Navigat Barcino.

Abans de militar en el vegetarianisme -i ara també- sempre he cregut que la pilota, on és bona, és a l'olla. Però no em dol rendir-me a l'encant d'aquest Barça de Guardiola. El que fan aquests xicots no és ni esport ni competició, sinó art: entre la plàstica, la dansa i la composició simfònica. Com als "Globetrotters", un dia d'aquests la UEFA els prohibeix baixar a la gespa.

MELIORES MUNDI:

1. Al Guardi, feu-li l'ola!
2. Puyol, as. Puyolàs!
3. I més si cal. I Messi cal!
4. Xa vi. I és vi del bo!
5. MaraVilla és meravella.
6. Piqué, impequeable!
7. Jan bo, el Bojan!
8. Amb perdó, Pedro!
9. Abidal, dalt de ca l'Avi.
10. Sempre Alves, al vespre!
11. Mas chera no hay que la suya!
12. Madrid: contra la siesta, bien Iniesta.
13. Pinto. I molt!
14. Val des de sempre. I no té preu!
15. A fe que fa la llei, Affellay!
16. Yo gio ser com Sergio es.
17. I què tal, un gol de Keita?
18. Milito on cal: al Barça.
19. Max, well come!
20. Adriano, imperator!
21. Lars són del Barça, els de Larsson.
22. Jef-frenesí.

Puig que ja reparteix hòsties...

Heus-ho ací: Puig... que sap repartir hòsties, ja es guanya la Glòria!

I a Lleida, li creixen ales.

"Saura, dimissió!" ¿No era aquesta la consigna convergent, només fa dos dies?

Democràcia... Real... Ja..!

I... què és la "democràcia real"? Quina és la "realitat", el "realisme" de la democràcia? De tots els models de democràcia, un de sol és "real"? Hi ha esperança entre la democràcia volgudament "real" i la democràcia desesperançadament "realista"?
Els moviments ciutadans al Magrib, de fa unes setmanes, i els que ara mateix s'esdevenen a Espanya, recorden molt aquell ideal de democràcia -no sé si veritablement "real"- de l'Atenes clàssica: l'Àgora.
La Mediterrània va inventar la democràcia. I la va batejar: "imperi del poble". Però com tantes coses de la Mediterrània, aquesta praxi no ha estat sinó una utopia. A la fi, una excusa per a la mistificació de formes i més formes de govern, manifestacions del poder, que tenien poc a veure "realment" amb el poble.
Potser la Meditterrània no va inventar el comerç, però el comerç a la Mediterrània ha orientat tots els fluxos històrics, els imperis, les governances, les guerres, els armisticis i les paus. El comerç -principi d'acumulació de capital- no té a veure amb l'imperi del poble, sinó que el poble n'és instrument i víctima. El poble, a la Mediterrània, no ha pogut comerciar; només n'ha estat el subjecte passiu.
La Revolució francesa inspirava una confiança popular que es va estabellar contra la nova aristocràcia, la "real", d'aquella Europa moderna.
Potser mai no hi ha hagut "democràcia" enlloc: ni la "ideal" ni la "real"; només l'aplicació del "realime", equivalent al possibilisme democràtic. Fins ara, el poder sempre ha estat cosa dels poderosos. El domini del poder, és clar. Perquè els efectes perniciosos d'aquest domini, sí que han pesat sobre el poble. El poble mai no ha estat poderós. Potser a la Rússia revolucionària, i a la Cuba del començament de la revolta castrista... Cosa de dies!
Es possible una "democràcia real", si l'entenem com a traducció del concepte clàssic: "imperi del poble"? Tal volta. Però amb una condició, si de cas: la democràcia popular és expressió de compromís popular amb el/s instrument/s que la fan "possible" i "real". I vet ací que allò que no es vol abraçar és, precisament, el compromís. Es f`cil comprometre's amb un equip de butbol, de bàsquet; amb un/a cantant; amb un sentiment de solidaritat que mou el media corresponent... Però el compromís "polític", no necessàriament partidari -i també-, això són paraules majors1 Quin instrument, doncs, per a la construcció de la "realitat" democràtica?
Durant aquests anys passats de bonança econòmica, a poca gent li preocupava la "democràcia real". I els que en semblaven més preocupats, reaccionaven contra la "democràcia formal" trencant mobiliari urbà i caixers automàtics, atraient pilotes de goma, com a imants. La lectura d'aquests fets -una lectura formalment democràtica i molt popular, fonamentada en la "realitat" constatable dels actes i en el "realisme" de la democracia instal·lada contra la qual es reaccionava- no era reflexiva, sinó reactiva. No s'explicaven, els actes, sinó que es qualificaven: "vandàlics", segregats -per tant- del sentir majoritari del poble.
El sentir majoritari del poble no era en el carrer, sinó en la mirada que es perdia entre els productes dels grans magatzems, entre els eslògans dels bancs facilitant crèdit i felicitat, en la publicitat fortamnet sexuada dels automòbils, en el desig de martingales per a una figura sexualment abellible... etc.
Durant aquests anys de bonança econòmica, a poca gent li preocupava el creixement suïcida de les economies dites consolidades i de les dites emergents. L'extracció de combustibles, l'emissió de contaminants, la massificació productiva de béns estúpids, i el gaudi democràtic, popular, de la quincalla produïda i comercialitzada, eren tinguts com a "repartiment de riquesa"; és a dir: popularització del benestar, democratització del consum, gaubança dels béns que ja no eren privatius dels poderosos.
Pocs s'adonaven que allò consumit (hipoteques, instruments de lleure, màquines prescindibles, aliments mistificats i sofisticats, sexe simbòlic...) era l'instument de subjecció -un altre cop!- del poble: el seu empobriment moral i l'empenyorament de la seva capacitat de resistència econòmica. I pocs s'adonaven que es tractava del nou parany per a una acumulació immensa en mans d'una ínfima minoria. La democràcia del consum afavoria l'aristocràcia dels comerciants del diner, ara ja no anomenats usurers, sinó corporacions bancàries.
Encara avui, en ple debat a l'àgora de la indignació, pocs s'adonen que la ireesponsabilitat o la ceguesa d'aquests anys de democràcia del consum, han compromès la viabilitat dels joves, i la dels que encara han de néixer. O que estem a un pas de comprometre molt seriosament la viabilitat de la Terra, tal com l'hem coneguda fins avui.
La política -a trets generals, sense fixar-se en les excepcions més que honorables que han passat desapercebudes i ignorades voluntàriament per la majoria popular i per la totalitat de la nova aristocràcia econòmica i mediàtica- no ha fet sinó el paper del pigall, com el de Tormes: "menja tant com vulguis, sempre que jo pugui menjar". La democràcia -no sé si la "real" o la possible, o la que convenia a tothom- no ha fet sinó justificar l'aristocràcia del diner: no de la producció, sinó del diner. Res de nou sota el sol!
A la Plaça del Sol, i a la Plaça de Catalunya (Sol i Catalunya com a símbols!) torna Pèricles, sinó que ara en forma de molts Pèricles... Potser la seva idea, només. Torna Rousseau. I qui sap si Voltaire, o Proudhon. Tots van tenir raons. I tots van tenir raó. I ara, els que s'indignen, prenen la torxa d'aquella raó i d'aquelles raons, tan antigues com la humanitat mateixa. La torxa, sí. Però, i el compromís? I l'articulació d'aquest compromís? I l'instrument que ha de fer viables les seves propostes?
A la Moncloa, a Sant Jaume, a l'Elisi, a Wall Street, arreu on hi ha una ombra de poder, tot segueix igual: uns ulls sorpresos, una rialla sardònica, una seguretat infinita que tot passa i tot torna i sempre roman el que ha de romandre. La síntesi anguniosa entre Heràclit i Parmènides.
Tants anys de dir que els partits -tots- han de canviar el seu dins i el seu fora. Tants anys dels grans partits -els que han gaudit del favor popularlent democràtic- baixant a la plaça a suplicar poder popular per pujar després a palau i usar-lo segons els dictats dels que manen de veres... I la gent veient-ho, aconformant-s'hi, esperant el repartiment de les molles. I les veus d'alguns partits i d'alguns dirigents clamant en el desert: taxa Tobin, taxa turística, taxa nuclear, nova llei hipotecària, democràcia en els consells d'aministració de les empreses, inversió en escoles, inversió en coneixement, inversió en energies netes, rehabilitació, habitatge de protecció pública, pobresa zero, acollida "real" a l'emigració, pensions públiques i sanitat i educació públiques... I un llarg etcètera. En fi...
Vejam què diu l'Àgora. Vejam com planteja la democràcia "real", tan desitjable. Vejam si tremola la borsa d'una vegada per totes. De moment fa bon so: fresc, nou, agosarat... Escoltem-la, l'Àgora: pus sembla que parla clar, el poble li'n don sort i llarga vida!

El diumenge, toca endevinalla.

En família visc, nombrosa.

Germanes tinc, a milers.

D'una mare sola, generosa,

venim totes; com guerrers

que per sa reina es baten

i cap altre amor no saben.

De flors que es deixaten

vivim. I a casa no hi caben

aquells que mai no hi fan res.

Solució: l'abella.

Partits, campanya i gent.

Ja som en campanya un altre cop!

Veig les banderoles penjades en els fanals de la ciutat; i els autobusos curulls d'anuncis d'alcaldables; i hi ha missatges arreu de les ondes herzianes, i en el terra dels mercats dels pobres. I veig la gent, que passa indiferent davall dels rostres d'aparença feliç, penjats en l'aire d'una quinzena frenètica. I noto la gent, immune als missatges, a la publicitat, als compromisos dels candidats i candidates.

Sempre és així: una minoria pugnant per fer-se un lloc sota el sol, i una majoria -el carrer que bull- ignorant tot allò que no sigui els diners que queden en la butxaca petita dels pantalons, en el moneder, en la bitlletera... Ignorant tot allò que no sigui l'hora del partit de futbol.

No m'estranya. Per bé que m'entristeix, no m'estranya.

Els partits polítics són encara estructures del segle XIX. Potser del primer terç del XX. Antics, rovellats, d'una estètica decimonònica -a desgrat del facebook o del twitter, o de les pantalles tàctils amb que dónen inici a la carrera electoral.

Un poble, una ciutat, no necessita només governants honestos, espavilats, intel·ligents, amb vocació i amb entusiasme. Necessita saber que ella -la seva gent- és el melic de les raons de la política. La gent necessita saber que es compta amb ella per a la construcció de la ciutat, del poble. Vull dir que els homes i les dones -infants, joves, adults, ancians- volen sentir-se protagonistes de la història contemporània de la seva comunitat.

Si els governants locals no obren les portes de la seva gestió a aquests anhels -mai no verbalitzats, però inherents a l'ànima urbana- els partits de què sorgeixen, les oredenances que aproven, les materialitzacions que executen, seran sempre estranyes, alienes al cos individual i comú de la ciutadania.

Per això cal repensar els partits, el seus sistema comunicatiu, la seva pròpia corporeïtat revellida i anquilosada. No fan tanta falta els partits com les idees... Crec. I aquestes sorgeixen en els partits, gota a gota, lentament; però són una font fora d'ells.

El diumenge , toca(va) endevinalla.

Penjat em tens, de temps, al menjador,
content n'estic perque és mon lloc;
mes ja no te'm mires ni gens ni poc
mentre mos colors van perdent vivor.

Solució: el quadre.

El diumenge, toca endevinalla.

De dalt a baix és el meu viatge,

i el faig ben sola amb mi mateixa

feta miques de semblant imatge.

Sóc alegria d'uns, d'altres queixa!

Solució: la pluja.

Indignació.

Stéphane Hessel ens demana que ens indignem. I potser ho aconseguirà!

També és fort que ens ho hagin de dir amb un llibre, i que siguin els mitjans de comunicació -còmplices de la causa de la hipotètica indignació a què Hessel ens convida- que n'escampin el títol.

Fins que Hessel no ens ha suplicat, Europa no tenia prou motius per indignar-se. El món àrab. Así, és clar. Però Europa..

A Europa no ha passat -no passa- res amb els salaris, ni amb les deslocalitzacions empresarials, ni amb les borses i els viatges siderals del capital, ni amb els acomiadaments massius, ni amb la pèrdua de drets en serveis públics essencials... A Europa no passa res amb les hipoteques, ni amb el preu del dinar, ni amb el salvament dels bancs. No passa res amb la política del Banc Central Eurpoeu. Ni amb l'acollida de les persones migrades, ni amb la corrupció material i moral de les polítiques gocrenamentals, i d'alguns polítics més que rellevants.

Com que no passa res, ¿quins motius hi ha per a la indiganció europea, espanyola, catalana?

I si és el cas que n'hi hagi un, o dos, o tres, o deu, o cent, ja ens hem indignat prou demostrant que Hessel té raó: hem convertit el seu llibre en l'objecte de desig de Sant Jordi.

Indignats de valent, ja hem posat la indignació a les prestatgeries, que és on ha de ser. El llom del llibre és la nostra amenaça al sistema, com una espingarda penjada al mur: "Ah si vinc..!"

El diumenge, toca endevinalla.

Per bé que tinc tots els colors del plom,

mai no em veureu a les ales ni un sol pes,

no duc duc cap nosa ni càrregues al llom,

ni mai una cadena m'ha pogut fer pres.

De llorer quan cal, quan cal d'olivera

duc sobre el món la promesa certa,

collida en un somni cada primavera,

d'una albada blanca que es desperta.

: Solució: el colom.

Crònica escolar de Samsó i Dalila.

Dalila va entrar a l'escola. Samsó hi feia classe. Ella va veure els murs plens de mapes reproduïts pels infants: Europa, el sud-est de l'Àsia, Austràlia... i es va espantar d'aquella feina que havia impulsat Samsó. I veié que la pissara era curulla de números i que els quaderns dels infants eran plens de lletra. Dalila s'adonà que l'escola era gegantina, com l'home que l'omplia de paraules i de números, i de paisatges i de dibuixos reproduint els fruits de la terra i la suor dels homes.

A Dalila, Samsó li agradava. Li agradava molt, Samsó: aquells cabells ondulats que li devien fer pessigolles a l'esquena, negres com la nit; aquella veu clara i fonda, poderosa com un tro; aquella manera de fer que embadalia les criatures als seus pupitres, durant els jocs del pati...

Dalila no volia enamorar-se de Samsó, perquè l'home era el desig a abatre: una hora o altra ella havia de fer-lo menut com un anyell, abaltit com una bandera caiguda, insignificant com una papallona blanca. Aquesta era la missió que li havia encomanat el rei a fi de protegir les sinagogues de pagament. Li havia dit: "Dalila, tu ets filla d'un savi que va vendre cars els seus sabers. Ets hereva, com jo, d'aquest imperi de llibres que no poden ser a l'abast de tota mena de criatures de Jahvè, sinó només d'aquelles que el destí ha ungit amb robes de seda i que ha perfumat amb olis de nard. Samsó ha bastit una escola on la Llei, amb les seves dreceres, serà coneguda pels fills dels pastors, per les filles dels llauradors, pels infants dels picapedrers i dels esclaus filisteus i nabateus. ¿Qui pot abatre un gegant? Ni jo, el rei, ni els summes sacerdots no tenim prou força per fer-ho; ni tenim el favor del poble perquè ho consenti. Tu ets l'única que pot empetitir l'home més gran. Teva serà la glòria, que jo no te'n gasivejaré ni un gra. Abat Samsó, en nom de la saviesa que Jahvè va prohibir al pare Adam i a la seva companya Eva perquè els homes no fossin lliures fins que Abraham no comencés la nissaga dels escollits".

Una nit, doncs, Dalila va preguntar a Samsó, damunt de la màrfega de llana d'ovella, quan la lluna era brillant sobre els teulats del seu palau de dona: "D'on et ve, Samsó, la bellesa de la teva creació? D'on, aquesta força que alça escoles per als fills dels llauradors i que ensenya la Llei de les coses i la dels sagrats llibres a les filles dels pastors? D'on treus aquesta fortalesa que no té recompensa ni en or ni en ivori? Per què et negues a tancar les portes d'aquesta escola on escampes mots envescats de mel segons els quals tot nat i nada és igual a tot altre nat i nada?"

I Samsó, la tercera nit, embriagat del perfum de gessamí amb què Dalila es banyava el cos, ebri del vi dolç i de la saliva de Dalila, va confessar: "Jo sóc fill d'un pastor i d'una esclava filistea. Es dels somnis amb què em van engedrar que m'arriba aquesta força amb què empènyo l'infantament de l'home nou i la nova dona".

I Dalila, sabent-ho, la nit següent va untar de plom les ales del somni de Samsó. I quan Samsó es despertà amb el cant del gall, s'adonà que enlloc no hi havia eco de somni. I la seva veu es féu prima com la d'una flauta, i tot allò que ell sabia es féu tènue com una fulla de pi. I la seva escola, i totes les altres escoles que ell havia dreçat, perderen els mapes i saberen com, lentament, les teules es rompien als teulats i la pluja n'enfredoria les aules. I veié Samsó com els infants -fills dels picapedres, dels pastors, dels llauradors i dels esclaus- esternudaven quan veien passar els fills dels comerciants i dels rabins i dels prestamistes i dels terratinents. I Samsó emmalaltí mentre Dalila preparava el seu desposori amb el cabaler del rei.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc una flor, i no ho diries mai;

no em mullo el tronc quan plou.

Damunt la terra ocupo poc espai;

i neixo, com les aus, d'un ou.

No em troba tothom qui em cerca

però qui em descobreix, ocult,

es nega a concedir-me cap indult:

somriu, i entre vímets m'encercla.

Solució: el bolet.

I Ell desféu el món en 100 dies.

En el retorn, fou l'Elegit. I l''Elegit es féu verb.

Llavors Ell, l'Elegit, es decidí a desfer el món creat. I va prendre cent dies, amb les seves nits, del calendari que regia des de l'origen dels temps, i digué: "Tot allò que és creat a favor dels humils, serà descreat. I tot allò que pesa sobre aquells que ara no passen pel forat d'una agulla, serà alliberat i passaran pel forat de l'agulla i regiran sobre la terra creada, perquè jo els he escollit".

I així, els primers dies Ell digué: "Tanquin-se les sales d'operacions dels hospitals que el poble baix té a l'abast". I els quiròfans tancaren les portes llurs la meitat de la jornada. I Ell, veient que estava bé, digué: "Transfereixin-se els estalvis dels hospitals públics a les clíniques dels escollits". I llavors es crearen convenis i crregueren les transferències.

En els dies següents, digué Ell: "Faci's la por de la vellesa entre els que treballen i suen el front". I dites aquestes paraules, Ell obrí les portes dels palaus de pensions i els portals de les cases privades de les mútues. I veié que estava bé.

En els dies terços Ell es mirà l'educació del món i veié que tot humà hi tenia dret similar. I, sabent que allò no estava bé, digué: "Facin-se nous concerts amb els col·legis que tenen la meva complaença". I així fou. I veient que estava bé, ordenà de traspassar diners de l'univers popular al menut sistema d'estrelles elegides. I els col·legis de l'univers saberen l'ombra sota els casals educatius de la seva elecció. I veié que estava bé.

En els dies quarts i cinquens, Ell digué: "Que res dels guanys dels rics no s'escampi entre els pobres quan aquells rics siguin cridats a mi, sinó que tot allò que ha estat seu en vida sigui ben dels seus hereus, cars aquests em són més afectes que no pas els desheredats i els que suen el seu front en el treball". I llavors la Llei que ordenava la balança s'invertí, i un plat sempre pesà més que no pas l'altre. I Ell veié que estava bé.

I en els dies finals d'aquells cent que havia pres, Ell esguardà l'estol de corifeus de què es rodejà des de l'inici dels temps i els digué: "I vosaltres, que heu vist les meravelles que he obrat, ¿no direu que les he fetes amb la sensatesa que atorga la saviesa? ¿No direu que sóc el millor entre els millors? I llavors, els corifeus, tots a una, escrigueren paraules d'elogi en els diaris, digueren mots ponderats per la ràdio, alçaren el braç dret per confirmar la saviesa d'Ell, que en cent dies hagué desfet tot allò que fet era d'abans, quan Ell era absent i el desgovern governava sobre els homes i sobre les coses, sobre els animals i damunt les plantes.

I Ell sabé que estava bé. I decidí de descansar.

El diumenge, toca endevinalla.

Un dia, jo vaig neixer esfera,

i duia endins un foc ben feble.

Avui, per davant i per darrere

sóc forma, empremta indeleble;

i ja no tinc foc, només fal·lera

per enlluernar mestre i deixeble,

no pas perquè vegin la passera,

ni on tenen el llibre i la cartera...

Luxe sóc més que no pas luxs.

Més que jo, incadescents els cucs..

Solució: la bombeta.

Anatomia política de les tisores.

Les tisores són un instrument útil per separar una part d'un tot. Són menys cruentes que la destral. I també menys salvatges en la seva acció que un xerrac. Però igualment eficaces.

Les tisores consten de dos cossos generalment metàl·lics, d'habitud l'un més ample que l'altre , dotats de sengles fulles i acabats en orifici on introduir el polze i els dits cor i anul·lar respectivament. Les fulles acaben en bisell al llarg de sengles perfils que convergeixen en línia diagonal, i tenen un punt d'unió, l'latra per un piu central de contacte que els permet el moviment convergent a grat de la pressió que facin els dits, els quals actuen en sentit oposat entre ells durant l'aplicació de les forces, segons es vulguin separar o unir les fulles susdites.

El moviment convergent de les fulles de les tisores es basa en l'aplicació del teorema de la palanca: contra més palanca hom fa, més pressió en la convergència dels bisells que tallen l'objecte i en separa les parts escoliides. No hi ha possibilitat d'escissió de les parts del cos en qüestió si no hi ha moviment de convergència de les fulles talladores.

La unió de les forces contràries que imprimeixen els dits introduïts en els orificis on acaben les fulles junyides pel piu central és clau per a l'èxit de l'operació de guillotinatge del cos a separar en parts. Encara que el seuntit de les forces dels dits sigui de sentit contrari entre elles, és la unió i la simultaneïtat de l'esforç digital allò que produeix l'èxit de l'operació, i -per tant- el reeximent de la intenció inicial de tallar o retallar les parts del cos.

Queda clar, doncs, que per a un correcte ús de les tisores calen la convergència de les cisalles i la unió complemetària de les forces de sentit contrari exercides pels dits de la mà (molt i molt generalment, la dreta; per bé que hi ha tisores igualment adaptades a la mà esquerra).

Els retalls ocasionats per l'acció convegent de les fulles bisellades, que ha impulsat la unió de forces dels dits, són desestimables o bé són agregables a un altre tot. Així és en el cas del paper, del metall, del brancam d'un arbre, etc. I és així també en el cas dels pressupostos de despesa i d'inversió d'una comunitat. Quan hi ha recursos que han de ser segregats d'un tot pressupostari i derivats a un altre tot pressupostari diferent, les tisores tallen per on vol la voluntat. La part segregada pot ser transferida a un altre tot diferent amb el qual convergirà i s'hi unirà per gràcia d'un pegament adequat a l'interès. En aquest cas, el tot recepcionari s'engruixa gràcies a aquesta aportació d'una part segregada expressament del tot originari que s'ha escapçat, retallat o segregat. La part segregada, tanmateix, pot ser rebutjable i, doncs, reciclada. En aquest cas, la part majoritària del tot que ha estat retallat pot ser reusada en profit del desig de qui ha mogut les tisores.

El cos a separar en parts obliga a l'elecció de les tisores de separació. Així, un paper o un cabell se separen amb tisores senzilles. Una branca se separa amb tisores de podar. Un ferro amb tisores de cisalla. Les ales, amb unes tisores de tallar ales...

Però hi ha qui diu que les cadenes es tallen amb la dignitat.

Cimeres, àtoms, diners, tisores...

I.

El món està encimerat.

Qui el desencimerarà?

El bon desincemerador que el desencimeri

bon desencimerador serà!

II.

La terra està nuclearitzada.

Qui la desnuclearitzarà

El bon desnuclearitzador que la desnuclearitzi

bon desnuclearitzador serà!

III.

La primavera arriba també aturada.

Qui la sabrà desatura

El bon desaturador que la desaturi

bon desaturador serà!

IV.

La banca i la borsa seueixen farcides.

Qui les desenfarcirà?

El bon desenfarcidor que les desenfarceixi,

bon desenfarcidor serà!

V.

La televisió segueix emmetzinant.

Qui la desemmetzinarà?

El bon desemmetzinador que la desemmetzini,

bon desemmetzinador serà!

VI.

Els dictadors segueixen encrudelits

Qui els desencrudelitzarà?

El bon desencrudelitzador que els desencrudelitzi,

bon desencrudelitzafor serà.

VII,

L'administració camina amb estisores.

Qui la desestisorarà?

El bon desestirorador que la desestisori

bon desestirorador serà!

El diumenge, toca(va) endevinalla.

Digues on voldràs que jo et dugui,

sóc obedient i vaig ràpid, vertical;

només cal que el gas en mi remugui

i que tu em servis assegut a dalt.

Solució: la moto.

El diumenge, toca endevinalla.

Som com dos robins bessons,

com dues brases som, enceses;

de pell brillant i de cor dur,

les nostres carns són balcons

del goig, àcides dolçors esteses

a la boca d'aquell que ens hi duu.

Solució: les cireres.

Noves convulsions.

Noves convulsions. Bahrein, el Iemen, la vergonya de Líbia, la reforma constitucional egípcia -sembla ser que a mig camí del desig-, i la radiactivitat japonesa...

La Lluna és tan pròxima a la terra que augmenta el diàmetre i acreix la llum.

A la Terra, els humans semblen estar a la lluna. A la lluna de València. La ciutat crema el cel, aquests dies, amb pólvora incruenta, però cara. Tant hi fa: Gürtel ho permet i se n'alegra!

El ministre Blanco diu que el PP fa transformisme polític, i no s'adona que el seu -i el del seu partit governant- és tan espectacular i vergonyant com el que ell critica: què pensa Blanco de l'energia nuclear? Què ha fet el govern socialista per avançar en la producció energètica a partir de fonts renovables, en un país d'insolació i de vent i de forests ingestionades? I què fem al cementiri de lurani usat?

Noves convulsions. Ni un pam de net: tot és mitja veritat o mentida envernissada de certitud.

Ha començat la campanya electoral. Com arreu, sense novetat en les propostes: atonia programàtica. L'evolució, si de cas, la deixem per després de les convulsions, que no seran revolucions.

Obscenitat 10 en l'escala de Richter.

És sabut, oi tant; però em dóna la gana de dir-ho ben alt:

L'obscenitat de la borsa de valors, del mercat de capitals, dels comerciants de l'or groc i negre i vermell, és de grau 10 en l'escala de Richter.

I sinó, que opinin els japonesos, ells que han sentit tremolar la terra. Ells -els seus mercaders, vull dir- que van jugar a fer tremolar els parquets.

Solidaritat necessària.

Algú va dir que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

La frase s'ha repetit infinitament, i ja sona tòpica, buida, tot i la seva bellesa.

Vivim temps difícils. No només els occidentals. Especialment el món àrab necessita la tendresa dels pobles. Els libis ja es dessagnen sota els bombardejos, mentre el món poderós s'ho mira atònit i incapaç d'una reacció valenta i sincera, presa al marge dels interessos de sempre. I semblantment pot esdevenir-se al Iemen; com ja fa dies que passa a l'Iraq, a l'Afagaistan, al Paquistan...

Però , aquests dies, l'altre crit de la tragèdia és el Japó; i també és el clam de la necessitat. Es clar que les imatges, vistes i revistes, són un impacte emocional. Però enllà de la pressió sentimental, la certesa és que la mort ha fet camí sota l'aigua indeturable i que la ruïna s'ha convertit en la immensa boca d'un tenalla immensa.

Al Japó, quan els danys personals siguin tristament comptables, descobrirem l'esgarrifança del dolor: mares, fills, avis, pares... preguntant a l'infern o al cel la raó per la qual la terra s'obre i engull la vida que ella mateixa ha creat.

No tinc pas ganes de parlar de l'energia nuclear, perquè les llàgrimes, avui, cremen més que no pas els electrons, si els electrons es poden contenir, encara que sigui precàriament.

Es hora, doncs, d'exercir la tendresa.

El diumenge, toca endevinalla.

Jo sóc la benvinguda

i sóc també el comiat;

alta agulla coneguda

rere un camp tapiat.

Fill de la mar i del sol

amunt m'enfilo tot sol

com una agulla que cus

tot de núvols en un nus.

Dono la benvinguda

a qui a casa arriba,

i l'adéu d'aquesta riba

a la nau ja vençuda.

Solució: el xiprer.

Paràbola dels pantans.

Fa temps que ho sabem:

S'ha acumulat tant, durant tant de temps i en enormes basses de tan pocs, que les fonts s'assequen. Si els enginyers exigissin obrir les espitlleres dels pantans del diner, les monedes fugirien per galeries secretes i imprevistes. I enmig dels embassaments, aquesta illa, aquest paradís que dóna a uns pocs, només, el dret universal de ser déus.

La immensa majoria dels diners embassats s'han acumulat als pantans gràcies a la venda de banalitats i de somnis vans. I ara les coses banals es podreixen a les mans dels compradors, i els somnis s'hi esvaneixen, com s'han esvanit els diners amb què han estat acomprats.

Però si les fonts segueixen seques, la set serà un foc. I la mar no val, que l'aigua hi és salada.

El sistema dels pantans enormes, doncs, és un perill: ni dóna aigua, ni és segur que no rebenti.

Quan és evident que cal compartir l'aigua, es fa palpable la necessitat d'un reg en xarxa, fonts a les places i aigua corrent a les cases. ¿Quan ho exigirem a aquells que segueixen embassant i contra aquells que ho permeten o que no saben fer desembassar?

Fa temps que ho sabem:

Quan això arribi, el món no serà com és, ni com ha estat abans d'avui. I aquest món nou te tanta set com el vell, però té més pressa a néixer que on pas el vell a desparèixer.

El diumenge, toca endevinalla.

Amunt i amunt, i més amunt m'efilo,

pels cristalls tan llisos del mur de l'aire,

i sense corda escalo núvols i m'espavilo

a no caure mai, mirant tothora enlaire,

cap on el sol és més rodó i brilla tant

com lluentejo jo, també de foc cremant.

Solució: l'aerostàtic.

El diumenge, toca endevinalla.

Meus són els secrets

de qui me'ls confia;

els guardo entre parets

de pell o del que sia.

I meus són els bitllets,

aquests que obren via,

si estesos o plegadets

no ixen de la sagristia.

Solució: la cartera / bitlleter.

Al desert, les dunes ho saben.

Sí; però tots ho coneixien. Ho coneixíem tots. I tots ho toleraven o ho protegien. Alguns se n'aprofitaven i tot: viatges pagats, grans riallades a compte de la colònia. La metròpoli i l'imperi guardaven una complicitat de silencis que era un núvol de sagetes contra el poble. El cas és que el gas viatgés per les canonades. Calia que el fuel fluís. Ai Iraq! I calia que els cabdills aturessin les onades migratòries que morien en les platges riques i solitàries de la banda nord. Ai Marroc!

Sí; ara tot és condemnes als criminals, comprensió del poble, promeses d'ajut als processos oberts... Ja en parlarem! El cas és que flueixi el gas i que viatgi el fuel; que no entrin els que no poden entrar.

I què passa amb l'Aràbia Saudita? I què passa amb Israel? Si aquella dessagna els treballadors emigrats al seu desert de petroli, i dessagna les dones pròpies, aquest buida la sang dels carrers de Jerusalem, de Betlem, de Jericó, de Gaza... Què passa amb el Sahara Occidental, batut pel foc i tancat pels murs? El cas és que no s'aturi el fuel a través de la Mediterrània i que s'aturi la presència àrab en els seus històrics confins.

Oi tant! Ara tot són prudents condemnes, entenimentades pressions, belles paraules enmig de la confusió política, de la sorpresa monumental... Però aquest castell de naips no és vertical, sinó horitzontal. A la vora de les torres ja caigudes, n'hi ha moltes, encara, que haurien de caure... Serà el poble, és clar, qui bufi fort, mentre les metròpolis, l'imperi i les nacions dites unides, s'ho miraran amb cavarda prudència i amb les mans a la cartera.

Però el vent és imparable. A voltes afluixa; cert. Però retorna, constant, pacient i esforçat. Al desert, les dunes ho saben!

Una història d'Huns.

Àtila tenia pressa. No només l'empenyien els cavalls i els cavallers mongols, sinó que li sortien els ulls de les òrbites en veure les columnes dels temples i dels palaus romans, estesos per tot arreu... Àtila pensava: "Aquests marbres, poden ser meus!" I després s'apenedia un xic: "I per què els hauria de conservar? Els enfonsaré. Els reduiré a pols i en senbraré els camins!"

Així, doncs, Àtila muntà son cavall, arengà les seves hosts i alçà el braç dret, amb el glavi al puny, el blandí endavant i cridà tan fort com pogué: "Poble meu! Roma demana ser destruïda! Som-hi!" I l'estrèpit de cavalls féu tremolar la terra.

A cent-vint per hora, Àtila entrà amb les seves tropes en els terrenys civilitzats per Roma. Al seu pas, tot queia. I allò que resistia dempeus, ell manava d'esfondrar-ho.

El caos era la Llei d'Àtila. Bé, el caos no, sinó l'ordre agònic que ell imposava per on petjaven els cascs del seu cavall: caigueren codis ètics, normes civils, temples de memòria... Les entrades a les ciutats que ell conqueria eren franques: tothom hi podia campar com els déus li donessin a entendre...

Era tanta la pols que sollevaven els cavalls d'Àtila i dels seus, que aviat es formà un núvol compacte, gris i espesseït. Tothom tossia. I mentre tossien no s'adonaven del trot de cavalls ni del pas sense estreps dels carruatges; i n'eren víctimes, ferits o traspassats sota les rodes, sota les potes de les bèsties guerreres.

Àtila substituïa la guàrdia pretoriana romana per guàrdia romana sense pretors. Els deia: "Si em sou fidels, guàrdies, podeu campejar esgrimint el meu nom!"

No sabem quants pretorians van deixar de ser-ne. Ni quants van ser fidels a la Llei sense codi d'Àtila. Però es diu que les coses, als carrers de les ciutats i als camps que senyorejava el cabdill, res no va ser igual. Àtila, però, es mirava la seva obra i deia: "El que he fet, ben fet està. Roma era avorrida, tan lenta amb camins tan bons; tan civil amb tanta gent diversa; tan ordenada amb tanta disbauxa moral! Trobo que ara la gent és més feliç."

Però Àtila no durà eternament: casà sa filla amb un patrici romà, això sí. I després desaparegué de l'escenari. Ningú no sap on són els seus ossos. I la seva memòria duu el nom de la pols que omple els pulmons i del vent que bufa a cent-vint quilòmetres per hora. Només això... perquè, a la fi, Roma s'imposà novament, sense emperador ni senat, però amb el llorer al front.

El diumenge, toca endevinalla.

No sóc un moble, ni em diràs armari,

d'obra argilosa m'han fet o de calcari;

d'ampla entrada o de boca estreta,

sempre duc, encastat al meu cor ardent,

l'artèria verical que em cal ben neta

per parlar, a glops, amb el cel silent.

Ai mon cor! Calent si és que el vols així;

fred, mut, si no l'encens, per a tu, en mi.

Solució: la llar de foc.

El 9 i el 3: per què no un 39 o un 93?

Una altra vegada Camps.
Diríeu que els camps són de la cultura: llaurança, sementera, collita... Hi ha camps, però, que són de la salvatgina: esbarzers, pinassa, matolls i fenàs. Camps de toros braus.

Es clar que Catalunya ha clausurat l'entrada de Canal 9... Al meu televisór s'hi veuen franges verticals multicolors. El conseller Tresserras no va aconseguir -tot i les bones intencions i les múltiples esperances amb què s'explicava al Paralment- un mínim acord de reciprocitat d'emissions: Canal 9 al Principat per TV3 al País Valencià. De qui en fou la culpa? El resultat són les franges i les clausures de repetidors; just en un món i en un temps en què Internet se'ns posa a la sopa, a les aules, a les cafeteries, a les places de la ira àrab, als Goya, a la Casa Blanca, al llit, també..! A tot arreu excepte a les misses; de moment.

La programació que vaig poder intuir del canal valencià, era tan inconsistent que em desaconsellava de mantenir-ne les imatges. Però això -és clar- no és raó per a una clausura. De canals televisius sense solta n'hi ha tants, que si l'argument majoritari de la qualitat pesés, ens quedaríem en penombra. La qualitat no és ni una raó ni encara preventiva, a l'aguait del conveni recíproc que no arriba mai.

Tanmateix, aquesta gestualització final de Camps és prou pitjor: té so de multituds alienades i enardides, figuració feixista, ràbia cultural, joc brut partidari i personal a dos dies d'eleccions.

No m'importen -personalment- ni els vestits ni les corbates del president Camps. Ni on els ha comprats, ni si els hi han regalat. Més m'ofèn aquesta avorrida i rància masculinitat -que ell suposa valenciana- amb què Camps ensenya la testosterona política -que ell afirma espanyola- a una comunitat cultural que ell -que no ha llegit, segurament, Martorell, Roig o Isabel de Villena- odia des de les gònades polítiques hispao-valencianes amb què amenaça. Com si ens importés gaire l'espectacle! Ni la dimensió de la cosa! Tan acostumats com hi estem des d'abans d'Almansa i d'abans de Roncesvalles i tot.

Posats en rodonors actives, millor les antenes parabòliques. I millor encara, si no són exhibicionistes sobre els teulats o damunt dels balcons de les ciutats.

Per què no fem un 39? O un 93? No seria d'un erotisme cultural amb tanta trempera com el de Carmesina i Tirant? O com el de Papasseit sumat al d'Andrés Estellés?

Animals d'escorxador.

Per aquestes carreteres de Déu, he vist camions plens de pollastres que eren duts a l'escorxador. Amuntegats, sorpresos, suats, el vent de la velocitat se'ls enduu plomes i plomall. L'aire les diposita, desmaiades, damunt l'asfalt: una blancor tènue contra la foscor artificiosa de la carretera. Els penjaran per les potes en una cadena infinita; i un disc afilat els separarà el cap del cos.

Per aquests camins de Déu, he vist camions plens de porcs que són duts a l'escorxador. Amuntegats, el cor en un esglai, colpejant-se els uns als altres en l'espessor de cossos, el vent de la velocitat els refresca la pell tibant i rosa. Deixen un rastre de fremta i de gemecs que s'esbarria i es perd en el buit immens del dia. Què saben ells del ganivet al final del passadís!

He vist, per aquestes carreteres de Déu, camions farcits de vedells: uns ulls rodons i negres, d'una innocència que arrenca la tendresa i la pietat. Van camí de l'escorxador. El vent els fa ballar la placa de plàstic que duen encastada a l'orella. Diuen que els maten sense atuir-los prèviament. Potser també ho fan amb els corders... Diuen que això és a causa que hi ha una enorme demanda de carn sacrificada amb la consciència viva de la víctima, perquè, així, a causa del dolor, s'esforça a sobreviure al coltell que la degolla i buida millor la sang de les artèries.

He vist la fam dels pobres dissenyant canyes en els seus braços i en les seves cames, arpes en el costellam. Uns ulls grans, foscos de ninetes, perduts en un nord inexistent.

Hi ha una crueltat innata en el cor humà. La crueltat de la cobdícia, que no té estreps però té regnes: hom la condueix sempre més enllà, més a la banda dreta del sentiment. La banda dreta de l'ànima és immune a l'esglai de la sang vessada, és insensible al dolor de la carn i al desempar de la banda esquerra de l'esperit.

El diumenge, toca endevinalla.

Puc ser a dalt, al mig i a baix,

o puc ser, multiplicat, arreu.

Sóc un prisma, no tinc biaix.

Peso menys que un petit carreu.

Feu-me fondal si voleu espai,

i em fareu som, talment un rai,

si tot un magatzem no us cal.

La custòdia és la meva feina:

joies de valor, o coses de ral.

Estireu-me i trobareu l'eina,

o la diadema d'argent reial

si ho vau dipositar en mon veral.

Solució: el calaix.

La lliçó egípcia.

Durant aquests llargs dies, el poble egipci m'ha eclipsat. Ell tan gran -enorme- i jo tan menut! El poble egipci feia història -sembla que hores d'ara culmina la seva gesta-, i jo només seguint -poca cosa de mi- les notícies d'aquesta immensa empenta popular, pacífica, obstinada, convençuda, heroica, netament democràtica (demos és poble i crassos és poder).

Avui he pensat això:

Els egipcis són àrabs mediterranis, musulmans la majoria. Fora que són egipcis, són com els marroquins, com els algerians. Marroquins i algerians poblen els nostres centres històrics. A Lleida, també s'esbarrien per les poblacions de caient agrícola: treballen al camp, a les granges, en la construcció, en els magatzems de fruita... Una immensa majoria de catalans (per desgràcia immensa, sí) se'ls mira de reüll: sospitosos d'ignorància, segurament subdesenvolupats, mísers amb tota seguretat, òbviament addictes a una fe estranya i impertinent a casa nostra, probablement expectants de favors socials en temps d'escassetat de recursos públics, qui sap si robadors de llocs de treball, potser carn de presó -com diuen a PxC i en massa despatxos del PP- ... Genèricament, els pagesos i els que no són pagesos també, els anomenen "moros". I qui així els anomena, sap que l'apel·latiu duu tota la càrrega ideològica, psicològica i històrica d'un menysteniment infinit.

Els egipcis són "moros". Tan "moros" com els nostres marroquins, com els nostres algerians.

Per extensió, els egipcis, són tan "moros" com els saudís, els jordans, els palestins, els sirians, els iraquians.... Aquí es confon l'àrab amb el muslmà. Aquí es confon el musulmà amb el magribí. Perquè aquí, sense sospita de cap mena, els musulmans són "moros" i els "moros" tant hi fa que siguin del nord d'Àfrica com del Creixent Fèrtil, com del país del Tigris i l'Èufrates. Un "moro" és un "moro"... Es "moro" l'emigrant de terra musulmana que té la pell bruna -no negra- . Com és "moro" qui té petroli i vesteix amb túnica llarga i turbant al cap. Els "moros", ja veieu: aquesta gent ancestral que duem -els catalans tant com els altres- en un imaginari col·lectiu medieval de lluita i de càstig. "Moros", sí: súbdits de monarques dictatorials i de mandataris no reials també dictatorials, corruptes, polígams, enriquits il·lícitament. Tots els prejudicis barrejats fent xup-xup en una olla que no para de bullir d'ençà que l'emigració és també musulmana àrab.

Però resulta que els "moros" d'Egipte han donat una lliçó al món. Si se'm permet de dir-ho, una altra lliçó al món. Perquè Nasser (fos com fos) va alçar l'orgull dels àrabs recent descolonitzats i els va tornar el sentit ètnic, el protagonisme de la història pròpia i l'herència d'una passat gloriós de cultura.

Però nosaltres -més pinxos que un gínjol, més cofois que un cup de vi, més revessos que el prejudici- seguirem mirant-nos els magribins per damunt de l'espatlla. I direm: "passa un moro".

La dels eipcis és na lliçó que cau com una bufetada a la galta dels prejudicis, com un llibre savi colpejant el carani dels demòcrates occidentals: la "moreria" ha fet història a Tuníssia. I l'està fent a l'Egipte. I la farà -un cop més- a la península aràbiga, a la riba àrab de la Mediterrània, i al Jordà, i à tota l'Àsia menor. I si no... al temps!

Mentrestant, nosaltres, suportant la impertinència dels "mercats", la usura bancària, el ganivet llescant en els drets conquerits amb suor i amb dolor...

SOS animals de companyia.

He sentit declaracions públiques de l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat. Segons ella, la crisi econòmica que afecta els ajuntaments, ha de fer repensar la Llei de Protecció dels Animals, allà on diu que no es poden fer sacrificis de gossos ni de gats en els centres d'acollida d'animals de companyia.

La batalla contra les idees de la sostenibilitat fa temps que va començar. Hi ha hagut armisticis puntuals. Però tot indica que les baionetes tornen a estar calades a les puntes dels fusells. O les fletxes col·locades en l'arc amb la corda tensa.

Si els pobres del món no són culpables de la bombolla immobiliària, ni dels negocis de l'especulació bancària, els animals en són aliens. Pagaran, ells també -ells amb la vida- el preu de la usura humana?

El diumenge, toca endevinalla.

Un rastre deixo si em guies amb destresa:

signes de la vida que d'amor i vida parlen,

i que de la mort, i dels grans desitjos garlen;

senyals d'història, traces que diuen la raresa

dels humans, i que en fan eterna la noblesa.

Vaig fent camí, si amb prou manya em guies

d'un extrem a l'altre de l'espai que abans de mi

és no res: blanc i buit sobre els quals tu tries

quines coses, quines aventures hi has de dir.

Solució: l'estilogràfica.

Una història de CiUx.

Els senglars entraven a la reserva dels indis CiUx. Però no ben bé a tota la reserva, sinó a la part de reserva que els capitostos havien reservat per a si mateixos, amb la clara intenció de reservar-se terra de reserva per a la pròpia preservació de capitostos i manaires; els més rics de la tribu CiUx, és clar!

Els porcs senglars espantaven els corders dels amos d'aquella part reservada de la reserva; i competien amb els búfals que els capitostos controlaven per al seu consum propi i familiar. Els manaires CiUx, doncs, van organitzar una batuda contra les bèsties: van cridar els guerrers més ferms i agosarats i els van donar permís d'entrar en la reservada terra de la reserva, per guerrejar contra els senglars.

Els guerrers CiUx -cor què vols, cor què desitges- van tensar llurs arcs i van caramullar de fletxes llurs buiracs. Els capitostos els havien promès de regalar-los tantes peces com fossin capaços d'abatre.

La reserva de la reserva que s'havien reservat els cabdills CiUx va quedar expedita d'animals porcs. Els ullals es van amuntegar entorn del foc de camp que van organitzar els guerrers per rostir la carn i atipar-se'n tant com els era permès per llurs estómacs. A la nit, tots jeien estesos a l'herba, farts de carn de senglar i lassats de ballar en honor dels capitostos de la tribu, que tan bé els havien tractat.

Els capitostos també dormien plàcidament, a la vora de llurs esposes, a l'inerior de les riques tendes llurs. El món era una meravella, a la reserva!

Deu gossets i una quinzena de gats deambulaven coixos, malferits, agònics, entorn del campament, amb fletxes clavades a les potes, al llom, a la panxa. Les fletxes havien equivocat la trajectòria llur. A la matinada, van morir un després de l'altre, aquells animalons. Però ni els guerrers no hi van donar importància ni els capitostos en van tenir cap pena. Sembla ser que així van acabar, també uns quants esquirols i uns castors, i algun falcó que dormia entre fulles del boscatge...

Un visitant, que havia estat important, temps enrera, en la tribu rival dels CiUx, dita -la seva- Tribu dels Indis Verds, va pensar: "El gran Manitú ens hagués hagut de ben guardar si nosaltres haguéssim dit als nostres guerrers que abatessin senglars a cops de fletxa! I es va mirar el cel i va arronsar les espatlles: "Coses de la democràcia..!" va pensar, mentre se n'anava muntanya avall, cap al seu poblat. I encara va dir-se per a ell, tot caminant pensarós: "Els esperits ens haguessin hagut de protegir de les ires de la premsa, si ho haguéssim fet nosaltres! I en canvi, ara... els tambors no diuen res de res. Coses de la democràcia, deuen ser!""

