dissabte, 5 de març de 2011

Paràbola dels pantans.


Fa temps que ho sabem:

S'ha acumulat tant, durant tant de temps i en enormes basses de tan pocs, que les fonts s'assequen. Si els enginyers exigissin obrir les espitlleres dels pantans del diner, les monedes fugirien per galeries secretes i imprevistes. I enmig dels embassaments, aquesta illa, aquest paradís que dóna a uns pocs, només, el dret universal de ser déus.

La immensa majoria dels diners embassats s'han acumulat als pantans gràcies a la venda de banalitats i de somnis vans. I ara les coses banals es podreixen a les mans dels compradors, i els somnis s'hi esvaneixen, com s'han esvanit els diners amb què han estat acomprats.

Però si les fonts segueixen seques, la set serà un foc. I la mar no val, que l'aigua hi és salada.

El sistema dels pantans enormes, doncs, és un perill: ni dóna aigua, ni és segur que no rebenti.

Quan és evident que cal compartir l'aigua, es fa palpable la necessitat d'un reg en xarxa, fonts a les places i aigua corrent a les cases. ¿Quan ho exigirem a aquells que segueixen embassant i contra aquells que ho permeten o que no saben fer desembassar?
Fa temps que ho sabem:
Quan això arribi, el món no serà com és, ni com ha estat abans d'avui. I aquest món nou te tanta set com el vell, però té més pressa a néixer que on pas el vell a desparèixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada