans territorials dissenyats pel Govern d’Entesa poden aturar aquests errors, i en tenen la vocació. Tanmateix, la pressió econòmica i la manca d’oportunitats alternatives per als estadants poden acabar malmetent el propòsit a mig termini.

El cas de les Terres de Lleida com a exemple de desequilibri nacional:

1. La Universitat de Lleida:
Fets els números en un seguit d’exercicis, el Rectorat ha vingut denunciant que la UdL és la Universitat catalana que més suport econòmic rep per al seus sosteniment, inversions a part –car aquestes obeeixen a planificacions perllongades en el temps.
Hem tingut l’oportunitat, just fa uns mesos, d’atorgar els estudis de Veterinària a la UdL, altrament especialitzada en enginyeria agronòmica. Aquesta oportunitat ha estat perduda a causa de pressions universitàries barcelonines, com és sabut. El grau de “Ciències de Salut Animal” i la possibilitat que el postgrau de Veterinària sigui compartit amb la UAB, no satisfà ni les expectatives de Lleida ni la justícia d’uns estudis que podien respondre a la voluntat i a la tradició productiva del territori.
Paral·lament, es constrenyen les places d’estudiants atorgables als estudis de Medicina, tot i existir la possibilitat d’acollir-ne més de les actuals. Tot i que la facultat de Medicina de la UdL és una de les capdavanteres en la recerca mèdica, com han provat els seus investigadors a través de publicacions internacionals i de premis guanyats.

2. La Conselleria d’Agricultura:
Abans que el Parlament aprovés el trasllat de les principals unitats administratives i de decisió política del DAAR, el govern ja havia pres el compromís de traslladar a Lleida la Conselleria. Aquesta intenció encara no s’ha materialitzat, per molt que algunes Direccions Generals i el propi conseller despatxin alguns dies en l’antiga Delegació territorial. El pes polític i el gruix de les decisions segueixen radicades a la ciutat de Barcelona.

3. L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries:
L’IRTA té algunes unitats investigadores en seu universitària lleidatana (ETSEA), però té el seu nucli directiu a la població de Caldes de Montbui després que fa tres anys s’hi traslladés des de la capital barcelonina. Per contra, a Lleida tenim un incipient Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari (PCITAL) en el turó de gardeny que ha merescut crèdit estatal per a l’adequació dels antics quarters militars als nous usos, i també subvencions del Govern de Catalunya. L’IRTA encara no hi és present, per bé que hi ha la intenció d’albergar-hi un centre de recerca del fred industrial en els comportaments de la fruita. El sentit comú aconsella que l’IRTA sigui a Lleida, amb la seu central i divisions de recerca en processos d’industrialització d’aliments (també de producció, de millora dels regs sostenibles, de producció ecològica, etc.)

4. El Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PECITAL):
Fa ben pocs mesos es va anunciar la instal·lació d’un Parc Agroindustrial en l’àmbit barceloní de “22@”. Probablement, les característiques encara en són difuses, però amb tota seguretat, les inversions públiques i privades seran majúscules. En canvi, el PECITAL de Lleida només té dues unitats d’investigació agroalimentària en un espai inacabable que, de moment, van ocupant empreses del sector informàtic i de la telefonia.

5. La pràctica impossibilitat de l’agroindústria lleidatana:
Les Terres de Lleida han mostrat la seva vocació agroalimentària i agroindustrial, l’han anunciada i n’han publicitat la seva acció històrica: la diversificació de la Fira Agrària i Ramadera de Sant Miquel; la Fira agrícola i de maquinària del camp de “Sant Josep” a Mollerussa, la “Fira de l’Oli” a les Borges Blanques, la implantació de cooperatives de segon i tercer graus, la producció d’aliments amb D.O., etc. Però no aquestes terres, ni les pirinenques, no tenen potència suficient per endegar un procés industrial ampli que deixi valor afegit a les collites i, doncs, al territori, condemnat a ser primari majorment en les seves extensions agroramaderes.

Articulació
del “Full de Ruta”
per a l’Equilibri Territorial de Catalunya:

1. PLANTEJAMENTS GENÈRICS:
1.1.El “Full de Ruta” ha de ser un document Estratègic, i, com a tal, ha de contenir aquelles formalitats que són pròpies d’aquests instruments, utilitzats per a l’anàlisi i la proposta en les administracions públiques i en els sectors privats de l’economia i de l’organització corporativa.
1.2.Els continguts estratègics del “Full de Ruta” han de ser, necessàriament, Transversals pel que fa a l’acció de govern que s’hi contempli. Hi seran imprescindibles, així mateix, les consideracions interdisciplinàries vistes com a objectius de govern.
1.3.Un cop elaborat el “Full de Ruta”, aquest ha d’esdevenir un document Executiu, de forma que allò que s’hi estableix esdevingui una obligació en les polítiques governamentals.
1.4.A fi d’aplicar els continguts estratègics del “Full de Ruta”, el document aprovat haurà de contenir una Temporalització que faci viable la seva culminació. De manera que els objectius es distribuiran segon el curt, el mig i el llarg termini.

2. REPONSABILITATS D’ELABORACIÓ, DEBAT I EXECUCIÓ:
2.1.Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya l’impuls per a l’elaboració del document de bases o “Full de Ruta” per a l’equilibri territorial de Catalunya.
2.2.Correspon al Parlament de Catalunya el debat sobre els continguts finals del document de bases o “Full de Ruta” per a l’equilibri territorial de Catalunya.
2.3.Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya l’execució i l’avaluació de les propostes estratègiques contingudes en el “Full de Ruta”.

3. PROCEDIMENTS PER A LA CONFECCIÓ:
3.1. Lideratge de la Presidència de la Generalitat.
3.2.Equip de treball interdisciplinari.
3.3.Visió global catalana i anàlisi i propostes per Vegueries.
3.4.Acordat amb els ens rellevants de cada Vegueria (mesa):
· les Administracions Locals,
· els sectors econòmics,
· els sectors socials.

4. CONTINGUTS ESSENCIALS:
4.1.Infraestructures de la comunicació viària i sistemes de comunicació dins la Vegueria i amb la resta de Catalunya.
4.2.Infraestructures de les telecomunicacions.
4.3.Abastaments: energia, aigua...
4.4.Sistemes de la logística.
4.5.Xarxa de serveis públics: salut, atenció a les persones, educació, universitat, cultura...
4.6.Producció econòmica i valor afegit.
4.7.Sistemes territorials per a l’activitat econòmica industrial i dels serveis.
4.8.Fluxos econòmics i inversions privades en el sistema productiu.
4.9.Creixements urbans i planificació territorial.
4.10.Disseny de futurs (potencialitats de creixement econòmic) segons les possibilitats del territori i dels seus patrimonis.

El diumenge, toca(va) endevinalla.

2011-01-03T16:15:00.004+01:00

Es quan em poses damunt de les teves cames

que em tenso tota, i em tibo, i em disposo.

Es quan sento el tacte dels teus dits que goso,

llavors mateix, vibrar amb sons de flames.

Solucio: la guitarra.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-12-25T20:37:00.004+01:00

Busca-m'hi que hi sóc, segur.

Pel que fa a mi, tot ho sabràs,

i potser també nous mots, oh tu,

amb què potser m'anomenaràs.

Llibre sóc, mes dins meu no calen

punt ni cinta que el record assagin

de les planes visitades. Sols valen

les lletres i l'ordre amb què vagin.

Solució: el diccionari.

Catilinària paneriana.

2010-12-25T19:14:00.004+01:00

Us juro pels meus pares que no vam ser nosaltres els inventors del català. Pels meus us juro que ja vam néixer que la terra nostra parlava aquesta llengua. Un ben juro que no la vam invntar, sinó la vam tenir d'herència. I us juro encara que no la parlem per tocar a ningú allò que no sona.

Puc jurar-vos que no volem el català per orgull. I us ben prometo que no l'hem volgut propi, ni vehicular, per marranejar.

Una vegada un home del poble em va dir: "sembla que no importi que una papallona desaparegui en la selva de Borneo; ni que en desaparegui l'espècie. Perquè altres papallones, d'altres especies, subsistiran". Però jo li vaig dir: "ja no veig lluernes en les nits d'estiu. No importava que en desparegués una, ni dues, ni tres... perquè eren moltíssimes. Ara, tot és fosc"

Podria dir-vos que el català és una papallona. I que s'assembla molt a la lluerna que va desaparèixer. Però m'és indiferent dir-vos això o allò... Sé que no us importa.

Després de jurar-vos que no vam ser nosaltres que vam inventar el català, i després de jurar-vos que no el tenim viu per tocar-vos els "dallonses", no puc dir-vos que la meva llengua és una lluerna... A més, corro el risc que la trepitgeu amb massa ganes.

Senyors dels tribunals, Ciceró va exclamar, davant del Senat romà: "Fins quan suportarà la nostra paciència la vostra orgia?" I aixó em pregunto jo: "fins quan suportarem el vostre desenfrè?" Un dia ens en cansarem de veritat, a pesar i tot dels nostres empresaris, dels burgesos nostres, dels nostres connivents amb vostès. I aleshores serà el foc i el tremolar de dents. Ah! I l'escombra!

Duran més lluny la torxa que jo he dut.

2010-12-23T22:08:00.007+01:00

Aquest matí, en roda de premsa, he anunciat el meu determini a no exercir més la política pública. Vull dir que he decidit no ésser candidat a cap mena de convocatòria electoral.

En realitat, anunciar una tal cosa no deixa de ser una petita vanitat personal, ho confesso. A qui importa?

Qui ha format part del meu entorn polític sap que aquesta decisió és madura. I sap, també, que és inevitable. Independentment del resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo sabia -i hom coneixia- que era la darrera vegada que exercia aquesta mena de responsabilitats.

He tingut la gran sort d'aprendre d'aquells que han liderat el meu partit: Gutiérrez Díaz, Ribó, Rivadulla, Saura... I sé que a tothom li arriba l'hora d'un relleu sincer, ordenat, i establert en la quietud dels consensos interns...

Les meves obligacions professionals, d'ara en endavant, m'impediran l'activitat política intensiva que exigeix la responsabilitat de conduir idees i de materialitzar accions. Es hora, doncs, de donar el relleu. I per fortuna, a ICV, de relleu, n'hi ha; i és bo. Només li cal la pràctica quotidiana, l'acció, el desig d'aprendre d'allò que es fa. Són coses que esdevenen reals a partir del compromís personal. I per fortuna, a ICV, hi ha compromís, i és sincerament personal, convençut.

Enrere deixo una tasca que el temps judicarà. M'enduc una experiència fantàstica. He arribat a parendre tant! I he tingut a l'abast de les mans tantes ocasions per fer del petit món en què em moc amb el qual m'he compromès un espai de més llibertat..!

Deia el savi Heràclit que tot flueix... Deia Heràclit que era impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè les aigües corren avall. Aquesta és l'essència de la nostra vida: ésser on cal ser en el moment en què és necessari de ser-hi.

Així he fet jo, en política. I ara, espero de poder-ho fer amb el mateix compromís en la nova feina.

Sé que em rellevaran amb entusiasme. Duran encesa la flama que jo he dut. Però la duran més lluny, més ràpidament, més alta encara.

Tríptic del toro.

2010-12-19T20:35:00.006+01:00

Ara ja ho puc dir...

Vaig escriure aquest tríptic, d'urgència, al meu despatx del Parlament.

S'esqueien els dies crucials per a l'aprovació de la ILP que havia d'abolir les corrides de toros. En vaig fer una còpia per a cadascun dels ponents que eren contraris a la iniciativa i els la vaig lliurar a l'hemicicle.

Els poemes -no deuen ser gaire afortunats, no van canviar el seu parer, però van conquerir una rialla -en algú, malfiada- dels diputats al·ludits.

CUARTO MENGUANTE.

(a la manera de García Lorca)
-a Rafael Luna, diputado-

¿Quién arroja,
luna,
cristales de acero,
carámbanos de hierro
sobre mi carne de toro?

Mi sangre,
luna,
siembra amapolas
en el campo de arena,
espesas flores de mi dolor.

Si, de plata y marfil,
luna,
mi hermana no me sostienes,
¿qué luz de esperanza
beberà mi sed en el ruedo?

IMPLORACIÓ.
(a la manera dels Psalms)
-a David Pérez, diputat-

No alcis,
David,
la fúria tremenda del teu braç.
Abaixo el meu front
de lliris i obsidiana,
rendeixo la força
que empeny el meu cos
als teus peus,
i et proclamo rei,
David,
de l’ivori que duc per corona,
del vellut de la nit que em cobreix.

No caigui,
David,
sobre meu
l’orgull del sobirà,
la luxúria del ferro,
la ira del cor que gaudeix
amb l’afront d’aquesta noblesa
que rendeixo
als teus peus!

3.

VIGÍLIA.
(a la manera de Miguel Hernández)
-a Albert Rivera, diputado-

Desnudo como tú, en la ribera,
entre espinas de rosales verdes,
en el vacío denso de la noche
alta de jaras y de almendra,
hoy me velan las estrellas.

Mañana parto, camino de la arena.
Del río en la ribera,
entre clavos y la hiel de frutos en racimo
es de sal mi sudor, y de limón.
Llora mi madre escarcha.

Mi parto fué de agua y de canela,
junto al río, en la ribera de zarzales.
Moras de azúcar y viernes santo.
Mañana parto hacia la sed de la arena:
sólo soy un toro, blanca luna de agua roja.

Mi madre llora escarcha sobre el río.

Sobre l'equilibri territorial (1). Document d'anàlisi (escàner).

2010-12-19T13:47:00.005+01:00

Sobre l’Equilibri Territorial...
(per Vegueries)
Per a una anàlisi de la situació,
ASPECTES A CONSIDERAR:

Les infraestructures i sistemes de la comunicació viària:
1.1. Infraestructures radials troncals (tren, carretera).
1.2. Idem en xarxa internes (comarcals, locals).
1.3. Mitjans de servei públic per la mobilitat (tren, autocars, taxi a la carta).
1.4. Estat de les infraestructures (seguretat, senyalització, assistència)

L’accés als serveis públics de salut:
2.1. Presència local de serveis sanitaris (metges de capçalera).
2.2. Assistència sanitària comarcal (CAP, especialitats en el CAP, model de derivació a centre hospitalari).
2.3. Assistència hospitalària més pròxima (especialitats, suficiència de llits, model de derivacions a centre hospitalari especialitzat).
2.4. Mobilitat de malalts (serveis d’emergència, eficàcia de la mobilitat).

L’accés als serveis socials comunitaris:
3.1. L’atenció de l’ancianitat (llars de jubilats, centres de dia)
3.2. La mobilitat per a l’ús dels serveis socials.
3.3. L’atenció a famílies i persones en risc d’exclusió (assistència, cobertura).

L’habitatge:
4.1. Accessibilitat a l’habitatge de propietat (parc, preus, tipologia dels demandants).
4.2. L’habitatge de lloguer (parc, condicions).
4.3. L’habitatge d’iniciativa pública (parc, iniciativa mpal., del govern).
4.4. Habitatge de règim especial (parc, localitzacions).
4.5. Recuperació i rehabilitació (condicions, suports públics, etc.).

L’educació:
5.1. Estat dels equipaments educatius.
5.2. L’escolarització dels infants (escola al poble, concentració, etc.).
5.3. L’escolarització post-obligatòria en el territori. Model i necessitats.
5.4. L’accés als estudis universitaris: estat de la qüestió.
5.5. Els serveis educatius en el territori (formació permanent del professorat, accessibilitat als SS.TT., sistema de beques, mobilitat quotidiana dels estudiants...).
5.6. Escoles bressol. Escoles especialitzades: idiomes, arts i oficis, música...

L’accés a la cultura:
6.1. Infraestructures culturals en el territori (museus, equipaments per a la producció cultural, per al consum, sales d’actes). Mobilitat per a l’accés als equipaments i als actes culturals.
6.2. El suport públic al desenvolupament cultural del territori (consum i creació).
6.3. Valorització del patrimoni cultural del territori. Estat del patrimoni. Oportunitats de valorització.
6.4. Associacionisme cultural. Publicacions. Manifestacions de la cultura popular. La participació en les manifestacions culturals. Difusió.
6.5. Les indústries culturals del teritori. Possibilitats, necessitats i oportunitats.
6.6. El patrimoni cultural del territori. Conservació i explotació.

L’atenció a la diversitat:
7.1. Serveis i oportunitats educatives no formals per a infants i adolescents.
7.2. Oportunitats de lleure per al jovent.
7.3. Serveis d’atenció a les dones (salut, promoció, ocupació, violència, viduïtat)
7.4. Atenció a les persones amb discapacitats (físiques, psíquiques, sensorials).
7.5. L’estat de la immigració al territori (oportunitats laborals, habitatge, integració educativa, xarxa de serveis socials, treball comunitari).

Les oportunitats laborals:
8.1. Indexs d’ocupació i d’atur.
8.2. Mobilitat per a l’accés als centres de treball.
8.3. Qualificacions laborals i oportunitats de formació i promoció.
8.4. La jornada laboral. Els salaris en referència a l’IPC de l’entorn. La qualitat dels treballs i de l’ocupació.
8.5. Oportunitats laborals per a les dones.
8.6. Sindicació i capacitat de mobilització.

Els sistemes públics de seguretat ciutadana:
9.1. La presència policial al territori. Suficiència o insuficiència.
9.2. Accés als serveis públics de la seguretat (denúncies, tramitacions...).
9.3. Les infraestructures per a la seguretat ciutadana.
9.4. Seguretat en l’entrn rural (agents rurals, policies locals).

La creació de riquesa:
10.1. Tipologia dels sectors productius (primària, secundària, terciària).
10.2. Iniciatives públiques i privades per a l’augment de l’activitat econòmica.
10.3. Les empreses de transformació en el territori.
10.4. Taules input/output.
10.5. Generació de valor afegit.
10.6. Monocultius o diversificació de l’activitat econòmica.
10.7. El repartiment de la riquesa en el territori.
10.8. Oportunitats de creació de nova activitat econòmica no depslegades. Causes. Condicions.
10.9. Les “voscions” històriques del territori en l’activitat econòmica (turisme, agroalimentació, indústria primària o de transformació, logística, etc.).

El patrimoni natural i l’entorn ambiental:
11.1. Valorització del patrimoni natural (biodiversitat, singularitat paisatgística...).
11.2. Aprofitaments del patrimoni natural i agressions (les causes de l’agressió).
11.3. Les infraestructures per a un eventual aprofitament sostenible del patrimoni natural (necessitats, oportunitats).
11.4. Les aigües i el seu tractament. Aprofitaments i explotacions. Oportunitats.
11.5. Qualitat del medi ambient. Inversions públiques en el manteniment de la qualitat ambiental. Processos de degradació.
11.6. Oportunitats d’explotació sostenible del medi: centres d’interpretació, eficiència en els consums, nous PEINs, creació d’infraestructures, espais d’interès singular, etc.).

El diumenge, toca endevinalla.

2010-12-19T13:15:00.005+01:00

Endins, jo t'entro ben plena,

amb la punta ampla i rodona.

I tu, obrint-te tota bufona

em dónes pas a balquena.

I després em prems, suau,

perquè la càrrega jo et buidi:

líquid aliment que ara cau

perquè tot el cos es cuidi.

Qui sóc, que em serves amb la mà

i te'm portes a la boca com el pa?

Solució: la cullera.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-12-11T21:09:00.006+01:00

Veig el món del tot a l'inrevés

però l'escric dret, amb correcció.

Tu te'l mires, de mi, a través

i és prement-me en el botó

que en fas un instant glaçat

gràcies a mon ull desentelat.

Sóc Polifem. I sóc pinzell expert

si em sostens ben aplomat.

quan em vols amb l'ull despert!

Solució: la càmera fotogràfica.

Instint de creació.

2010-12-09T19:13:00.003+01:00

...I l’home creà la terra.

Tinc per mi que l’home (entès a la manera genèrica) conté una llavor rebel que l’impulsa a crear. De primer va ser la tecnologia (els estris, les màquines) i immediatament després la reproducció plana i en color i la voluminosa, de la realitat immediata, pròxima, a la seva experiència vital. Més tard, la reproducció del món va ser a través del llenguatge verbal i de l’escrit. L’home, des que va saber usar les mans per a la manipulació de les coses que trobava, no ha parat d’escriure la seva visió del món: les seves pors, els seus desitjos, les seves incomprensions...

Per què és així, l’home? Per què experimenta aquesta necessitat de reproduir el seu món sobre la roca, en els papirus, en les teles de pintura, en les escultures? Per què té aquest impuls indeturable d’interpretar el món a través de les matemàtiques que duen a la física i a la química? Per què l’home necessita inventar una “mitologia” que satisfaci les seves passions, els seus dubtes? Per què escrivim novel·les?

Tinc per mi que l’home aspira a “crear”. Potser simplement per “recrear-se” ell mateix. Per recrear-se lliure de límits (sense dolor, sense mort, sense impotències). Incapaç de respondre amb seguretat per què és al món, qui va crear el món, què passa després d’aquest món visible –vivible- l’home mira de fer-se un univers a la seva mesura: pinta un cèrvol com dient que ha creat el cèrvol; escolpeix una dona embarassada com dient que la tribu serà fecunda; escriu una història com dient-se que pot inventar una realitat, a la manera com els déus han creat la realitat que a l’home li toca viure. L’home s’adona que les formes, les lletres poden enginyar, recrear, la vida segons la seva voluntat: el cèrvol pot ser dòcil, gras, alimentós; la història narrada pot salvar el o la protagonista del seu destí. L’home, amb l’enginyeria de la creació artística, pot venjar-se de les bèsties (les caça, les ensinistra); pot venjar-se de la malura (l’heroi supera totes les proves i quan mor és elevat i convertit en una estrella immortal).

Tenim una dèria infinita a imitar l’obra de la natura, la creació dels déus, i a afaiçonar-la d’acord amb els nostres interessos. Reinterpretar el món és governar-lo (encara que sigui en la pedra, en el paper, en la tela de pintor). De la mateixa manera que mentim per desaparèixer d’un escenari que ens és desfavorable (cap criminal accepta haver estat en el lloc dels fets), igualment som capaços de representar un món favorable als nostres interessos. Dominar la mort (com a misteri de dolor suprem) no ho poden fer ni els metges, però sí els novel·listes. Sabem que la novel·la no és real, però ens permet fugir d’indrets indesitjables, o penetrar-hi si ens interessen, aquests indrets. Quan somiem, no estem gens segurs que no siguem reals en aquella experiència. Quan llegim (quan contemplem un paisatge pictòric) no estem gens segurs que no sigui una veritat, allò que vivim en la lectura (o en la contemplació de la pintura).

Sempre mirem de “suplantar” els déus, de suplantar la seva obra de creació. Es el nostre neguit. I crec fermament que aquesta pruïja –el que s’anomena “pensament màgic”- és el principi de la transformació del món (la real i tecnològica, i la imaginària o artística) que l’humà duu en els seus gens.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-12-04T11:25:00.006+01:00

Sóc de cos espès i ben compacte

duc l'ànima a dins, tan amagada:

només n'ensenyo un extracte

petit, al capdamunt de la carnada.

Vaig servar el sucre de les flors,

un dia ja llunyà, entre les cel·les.

Ara ensucra, la flama del meu cos,

l'esperança de les damisel·les;

i encén, durant les negres nits,

coratge i valentia en tots els pits.

Solució: el ciri o l'espelma.

Auguris (2).

2010-12-03T10:52:00.003+01:00

Auguro que a Catalunya s'esdevindran fets importants, de gruix, amb pes. Després del que hem viscut amb l'Estatut i la sentència que l'ha capolat, les coses no es poden sostenir com són fins ara, tan estantisses, tan incertes, tan ingovernables. La nació que Catalunya ha ratificat de ser, sofreix massa tensions com perquè en resisteixin les parets que la contenen.

La remor del deu de juny a Barcelona no fou només remor. Hi havia, en aquella massa inquieta i ofesa, una potència enorme de transformació social i de renovació nacional. La traducció política immediata -potser barroera i tot- d'aquella força l'hem palpada en les propostes electorals darreres: independència per la via directa, referèndum per a la independència, concert econòmic, federalisme sense cafeïna, reforma constitucional per a un Estat confederal... Cap denominador comú entre les expressions polítiques catalanes! Una descomposició de vectors, a favor dels guanys electorals...

Però la tensa relació entre l'Estat i Catalunya seguiex al carrer. Ara en silenci i sense masses apinyades, però igualment tibada. Aquesta qüestió no és un atzucac. Té sortida, encara que una tàpia històrica la mantingui tapada.

La solució ha de comptar amb dues premisses sine qua non: la unitat política expressada al Parlament i en les estructures municipals, i una immensa majoria popular que hi doni suport (no només que la toleri). I caldrà construir el text d'amdues condicions amb una literatura diàfana, clara, entendora.

Serà avui o demà, però el màxim comú denominador en què coincideixi la política parlamentària, la local i la sociologia popular, arribarà. I potser només serà un pas, res definitiu, a l'espera de noves tensions futures. Però serà un pas sense retrocés. Serà una construcció nacional no identitària, sinó popular, cultural, fruit de la història catalana, sempre confinada per l'Estat o per la ideologia catalana dominant.

Al meu entendre tot passa per acordar a Catalunya quin és el model Federal/Confederal d'Estat; què significa aquest model comú en matèria de finançament de la Generalitat; i per la ratificació en referèndum d'aquest model, que, arribat a les Corts, haurà de ser considerat no només viable, sinó estrictament necessari. Potser cal, encara, comptar amb aliances entre les nacions que avui composen l'Estat. Aquestes, seran necessàries per bé que no estrictament imprescindibles.

Auguris (1).

2010-12-03T10:16:00.005+01:00

Auguro que succeiran moviements inèdits, importants, grans, en la política catalana. No serà demà que s'escaigui; però no tardaran a esdevenir-se.

L'esquerra catalana no se sostindrà si no repensa el seu paper, des de la pluralitat que ha expressat al llarg de la història. Les fronteres entre el centre-dreta, el centre-esquerra i l'esquerra (algun cop dita "real") tenen tendència a diluir-se. Quan l'economia governa la política i aquesta es veu incapaç de regir aquella, la dreta ho envaeix tot, perquè la dreta és la premonició dels capitals, la preparació del seu camp de maniobres, i la gestió dels efectes del seu moviment. Les darreres eleccions catalanes expliquen aquesta teoria. Un corrent sociològic, entre la simpatia franca i el temor al futur immediat, ha canalitzat els sugfragis cap a la banda dels que protegeixen o gestiones els capitals. L'esquerra, incapaç d'una alternativa o sense capacitat d'atreure confiança suficient en la que proposa, ha estat ignorada en la voluntat de la majoria. Si fa no fa, com a tot el món industrialitzat; com en totes les democràcies occidentals. La gent ha buscat la seguretat incerta del refugi, en lloc de sortir a camp obert i combatre la por.

L'esquerra ja no és -ni serà- allò que va ser en els anys de construcció de les societats del benestar. Fins i tot les "terceres vies" ja són qüestionades per la potència dels capitals que es mouen ràpid, incontrolats, amb les seves divisions d'artilleria pesada. L'esquerra contemporània haurà de construir instruments d'intervenció pública no només per parar l'avenç dels fluxos i de les acumulacions d'una economia liberal totpoderosa, sinó també per doblegar-la (sense destruir-la, però refent-les les funcions socials i l'ètica) a favor de la re-distribució el més universalitzada possible.

Per això les definicions socialdemòcrates, socialistes o prgoressistes, ja no són d'aquest temps. Ni és d'aquest temps el programa dels partits que encara les sostenen. Tot un nou món aflora, imprevisible i poderós. I és en aquest escenari que cal el replantejament de les idees, de les estratègies i de les tàctiques de l'esquerra sociològica i política: govern sobre els capitals mòbils i especuladors, democràcia sobre els moviments financers, equitat social, equitat amb els països en vies de desenvolupament, modernització dels sistemes relatius a l'energia, al transport i a les comunicacions, innovació en la producció d'aliments, canvis profunds en els models de consum, solidaritat ecològica intergeneracional, reorganització de valors i funcions en l'administració pública, re-invenció dels estats com a llocs de sobiranies nacionals compartides...

A Catalunya, repensar i refer l'esquerra, ara és una necessitat, una evidència i una oportunitat. I comença a ser una urgència. Es essencial que la pluralitat es mantingui viva. Però és igualment imprescindible una línia rectora d'unitat d'acció en base al màxim denominador comú. La transversalitat haurà de ser un cànon. I la unitat d'acció, en base al nou criteri polític que incorpori aquelles estratègies a què em referia abans, una manera nova d'afrontar els reptes d'aquest futur que ja tenim damunt de les espatlles.

Ocells.

2010-12-01T17:46:00.005+01:00

Avui ha vingut fins a ran de casa la parella de garses que tot l'estiu ens ha fet companyia. A terra, hi havia mmenjar dels gossets, i he vist com l'espicossaven. Són preludis de l'hivern que arriba amb els dits blancs de glaç nocturn.

He recomptat les aus de la meva infantesa: garses, puputs, òlibes, mussols, tudons, grives, perdius, sibocs, guatlles, merles, verderols, caderneres, abellerols... I he pensat en les lluernes que il·luminaven els camins. I en els grills que condormien les nits d'estiu. I en les cigarres encastades als ametllers, amb la seva sonsònia gregoriana. I en les mantis que jo descobria dessota les gavelles d'ordi, recent amuntegades.

Amb el pare, algun cop, després de la pluja primaveral o estiuenca, sortíem pels camins a plegar cargols bobers. Amb ben poca estona n'omplíem un cistellet, perquè tot era baves i transitar lentíssim.

Ara, en alguns pobles, l'ajuntament paga diners per cada garsa morta a trets. Es dificilíssim sentir el cant agut i pregon de l'òliba en els oliverars, o el so constant dels mussols als teulats de les cabanes i masies. Als ametllers, ja no hi ha nius de grives. I les estrelles han perdut el reflex en les lluernes dels camins.

Això sí: Syngenta, Bayer, Monsanto... segueixen fent l'agost tot l'any. Els pagesos d'ara es lamenten que la U.E. prohibeix segons quines substàncies plaguid¡cides que abans podien espolsar-se sobre les fulles....

Jo no sé... però cada dia penso més en el meu petit nét, en la filla menuda del meu germà. ¿Quina terra els deixarem, sense cuques de llum en la nit, sense vol de perdius sobre els sembrats, sense el ritme de les hores estelades que les òlibes canten damunt les oliveres? ¿Quina terra, per a aquests menuts, cansats de veure tantíssimes tones de la mateixa mena de fruita, collita rere collita, sense gaire perfum de fruita i amb poc sucre del sucre de la fruita?

Encara sort que les garses proliferen, a pesar del preu de la seva mort. Sort que els tudons poblen novament els fils que transporten el corrent elèctric d'una banda a l'altra d'aquest món d'artificis!

Alegria.

2010-11-27T19:56:00.004+01:00

D'adolescent, vaig aprendre a sentir-me feliç en el "cau". Era minyó escolta, a l'agrupament d'Arbeca. Sentir que érem un equip i que compartíem espai, temps, il·lusions i confiança, em feia saber persona entre les persones. Era una delícia trobar-se en un projecte, en una il·lusió inconcreta i aèria, en un present que vessava seguretat.

Així m'he sentit durant aquesta llarga campanya electoral. Som pocs, nosaltres. Però hem estat tan untis que no hi havia res que ens pogués clivellar. Hem estat a tot arreu, multiplicant-nos, com els pans a la muntanya del sermó. Dividint-nos només per abastar més indrets i més paraules. Dividint-nos en la geografia, però amb la confiança blana, quieta i segura que al vespre ens retrobaríem, o que ho faríem l'endemà al matí; tothom amb una rialla a la boca per causa del bé amb què hem dut el nostre missatge arreu. Solidaritat, sí.

Quin contrast amb la solitud parlamentària! El Parlament és vibrant, treballós, nerviüt. Hi satisfà la intervenció rodona o l'èxit d'una proposta... Però la feina del parlamentari és sempre una responsabilitat solitària, un risc personal... Sí que ajuda el grup, però durant les hores de preparació i d'estudi, en el temps que som damunt del faristol, davant dels diputats i diputades, l'experiència personal s'amassa en una sensació tremenda de soledat. Sentit del deure, sí.

La vida és feta d'aquests contrastos: lluita col·lectiva i sòlida per la causa comuna. I, després, l'execució dels compromisos contrets: pacient, entotsolada, constant, aquietada entre el saber i la consciència..!

El diumenge, toca endevinalla.

2010-11-27T19:31:00.004+01:00

Parlo alt i clar, i dur, i rebel

contra qui ja no té el meu cor

perquè m'ha estat infidel

o si ha malbaratat tot l'or

que li vaig deixar en cristall

quan encar hi tenia un lligall.

Alt parlo, i clar, quan entro

en l'habitacle transparent.

En qui m'estimo jo concentro

la força que tinc i el faig valent

amb l'esperança d'un anhel

i fe que qui estimo hi serà fidel.

Solució: el vot.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-11-21T10:35:00.004+01:00

Els meus canells contra la fusta;

la carn tan nua i el cos adolorit!
On és l'aire que exigeix mon pit?
Sòc xai d'una humanitat injusta?

Solució: el Crist en la creu.

Intervenció en el "miting" central de campanya ICV-EUiA (Barcelona, 20/N/10)

2010-11-20T19:53:00.006+01:00

Volgudes amigues,
Amics volguts,

No he vingut, avui, a explicar-vos res. A dir-vos res de nou. Sóc davant vostre per confessar-me a vosaltres, que sou la meva sobirania.

En les interminables matinades d’aquesta duríssima campanya, que tan dignament desgranem, he tingut múltiples temptacions. Això és el que us confesso:

M’ha encaterinat la política fàcil, de solucions ràpides i senzilles: si ets jove, adhereix-te a l’empresari, sense condicions... perquè en ell és el teu futur!

M’han temptat els paradisos, on els rics tenen compassió dels pobres i per això els regalen motxilles amb pesades hipoteques i carmanyoles amb samfaina per a les vacances a terminis: “Aneu i gaudiu, que els vostres plaers són les divises nostres!”

M’han enlluernat les promeses de paisatges plens d’autovies a vessar, i d’horitzons amb xemeneies nuclears: oh, el paradís de l’energia! He sentit la temptació d’abandonar els conreus i els rius i els boscatges perquè diuen que són l’obstacle per a les noves urbanitzacions de la felicitat a la cartera!

M’ha vingut salivera quan m’han promès desgravacions, i regals, i carantonyes si abandonava la sanitat pública, tan prima, i abraçava una mútua de carns ben grasses... Si em batejava en la fe de les pensions privades i apostatava de les públiques, tan dels pobres! Ai, el miratge d’un oasi d’aigua per al poble, mentre els poderosos beuen bloody-mery a la terrassa d’un hotel de cent estrelles!

Volguts amics, amigues volgudes, assemblea meva,

M’han temptat les promeses d’un món en què els impostos es feien tan menuts com gotes d’aigua mentre la barra de la borsa creixia com els gratacels de lobbies i corporacions: aquest vertigen de la riquesa que diuen que també pot ser la meva!

I m’ha temptat les escoles que acullen nens, blancs de pell i blancs de credo, perquè són els infants de les elits.

He afluixat davant la temptació d’un món sense diferències racials, ni de credos: “cadascú a casa seva i Nostresenyor a la de tothom”. “bon vent i barca nova, que si t’he vist ja no me’n recordo!” Ah, les identitats que maten!

Perdoneu-me, perquè...

M’ha excitat l’enriquiment fàcil del tres per cent que no té càstig públic. Perquè m’ha encaterinat la facilitat de ser sobiranista avui, pescador de peixos amb cove de vímet demà, mesell monclovita abans d’ahir, però mai despentinat i sempre ben vestit amb corbata de patriota.

M’han temptat, sí. Però aquest home que es confessa no ha sucumbit. Sé que els cants de les CiUrenes deixen als seus peus pelats i blancs els ossos dels homes.

I ara us demano, a vosaltres que sou la meva sobirania, la fibra muscular dels braços meus, que m’ajudeu Que em feu fort i valent com vosaltres sou:

Fort per seguir fidel a la causa de l’equitat i de la fraternitat!,
Ferm en la defensa de les llibertats que hem conquerit!,
Segur en la construcció feliç de la diversitat!,
Constant en el treball per a una Catalunya equilibrada en tots els territoris seus!,
Bonista, sense vergonya de se ser bo i convençut de la bondat de la política!,
Sobiranista sense exclusions ni cap mena de rancúnia!,
Tan lila i tan blanc com sou vosaltres; com ho són els lliris dels nostres camps!,
Verd com els pebrots verds; i tan roig com els tomàquets que fan olor de tomàquet!

Ajudeu-me a ser com vosaltres sou, assemblea meva, sobirania meva:

Segador entre els pagesos de la meva terra, i forner que amassa i cou el pa dels pares nostres i dels nostres fills.

Perquè vosaltres sou l’esperança verda de la meva pàtria, el múscul de la seva acció.

Endavant, sí. Endavant!

ACAPPS.

2010-11-13T23:21:00.004+01:00

Aquesta tarda de dissabte, la Federació ACAPPS d'associacions i persones sordes oralistes de Catalunya, he volgut reconèixer les diputades i diputats que, al Parlament de Catalunya, vàrem impulsar fa uns pocs mesos la Resolució que instava el Govern de la Generalitat a donar el suport escaient a les necessitats dels infants i adults que, sords, volen ser oralistes: parlar en català per la seva pròpia boca.

ACAPPS és desconeguda de la immensa majoria de catalans. I és desconeguda la lluita personal dels sords que, amb un implant coclear i amb un audífon i l'ajuda de professionals logopedes, assoleixen plena competència auditiva i locutiva. Es una aventura impressionant, fantàstica, immensament heroica.

Entre els diputats reconeguts avui, hi era jo. M'han demanat de dir uns mots. Al faristol he deixat dit això:

"He vingut a demanar-vos disculpes pel meu pecat d'orgull: abans de vosaltres, jo creia que hi sentia, i que sabia parlar. Avui us confesso que hi he sentit i que he començat a parlar de veres després de vosaltres".

Es ben sincer, el que he dit. I tinc l'esperança que l'auditori haurà entès quin és el fons de la meva confessió.

El diumenge, toca(rà) endevinalla.

2010-11-13T23:03:00.004+01:00

Jo, el fruit del bosc i de la mina,

mina i arbre sóc, i no res més.

Llarg i prim per a qui m'examina.

Negre em fonc en els papers.

La mà que em guia diu "camina!"

Són els dits que em fan ballar

ara és una dansa prima i fina,

després, un rap per gargotejar.

Solució: el llapis.

"Les més invisibles", llibre de Sara Vilà.

2010-11-06T20:17:00.007+01:00

El llibre es presenta el dia 10 de novembre,

a les 19,30 h.,

a la Biblioteca Pública de Lleida.

La Sara em demanà d'escriure'n el pròleg... El reprodueixo aquí:

A MANERA DE PRÒLEG: CONÈIXER PER SENTIR.

Recordo, ara, el poema de M. Mercè Marçal en el qual ella deia tenir tres causes de rebel·lia: ésser dona, de classe treballadora i de nació oprimida. En el seu temps, poquíssimes dones eren immigrades des d’enllà de les fronteres de l’Estat. Avui, la malaguanyada poetessa –si es posava en la pell d’una dona africana- hauria d’afegir-hi aquesta nova condició: “desarrelada”. O aquesta altra: “la més invisible”.

El títol de l’estudi que tenim a les mans, al·ludeix, és clar, a la negació de la mirada aliena respecte de les dones –la majoria musulmanes- de l’Àfrica magribina i de l’occidental. Els ulls eurocèntrics de l’economia, les ninetes etnocèntriques autòctones, no enfoquen les dones immigrades. Potser distingeixen un cos; i saben que és femení. Però de seguida en vela la mirada el vestit que la dona duu; o les criatures que l’envolten. Hom endevina molt més el mocador o vel que li cobreix el cap, els colors vibrants del vestit, que no pas la humanitat femenina que batega just dessota d’aquests abillaments. Si no són mirades i vistes, no són dones –persones- en realitat, sinó diana de prejudicis de la població autòctona (acollidora, en diem, no sempre justament).

Els prejudicis ètnics, la inconscient pressió de la cultura hegemònica, la subconscient preferència de la fe pròpia –encara que no se’n practiquin els rituals- són cuirasses que la pell de la població autòctona desenvolupa, com una excrescència, per a la protecció pròpia front a la presència de l’altre, de l’estrany. En un segon estadi, si la diversitat no és compresa i apreciada en una harmonia social positivista, treu el nas la negació de l’altre o el seu rebuig. Els infants es tapen els ulls i desapareixen quan els pares els renyen. De forma similar, els cinc sentits de l’autòcton es neguen a percebre la presència de l’immigrat, de l’estrany: si no el veig, no hi és.

Cal una dosi molt considerable de consciència d’humanitat, un pessic de fraternitat, un polsim de com-passió (de sentiment compartit) per acceptar i estimar aquest estrany, que té cos, però també cor i ànima. A la llarga, un tal fenomen arriba, encara que sigui lentament, entre homes: hom empatitza collint la fruita, netejant les voreres, compartint el tauló de la bastida de l’obra... Els homes entenen els homes, siguin d’on sigui que siguin. I entendre’ls és el primer pas per saber-los, per saber que són homes i que són davant nostre o que els tenim al costat.

Però ¿què passa amb les dones que duen vel, que a penes s’aturen al carrer per parlar si no és amb una dona del seu “món”, que no van al cinema ni participen en cap esdeveniment de barri o de festa major? Elles sempre són objectes animats que transiten, presències acostumades, poca cosa més que formes del paisatge urbà. Per als homes autòctons, per a les dones autòctones; i, per dissort, també per als homes de la seva pròpia cultura, mentre no entren a casa.

Això no és exactament el que passa amb les dones migrades de l’Amèrica llatina... Però similar amb les orientals, I potser no molt diferent amb les dones de l’Europa de l’est. Sigui com sigui, tot circula per cercles, en bombolles que floten i miren de no col·lidir. Móns aïllats, pel que fa a les dones. Els homes, no. O no tant. Els homes són els amos de l’espai públic i els protagonistes del treball productiu... O els receptors de les percepcions d’atur. Immigrats o no, els homes són els reis de la creació urbana, fins i tot en la misèria urbana, quan aquesta es fa monstre o marraco. Elles, no. Elles són de la casa, són dels fills, i també són de la família que ha quedat allà d’on un dia van sortir. Elles són del treball reproductiu, de l’economia que no compta o de la que és submergida i, doncs, invisible. Com invisibles són elles. Algunes són tan invisibles que els homes paguen per veure-les i per tocar-les; i elles –forçades per tantes circumstàncies a deixar-se veure o tocar- fan veure que cobren un salari sense seguretat social, ni, sovint, seguretat personal.

Les dones són dels CAPs i dels Hospitals. Invisibles, les que més s’hi veuen –encara que, naturalment, fan minoria- són les africanes immigrades, àrabs o negres. Elles protagonitzen llegendes urbanes (s’enduen els recursos en forma de llet materna, de bolquers o de cotxes de criatures...) Les llegendes les escriu el còrtex cerebral autòcton, afeblit per la por a la recessió econòmica, en lluita pels recursos que escassegen, al·lucinat per la incomprensió de la diversitat que envaeix un terreny fins ara privatiu de la dona autòctona.

La invisibilitat permet tot. Vull dir el “tot” negatiu. L’exclusió de les xarxes socials és una part d’aquest “tot”, dolorosa. Però també permet la “reclusió” íntima, familiar. La reclusió impedeix la socialització, l’aventura d’un treball dignament remunerat. Exclusió i reclusió són la closca del caragol: què passa a dins del nacre espiral? Els homes africans (àrabs o negres) duen els patrons de la seva cultura, de la seva particular família. Com les dones. Però els homes manen. I manen més dessota de les teules que no pas al carrer. Manen els homes amb qui les dones comparteixen la vida, però igualment manen els altres, els familiars que viuen la immigració o que s’han quedat a la casa llur. Les dones, què poden fer-hi? Farien –com els homes acabarien fent- si elles se socialitzessin. Però aquest desiderata, ni totes el poden compartir perquè els pesa massa la teulada (les teulades), ni totes el poden realitzar, perquè l’espai públic no les acull com cal, o amb gaire entusiasme. Es així, almenys, amb la primera i la segona generació de dones immigrades. Massa identitats emmurallades d’una i altra banda. Massa cuirasses en les pells diverses!

Tot amb tot, les dones migrades barrinen els murs i s’escarrassen per trobar la seva pròpia feina. I a fe que la compleixen. En un temps en què la cura de la llar i de les persones grans que hi viuen no és fàcil que sigui feta pels seus membres, les dones que arriben amb contracte o sense netegen, cuinen, ajuden els ancians, duen les criatures a escola. I n’hi ha que intermedien: interpreten, tradueixen, ensenyen. Es tracta de les feines de la tendresa. Quanta gent té en la dona immigrada posada la seva esperança! Si de cop sobte aquestes dones se n’anessin, no només les teranyines penjarien dels trebols, sinó que arribaríem a surar en llàgrimes. Una part de la riquesa que generem al país, la devem al seu esforç. Elles són artesanes, dependentes de comerços, organitzen la seva pròpia part de comunitat. I les veiem presents a les finques, o als magatzems de fruita en els territoris agraris. Ocupen els espais que la modernitat econòmica no remunera amb suficiència i elles hi generen valor afegit, servei, eficàcia femenina.

Sara Vilà, l’autora, ha treballat amb dones al Marroc, i ha compartit experiència amb elles també a l’Egipte; i al Senegal. Les ha conegudes. Ha parlat amb les que s’hi han quedat i amb les que amanien un projecte de migració, ja fos rere el marit migrat abans, ja –en menor quantitat- usant la seva llibertat de dona soltera. Sara Vilà les ha entrevistades allà i, a les que ha conegut aquí, aquí. No només ha recercat entre els materials de la vida de les dones magribines immigrades, sinó també de les procedents de l’Àfrica occidental. Ha bastit un estudi que és una radiografia de les condicions materials i sentimentals d’aquestes dones. Algunes d’elles en ple “dol migratori”, i altres, ja en fase de superar-lo. El resultat és un manual de comprensió. Un instrument valuosíssim per a saber. Només sabent estimem. Es impossible –si no es tracta de fe religiosa- adorar allò que no coneixem. I només coneixem quan sabem què és i com és allò que hem conegut.

Per l’assaig de Sara Vilà sabem, per exemple, que hi ha moltes dones immigrades amb estudis. Han deixat més buit de matèria grisa i d’oportunitats el seu país. I el nostre, que les ha rebudes, no sap aprofitar aquesta riquesa. Per l’estudi de Sara Vilà sabem, també, que el vestit no és imposició masclista, ni resposta religiosa, sinó gairebé sempre, identitat cultural o nacional.

No hi ha coneixença sense la visualització plena de l’objecte o del subjecte a conèixer. Sara Vilà ens presenta les dones de la migració africana a Catalunya: són subjectes, agents de la construcció contemporània de les ciutats i de les geografies rurals que les entornen. Més encara: l’autora ens les fa presents a través dels seus propis relats de vida, transcrits tal com han estat pronunciats. Es per aquestes dones que parlen –que ens parlen- que nosaltres sabem qui són, com són, com viuen la seva nova realitat, l’encontre de les identitats.

Les Més Invisibles té molts valors: descriu, explica, interpreta, arrisca hipòtesis... Però la més apreciable de totes aquestes vàlues és el regal d’uns ulls nous per al lector o la lectora, amb els quals no només se’ns fan visibles les dones invisibilitzades, sinó tan presents i tan emotivament vives entre les seves circumstàncies, que acabem “sabent-les”. Qui llegeixi aquest assaig de Sara Vilà, no podrà evitar “sentir-les”, també. No es tracta de commoure’s, sinó de sentir després de saber. Sentir és la forma sublim de l’empatia humana. Som humans perquè sentim els humans (i, doncs, ens comprometem amb el seu entorn i amb la millora de les seves circumstàncies).

Sí, ens feia falta, un assaig així. Que sigui de noble profit!

Sobre la visita papal.

2010-11-06T19:14:00.003+01:00

"Feliços els mansos, perquè ells posseïran la terra.

"Feliços els que ploren, perquè ells seran consolats.

"Feliços els misericordes, perquè obtindran misericòrdia.

"Feliços els que treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu"

(Mt., 5. 4-9)

Tinc ben poc a dir, sobre la visita papal a Catalunya.

Però no puc amagar que com més conec el papa Ratzinger, més enyoro Joan XXIII.

Diumenge, toca(rà) endevinalla.

2010-11-06T18:58:00.006+01:00

Grogues ens pintes les fulles,

o roges, flames de foguera;

les branques tu ens despulles

amb una alenada de gelera.

Ens duus les boires primeres

i a l'herba, les albes rosades;

el so de campanes acceleres,

sobre caixes envernissades.

Solució: la tardor.

Criteris (ICV-EUiA) per al desplegament de la Cultura Catalana 2010-2014.

2010-10-31T20:28:00.005+01:00

Punt de vista Organització política:
1.1. Seguir desgovernamentalitzant la cultura.
1.2. Major transversalitat. Vicepresidència amb educació, universitats, acció social.
1.3. Cohesió de les polítiques governamentals culturals: interseccions IRLL, ICIC, ILC, CONCA: sinèrgies.

Punt de vista de capacitat de Gestió Econòmica:
2.1. Arribar almenys al 2% de tot el pressupost anual. Finals de legislatura.
2.2. 1% cultural: 20% a la creació.

Punt de vista d’Accessibilitat universal:
3.1. PECCAT com a garantia d’accés universal als equipaments de consum i de creació culturals. Incorporació Entitats Culturals i Ateneus.
3.2. No només construcció civil, sinó també i sobretot continguts: intangibles territorials, accions territorials... Xarxes!
3.3. Programa públic de la “Masoveria per a la creació”.
3.4. Universalització de l’accés a les noves tecnologies: llibre electrònic, digitalització, programaris lliures, accés gratuït als béns digitalitzats de la Generalitat...
3.5. Elaborar el “Pla de Museus” amb la finalitat d’establir una veritable “xarxa” museística catalana, capaç d’interpretar història i creació artística.

Punt de vista Legislatiu:
4.1. Llei de les Arts.
4.2. Revisió de les Lleis del Patrimoni i de Museus.
4.3. Estatut de l’Artista i de l’Artesà.
4.3.1. Protecció dels treballadors de la Cultura.
4.4. Creació de l’Agència del Cinema.

Punt de vista de la Promoció i la Internacionalització:
5.1. Promoció territorial homogènia: la creació fora de l’àrea metropolitana.
5.2. Codi de transparència en el suport a la creació i al consum culturals. Programes plurianuals i no subvencions fora de concurrència pública.
5.3. Projecció Internacional sostinguda (projectes públics, ajuts a artistes...)
5.4. Unificació accions IRLL i ICIC. Recursos ICIC a “Indústria”.

Les Arts paradigma de modernitat:
6.1. Pla de les Arts Visuals per a la concreció d’una “Xarxa de Centres” de creació d’art visual.
6.2. Desplegament de la Llei del Cinema i de les polítiques de l’audiovisual.
La Cultura Popular, valor patrimonial i participació: instrument d’interculturalitat.
La Cultura com a jaciment de treball i com a indústria (ICF).

INFRAESTRUCTURES / PATRIMONI:
* Nous equipaments, sí; però considerant la territorialitat. Equipaments privats d’ús social a incorporar al PECCAT. Considerar les Escoles d’Art municipals. Accés universal.
* Equipaments sí, però ara cal prestar atenció al seu rendiment: omplir-los. Organització de xarxes d’exhibició (oportunitats universals consum i producció). Considerar la producció ideosincràtica dels territoris. Programació pública com a oferta universal.
* Activar el Pla de Museus.

PROMOCIÓ DEL CATALÀ I DE LA CULTURA CATALANA:
* Cal pensar la cultura en clau de Territoris de parla i de cultura catalanes: PP.CC.
* El paper de l’IRLl i la seva coordinació amb el CONCA. I així també la Institució de les Lletres Catalanes.
* Incentivar els lectorats en les universitats de països amb més contacte amb Catalunya.
* Delegacions a l’Exterior com a promotores de la llengua i la cultura. Missions culturals i esdeveniments no necessàriament “singulars”. Programació de presència constant, promoció de creadors i de traduccions.
* Incorporar el País Valencià a l’IRLl i establir una BASE DE CONSENS del treball promocional de l’Institut.
* Un Pla d’Ajuts a la promoció exterior de creadors i de produccions (teatre, literatura, cinema, música, cultura popular, cuina). Idea intergovernamental.
* Impulsar la indústria del cinema i de l’audiovisual i projectar-la a l’exterior. “Xarxa de Pantalles Cinematogràfiques” a Catalunya. Projecció de la “Filmoteca” (fundació).
* L’ICIC com a fons públic de finançament de la cultura.

RELACIONS AMB L’ESTAT:
* Exigència de l’acompliment de l’Estatut (competències i traspassos). Competència plena en Cultura (Ministerio? ----- 44% Madrid / 14% Catalunya).
* Tancament de traspassos pendents: Museu Arqueològic de Tarragona.
* Fons documentals de l’Arxiu de la corona d’Aragó.
* Retorn dels “Papers de Salamanca” encara pendents. I els dels municipis i particulars no reconeguts. Diplomàcia i complicitats i no paranoia, com a camí.
* Nosaltres també tenim deures pendents: documents de l’ACA per a l’Arxiu de Barcelona i els de Poblet (Tarradellas) a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
* El cas del Diocesà i Comarcal de Lleida: unitat indisgregable de la col·lecció i pacte per a itinerància.

AJUTS A LA CREACIÓ:
* Reformulació competencial del CONCA (plena autonomia) i major dotació per als seus ajuts (50 M€). Funcionament per “Contracte Programa”.
* Reformular el marc competencial dels organismes que tenen línies de suport a la producció cultural i a la creació: IRLl, ILC, ICIC, CONCA) en base a consensos amplis amb el sector.
* Repensar l’ICIC com a gran instrument de suport a les “Indústries Culturals”. Un instrument creditici al servei de la cultura.
* Rellevància de les “Indústries Culturals” en el marc de la “nova economia”: innovació – universitat – indústria. ACORD ESTRATÈGIC EMPRESES DE LA CREACIÓ CULTURAL / GOVERN.

CONCLUSIONS:
* Desgovernamentalització, participació del sector i promoció/projecció..
* Grans acords amb el sector de la creació, de la distribució-exhibició, de la producció i de la indústria. ACORD ESTRATÈGIC PER A LA CULTURA.
* Polítiques transversals i en el marc dels drets i dels avenços en “benestar”. Lligam Cultura – Educació.
* Repensar els objectius i els instruments dels organismes oficials de la cultura.

* Transparentar processos.
* Promoció del CONCA com a garant de l’avaluació i de la promoció de la cultura.
* Equilibri territorial en els equipaments, en la promoció i en el consum culturals. * Cultura en “xarxa”. Participació activa dels Municipis.
* Crisi econòmica i cultura com a oportunitat.
* Indústries Culturals com a futur.
* PP.CC. un espai de diàleg i de creativitat.

El cant de les CiUrenes.

2010-10-31T19:54:00.002+01:00

Sembla que les coses no són tant el que són, com el que aparenten. Els grups de poder coneixen aquest principi. El poder és capaç de difondre una consigna sobre la realitat i de convertir aquesta realitat en la consigna que n’han difós. La publicitat funciona així: universalitzar els valors atribuïts a un objecte de consum. La publicitat pot ensorrar un article si és combatut amb consignes negatives. Vivim en un món d’aparences, en què el qualificatiu és una sentència damunt del substantiu. El món és segons les aparences amb què ens el presenta el poder. I el poder sap moure les aparences del món segons el seu interès.

L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.

Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.

Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.

Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.

No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.

2010-10-31T10:10:00.003+01:00

Criteris per a la millora de l’oferta turística sostenible de Lleida i Pirineu-Aran. Resposta a requeriments de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.

2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.

3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.

4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-10-31T09:39:00.004+01:00

Allò que en ells natura sembra

i els creix tothora en lloc vistós

jo, amb el perfil de fina fembra

m'ho enduc, ferma, tot sabonós.

Solució: la navalla d'afaitar

Honor per als combatents. Dignitat per als innocents.

2010-10-24T11:21:00.003+02:00

El proper dia 28, al cementiri de Lleida, el Conseller Joan Saura presidirà un acte de culminació dels treballs per a la dignificació de les persones que van ser entarredes en una fossa comuna, víctimes dels bombardejos de la Guerra Civil i dels afusellaments duts a terme per part dels comandaments dels vencedors de la guerra. No sé quanta gent reposa allí, fins ara negligida per la dictadura i oblidada per la democràcia, fins avui.

El "Memorial Democràtic" té moltes virtuts, però la que em sembla més noble és la recuperació de les restes dels homes i les dones que van morir abatuts per la bèstia feixista.

No vull ser ni intolerant ni exclusivista. La reraguarda republicana va fer malvestats. Però és cert que els morts del costat revoltat han tingut memòria pública. Al cementiri de Lleida, una enorme creu de ciment, ajaguda sobre la terra que cobreix els ossos, fa molt de temps que és punt de referència per al record i per a les oracions.

L'alcalde Siurana va fer un gest per a les víctimes del feixisme: una urna de vidre, amb terra a dins, i una inscripció recorda tots els morts, inespecíficament... Però la terra que colga els republicans abatuts no ha estat recognoscible fins ara. Hem deixat passar trenta anys per damunt seu, sense que cap de nosaltres els saludés en la memòria. Jo em dolc de mi mateix, tal volta massa ignorant dels fets i massa desconeixedor de l'indret.

La historiadora lleidatana, Conxita Mir ha reivindicat llargament la dignificació d'aquelles persones fidels a la república, vençudes pel ferro i pel plom de la maquinària bèl·lica feixista. Fins ara no ha pogut veure culminat el seu desig, tan honest.

El 28 d'octubre, un mes abans d'una consulta democràtica per a la constitució d'un nou Parlament, serem definitivament honestos amb els nostres morts republicans. Tard, però finalment honestos amb ells. La dignitat que donem al seu lloc de descans, ens la tornen ells. Ells ens fan dignes!

El diumenge, toca endevinalla.

2010-10-21T09:53:00.004+02:00

Ding-dong, ding-dong, ding-dong...

m'encenc i m'apago i no em fonc.

De la torre sobre el mar, germana,

aviso que passo urgent i insana,

camí del remei que ja m'espera

entre bates blanques amb solera.

Sóc llum tremolosa i també sóc so,

i, evident, faig notar-ho, tot això.

Solució: la sirena.

Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.

2010-10-19T18:01:00.010+02:00

Reviso la meva memòria i no sóc capaç de rastrejar-hi el nom de cap conseller o consellera del Govern de la Generalitat més acarnissadament maltractat que Joan Saura en aquesta darrera legislatura. Puc recordar en Carod-Rovira i el propi Pasqual Maragall, que van rebre déu-n'hi-do. Però com Saura no. Saura ha estat la víctima propiciatòria en un Govern no tolerat per la dreta econòmica, sociològica, mediàtica i política de Catalunya. El primer tripartit va ser tota una sorpresa que va enxampar desprevinguts els poders fàctics catalans. Quan hi van reaccionar en contra, ja era tard. Van inventar-se la feliç metàfora de les muntanyes russes i van viure el dol del darrer any de mandat amb aquesta troballa arrapada al pit, com les criatures abracen un peluix quan tenen por.

El segon Govern d'esquerres no els ha trobats desarmats, els poders fàctics dretans: estaven alerta. Per això van delegitimar-lo des del primer dia de la investidura del President Montilla. I l'han combatut per terra, mar i aire, dia sí, dia també. Tombar Montilla era inaconsellable: el PSC té una part pròxima al poder fàctic; la dreta pot necessitar el PSC algun dia, i el PSC és susceptible d'acords polítics amb signe conservador (vegi's sinó la LEC). La baula més feble era ICV-EUiA. I la part més tova de la baula feble era el conseller d'Interior. Ni una treva, doncs. Qualsevol pas que ha donat ha estat contestat a dintre i a fora. No ha importat un carall la seguretat nacional, les raons de discreció d'estat, la prudència en matèria sensible... El cas era sorollar la víctima i aprimar-la per afeblir el Govern.

Avui mateix, un membre de la "Casa Gran del Catalanisme" m'argumentava a favor de la limitació de mandats. Després, la mateixa persona, judicava el capteniment del Govern de Catalunya i em feia notar la incapacitat dels seus partits: ERC no presenta el seu major valor, Carod-Rovira, a les pròximes eleccions; el PSC bandeja Castells; i ICV-EUiA negligeix el seu màxim exponent: Saura. Li he hagut de replicar que tothom té dret a sentir la seva acció culminada, conclosa; a descansar. I li he hagut de recordar que tot just acabava de reclamar per a la democràcia la limitació de mandats. L'home no s'ha donat per al·ludit. Ho he trobat natural: fins que no sigui enterrat, Saura ha de ser acusat, fustigat, castigat, mort políticament.

Potser Carod-Rovira se'n surti millor. Pasqual Maragall no va poder. Hi ha una evidència dolorosa de constatar: la majoria de Catalunya és d'esquerres, però la minoria de dretes és molt més poderosa que no semblava. Temible, de fet, per a un futur de progrés que haurem de guanyar-nos a contra-corrent i amb molta més intel·ligència que no la que hem aplicat fins avui.

Uns apunts sobre l'ànima.

2010-10-18T08:30:00.006+02:00

M'agradaria ser assagista, avui, per poder escriure sobre la "compassió". No sé ben bé per què... Sobre la "compassió" i sobre la "pietat". Crec que no són la mateixa cosa, el mateix sentiment, la mateixa inclinació. Però tots dos conceptes contenen -crec- el millor de l'essència humana.

Potser la història apresa ens enganya... Fins en les guerres napoleòniques, la compassió aflorava en els camps de batalla. Potser ens enganya, la història... Avui, en canvi, no sembla que la compassió es manifesti gaire. Algú cau al carrer i els transeünts passen de llarg, observant de cua d'ull. Algú remena en els contenidors de brossa, a les papereres, i qui ho veu sent angúnia, no pas pena o dolor. Un fèretre desfila en el cotxe mortuori de davant del nostre automòbil, i sentim un enuig, una rara molèstia per la casualitat dissortada... però no sentim pietat.

Calen dosis d'espectacle televisiu per a l'excitació del sentiment de compassió. A no recordo quin país americà tres miners acaben de ser sepultats (encara vius?) en la volta d'una mina. La notícia és indiferent. En canvi, el món ha tremolat d'emoció amb els miners d'Atacama. Una compassió comprensible, amanida per les imatges constants, per la inseguretat de la seva vida en la fondària de la terra. També són en la fondària els infants d'Africa, els nostres vells que espigolen entre la brossa.

No n'estic segur, però estimo que hem perdut molta empatia amb el dolor. La pregunta és si la compassió o la pietat paralitzen l'acció o si la mouen. Si la solidaritat és el moviment provocat per aquells sentiments, no voldria pas que el "sapiens" del segle XXI fos immune a l'empatia que fa brollar la compassió, la pietat.

Però no sóc assagista...

El diumenge, toca(va) endevinalla.

2010-10-18T08:03:00.004+02:00

A la tardor arribes a la flama,

amb la pell enrojolada i dura,

de carn espessa i sense fama,

com un fus, en la teva factura.

El més humil entre les postres,

però dolç i espès com una mel,

així, groc i tou pel foc et mostres,

i en la boca, pobre regal del cel!

Solució: el moniato.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-10-10T09:56:00.005+02:00

De les arrels immenses jo sóc la flor.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa

i a cops sóc joia que el cistell completa.

Solució: el bolet.

Una història del Far West.

2010-10-10T09:19:00.006+02:00

No diré res de ningú que no ho pugui dir de mi:

Les enquestes electorals que són pròximes a una convocatòria provoquen una eufòria difícilment contenible si juguen a favor; i una depressió abatidora si ho fa en contra. A mi -no ho nego- m'han fet efecte més d'un cop. Per això, darrerament, miro de beure-me-les barrejades amb aigua, i a poc a poc.

A CiU, tots els sondejos li van de cara. I ja fa temps que la cosa rutlla. Tant de cara, que la coalició es veu senyorejant la plaça de Sant Jaume i la presidència del Parlament. L'eufòria, però, és una mala acompanyant de la prudència. Heus ací que un dels dirigents de CDC ha començat a garlar, eufòric, pels descosits i a vessar-la ara sí i ara també. Es l'actitud connatural a la borratxera d'enquestes, begudes una després de l'altra a peu de barra: l'Aeroport de Lleida-Alguaire no s'havia d'haver fet... CiU reduirà en un 20% els treballadors públics... Un eurodiputat el va precedir, ara que ho recordo, amb despropòsits sense mesura.

Els valents de les pel·lícules de l'Oest americà es deixen acaronar les orelles pels clients del saloon. Llavors mostren les pistoles i hi fan jocs malabars, asseguren que l'enemic ja està abatut -és qüestió de minuts!-, engoleixen el got de licor d'una glopada, paguen fent sonar les monedes al mostrador, es cofen bé el barret i surten al carrer amb les cames separades, marcant el pas.

Sota d'una galeria, sempre hi ha el titular de la funerària preparat amb una cinta mètrica, esperant que el soroll dels trets ja sigui lluny, per prendre la mesura del cos estès a la pols, prop de la botxa que s'ha aturat. El barret no compta en la llargària corporal.

A la fi apareix l'home de judici, que sentencia alguna cosa així: jo, ja l'havia advertit. L'havia corregit sovint. Heus aci el president d'UDC, que camina sense ostentació aparent.

Famílies amb fills menors hospitalitzats de llarga durada.

2010-10-03T10:31:00.006+02:00

L'amiga M.I., fa uns mesos llargs, va elevar al Parlament una "petició" sorgida d'una vivència personal. Es tracta de salvar la inseguretat laboral d'uns pares que han hagut d'hospitalitzar el seu fill menor per causa d'una malaltia oncològica. Un ingrés de llarga durada, i lluny de la població de residència. En aquests casos, els pares han de ser a la vora de la criatura. I aquest acompanyaament de l'infant comporta una inevitable absència del lloc de treball. I també una despesa familiar extraorcinària: lloguer d'habitatge, viatges, manutenció fora de la llar, pèrdua de salari...

La "petició" de M.I. sol·lid¡citava la modificació de la Llei laboral, de manera que en aquests casos, l'empresa reservés el lloc de treball del pare o de la mare afectats, fins que la situació tornés a la normalitat. I també demanava un esforç de l'administració pública (seguretat social) en l'ajut a les famílies amb fills menors malalts i hospitalitzats de llarga durada en una ciutat llunyana a la de la residència familiar.

El Parlament va debatre la "petició". Es van produir compareixences de les Conslleries de Salut i de Treball. I es va determinar de remetre-la a la "Comisón de Peticiones" del Congrés dels Diputats, per tal com les modificacions -que ens semblaven òbvies i urgents- eren competència de l'ordenament legislatiu de l'Estat. El Parlament va rebre notificació del Congrés conforme acceptava el debat de la "petició" de la senyora M.I., remesa pel Parlament, amb la documentació resultant del debat i de les compareixences tingudes a Catalunya.

Per accelerar el procés de presa de decisió -aquesta es retarda i s'allarga com un dia sense pa- ICV presentarà, aquesta setmana, una Proposició no de Llei tot instant el Govern a remoure la legislació i a regular el dret de reserva de treball dels pares o mares amb fills menors en hospitalització de llarga durada. I també instem el Govern a habilitar un sistema d'ajuts econòmics als familiars per pal·liar la despesa extraordinària que significa l'acompanyament de l'infant o del menor en un hospital llunyà a la ciutat o poble de residència habitual.

Esperem la sensibilitat dels diputats i diputades a Corts, i la del Govern espanyol, tot i els temps de crisis. Perquè la "petició" és justa com justos són els sants del cel.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-10-02T22:26:00.005+02:00

Cal senderi a diari

per passar de l'u

al que suma trenta-u.

Calen diaris (més de tres-cents)

per saber a diari

si el món és un bestiari

o si el poblen els decents.

Solució: el calendari.

Xarxa de superfícies agroalimentàries de proximitat.

2010-10-02T18:57:00.009+02:00

Un dels problemes més aguts de l'agricultura i la ramaderia és la seva submissió a la distribució i comercialització. Aquesta és en mans d'un ben poques empreses amb capitals transnacionals. Elles marquen preus i condicons. I elles es queden amb la major part del valor afegit, que no es fixa en el territori i no va a l'engrandiment de les explotacions agràries que han servit el producte, sovint a preus molt baixos o per sota cost de producció.
Comencen a haver-hi experiències d'auto distribució de productes agroalimentaris, endegades per productors, individuals o associats. Són una resposta, però insuficient encara.

El comerç alimentari de proximitat ("Km. zero") n resoldrà tots els problemes del sector agrari, però pot ajudar a pal·liar-los. I pot començar a dissenyar una estratègia alternativa.

Jo proposo la constitució d'una "xarxa d'agrobotigues de proximitat", capaces d'oferir al consumidor la globalitat del producte agrari i carni d'un territori concret, amb traçabilitat segura i amb seguretat alimentària. per fer-la efectiva, cal el lideratge de les Administracions i la seva aportació de capital inicial. La "xarxa" ha de funcionar com a superfícies "franquícia": sota una mateixa imatge corporativa i una estètica igual. I s'ha d'estendre a poc a poc, amb seguretat.

Els socis d'aquesta empresa que estableix la "xarxa" han de ser els productors, artesans o cooperatives agrícoles del territori, per assegurar la procedència del producte, la seva traçabilitat i la seva intrínseca qualitat.

Re-escric l'esquema bàsic (potser encara immadur) del projecte:

ESQUEMA D’ORGANITZACIÓ
PER A UNA XARXA DE COMERÇ AGROALIMENTARI
DE PROXIMITAT I DE QUALITAT
DES DE LES TERRES DE PONENT.

OBJECTIUS:
Dissenyar una xarxa de petites/mitjanes superfícies comercials de venda directa i de proximitat de productes agraris i agroalimentaris de Ponent.
Implicar en la producció, distribució de proximitat i venda directa al consumidor el teixit productiu de Ponent i de la seva artesania alimentària.
Establir un sistema cooperatiu per a la distribució i venda, capaç de fixar valor afegit a la producció.agroalimentària.
IDEA:
Constitució d’una Cooperativa o Associació empresarial capaç d’establir una xarxa d’”agro-botigues” o superfícies comercials alimentàries basades en la producció autòctona i en la venda de proximitat.
La “xarxa” de superfícies de la Cooperativa o Associació empresarial tindrà una imatge corporativa única i una disposició estètica de la infraestructura de les superfícies comercials igual en cadascuna d’aquestes.
Les superfícies comercials vendran la producció agroalimentària pròpia de Ponent, tot sumant-hi altres produccions no ponentines, si és el cas, pròximes al territori.
Les superfícies distribuiran els linials d’exposició a la venda per categories: producció integrada, ecològica, amb denominació, etc.
La venda de productes agraolimentaris comprendrà producció primària, elaborada i transformada artesanalment o similar.
Les superfícies disposaran de producció de temporada i de producció no de temporada.
La distribució i reposició és a càrrec dels socis cooperants o empresarials, que determinaran els compromisos d’abastiment amb els productors que escullin o amb les seves produccions pròpies. SOCIS:
Cooperatives agràries del territori.
Productors/es del territori.
Productors/es artesanals o de transformació alimentària del territori.
Eventualment, pot considerar-se la possibilitat d’una empresa mixta, de manera que les administracions públiques puguin integrar-se igualment a la iniciativa empresarial.

Consumidors finals que tinguin interès a participar en la societat.
NECESSITATS DE DISTRIBUCIÓ:
Un magatzem central, amb cambra de fred.
Una flota de transport adequada a les necessitats de la “xarxa” i del seu creixement real.
Un full de ruta d’itineraris de distribució de producte.
DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES SUPERFÍCIES DE VENDA:
Inici en ciutats de més de 10.000 h.
Creixement en ciutats de més de 10.000 habitants.
Extensió a ciutats de més de 5.000 habitants.
Els creixements de la xarxa no poden excedir els límits geogràfics d’una distribució de “proximitat”, sostenible, i no poden oferir produccions alienes a aquesta “proximitat” o no conreades en el territori de la “xarxa”.
CAPITALITZACIÓ:
Aportació pública de capital inicial: Generalitat, Administracions locals (consorcis de promoció econòmica o similars).
Aportacions no retornables de les Administracions públiques.
Aportacions públiques retornables de “capital-risc” o creditícies a interès baix o zero.
Aportacions de capital per part dels socis.
LIDERATGE INICIAL:
Correspon als Departaments d’agricultura, alimentació i comerç exercir el lideratge de la idea, la crida al sector, els treballs previs a la constitució de la societat.
En aquest lideratge hi ha de ser cridada l’administració local: Diputació, Ajuntaments on es pretengui implantar la “xarxa”, a través dels seus “patronats de promoció econòmica” o figures administratives similars.
Poden / han de ser “partenaires” del lideratge: la Federació de cooperatives agràries de Catalunya, les Organitzacions Professionals Agràries de Catalunya, les Asssciacions de producció artesanal alimentària, etc.
IMPULS I TUTORITZACIÓ DEL PROCÉS D’IMPLANTACIÓ:
Correspon la tasca de suport i seguiment inicials a la Generalitat de Catalunya i, en el seu cas, a les administracions locals compromeses en el projecte.

Estratègies per a una estratègia territorial.

2010-09-26T18:45:00.005+02:00

En realitat, les potencialitats i els patrimonis del Pirneu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat del tot descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l’àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al “poder” econòmic i polític de Catalunya. Ho coneix que Lleida –latu sensu- és el rebost del país, l’indret de la producció agrícola, però no es coneix gairebé gens la Universitat de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, la pintura rupestre de Cogul o el poblat ibèric d’Els Vilars, a Arbeca. I tampoc no se sap quin és el gust de l’oli garriguenc, encara que la seva fama zumzeja a tot arreu. De la mateixa manera, es coneix poc el Cadí geogràfic o el “Cadí”, que és una firma cooperativa d’excel·lents derivats de la llet; o no se sap gran cosa de les salines de Gerri o de les dificultats de mobilitat entre valls pirinenques.

Hem fet un país massa nuclear. Tot sembla encara pivotar sobre Barcelona i la seva Àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa només s’estén per la costa mediterrània. No es compta gaire amb Balaguer, o Tàrrega, o la Seu d’Urgell... Algú haurà pogut ésser reticent a la implantació (improbable) de les vegueries. Però aquest algú no era de les Terres de l’Ebre, ni del Pirineu occidental. Les vegueries són una forma, cert. I les formes importen poc. Són els continguts allò que cal atendre. Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana volen ser empoderats: tenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics perquè aquests siguin més equitatius també des del punt de vista territorial.

Per posar algunes dades a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l’àmbit metropolità, a l’àmbit rural és pràcticament inexistent. Si el sector terciari és en creixement a la (les) ciutat(s), a l’àmbit rural és una anècdota.

Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè la ruralia segueixi viva cal que les rendes familiars hi siguin dignes. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.

Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d’Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites àrees metropolitanes. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència i no podran irradiar oportunitats al seu entorn –ara sí, rural-

Els dos Governs d’esquerres han fet avançar molt l’equitat territorial. Però com que portem anys i panys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s’hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d’equitat territorial.

Tot just cap a aquesta equitat (els instruments i ful de ruta que li cal) és que ICV-EUiA de Lleida encara el seu discurs polític per a les properes eleccions al Parlament. No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència, sinó d’invertir per al creixement i d’innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.

Naturalment, en aquesta orientació programàtica, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant en les propostes d’ICV-EUiA: l’exigència de l’Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l’Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l’optimització de les infraestructures aeroportuàries d’Alguaire i de la Seu d’Urgell...

Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. Com ja ha estat dit, el rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l’excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta, per tant, de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària de la producció agrícola i ramadera, perquè el valor afegit resti en el territori i l’ajudi a majors creixements. Aquest és el cànon que articula la nostra proposta econòmica per al quatrienni 2011-2015.

No n’hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I, és clar, per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d’Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou. També aquesta qüestió ha de ser pal de paller de l’acció política en la legislatura pròxima.

Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d’una administració de subsidiarietats, d’empoderaments territorials, descentralitzada i desconcentrada; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l’àmbit nacional. De poc ens valdria més autogovern, més sobirania, si d’aquests autogovern i sobirania no se n’havia de desprendre una realització pròpia de polítiques modernes també en l’àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.

Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís d’ICV-EUiA a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de Lleida per a la legislatura propera. I val a dir que res no és proposat ni compromès des del greuge, sinó des de la reflexió sobre la cohesió i les oportunitats iguals. El greuge és entorpidor; la reflexió propositiva és enriquidora.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-09-26T18:25:00.003+02:00

Sóc feliç quan neixo als llavis
i naixent, faig feliç els avis,
i els pares, i la gent sencera.
I feliços són els nuvis, si entera,
em reflexo en els rostres seus
quan es miren i se saben déus!

Solució: la rialla.

Qui voldria embolar-se?

2010-09-24T15:50:00.004+02:00

No sé si paga gaire la pena recordar la causa per la qual CiU elaborà la proposició de Llei que regula les festes amb bous, recentment aprovada pel Parlament. Responia a una inquietud generada entre alguns diputats i diputades del nacionalisme conservador que, amb l’avenç parlamentari de la ILP per a l’abolició de les corrides de toros, veien trontollar –amb raó o sense- la celebració futura dels anomenats “correbous”. Val a dir que la proposta de CiU era igualment útil a grups parlamentaris de la dreta i de l’esquerra política, per tal com pretenia assegurar per Llei la celebració d’una festa en què tots coincidien a voler-la tan catalana com catalana és Catalunya i tan innòcua com l'aigua pura. L’ús que els partits polítics han fet d’aquesta proposició, els discursos sobre la seva tradició, la territorialitat, la diferència respecte de les corrides de toros a la plaça, són dignes d’una tesi sobre les giragonses polítiques. Contenen contradiccions primordials, judiquen un fet igual –per bé que no idèntic- amb criteris adversos entre ells, justifiquen una manera de vexar els animals només per oposició a una altra forma de fer-ho amb més crueltat encara...

La Llei ha fet coincidir en un mateix interès el grup parlamentari més espanyolista de la cambra amb el que diu ésser-ho menys. Les raons difereixen; però l’essència, que és la diversió de la massa humana a costelles de l’animal vulnerat (foc a les banyes en la nit horrible, sogues estrebades per jugar-hi com si l’animal fos un ésser de drap) és la mateixa per a uns i per als altres. I entremig del PP i d’ERC, CiU silenciant la disciplina de vot sobre els “correbous” en flagrant contrast amb la propaganda de la llibertat que va donar als seus diputats en ocasió del debat sobre l’abolició de les corrides. I PSC-CpC amb un mutisme còmplice i potser una esperança de torna. Uns i altres, tots coincidents a servar la tradició d’una pràctica que sotsobra en la mar de l’ètica. Els vots canten, és clar. A la Cambra, fora d'ICV, ningú no va vloer afrontar la responsabilitat de judicar què és intolerable, avui, en aquesta diversió sense pietat. Com si la política no fos instrument per a la reflexió, estri per al discerniment i eina per al canvi de tot allò que esdevé una contradicció amb els valors contemporanis. Si la política no és això, de què serveix, la política?

Els fins no justifiquen els mitjans. Aquesta frase serveix per explicitar que el fi d’abolir una manifestació bàrbara i cruel no justifica el mitjà del blindar-ne una de similar, encara que sigui menys cruenta. Hem de mesurar la vexació i la crueltat per graus? Es cruel allò que ho és a la mirada de l’home i de la dona del nostre temps. I, a ulls de la majoria dels catalans, avui és una crueltat lligar encenalls de brea a les banyes d’un bou, calar-los foc, i abandonar l’animal a la seva desesperació per gaudir amb la deplorable estètica d’una força natural il·luminant l’horror de la nit. ¡Que diferent de les fogueres de Sant Joan, en què cremem el que és vell i arnat perquè neixi allò que serà nou i sorprenent! Divertir-se amb la sofrença de l’altre –per molt que l’altre sigui un animal inferior, és estrany a la natura i contrari a la raó. Hi ha més de mil maneres de divertir-se tot fent comunitat. ¿Cal seguir amb la que usa les bèsties per afirmar la cruel superioritat de l’humà? ¿Cal fer presoner un animal, amb sogues d’espart, per expressar que dominem l’univers? Els animals formen part del que som. Per això sabem quins són els límits en l’ús que en fem. Els déus ens han donat govern sobre les bèsties, però no pas el dret de turmentar-les per a l’esplai de les passions, per molt que la passió sigui arrelada al terrer, a la tradició, a la manera de festejar el temps lliure. Avui, aquesta forma de fer xerinola, se’ns ha fet tan vella als ulls que s’hi descompon.

Quina altra Llei del Parlament regula una festa popular o tradicional? Fins ara, la majoria de correbous es regien per un codi de bones pràctiques, més o menys consensuat i més o menys aplicat en les poblacions que n’organitzaven. No és que estiguéssim d’acord a sacralitzar aquesta festa en base al codi, però ens semblava, almenys, un compromís moral. Regular la deontologia de la festa amb bous –excloent els embolats i els ensogats- amb un decret prou sòlid, potser era més que suficient per garantir que l’animal no sofrís en excés. En excés, dic. Perquè el sofriment i la vexació són inqüestionables fins i tot en modalitats menys agressives com els bous a mar. Però hom ha volgut reptar la consciència moderna i legislar per protegir totes i cadascuna de les modalitats de la festa, que és festa perquè hi ha escarni de l’animal. La línia entre el que entenem permissible i el que entenem inadmissible és inexistent en aquesta Llei recentment aprovada, perquè sacralitza l’explotació indiscriminada del pànic del bou per a la platxèria humana.

En la Llei no hi ha garanties ni suficients ni suficientment eficaces per a la protecció de l’animal que diverteix la multitud. I per fortuna no ha prosperat la idea del PP de liberalitzar els correbous fins al punt que tot ajuntament o tota entitat de Catalunya en pogués organitzar quan ho estimés oportú.

Serà segurament ociós que jo signifiqui la incoherència política dels Grups parlamentaris que van votar la Llei, perquè aquesta trenca el principi ètic que afirma que allò que és horrible en les places de toros, és avorrible en els carrers dels pobles i ciutats. Ni vivim en el temps del gòtic, ni fem vida en el segle dinou. Hem feliçment superat els temps en què la impostura religiosa i la imposició política ens privaven el discerniment públic i col·lectiu. Hem deixat enrere el temps en què la ruralia es mesurava per la peculiaritat i es justificava pel tipisme. Hem superat els dies en què les pors es conjuraven simbòlicament amb la força bruta i amb l’enginy de l’astúcia. A poc a poc hem d’anar deixant anar el llast de les tradicions que ja no serveixen a allò que servien quan l’home era més indefens de carn i d’intel·ligència. I és raonable reclamar a les diputades i diputats de Catalunya una pedagogia de la modernitat, una didàctica de les noves formes de l’ètica de la conducta. I, d’acord amb la consciència de cadascú, és reclamable la connexió política d’unes decisions amb unes altres de similar naturalesa.

Ningú no deixa de ser allò que és perquè abandona una forma antiga de manifestar-se si avança en nova creativitat. A la fi, som la resposta de la terra. Cada generació ha de contestar segons ella mateixa, no pas amb raons encarcarades, ni amb fets inamovibles, sinó amb la saviesa del progrés.

L'Occità d'Aran, oficial a Catalunya.

2010-09-23T22:53:00.003+02:00

El dia 22 de setembre, el Ple del Parlament va aprovar amb els vots afirmatius d'ICV-EUiA, ERC, PSC i CiU, la Llei que oficialitza a Catalunya la llengua occitana parlada i escrita a l'Aran.

Aquesta que segueix és la meva intervenció a la Cambra, defensant el sí a la Llei i les raons d'aquest sí que ens fa, als catalans, més il·lustres.

La República francesa ha signat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, però no l’ha ratificada mai. L’Occità, doncs, no té empara a l’Estat veí. Tothom coneix la importància de la llengua occitana per a la cultura europea. I, en canvi, no té protecció a França. Ni a Itàlia, fins on sabem. L’Estat espanyol no té un major interès per l’occità d’Aran, que pel català. L’occità només és tingut per llengua amb tots els drets, avalats per l’administració pública, a Catalunya. Només la Generalitat, i el Conselh Generau, han fet rellevant la llengua dels aranesos. I no d’ara, sinó de fa molts anys.

De fa molts anys, sí, però no amb suficiència. El primer Estatut reconeixia la variant aranesa de l’Occità i va permetre un eficaç –per bé que no complet- desplegament de mesures al seu favor. L’ús social de la llengua es va estendre i l’aprenentatge va ser present a les escoles. L’Aranès va poder estrenar la seva oficialitat, però només a l’Aran. Es a partir d’avui que aquesta llengua serà oficial a tota Catalunya, gràcies al mandat del nou Estatut i a l’acció del Govern d’Entesa. Hom pot dir que es tracta majorment d’un gest simbòlic, atès que els nostres parlants en llengua occitana són tots en territori aranès. Però ni és –només- un gest simbòlic, ni seria just desconsiderar el simbolisme d’aquest gest. En efecte, deplorem que el català o l’èuskar no siguin oficials a l’Estat espanyol, car d’aquesta desprotecció se n’esdevenen tants greuges i tantes noses. Si és simbòlic que Catalunya aculli l’oficialitat d’una llengua seva, minoritària, almenys el símbol es planta orgullós davant dels Estats que menystenen les pròpies llengües regionals, i els repta. Però cal efectivament considerar els amplis avantatges per a la llengua dels aranesos i araneses, la seva oficialitat a tot el territori nacional.

El projecte de Llei que som a punt d’aprovar, compromet els poders públics de la Generalitat i els d’Aran a fer efectives la protecció, l’extensió normalitzada de l’ús, l’ensenyament a tots els nivells educatius, la presència en els mitjans de comunicació, la recerca filològica i la normativització de la llengua occitana. Compromet les administracions públiques catalanes –i l’espanyola- a donar resposta en aquesta llengua a les persones que s’hi adrecin. Reconeix la plena validesa dels documents redactats en aranès; consagra els drets aranesos a tenir la seva toponímia i la seva onomàstica. I determina que la llengua pròpia de l’Aran és l’occità en la seva variant aranesa i que aquesta és d’ús preferent per a les administracions del territori. La plena oficialitat obliga, en un esforç cooperatiu de promoció, les dues màximes institucions: el Conselh Generau i la Generalitat. I a més, consagra l’acadèmia en la figura independent i científica de l’Institut d’Estudis Aranesos i exigeix la promoció universitària dels estudis i la recerca filològica pel que fa a la llengua occitana. Més encara: la Llei que oficialitza l’Aranès a tot Catalunya estableix el principi rector de la unitat de l’Occità en tots els territoris on és parlat i preveu la cooperació transfronterera per avançar en la normalització de la llengua en base a un possible estàndard del qual ara fretura per dissort.

No és, doncs, gens estrany que aquest projecte de Llei hagi alçat tantes expectatives entre la població aranesa. Ni ho és que també les hagi despertat en els cercles occitanistes de la Gascunya i del país llemosí. Els ponents hem rebut cartes i correus que expliquen les inquietuds, les aspiracions i els interessos dels estudiosos de la llengua en l’Occitània sencera, i, molt especialment, dels aranesos i araneses més ardits en la defensa dels seus drets lingüístics. Ha estat una experiència vibrant, aquesta; perquè hem vist com és viva la flama dels combatents per la causa de la llengua arreu on és parlada.

No és tampoc gens estrany que una de les preocupacions més intenses en la ponència hagi estat el nom de la Llei. Perquè, en aquest cas, el nom fa la cosa. Cadascú s’estima allò que li és propi i per això li dóna el nom amb què ha de ser conegut aquest objecte d’amor. Els aranesos i les araneses anomenen “Aranès” la llengua que parlen. La història, la terra, les generacions successives han volgut acabar identificant la variant del dialecte gascó de la llengua occitana amb el territori que l’ha preservada. Ningú no vol –ni té per què- renunciar als seus noms propis o als que identifiquen el seu univers vital. Tanmateix, sabem que la llengua que parla l’Aran neix del mateix tronc que la que parlen a Tolosa, a Béziers o a Llemotges. Es tracta de la llengua d’Oc, que és una, per bé que fragmentada en dialectes més o menys allunyats els uns dels altres. Qui diu Provençal, diu Occità, com diu Occità qui diu Aranès. Aquesta certesa científica va presidir els nostres debats en ponència. Qui els parla, Sres. i Srs. diputats, va voler explicitar la síntesi de la qüestió amb un concepte potser massa llarg per ser emblemàtic: la Llei no pot contenir res que repugni la ciència lingüística, però no ha d’allunyar-se del sentiment territorial de les persones per a qui, fonamentalment, és pensada i promulgada. En altres paraules: la Llei no pot renunciar al nom Occità per a la llengua que vol protegir, però no pot negligir la identificació lingüística dels parlants amb el seu propi territori. La Llei no podia atorgar la segregació de l’aranès del seu tronc lingüístic. Allò que Catalunya no vol per a la seva llengua, no ho podíem pas consentir per a la llengua dels occitans. Estic convençut que hem reeixit en aquestes formulacions.

Tant el PP com el Grup Mixt han mantingut vius sengles paquets d’esmenes. No les compartim. En primer lloc perquè la Llei que debatem no és de normalització i, doncs, no pot ordenar com ha de ser la pràctica de les polítiques lingüístiques en el territori aranès. Això ho haurà de dir el Conselh Generau en el marc de la legislació vigent, amb cooperació amb la Generalitat, si és el cas. Referir constantment el castellà com a llengua oficial a l’Aran no té gràcia i menys encara subordinar-hi l’aranès. En segon lloc, el meu Grup no comparteix el criteri d’eliminar l’adjectiu “preferent” a l’ús que les administracions han de fer de la llengua pròpia de l’Aran. La “preferència” d’ús, és el ceptre que prestigia l’idioma. I les llengües minoritàries necessiten prestigi per a la seva lluita contra el prejudici, o la inanició. No es tracta de valorar una llengua per damunt d’una altra, sinó de donar millors oportunitats a la que està en inferioritat de condicions. Entenem que és així com ho interpreta el Consell de Garanties Estatutàries amb el seu dictamen, i és en aquestes que ens mantenim amb plena convicció.

Tampoc no podrem votar favorablement l’única esmena de CiU, perquè la seva intenció lloable pot dificultar enormement la provisió de places d’ensenyament a l’Aran, essent que la regulació del sistema a tot Catalunya, atén igualment les necessitats i condicions de l’educació aranesa pel que fa a la llengua vehicular, que aquesta Llei, per cert, reforça amb contundència. Però en aquest punt no volia deixar de fer un reconeixement explícit al treball de la diputada Carme Vidal. Tant la seva actitud com els seus coneixements han estat valuosíssims per al text final de Llei.

Sres i Srs diputats, tinc per mi que, entrats al segle XXI, res no serà tan important en les coses de les comunitats humanes com el maneig de la seva intrínseca diversitat. La gestió de la diversitat biològica serà essencial per al sosteniment de la Terra. Però el valor de la diversitat cultural ho serà per al creixement humà. La diferència tot sovint comporta prejudicis i tensions. Però la uniformitat –imposada o no- acaba negant la cultura i els pobles. Gestionar les petites i les grans diversitats identitàries de les persones i dels seus col·lectius produeix efectes fantàstics en la cultura i encara més fantàstics en la sociologia humana. L’occitana és una llengua minoritzada per la història política uniformitzadora. L’aranès és una joia occitana que ha resistit els impulsos assimilistes. I és a nosaltres que correspon de preservar-la; no pas perquè la joia llueixi en el nostre curriculum nacional, sinó perquè cobri valor entre els seus propietaris i perquè la seva llum descobreixi la riquesa de la diversitat lingüística d’un món que no sembla doldre’s gaire de la pèrdua constant de llengües minoroitzades i de l’empobriment que causa aquest degoteig tristíssim. A l’Aran, la llengua és viva, i és útil per a l’ensenyament de la física, per resoldre una moció política, per escripturar una propietat, i per a ben encaminar un viatger. ¿Recorden la Mila de “Solitud”? Sentin com sona el seu sentiment amorós en la versió aranesa que fa Maria Vergés: “Se trapabe bèra, saborenta, cobejabla e desirada pes òmes; es feràmies vicioses dera amassada deth romiuatge prumèr, es còles ciutadanes de caçaires dempús, e tostemps, era plenitud desiranta dera sua anma la’c avien plan demostrat. Donc s’atau ère, ¿perqué non la desiraven tamben, perquè non mossegaven en era, coma en fruta doça e madura, prèsta, aqueri dus òmes as qui era avie volut hèr don generós d’era madeisha?” Mila no gosa abraçar el pastor i besar-li la boca. Però jo sé i vostès saben que ella hauria pogut dir, en la llengua d’Aran, què sentia per l’home i com l’estimava. Una llengua només és veritablement útil quan els amants la usen per declarar-se el seu amor. I això és afortunadament corrent a l’Aran, i cal que en segueixi essent.

RAONS PER A LA INDIGNACIÓ, RAONS PER A LA DIGNITAT.

2010-09-20T10:30:00.001+02:00

La fallida del sistema econòmic no té origen en el mercat laboral, ni el sistema productiu, sinó en l’entramat financer que mou els diners d’una banda a l’altra del món amb intencions perverses d’alteració artificiosa de preus en benefici dels grans inversors. Els treballadors i treballadores en són les primeres víctimes: l’acumulació dinerària i l’especulació amb els capitals han acabat tallant els recursos i el crèdit a les empreses petites i mitjanes (i d’algunes de grans, radicades i no deslocalitzades). Es la gran banca que ha jugat, i les societats de capital, a la ruleta russa. Però el tret no l’han rebut els jugadors, sinó els que van a treballar diàriament. I els que jo no tenen feina per fer-ho.

Sempre que els fluxos dels guanys s’estrenyen, les patronals acusen el mercat laboral d’encarcarament, inflexibilitat, i incapacitat de reacció. El cost dels salaris i el dels acomiadaments per causa procedent (i improcedent) es converteix en l’objectiu. I sempre els governs es pleguen als desitjos d’aquestes patronals: abaratir salaris, flexibilitzar més la contractació, facilitar l’acomiadament... Avui, el govern PSOE, dóna exemple i redueix salaris públics, congela pensions, avisa de la perllongació de la vida laboral i permet la intermediació de les ETT en la contractació pública. A Espanya ja són quatre les reformes del mercat laboral exigides per l’empresariat més immobilista i admeses pels governs de torn (PSOE, tres i PP, una). Teníem el mercat de treball més flexible d’Europa fins i tot abans de la darrera reforma!

Darrerament, tot i la pressió de l’activitat immobiliària sobre el PIB, les empreses mitjanes i petites han fet un esforç d’inversió en els seus equipaments i en els seus sistemes de producció. I també en la cerca de mercats. La banca ha treballat en direcció contrària, d’esquena a la modernització econòmica i de cara als grans negocis internacionals i al joc del bescanvi de diners i d’interessos a pagar-ne. Mentre les PIME s’actualitzaven, el capital abraçava les promeses neoliberals. Avui, el capital abandona el teixit empresarial a la seva sort i acumula rànciament diners i guanys en les seves caixes fortes. Els empresaris teòricament més poderosos es repleguen en la renúncia a la modernització i es refugien en els beneficis possibles a costelles dels treballadors. El govern ho fa reduint la inversió pública en infraestructures i en serveis bàsics (educació, investigació, salut, prestacions socials...)

La reforma laboral aprovada pel PSOE amb la connivència de CiU i l’aplaudiment crític, per insuficient, del PP, no pretén la posada al dia del sistema econòmic del país, la seva competitivitat, l’entrada de l’activitat productiva en els àmbits de la nova economia (energies renovables, transferència de tecnologia, recursos per a major valor afegit). Es la crònica desgràcia de l’economia espanyola, a l’antípoda de l’empenta i la intel·ligència alemanya. La reforma laboral és tota esbiaixada a favor de les tesis rònegues, i cruels, de la gran patronal espanyola: menys costos laborals, acomiadament més barat, ruptura de la negociació col·lectiva... Com si la fidelitat, la capacitat, el compromís dels treballadors, no fossin part essencial de l’èxit de les empreses. Com si els treballadors fossin meres màquines prescindibles a un baratíssim cost de substitució. Els drets laborals, els de negociació col·lectiva, se’n van definitivament a fer punyetes. I la protecció del treballador, en tant que part consubstancial de l’empresa, es llença per la finestra. El sistema espanyol tenia, abans de l’actual reforma, modalitats de contracte a manta, i flexibilitat laboral quasi infinita.

Les mesures reformadores, ja vigents, han causat més acomiadaments i han augmentat l’alarma la precarietat laboral. Després vindrà l’augment de la sinistralitat. I l’acompanyarà la penosa subcontractació de subcontractacions, amb una desregulació ingovernable. Les dones ja ho tenen més difícil. I els joves són llaminadura barata o material indesitjat.

Així, qui fa forquilles no acabarà mai fent instrumental quirúrgic. Qui fa bateries de cuina, no acabarà fent mai aspes d’aerogeneradors. Qui fa xapa per a automòbils, no acabarà mai fent complements per a l’aeronàutica. I qui fa hortalisses, mai no acabarà fent plats precuinats de qualitat allà on les hortalisses creixen.

La solució a la crisi no és fàcil, perquè no la governem nosaltres. Però no voler abordar la modernització econòmica d’una vegada per totes, no voler confiar valor afegit als béns que produïm, no voler reorientar l’activitat cap a infraestrcutures sostenibles de la comunicació i la mobilitat, és plegar-se a la resignació: “que es modernitzin ells!”, que diria Unamuno. I renunciar a la regulació justa dels costos laborals, dels salaris, a l’ocupació de qualitat, o a la flexibilitat horària interna de les empreses i, en canvi, trencar la columna vertebral del pacte entre empresaris i treballadors, és virar el timó cap al naufragi i cap a l’empobriment col·lectiu. La reforma no resol res i descohesiona molt.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-09-19T09:03:00.004+02:00

Serveixo per a les deixalles de la fi,

en el palmell guardo el que resta.
Quan la brasa ha consumit la festa
sóc ple d'allò amb què el fum ha fet festí.

El cendrer, sí.

Les exigències de la nova Catalunya.

2010-09-12T10:30:00.007+02:00

¿Es veritat que les eleccions catalanes del 28-N marcaran una generació? L’afirmació sembla excessiva si només es tracta d’unes eleccions...

Però no deixa de ser cert que Catalunya ha entrat de ple en un moment històric nou, en una experiència política complexa i crucial. Al meu criteri, per causa de tres assumptes cardinals: la nova forma de la construcció nacional, la cohesió popular i cultural interna, i la necessitat d’una nova economia: moderna, competitiva i social.

La legislatura pròxima enfilarà l’assumpte pendent de la ubicació de Catalunya en l’Estat: en el propi, en l’Espanya de les sobiranies compartides, o en la pervivència de l’Espanya de les autonomies.

Si no erro en les previsions, una majoria parlamentària catalana haurà de plantejar la reforma de la Constitució per al reconeixement de la naturalesa plurinacional de l’Estat, reconeixent el dret d’autodeterminació dels seus components i definint l’articulació con-federal de la seva estructura: sobiranies compartides i competències pactades des d’aquestes. Això no serà fàcil. Però la solució no és un exabrupte: és filla de la nostra història remota i recent. I té la virtut de no trencar sentiments complexos d’identitats territorials, tot sumant avui –sospito- una enorme majoria d’adhesions a Catalunya.

Però una nació sobirana, no és res si el seu poble no és un. Catalunya compta amb una diversitat cultural i lingüística cada cop més gran en els seus carrers: més de cent llengües, orígens geogràfics de tots els punts de la rosa dels vents, credos diversos... Aquesta realitat tensa la vida col·lectiva. La nació catalana, però, no ha estat mai ètnica, sinó cultural i d’adhesió voluntària. S’ha construït amb els materials que acumula la història i amb la permanent voluntat popular de saber-se i voler-se nació. I s’ha fet des de la diversitat dels seus individus. Ha incorporat tothom al projecte nacional. Quan apareixen ombres de fractures i exclusions, és novament el temps per a la cohesió, per a la proposta que converteix la diferència en un valor de la unitat popular. No és fàcil, però estrictament necessari. I té premisses en l’experiència nacional i en la consciència que ha estat un esforç exitós sempre.

Una nació, sobirana i internament cohesionada, no és res si no pot donar treball a la seva gent, habitatge als seus joves perquè s’emancipin, pensions dignes i atenció adequada a les necessitats humanes bàsiques. No és res si no atorga dignitat salarial als treballadors i treballadores, i condicions laborals fonamentades en el dret democràtic. No és res, la nació, si no és capaç de modernitzar la seva estructura productiva de manera que l’activitat econòmica sigui territorialment equilibrada, ambientalment respectuosa i, finalment, capaç de major valor afegit i de millor competitivitat. I la nació –encara que sobirana i cohesionada- no és justa si no compta amb una fiscalitat progressiva, amb un repartiment territorial equànime de la riquesa, i un principi inexcusable de justícia distributiva que preservi la igualtat d’oportunitats. No és fàcil, però és indefugible en un món en xarxa que tot just inicia una experiència global.

La pròxima legislatura ha d’embastar –embastar, almenys- aquests tres reptes de la història contemporània de Catalunya. Tots tres són essencials –i indestriables- per a la configuració de la nació que haurem de viure fins a mitjan segle vint-i-u. L’èxit o el desencert en la construcció nacional es dirimeix ara, perquè és ara que inaugurem un nou moment històric, trenta anys després de la singladura que començava amb la llibertat, l’amnistia i el primer Estatut d’autonomia.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-09-11T21:19:00.005+02:00

Ara a dalt, ara a baix,

a cops de cama vaig.

I si aturo això que faig

caic com un llagardaix.

Solució: la bicicleta.

Corbacho.

2010-09-04T09:58:00.003+02:00

Acabo de saber la gran notícia de finals de vacances: l'encara ministre de Treball s'incorpora a la candidatura del PSC per a les eleccions al Parlament que són a tocar de dits.

Fa de molt mal posar-se a la casa dels altres. I no és gens plaent saber que s'han posat a la teva. Així que jo no faré com ja han fet els convergents i els populars (almenys), i no opinaré sobre la dimensió partidària del cas. Ja s'ho faran aquells que han pres aital determini!

Però em ronda pel cap la gran pregunta, que ara es fa més fonda i més incisiva: on va el PSC? Vull dir: on és que va en matèria de construcció nacional de la seva sobirania, i en matèria de polítiques econòmiques i laborals.

Des d'abans i tot de la sentència del TC, que les tensions al partit de José Montilla són òbvies i fins a cert punt raonablement inevitables: tenir dret a decidir o subjectar la decisió a allò que decideixi el PSOE. Tenir dret a un Grup Parlamentari autònom a les Corts, o bé fer la cort a qui sí que és autònom. però jo no m'hi poso, atès que és assumpte de la seva autodeterminació.

Tot amb tot, un PSC més o menys subjecte a l'arbitri del PSOE alenteix -si no impossibilita- una part del camí que Catalunya ha de fer cap a la confederació espanyola. El grup parlamentari del PSC a Corts, ¿impulsarà la més que necessària reforma constitucional? I alenteis (si no la fa impossible) una veritable -i tan necessària- modernització de l'economia de l'Estat.

El que avui sabem és que el PSC no ha estat capaç (o no hi ha estat interessat gens ni mica) de modificar els postulats del reformisme laboral que impulsa el ministre Celestino Corbacho, tot i la consciència (crec que les "bases" del PSC la tenen, com la té la UGT) que és un atemptat a la història dels drets laborals i una regressió a la prehistòria del treball i de l'economia.

Així les coses, amb Celestino Corbacho com a preeminent candidat, no sembla que el PSC vulgui impulsar, autònomament, la modernització econòmica, ni la nacional. ¿Què en dirà, almenys una part, el seu sementer?

Però resulta contradictori: els dos governs d'esquerres que ha tingut la Generalitat han estat (ja sé que no es vol reconèixer!) un històric avenç nacional (la nació no exclusiva, sinó inclusiva) i una incontestable oportunitat per a les polítiques socials (les de les iguals oportunitats, i no les dels xecs, o les de la caritat). I el PSC, tot i els tics -massa tics, de fet- convergents, n'ha estat protagonista principal. Es faran enrera, ara, només per la suposició de l'escreix de vots metropolitans? Val a dir que aquesta és una suposició tan arcaica com la política laboral del ministre Corbacho. Com si el món no hagués canviat..!

En fi, seria molt de plorar que ara el PSC virés la nau cap als anys en què la Federació Catalana del PSOE volia imposar la seva preeminència davant Pallach, o davant Raventós. Desitjo que no sigui així. Encara que el PSC sigui el meu rival, és una esperança necessària per al sol poble que construïm dia a dia. I per a l'horitzó confederal de l'Estat modern que pretenem (si pot ser i no es demostra impossible).

El diumenge, toca endevinalla.

2010-09-04T09:30:00.006+02:00

Sempre estic rodant de sud a nord
o rodant del septentrió al meridió;

o del ponent, i a cops sense perdó,
fins a llevant, per temptar la sort.

La llum que tinc, la tinc a estones;
només quan brillo en el curt espai:
de punta a punta, vora de les zones
on neixo i moro sense cap desmai.

A impulsos rodo, i a cops m'aturo.
Un temps sóc veloç, us ho ben juro,
i a estones sóc un cargol que llisca
segons convé a qui amb mi s'arrisca.

Solució: la pilota de futbol.

(Ja sé que l'endevinalla era poc encertada. Demano perdó. I a canvi, faig la concessió de la d'avui, molt fàcil)

Oportunitats per al "Baix Segre".

2010-08-28T21:06:00.005+02:00

Recupero el document que vaig treballar la primavera de l'any passat.

Aquells dies, hi havia molt tensió a la subcomarca del "Baix Segre" per raó que a Mequinensa es pretenia (sembla que la idea no s'ha pas aturatm dissortadament) la instal·lació d'una central elèctrica fucionant a partir del carbó de la zona i de les escombreres de les mines.

Hi ha accions que no són en mas catalanes perquè Catalunya les pugui aturar. Aquesta n'és una. Ara la remor la fa el projecte de dipòsit contraolat de residus que l'Alcalde de Seròs ha autoritzat en el seu terme municipal...

La primavera passada, com ara mateix, pensava que un territori ha de defensar-se del que creu que poden ser agressions. Però no pot restar immòbil a la promoció de les seves pròpies oportunitats. Per això vaig treballar el document que re-escric dessota.

Aquesta proposta la vaig fer avinent a tots els alcaldes del "Baix Segre", al president del Consell Comarcal del Segrià i al president de la Diputació de Lleida. No vaig obtenir ni una sola resposta. Ni tan sols per dir que havia estat rebut. Aquestes coses passen, a casa nostra! Només el Departmaent de Medi Ambient i Habitatge ha iniciat accions després de diverses reunions amb agents de la zona.

OPORTUNITATS
PER A LA MILLORA AMBIENTAL, PAISATGÍSTICA I ECONÒMICA
DE L’ENTORN DEL BAIX SEGRE.
Dossier
(ICV-Lleida, maig de 2009)

1. DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI.
1.1. Valors ambientals de la zona:
El baix Segre és un terreny d’hortes d’alt valor agrari. S’hi cultiven fruiters i hortalisses. La temperatura és lleugerament més moderada que al Segre mig i les produccions agràries hi són més primerenques, cosa per la qual aconsegueixen un major valor afegit.
Configuren les terres, l’ampla llera del riu, que l’ha aconseguida amb el temps, tot procurant-se un espai entre costers. La terra d’al·luvió hi és grassa.
El Segre conflueix amb el Cinca en el terme de La Granja d’Escarp, a ben poca distància de l’entrega del Segre a l’Ebre (Mequinensa). Aquest aiguabarreig té unes dimensions molt considerables i representa un terreny verge, que no ha estat modificat mai per l’activitat humana. La vegetació hi és esponerosa. I també hi són presents espècies aquàtiques tant d’aus i de rèptils com de peixos. La fauna dels mamífers aprofita tant les estribacions pròximes, com la llera fluvial.
En les parts altes del territori, el boscatge mediterrani i els garrics, fan una massa boscosa no gestionada. En part d’aquests indrets, la Generalitat hi té declarada zona EPA (Espais d’especial protecció d’aus), pel valor de la biodiversitat avícola que s’hi presenta.
L’Alcaldia de Seròs ha impulsat un Consorci de municipis i Diputació Provincial per tal de valoritzar l’aiguabarreig. Aquestes accions han produït alguns equipaments bàsics en la zona i un cert control de l’activitat humana, però no han assolit ni la protecció, ni l’aprofitament ambiental i turístic que té com a potencial l’aiguabarreig.
1.2. Interès sociològic i paisatgístic:
L’activitat agrícola és molt important al Baix Segre. Des del punt de vista econòmic, representa l’ocupació total o parcial de bona part de la població. Des del punt de vista de les estructures econòmiques, les cooperatives del camp de cada població de la zona, sçón de les més boiants de les terres planes de Lleida.
Les estacions de primavera, estiu i tardor presenten aspectes interessants pel que fa a l’hipotètic aprofitament cultural i paisatgístic del territori a causa de les mutacions en els arbres de cultiu, i també en la flora silvestre. A la florida primaveral (espectacular dels cirerers, les pomeres i pereres, els presseguers i les prunes i nectarines)) se succeeix la maduració de les fruites, amb el seu joc de colors (cireres, prunes, nectarina, albercoc, préssecs primaverals... A finals d’estiu i començos de la tardor, la collita dels fruits explica l’activitat frenètica dels pobles: préssec, pera, poma, a més dels fruits de les hortes (tomàquet, albergínia, melons i síndries, etc.)
La presència de l’Ebre, tan pròxima, permet al terme del municipi d’Almatret, les activitats aquàtiques i les de pesca. Una explotació racional del turisme fluvial hi és del tot possible, amb una innegable projecció si s’arriba a fer. Els embassaments de l’Ebre (Flix, Ribarroja, Mequinensa) ofereixen una làmina considerable d’aigua, en profunditat i en extensió linial.
Les festes majors dels pobles de l’entorn expressen la cultura popular i el model contemporani de celebració col·lectiva. S’escauen durant els mesos de millor temps per a l’expansió de les persones.
La diversitat cultural és un fet en tota la zona, causat pel treball intens en els mesos de recol·lecta de la fruita. Moltes famílies d’origen magribí o llatinoamericà, s’han establert en les poblacions del Baix Segre.
1.3. Interès cultural:
A Seròs s’hi organitzen cada any els “Cursos d’Estiu”, en conveni amb universitats catalanes, sobre estudis de la natura i dels sistemes ecològics. De mica en ica aquest encontre d’estudiosos pren embranzida a l’entorn de l’interès que presenta l’aiguabarreig del Cinca i el Segre.
Abunden les ermites en tot l’entorn. Les esglésies, majorment neoclàssiques i barroques tenen un cert interès arquitectònic. “Avinganya” (entre Seròs i la Granja d’Escarp) és un convent trinitari, de factura romànica i gòtica de transició, recentment restaurat, que allotja activitats culturals múltiples.
La proximitat de la ciutat de Lleida permet a la població del Baix Segre, l’accés a activitats culturals tot l’any. També a les educatives no formals (belles arts, música, teatre i dansa...)
Les cases, en els nuclis antics de les poblacions, tenen llarga història (segles XVI, XVII i XVII. En els pobles més pròxims a la serra, aquestes construccions són de pedra i ofereixen una certa noblesa a la mirada.
En les serralades del territori (La Granja, Almatret, Maials, Seròs) durant la primera meitat del segle XX, hi va ser important l’activitat minera del carbó. Les mines de lignit són múltiples, algunes en galeria i altres a cel obert. Actualment, només unes poques conserven alguna activitat extractiva. El paisatge d’aquests indrets és governat per la presència de les mines, encara practicables. La història econòmica de la mineria del carbó té a veure amb la de Mequinensa, com a capital d’on partien les barcasses carregades, pels camis de sirga de l’Ebre (“Camí de Sirga” de Jesús Montcada).

2. ÀMBIT GEOGRÀFIC DE LA ZONA:
2.1. Municipis (vora riu, aigües avall):
Lleida, Sudanell, Soses, Torres de Segre, Aitona, Seròs, Massalcoreig, La Granja d’Escarp, Almatret.
-(Mequinensa), (Faió), Riba-Roja i Flix en l’àmbit de l’Ebre-.
2.2. Localització i informació:
ACA: “Al.luvial del Baix Segre” (Google). Conté informació hidrològica, morfològica, paisatgística i localització de poblacions i espais.
DPTOP: “Catàleg de Paisatge de Terres de Lleida”.

3. DESCRIPCIÓ DE LES POSSIBLES ACCIONS A EMPRENDRE:
3.1. Enfortiment del consorci de l’aiguabarreig:
El DMAiH hauria de sol·licitar de formar part del Consorci. A partir d’aquesta acció, emprendre aquelles mesures que millorin l’accessibilitat als espais visitables, la implementació d’infraestructures, la preservació dels espais d’interès natural específic, la cura de la biodiversitat en la zona, etc. Es pot elevar l’Espai natural de l’Aiguabarreig a una categoria de zona d’interès cultural i natural singular a Catalunya.
Es possible establir un “centre d’interpretació” dels rius i de llurs confluències, amb la riquesa natural i la biodiversitat que s’hi dóna. Es poden editar materials específics i altres sobre els rius de Ponent: les Nogueres, amb llurs cursos singulars i amb llurs aiguabarreigs amb el Segre (a la Noguera i al Segrià).
3.2. Rutes de la mineria del carbó:
Es completament factible establir rutes eductives i turístiques per les mines de carbó que ja no tenen activitat, dissenyant senderes específiques, senyalitzant el pas i “emplafonant” els espais que tenen interès cultural, econòmic, paisatgístic, natural, etc. Establir itineraris pedagògics i guies de treball per a escolars, és una tasca factible i singular.
Encara seria relativament fàcil de trobar espais de memòria històrica, relativa a la Guerra Civil i a les batalles de l’Ebre. De fet, ja s’hi ha començat recerques i accions.
Les rutes poden fer-se caminant o en modalitats de bicicleta.
3.3. Rutes dels altiplans boscosos i de garric:
Es possible d’establir itineraris d’observació del boscatge mediterrani, tot combinant-los amb els de les mines, i amb la interpretació de l’activitat agrícola de secà.
Els itineraris per les zones de garric i bosc mediterrani són susceptibles d’incorporar la visualització d’ocells esteparis i de ribera.
La visió sobre els marges i el curs del riu permet unes panoràmiques completes sobre els paisatges fluvials i sobre els coreus que s’hi ha establert. Alhora, es possible d’observar els assentaments humans moderns i la seva configuració i dependència de l’aigua.
Les rutes poden fer-se a peu o en bicicleta.
3.4. Enfortir les estudis universitaris d’estiu:
Atesa l’embranzida que té l’”Escola d’Estiu”, impulsada per l’Ajuntament de Seròs, és relativament fàcil de fer-ne un punt d’encontre d’estudiosos del medi, del paisatge agrari i del patrimoni natural.
3.5. La coneixença del paisatge agrícola i dels seus fruits:
Enlloc de Catalunya no s’ha practicat l’experiència d’aprofitar el territori agrícola per a usos de coneixement cultural i de gaudi del lleure. La varietat, els colors i les formes, els canvis estacionals i la proximitat dels contreus als camins i vies rurals, permeten, al Baix Segre, assajar una experiència similar a la de la vall dels cirerers a Extremadura (Jerte), sinó que durable en el temps anual.
A l’hivern, les boires són presents a tot el Baix Segre, de manera que igualment els paisatges ofereixen visuals inèdites.
Aquestes experiències de turisme cultural poden completar-se amb el coneixement de l’activitat agrària, de l’artesania alimentària que li és pròpia, del món cooperatiu, de les construccions civils de magatzems, molins, cases de pagès, etc.
Es possible activar, en la zona, un turisme rural viu i exigent; perquè el territori té atractius més que sobrats per a la seva puixança.

PROPOSTES executives:

1. Sol·licitar la constitució formal del Consorci de l’Aiguabarreig, amb presència del DMAiH, els ajuntaments de la zona, el Consell Comarcal, la Diputació de Lleida i les entitats ambientalistes.
1.1. Elaborar un “Pla d’Optimització” de l’Aiguabarreig.
1.2. Pressupostar una seqüència de partides en els pressupostos del Consorci per a millores de l’espai i l’entorn de l’Aiguabarreig.
1.3. Valorització educativa i científica de la morfologia i la biodiversitat de l’espai fluvial.
1.4. Publicació / edició del projecte i de les etapes executives.
2. Estudiar els valors naturals i paisatgístics de l’entorn del “Baix Segre”.
2.1. Valoració del patrimoni forestal i de garric.
2.2. Valoració del patrimoni faunístic de l’entorn, esp. de l’Aiguabarreig.
2.3. Propostes de gestió de la ZEPA.
2.4. Publicació / edició dels estudis i propostes.
3. Proposar als municipis del “Baix Segre” un “Pla de conservació i de valorització del patrimoni natural i paisatgístic dels seus termes”.
3.1. En col·laboració interdepartamental.
3.2. Possible participació del Centre Tecnològic Forestal en els estudis.
3.3. Idem. de la Fundació del Món Rural.
3.4. Publicació / edició del “Pla”.
4. Proposar a la Conselleria de Cultura i a la d’Educació la possibilitat d’itineraris d’interpretació de la mineria en els termes municipals del “Baix Segre”.
4.1. Possibilitat de consorciar amb el Govern de la Generalitat la formulació d’aquests itineraris.
4.2. Propostes didàctiques educatives i culturals.
4.3. Senyalització dels itineraris.
4.4. Possibilitat d’incloure els itineraris en la xarxa de Museus de la Ciència i la Indústria de Catalunya.
4.5. Publicació / edició del projecte.
5. Proposar al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa la possibilitat d’explotar, el turisme rural en els municipis del “Baix Segre”.
5.1. Proposta als municipis del Baix Segre d’un Pla d’implementació de models turístico-rurals de l’entorn.
5.2. Instrumentació de subvencions i recursos crediticis públics.
5.3. Possibilitat de participació del DAR.
6. Creació d’un “Centre d’Interpretació del Baix Segre”.
6.1. Col.laboradors:
Generalitat: DMAiH, DAR, DIUE, DPTOP (Paisatge).
Admin. Local: Diputació de Lleida, Consell Comarcal Segrià, municipis de la zona.
Esponsorització diversa...
7. Creació d’un equipament de colònies infantils a Almatret.
7.1. En acord amb l’Ajuntament d’Almatret, conversió de les cases-xalet existents (propietat municipal) de l’antiga cimentera en equipament de colònies escolars. Eventualment, pot servir com a indret del “Centre d’Interpretació”, a la vora del llac del riu Ebre.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-08-27T12:56:00.004+02:00

Quan el sol estreny sóc un regal.

Quan l'aire ni es mou, em faig real.

Sóc desig quan l'ombra és poca.

Sóc delit quan la calda és una roca.

Mes quan l'hivern la terra glaça

i el fred és boira i la neu és massa,

llavors el regal d'estiu es fa oblit

i no hi ha desig de mi, ni cap delit.

Per a una proposta d'industrialització agroalimentària a Ponent.

2010-08-27T09:43:00.004+02:00

Potser no serà així, però estaria bé que a Ponent -al meu pobre criteri- que una part important de la campanya electoral per al Parlament (2010) girés a l'entorn de les oportunitats econòmiques del territori.

Tinc per mi, que l'essencial és la industrialització alimentària. Perquè la base produtiva és gran, intensa, de qualitat, variada... I perquè aquesta producció és allò que millor fan les comarques ponentines. Però la producció, per ella sola, no aporta gaire valor afegit. La transformació alimentària, sí, i molt. I no es deslocalitza. I no sofreix daltabaixos de crisis: al capdavall tots mengem a diari.

Un esbós d'allò que podria ser la descripció d'aquesta proposta que caldria sotmetre a debat polític públic i al consens amb el sector agraopecuari:

PROPOSTA
ICV-EUiA
PER A UN PROGRAMA D’INSDUSTRIALITZACIÓ I D’IMPULS COMERCIAL
A PONENT EN BASE A LA PRODUCCIÓ AGROPECUÀRIA
I A LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA.

OBJECTIUS:
Convertir Ponent en el pol agroindustrial del Sudoest mediterrani.
Industrialitzar el territori a partir de la producció alimentària.
Donar valor afegit a la producció agrària i ramadera.
Enfortir el teixit cooperatiu i empresarial de Ponent.
Atorgar oportunitats a la producció agroramadera del Pirineu.
Identificar Ponent com a marca de qualitat alimentària.
Imputar Recerca i Transferència tecnològica a la producció/transformació.
Competir amb altres zones agroalimentàries de la Mediterrània.
Establir una xarxa de cooperació productiva i industrial (Aragó, País Valencià...).
Penetrar en el mercat de l’alimentació industrial amb qualitat.

BASE PRODUCTIVA:
Ramaderia intensiva i extensiva de muntanya.
Ramaderia intensiva al Pla, diversa.
Cicles tancats de la ramaderia. Producció territorial de pinso.
Extenses zones farratgeres i cerealístiques.
Alta producció fructícola, oleícola, de farratges i llegums.
Especialitzacions productives (IOP, DQ, Agr. Ecològica...)
Guany de terrenys productius de regadiu.
Teixit empresarial petit però amb llarga experiència.
Teixit cooperatiu intens (no prou capitalitzat).
Universitat i recerca (IRTA).

CAPACITATS TERRITORIALS:
Infraestructures de comunicació prou eficients.
Centre geogràfic “logístic” per a emmagatzematge i distribució.
Eixos pre-industrials o industrials experimentats (N-2, Eix Pirineu, Lleida-Saragossa, Lleida-Osca...)
Estructura turística rural en desenvolupament (també culinària).
Estructura aeroportuària i comunicacions ferroviàries.
Dos ports marítims ben comunicats.
Pas d’Espanya a França-Europa.
En zona d’expansió agrícola i ramadera (Rioja, Aragó, País Valencià).
Pau social i aigua abundant.
Formació inicial i universitària de qualitat. Capacitat de recerca.

EIXOS PRIORITARIS DE DESENVOLUPAMENT AGROALIMENTARI:
Eix de la N-II (Lleida – Cervera – Martorell).
Eix Lleida – Balaguer.
Eix Lleida – Osca – Saragossa.
Eix Cerdanya – Alt Urgell – Val d’Aran.
Eix Lleida – Les Borges Blanques – Montblanc.

NECESSITATS A COBRIR:
Constitució de la “Illa càrnia de Ponent”.
Activació de la recerca i la trasferència tecnològica al PECITAL
Consecució del “Campus d’Excel·lència” per a la UDL.
Estudis professionals i universitaris en comerç i estructures: agrari, agroalimentari.
Ídem. Tecnologia dels aliments.
Major impuls a l’agricultura diferencial (ecològica, de denominació, etc.)
Impuls a la comercialització de la carn i els productes lactis de Qualitat.
Establiment / reforçament de xarxes de distribució i de venda (COPCA).

ESTRUCTURES ECONÒMIQUES A CAPITALITZAR.
Cooperatives agràries: intercooperació,/ fusió sota projecte comercial i/o industrial.
Empreses agràries i de transformació de joves emprenedors.
Estudis per a noves reconversions varietals i introducció de productes novedosos.
Transformació dels escorxadors en sales de pecejament, precuinats i pre-distribució.
Xarxa de comerç de proximitat i venda on-line.

FONTS PER ALS RECURSOS NECESSARIS:
Programa específic plurianual de la Generalitat (ICF-ICCA).
Complementació del programa amb fons estatals Desenv. Rural (ICO).
Programa europeu per al desenvolupament industrial (FEDER).
Fons del PDR específicament establerts per al programa.
Fons de Capital-risc establerts per la Generalitat de Catalunya.
Fons disponibles per part dels Ajuntaments, CC.CC. i Diputació.
Atracció i fixació de capitals privats.
Seccions de Crèdit de les cooperatives agràries.

SUBJECTES AGENTS DEL PROJECTE:
Programa interdepartamental (DAR, DURSI, Economia i Finances, Treball, ASiC, etc.) establert per la Generalitat sobre el consens amb els sectors implicats.
Compromís dels agents econòmics i socials.
Ídem. Cambra de Comerç i Indústria.
Acompanyament de les administracions locals i supralocals.
Suport d’institucions bancàries vinculades amb el territori.
Universitat de Lleida i Departament d’Educació de la Generalitat.
Centrals fruiteres i oleícoles.

ACTIVITAT INDUSTRIAL i ARTESANAL AGROALIMENTÀRIA:
Llet i derivats lactis.
Carns amb distinció d’origen i/o de qualitat.
Fruites i verdures de producció distintiva (ecològica, DQ, IOP, etc.). Sucs, conserves, melmelades. Aprofitament alimentari animal de rebuigs.
Vins i alcohols i derivats del raïm.
Farina, pa, rebosteria de llet i de farina.
Oli, olives i derivats.
Alimentació precuinada..

Llengua i costures.

2010-08-22T18:12:00.005+02:00

Quan, fa un parell de mesos, acabàvem en ponència el dictamen sobre la Llei de la llengua aranesa (que no no s'ha vist en Ple, perquè el PP el va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries), vam haver de resoldre sobre l'ús lingüístic de l'Administració central a l'Aran. No n'hi ha gaire, d'administració central, allà; però calia resoldre aquesta qüestió. Vam decidir (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) que faríem de l'occità la llengua "d'ús preferent" en el territori aranès per a tota instància administrativa depenent de l'Estat. Cal aclarir, per si de cas, que en la resta de casos, l'occità és llengua pròpia i, per tant vehicular. El PP no va estar d'acord amb la nostra decisió majoritària. Emparant-se en la sentència del TC sobre l'Estatut, va dir que aquella clàusula de la "preferència" era inconstitucional. I per això va portar el text de la ponència al Consell de Garanties Estatutàries, que ha acabat resolent que la proposta de la ponència s'adiu tant a l'Estatut com a la Constitució.

No m'ha sorprès (però m'ha ofès) la decisió de la Defensora del Pueblo de recórrer la Llei d'acoliida de la immigració a Catalunya al Tribunal Constitucional. Dic que no m'ha sorprès perquè conec la manera d'actuar del personal enquistat en l'Espanya invertebrada. Passarà sempre que en tinguin possibilitat.

En un sobre tancat he introduït el meu criteri sobre allò que sentenciarà el TC: "el precepte de la Llei, fent del català la llengua preferent d'aprenentatge de la població immigrada a Catalunya no s'adpata a la Constitució, llevat que s'interpreti... etc."

El TC és lent. Però si els déus ens donen vida fins que es pronunciï, estic segur de gunayar la juguesca.

Això si abans Catalunya no ha endegat la unitat política nacional i no s'ha plantat davant la Moncloa, davant les corts Generals i davant el TC (i tutti quanti) dient que s'ha acabat la virolla. I que les regles del joc no les pot fer una part unilaterlament, i que, si Espanya vol continuar jugant la partida històrica, ara les regles han de canviar.

I si Espanya s'hi nega (cosa més que previsible) aleshores cal que Catalunya jugui un joc diferent al joc de la contrapart: si la contrapart ho fa amb pilota, Catalunya ho ha de fer amb naips, o amb l'escaquer. Fins que les costures es desencaixin.

I llavors, qui serà el nou encaixador de costures? L'encaixador de les noves costures, bon encaixador serà. Si hi ha encaix per a les noves costures, és clar.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-08-21T22:18:00.006+02:00

Un triangle se suspèn en l'aire, farcit

de llunes verdes al seu ple.

Quan el sol, d'alt ja no n'és gaire

les llunes s'han inflat,

grogues com llum

de ble, plenes

de mel

i de

flaire.

Solució: el raïm.

Vallverdú, de signe cranc.

2010-08-18T09:31:00.008+02:00

Acabo de llegir el darrer poema del llibre De signe cranc, de Josep Vallverdú. He fet la lectura del poemari a marxa molt lenta, com passejant entre els versos. No és només que el llibre ho exigeixi, sinó que ha estat un pler (i una tristesa, i una exultació, i un emmeravellament) desxifrar continguts i imatges (tantes, i tan bones) de cadascuna de les construccion poètiques.

Mai no hauria dit que el prosista per excel·lència fos capaç d'una obra poètica tan ben feta i tan densa. Temps ha, molt, vaig llegir-li un poemari dedicat a un seu gos. Era un llibre enginyós i tot ple de tendreses, quasi primàries... Però De signe cranc és tota una altra cosa. Hi ha una maduresa sentimental, una dolçor moral, en aquest recull de (molts) poemes, que esborrona.

Construïdes a la manera clàssica, les poesies majoritàriament són sonets, o quartetes de rima perfecta. Bastides a base de decassíl·labs catalans i d'alexandrins. No només, però majoritàriament d'aquesta faiçó. I res no hi grinyola, perquè cada vers és pensat, segurament corregit diverses vegades, acabat.

Si digués que l'univers del volum De signe cranc sorprén, mentiria en part. Quin coneix poc o molt en Vallverdú no pot estranyar-se de les seves reflexions sobre allò que és essencial en un ésser humà: el record, la recuperació dels paradisos perduts de la infantesa i de l'adolescència, l'experiència amorosa com una exultació dels sentits, però igualment com una fortalesa inexpugnable de solidaritat i de companyia. I la presència constant de la finitud sabuda, com una premonició.

Si digués que el poemari no corprén, mentiria absolutament. Perquè De signe cranc és una avaluació del temps d'un home profundament colpidora. I és profundament colpidora la visió que Vallverdú regala al lector sobre l'avenir. I sobre el temps present que transita en l'ancianitat de l'experiència personal.

Per primera vegada, havent llegit De signe cranc, m'he adonat que Josep Vallverdú compta els seus dies per desenes d'anys. Fins ara, als meus ulls desatents, seguia essent el professor que vaig tenir al col·legi dels Caputxins de Les Borges Blanques, ja de cabell de neu, però de pell estirada i de posat britànic, quan fumava en pipa i ens explicava com abordar una descripció literària o una narració.

Tothom sap que Josep Vallverdú és sempre davant de l'ordinador (crec que ja no usa la màquina de tecles, fa temps), i que té obres quasi enllestides entre d'altres d'embastades i entre d'altres, encara, tot just començades. Ell, l'escriptor infatigable, és més màquina que no pas el seu ordinador. però si de cas m'apresso a dir que jo no he vist una màquina més delicada, més sàvia, més honesta que la que impulsa el cap i els dits d'en Vallverdú. I ja només em faltava De signe cranc per rendir-me definitivament als peus de la seva obra literària.

Diversions.

2010-08-15T10:15:00.008+02:00

L'agost és el mes de la diversió per antonomàsia. Almenys en aquesta banda del món on sóc. Encara no n'arriba el primer dia que, qui pot, es llança amunt o avall en cerca de boscos i prades o d'arena i solada.

L'agost és el mes de les festes majors, populars per antonomàsia. No totes les ciutats celebren el seu sant patró o la seva santa patrona en dates d'agost. Però en són la majoria. Encara no arriba la primera hora de la festa, que salta el pregó a la plaça i el refresc (o el que sigui) ja és a la terrassa.

He comptat les maneres que un hom té de divertir-se en el seu lleure, de festa major o de festa vulgar. La diversió en temps d'oci, és que he pres com a paràmetre. He fet dues llistes: la de les diversions que es fan en solitari i la dels divertiments en companyia (inclosos el que se celebren en massa, en munió de gent). No he estat exhaustiu ni en la primera llista ni tampoc en la segona.

He comptat fins a dues-centes quinze formes de la diversió sense necessitat que sigui compartida, i fins a vuit-centes setanta-vuit les que necessiten companyia. De les primeres poso l'exemple del "solitari" (el que es practica amb els naips, vull dir!) I de les segones, les carreres de llits (em refereixo a aquestes curses d'andròmines en forma de jaç).

He pogut comptabilitzar unes sis-centes seixanta activitats de diversió que poden fer-se ja en solitari, ja en companyia. La pràctica dels pedals (de la bicicleta, vull dir) n'és un exemple.

Són mil noranta-tres les maneres de divertir-se, que he sumat. Ja he confessat que el recompte no és -ni de molt- exhaustiu. I, a més, n'he exceptuat -com ja dono a intuir- les pràctiques sexuals (solitàries, en parella o en grup). També he fet exclusió d'aquelles que impliquen transgressió dels codis de bones pràctiques o de les ordenances de convivència i bon govern (una pintada al portal de casa la xicota que us ha dit que us deixa, per exemple).

Si, doncs, sense matar-m'hi gaire he pogut llistar prop de mil cent (1.100) maneres d'ocupar el temps de diversió, em pregunto per quina raó hi ha encara qui s'entesta a passar-s'ho d'allò tan bé corrent darrera d'un animal, o al davant, fent-lo bavejar. O turmentant la bèstia entre una multitud expectant, cada individu de la qual, alena al punt del clímax veient les corregudes (amb els peus, vull dir) dels que han entrat en acció... Quin motiu hi ha (havent-hi tantes formes de divertir-se) per gaudir posant boles de foc a les banyes d'un bou? Per Sant Joan, els adolescents són feliços saltant les brases que han deixat les andròmines cremades, per exemple, si es tracta de jugar amb foc.

Es així que no m'entra al cap que la diversió d'uns quants passi pel turment d'un animal. No, almenys, en el segle de les consoles, dels DVD, dels ordinadors, dels esports d'aventura, dels concerts musicals, del cinema a l'aire lliure, de les cases de pagès, del bricollatge, de l'aprenentatge d'idiomes, dels e-books, del surf, del futbol, dels creuers, dels trens amb abonaments, dels vols a baix cost, dels refrescos a base de fruites naturals... No m'entra al cap que un/a hom prefereixi un bou amb les banyes lligades, burlat, vexat, fatigat fins a l'extenuació per damunt de la beguda energètica i excitant del "Red Bull" (bou vermell, per entendre'ns) que diuen que va tan bé per desfogar-se. Per què millor fer patir una bèstia pels carrers que no pas un vetllador de cafeteria al carrer, tot veient com passa la gent amb les seves mil cent maneres de caminar, de vestir, de dur el pentinat o el maquillatge... No ho entenc. Ni ganes que no en tinc.

De vegades, per pura diversió (aquesta l'havia oblidada en la llista de les que es practiquen en solitari) llegeixo entrades del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra. A l'atzar, ho faig. Digueu-me obsès o lletraferit, tant me fa... Ahir, dissabte, vaig topar amb el mot "cafre". Fabra en diu: fig. Persona bàrbara, brutal. Just abans, Fabra ressenya el mot "cafrada": f. Acció pròpia d'un cafre.

Les que jo considero cafrades (ja sé que no hi haurà unanimitat), les he excloses de les llistes de diversions de què parlava al principi.

El diumenge, toca endevinalla.

2010-08-15T10:03:00.005+02:00

Talment un mascaró de proa

d'una nau que voga tota dreta,

talment volcà d'una muntanya

en un paisatge que tothom lloa,

com una cova de cavitat estreta

que es parteix en doble entranya:

és la faiçó que natura m'ha donat

la que em fa graciós o desgraciat.

Solució: el nas.