Els búfals van tornar a la reservada part de la reserva. I els corders dels cabdills van pasturar feliços i s'hi van fer ben grossos.

Tercera història del Far West.

A Cat City van celebrar eleccions a Sheriff. El que va ser elegit contra aquell que exercia fins aleshores havia promès grans canvis en l'ordenament de l'ordenació de l'ordre que ordinava la vida a la ciutat. Ho va prometre al Saloon, a l'església, a la casa de banys, a la comissaria, a la redacció del periòdic local "Today news"...

En campanya, l'aspirant no parava de moure's de banda a banda, neguitós i amb ganes de victòria, però sobretot freqüentava els ranxos dels ramaders més acabalats del territori. Els deia: "l'ordre canviarà, perquè l'actual Marshall i la seva gent no valoren la força dels winchester i es pensen que les paraules són prou eficaces i no calen bales". I també els deia: "El trànsit dels camins canviarà, perquè el Marshall actual i la seva colla es dolen massa que els carruatges matin probretalla: gent gran i criatures de jornalers quan passen pel poble al trot dels animals. Vosaltres, els ramaders de debó necessiteu via lliure per als carruatges, ho sé". L'home no no considerava gens que la funerària local, cada setmana hagués d'enterrar una víctima del trànsit, perquè l'important era que els ramaders no perdessin temps en creuar el poble, o per fer gestions ràpides al banc... Perquè el temps dels ranxers no era com el dels altres. Els dels rics era molt més valuós que el temps dels miners i dels pastors d'ovelles. I també va dir: "Ja n'hi ha prou de controlar que les pastures no rebin les dejeccions de les vaques i dels bous dels ranxers, perquè aquests són els que creen la riquesa a Cat City; i en algun lloc han de llençar allò que evacuen les bèsties, que són moltes!".

El nou Sheriff, ja electe, va sortir de la seva comissaria, revòlver a la cartutxera, i va clavar un ban a les portes principals de Cat City: "Els cavalls podran galopar tant com vulguin pels carrers principals de la ciutat. Els ranxos de vacum tenen dret a escampar per les pastures de tot el terme les dejeccions de les seves bèsties." I també va escriure: "En endavant, la Llei és el Sheriff, que acaba de ser elegit per la gent de Cat city. Allò que farà el Sheriff és allò que valdrà cinc vegades: una per cada punta de l'estrella que ho acredita". Després, entrà al Saloon, i mentre apagava la set enorme, comentava: "Jo i els meus ajudants, que som tot u, no podem estar discutits per causa dels mètodes o per causa de les formes, perquè la seguretat i la submissió, depenen de l'ordre nou que jo ordeno amb les meves ordenances d'ordre. Que per això m'han votat els de Cat City".

I llavors, la gent es va deciddir de recloure's a casa; van comptar els estalvis i la majoria va determinar tocar el dos, nord enllà, on deien que la gent era rica, noble, culta, deslliurada i feliç. El sheriff i la seva colla d'ajudants de la Llei es van quedar quasi sols a Cat City. Van haver de d'advertir les botxes que voleiaven pels carrers de la seva conducta massa lliure i poc cívica, i van haver d'esperar que els indis sortissin de la reserva per tenir l'oportunitat de fer-se valer. Els indis, però, es van quedar tan feliços, en les seves muntanyes que havien ocupat des de sempre. Els ranxers acabalats, no van trobar jornalers cow-boys per als seus vedells, perquè se n'havien anat tots a buscar-se la vida en les vetes d'or de l'altre costat de món. El banc va tancar portes. El carruatge d'un ranxer empipat, que venia a tot estrep, va passar per damunt del banquer i el va deixar estès enmig de l'avinguda, davant del banc. L'endemà, el cavall de l'ajudant del Sheriff va atropellar la darrera ballarina que quedava al soloon. El cavall no ho hauria volgut, però el genet li clavava els esperons a les anques.

L'últim habitant que va tocar pirandó va ser el titular de la funerària: només li quedaven el Sheriff i els ajudants... i eren massa joves per esperar-los amb un fèretre a les mans. Al cap d'un temps, els ramaders dels ranxos havien cremat les pastures amb els purins dels animals i l'herba creixia seca. L'aigua dels torrents era tan bruta que els vedells morien de set abans d'abeurar-s'hi. Van arreplegar els molts diners que conservaven i se'n van anar a regions més fredes. Cat City fou pols i corc a la fusta. El Sheriff encara clava bans a les portes principals, però no hi ha ningú per a llegir-los.

El diumenge, toca endevinalla.

A quarts te m'ofereixo;

la meitat et profereixo;

a voltes, te m'ofreno tota...

De tu, tu no em dónes gota;

em gaudeixes a pler, tota,

i jo, mai no me'n queixo.

Solució: la lluna.

El Magrib es desperta.

Confessos que fa molt de temps que una notícia no m'interessava tant com allò que ara s'esdevé a una part del Magrib. Si exceptuo la situació superficialment empantanada de Palestina.

No he pogut informar-me a fons dels successos de Tuníssia, ni d'Egipte. Ni tampoc del fons social i polític que remou les aigües calmes i eutrofiades dels règims que han governat aquests països. Però m'eleva l'ànima el fet que, per primera vegada des dels moviments d'alliberament nacional durant la descolonització, el Magrib respon per ell, i no per la boca dels imams, ni pel braç de les potències internacionals.

A l'Egipte, Nasser va fer veritables avenços. Però no tot era Nasser, sinó també la URSS. Ni Nasser no tenia prou diàfan el concepte de democràcia popular. Ara, sembla que la població egípcia comença a sentir-se protagonista de la seva història. Potser més que en temps de Lawrence d'Aràbia.

I tot segueix indicant que el moviment popular de Tuníssia i el d'Egipte supera, per l'esquerra, pel centre, per davant i per darrera, l'impuls malsà de l'islamisme religiós ultrat.

I potser aquest reguer de crits i de ferma voluntat de canvis s'escamparà a tot el món àrab...

Que en fóra de bo, que fos així. I que triomfés! I que prengués els enganyosos arguments al sionisme israelià, sempre amb la boca plena que le món àrab no se sap governar fora de la corrupció i de la dictadura.

Pensions i energia nuclear. L'enllaç probable.

He resseguit totes les entrades dels directoris de la universitat de la Sorbonne, de l'Autònoma de barcelona i de la de Yale. El meu interès rau a saber quin savi expert és capaç de donar-me el nexe que uneix les pensions per jubilació i la moratòria que permet no clausurar centrals nuclears ni fer-ne de noves. Perquè jo, m'he tornat ximple buscant-lo tot sol: Wikipedia no en diu res, l'enciclopèdia "Espasa", tampoc; ni l'enciclopèdia catalana...

Però a la fi em sembla que en sé la raó, del lligam entre aquests dos assumptes tan disparells:

Premises:

1. Es tracta d'allargar el temps de treball perquè els pensionistes siguin menys.

2. Si el clau no entra, els pensionistes segueixen sent més dels que vol el Govern.

3. Si han de ser molts, millor que uns quants (força, de valents) siguin mutualistes privats.

4. Si el Govern vol que hi hagi menys pensionistes, i la via no és l'allargament dels anys laborals, llavors cal trobar una manera laternativa de reduir-ne la quantitat.

5. L'energia nuclear és insegura.

6. Si l'energia nuclear surt de mare, mata.

7. Si hi ha centrals nuclears velles i se'n fan de noves, és més probable una fuita.

8. Mentre no peti una central nuclear, els mutualistes privats engreixen les arques dels que tenen mútues i participen en les elèctriques d'energia nuclear.

Conclusió:

L'energia nuclear pot ser la solució més neta per a la reducció de pensionistes i jubilats. I no pocs d'aquests, mentre no s'escapin els neutrons, poden ser la forma més neta de recapitalitzar les empreses nuclears i les mútues, que es poden retroalimentar.

Em pregunto si, jugant jugant, no hi hauré encertat.

El diumenge, toca endevinalla.

Es clar que tinc blanc mon cap,

i és cert que tinc tot prim el cos ;

mes que no em faig vell ho sap

qui sent el fred a la carn i a l'os

i de mi en sap fer un gran foc

si no em te moll i em fa fer el joc.

Solució: el llumí.

Sobre la insanitat de l'uniformisme hispànic.

He vist vastes muralles d'enormes castells abatudes per les bales dels canons.

A la porta de Sió, en la muralla de Jerusalem, encara es conserven les cicatrius dels impactes de bala i projectil que els sionistes van usar en la invasió de la ciutat palestina.

A Lleida, queden rastres de l'ensulsiada constant de les defenses: les tropes de Felip V i les tropes de Franco hi van deixar una petjada indeleble.

Girona i Barcelona van conèixer l'esgarrapada napoleònica.

El PP fa temps que assetja Catalunya. I José M. Aznar (i no només ell!) fa d'ariet, de bombarda, de canó modern contra les torres del país. Té munició de sobres, perquè les fàbriques estatalistes en fabriquen a les redaccions dels diaris, a les seus dels partits, entre els murs del tribunal Constitucional i del Suprem, a les redaccions de certes empreses televisives.

Que el català es parli al Senat és una anècdota per als furibunds estatalistes. Allò que els dol és la diferència. I la diferència no la significa només la llengua, encara que la llengua sigui valuard de les cultures.

Més enllà de les històriques raons imperialistes d'algunes -moltes i massa- arcaiques mentalitats espanyoles, ¿quina raó profunda tenen -aquells que el practiquen o que el senten- per a l'odi permanent i inamovible a la diversitat, a la diferència?

Fa falta una psicologia social que expliqui aquest fenomen. I no és la mateixa psicologia que dóna compte de la xenofòbia, estesa, aquesta, tant a Catalunya com entre les masses dels uniformistes espanyols i dels espanyols que no són tan uniformistes. En aquesta forma de ser i de sentir contra Catalunya hi ha una mescla, em temo, de complexes i d'insanes tendències morals.

Però les incursions fins als baluards no cessen. Sovint, allò que és insà és obstinat.

El diumenge, toca endevinalla.

Ja pots voler-la luxosa i estremada,

que no hauràs casa si no em tens posada,

ben estesa i perfectament llaurada;

que quan m'han deixat ben querenada

em planten bandera plana o estelada.

Ja pots preveure saló i entrada

que si no em tens ben disposada

no evitaràs ni solada ni gelada.

Solució: la teulada.

L'exemple dels joves de Tuníssia.

Acabo de saber que el president de la "República" de Tuníssia ha marxat del país. Que s'ha fet fonedís; que ha pirat, vaja.

Ahir vaig apostar: "què t'hi jugues que hi haurà un cop d'estat?" No ha calgut. El minotaure ha fugit, esconillat, vés a saber on.

Aquest migdia veia imatges de les manifestacions a Tunis, la capital. I em corprenia veure com els soldats petonejaven, a la manera àrab, els manifestants. I em corprenia veure com, entre la multitud, hi havia tanta multitud de noies, la majoria, a més, amb el cabell descobert.

Tot de gent jove als carrers, contra una política pròpia d'Alí Babah. Tot de gent jove. La generació més culta que mai ha tingut Tuníssia. I potser també la més desemparada, la més desesperada.

I em corprenia suposar -quasi saber- que els manifestants no eren islamistes; que no clamaven per les essències, sinó que expressaven desigs de llibertat i que reclamaven l'esperança de la dignitat col·lectiva.

Alguna cosa comença, distinta, lluminosament inquietant, al Magrib...

El jovent tunissià ha demanat que parés el seu món i que en baixés el conductor. I el seu mòn ha parat un instant, i el conductor n'ha baixat i ha desaparegut per l'embornal de la seva claveguera.

Els ulls occidentals haurien de mirar de front els ulls dels joves tunissians: hi reconeixerien la lluïssor del futur, sense l'eclipsi de les essències. Hi veurien aquesta esperança que cal impulsar, netament i solidàriament, per a un món millor que hem de compartir millor.

Brasa que cal apagar.

El món està que crema.

Es una frase feta. Però, sota la meva perspectiva, la frase conté la veritat del moment que vivim. I em preocupa extraordinàriament. No per mi, sinó pels meus fills; i pels fills que són dels fills meus.

Qui nega el canvi climàtic, té dramàtiques mostres en les inundacions recents. Una d'actualitat penosa és la d'Austràlia. Desenes de morts. I també té sequeres que no són endèmiques, sinó circumstancials i subjectes a la nova climatologia: fam i subdesenvolupament.

Mentre s'esdevé això, a Tarragona (a tocar, com qui diu) el petroli es vessa a la mar. I si només fos a Tarragona, encara rai!

El Magrib és una revolta per causa de l'augment previst de preus per a matèries bàsiques. Desenes de morts. I la pólvora aquesta duu a Jordània, i vés a saber a quants altres països de democràcies inexistents o falsejades. Els preus dels aliments no són més que la punta d'una massa enorme de gel que oculta malestars innúmers sota l'aigua espessa.

Mentre passa això, l'integrisme religiós avança a galop. Els musulmans més clusos combaten els cristians. Per què? Desenes de morts. I els cristinas, per boca del seu líder, no deixen de mostrar-se en superioritat ètica, i mponents i imposants. I, arreu d'Europa, la islamofòbia guanya terreny entre les múltiples fòbies racials o culturals. Amenaces d'accions de terror ací i allà. I detencions i judicis. Tot és esca per a un foc que, ara, encara és embrionari.

Als Estats Units, la divisió ideològica ja comença a cobrar-se víctimes. Els conservadors són més integristes i més mercadòfils a mesura que es plantegen solucions progressistes universalitzables.

La Xina guanya terreny. Però el preu que n'han pagat i que en segueixen pagant els xinesos i les xineses és altíssim. I, així que Xina vagi invertint en els actius i els béns que posseeix les oligarquies o minories poderoses del món en vies de desenvolupament, aquest món també pagarà cara la renda que li plou del gran gegant asiàtic.

I mentre això passa, l'Africa negra roman en l'oblit i en la indiferència internacionals. Si fa, no fa, com Haití. Desenes de milers de morts. I una ràbia interna i externa que es congria i produeix gas explosiu, ara encara contingut en l'olla a pressió.

I Europa, objecte del desig indeturable dels "mercats". Ningú no sap qui són. O sí. Però ara més que mai els diners governen els segons, les hores, els anys de la política europea (i intenacional). La política democràtica és incapaç davant la dimensió gegantina dels capitals.

I mentre passa això, el marxisme continua arraconat, enteranyinat, profundament odiat. Com si el marxisme fos el sovietisme o el maoisme o tants ismes pèrfids com es van embolicar amb la capa de l'anàlisi sociològica i econòmica de Karl Marx. I l'ecologisme polític, mentrestant, de minories, sense que el poder el deixi avançar.

Tota Europa és un fogar de brases: manifestacions, vagues, impaciència i nerviosisme de la seva gent; amenaces governamentals, retracció de drets històrics, pell i ossos de les polítiques socials...

I mentre passa això, el món occidental no té cintura respecte de tots els altres móns. I vet ací que els móns d'una i altra banda del planisferi terrestre són un sol món, cada dia més. El conflicte internacional, ja no és un conflicte internacional, sinó civil.

No són, aquestes meves, anotacions dictades pel pessimisme. El que deixo dit no és novetat per a ningú. Són constatacions de fets contemporanis, sobre els quals convenen interpretacions humanes, anàlisis democràtiques i projectes intel·ligents de reconversió. Una molt i molt necessària reconversió de postulats, d'actituds i d'aplicació de valors morals. Perquè de les brases no podem anar a les flames. De les brases, se'n surt vessant-hi aigua, convertint-les en cendra, i fent que la cendra sigui adob per als camps que ens alimenten.