dijous, 28 de gener de 2010

Cementiris.

Fa molts i molts mesos que, en previsió d'això que ha acabat indefectiblement passant, ICV, ERC i CiU vam proposar al Parlament una Resolució que desautoritzés, en nom de la sobirania popular (puc dir-ho així, perquè així és), qualsevol intent d'instal·lació d'un "Cementiri Nuclear" a Catalunya. Aquella Resolució va ser aprovada. Només amb els vots afirmatius dels Grups Parlamentaris esmentats. No va ser unànime, doncs, però amplament recolzada. En tot cas, aprovada per majoria. Una Resolució parlamentària obliga el poder executiu (el Govern). Segurament no, en canvi als municipis (el poder local); per bé que aquests haurien d'estar atents a allò que ordena el Parlament, car també és el seu, de Parlament.
Jo no trec ni una engruna de sobirania als ajuntaments. I encara menys als petits i de zones rurals. Prou feina tenen a sostenir la població, a donar-li serveis suficients , i a empènyer les possibilitats de les economies locals... Però és cert que un municipi -Ascó o quin sigui- no acaba de tenir el dret absolut a prendre una decisió tan d'abast territorial com és la idoneïtat per acollir tots els residus nuclears de l'Estat espanyol.
Hi ha assumptes que transcendeixen l'àmbit territorial propi d'una administració local, perquè al capdavall són de naturalesa territorial -o nacional- i han de ser resolts d'acord amb la dimensió d'aquesta naturalesa i segons allò que el territori concernit -o la nació- acabi consensuant o decidint.
Contràriament, hi ha afers que no poden ser resolts per l'executiu de la Generalitat o (com és el que ens ocupa) l'Estat; a pesar que els siguin assumptes propis, perquè afecten directament un territori concret en el qual esclaten les voluntats contradictòries. Aquesta paradoxa s'ha donat damunt d'Ascó. Ni l'Estat no ha considerat el territori de Catalunya, , ni l'Ajuntament d'Ascó no ha considerat la comarca i la geografia més o menys pròxima a què afecta la seva decisió. Mentrestant, la Generalitat ha estat obviada per un i altre. I el Parlament negligit per tothom.
Com sol ser costum a casa nostra, s'han menystingut els debats previs i els possibles consensos posteriors. S'han passat ben de llarg les raons de la gent (unes i altres raons), com si la gent no tingués dret a dir-hi la seva sempre i especialment en un tema d'aquesta dimensió. Després ens queixem de la distància infinita entre les administracions, "els polítics" i el poble al qual es deuen unes i altres!
Els mitjans de comunicació s'han abraonat sobre la notícia. Però han ajudat a dilucidar els pros i els contres d'una instal·lació d'aquesta mena?
Catalunya massa sovint és una olla barrejada en ebullició. Sovint enyoro aquell "seny ordenador" que reclamaven Eugeni d'Ors i l'estol de noucentistes. ¿Com podem construir la nació sense criteri sobre les coses nostres, sense debat, sense consensos mínims, a cops de partidisme polític i d'abraonament informatiu?
De vegades, una notícia no és més que una notícia. Però sovint fem notícia d'allò que és debat. De vegades una polèmica no és més que una polèmica; però massa sovint en fem una qüestió de força i no pas de seny.
Em permeto de dir que el seny, en el cas d'Ascó, aconsellava desdir-se de la candidatura. Per raons de salut preventiva, per avenç en la substitució de l'energia nuclear i per construcció nacional.
Som presoners de les nostres parets de vidre. I risquem de ser cridòria en un cementiri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada