El diumenge, toca endevinalla.

Què sóc, que duc a dins el que és enfora

i t'ho mostro nit i dia, i a cada hora?

Per mi pots veure el món, talment real:

formes i colors enginyosos de la llum

idees planes, sorolloses, de poc cabal

que t'ofereixo cada nit, com un costum.

Em contemples sense esforç de l'ull:

només cal que triïs segons el teu antull.

Pero el que veus en mi és tot de fum!

Solució: el televisor.

El que diuen els sectors agraris de Catalunya.

RESUM DE LES PRINCIPALS PROPOSTES EMESES
DURANT EL “TALLER” D’AGRICULTURA I ALIMENTACIÓ
DEL DISSABTE 22 DE MAIG DE 2010 A LLEIDA
ORGANITZAT PER ICV-EUiA.


CATALÒNIA QUALITAT:
1. Caldrà esforçar-se per a la formalització d’un protocol que estableixi la unitat bàsica de la “imatge” amb què el mercat identifiqui les produccions elaborades a través de la “lluita integrada”. La producció catalana hi haurà d’incloure els trets diferenciadors propis perquè sigui coneguda com a produïda a Catalunya.
2. Es imprescindible la reducció dels llarguíssims i complexos processos per a la formalització de les “Certificacions de Qualitat” (DO, IGP, etc.) en el marc de la normativa europea que les regula. Igualment és imprescindible l’abaratiment de costos que significa la documentació necessària per a la consecució del Segell de qualitat.
3. Cal que les administracions disposin d’un fons de recursos econòmics per atorgar a aquelles empreses o entitats que iniciïn un procés de Certificació de Qualitat, a fi que puguin afrontar-ne les despeses que comporta la tramitació i les de la inversió inicial per donar a conèixer el nou Segell distinitu, un cop assolit.
4. Les administracions han de potenciar més i millor les marques (de qualitat o distintives de l’origen) de la fruita; així mateix és convenient trobar la fórmula segons la qual el consumidor tingui seguretat d’aquesta qualitat o d’aquest origen en el moment d’adquirir el producte.
5. Es imprescindible que les administracions trobin la forma d’afavorir les concentracions de productors, a fi que aquests puguin defensar preus i establir línies de comercialització prioritàries.
6. Les administracions han de garantir una escrupolosa inspecció dels mercats a fi d’evitar que el gran comerç, especialment, barregi fruites de procedències diverses, confongui productes sense qualitat amb els que poden tenir denominacions o procedències clares, o que exposi productes de baixa qualitat denominant-los amb procedències que no són certes.

SLOW FOOD:
1. Les universitats –singularment la Universitat de Lleida- ha d’ofertar una formació de grau o de postgrau, assequible, sobre “agricultura ecològica” i models alternatius de producció alimentària agrícola de qualitat saludable incloent-hi la basada en llavors tradicionals.
la recerca universitària en OGM ha de fer-se en estrictes condicions de confinament. I no és tolerable que una universitat fonamenti la seva recerca en producció agroalimentària en l’estudi i la implementació dels OGM, o que en faci element cardinal de la seva experiència docent o investigadora.
2. La societat ha de reaccionar –també els col·lectius polítics- contra els OGM, no només per una qüestió preventiva pel que fa a la salut, sinó igualment per a la preservació de la sobirania alimentària, basada, necessàriament, en el dret democràtic a la tinença de les llavors pròpies.
3. Les administracions públiques han de vetllar –a través de Lleis o Codis de producció i consum- per l’ètica tant en la producció alimentària com en l’oferta d’aliments als consumidors: ètica social en la producció, ètica comercial en la transacció entre països, ètica en la salut pública en la producció i en la venda d’aliments.
4. Es necessari que els espais públics de consum (escoles, hospitals, residències, etc.) incorporin els productes pròxims, sans i ecològics en els seus processos de confecció de menús. Així mateix és imprescindible una formació transversal i bàsica en el sistema educatiu sobre l’alimentació en base al coneixement de productes i llurs propietats de proximitat, ecològics, respectuosos amb la salut i amb el medi.
5. Cal implementar un programa per a la constant recuperació de llavors i de productes agroalimentaris tradicionals: bancs de llavors, recerca sobre aquestes, suport als agricultors que produeixen en base a les llavors recuperades, etc.
6. Es important que l’administració pública faci difusió de la producció i del posterior consum de plantes amb components medicinals contrastats per la ciència, capaces d’afrontar processos pal·liatius en les malalties cròniques i capaces d’evitar el recurs als medicaments d’origen sintètic, en mans de les companyies transnacionals farmacèutiques.

FEDERACIÓ DE COOPERATIVES AGRÀRIES DE CATALUNYA:
1. Caldrà potenciar les Cooperatives agràries de Catalunya –amb recursos propis i amb decidit suport econòmic de l’Administració- com a centres de distribució de productes agroalimentaris de proximitat, produïts i elaborats entre els socis cooperatius.
2. Es imprescindible que la Llei reconegui les Seccions de Crèdit de les Cooperatives agràries de Catalunya, que les protegeixi i que en tingui l’efectiu control de tutela. Les Seccions de Crèdit són una font d’estalvi i alhora de capitalització agrícola per a les inversions en les explotacions agroramaderes dels associats i col·laboradors.
3. Les Cooperatives han d’esdevenir veritables centres de serveis al món rural on, precisament, aquests manquen: comerç, artesans professionals, etc. Han d’esdevenir centres de recursos per a la facilitat de la vida quotidiana dels pobles.
4. Les Cooperatives agràries avalen el criteri que l’alimentació humana és fonamental per a la qualitat de vida, per a la salut. I avalen la producció sostenible i saludable dels aliments sorgits del camp.

UNIÓ DE PAGESOS (U.P.):
1. Davant els comportaments abusius dels mercats de la distribució alimentària, és forçós que les Administracions facin complir les lleis del mercat, pel que fa a la lluita contra la col·lusió, a favor de la lliure competència, establiment de regles comercials que no enfonsin els preus percebuts, etc. Hi ha suficient regulació legal com perquè la situació d’abús de preeminència de les companyies distribuïdores es vegin obligades a ajustar-se a les condicions de la legalitat.
2. El Govern de Catalunya ha d’unificar totes les seccions executives que tenen a veure amb la cadena alimentària en un sol marc d’actuació sota una sola conselleria o en un òrgan transversal: l’etiquetatge, la comercialització dels aliments, la inspecció sanitària i tributària d’aquests, la correcció de la competència dels mercats, el control de la publicitat sobre els aliments, etc.
3. Cal refer les condicions de la pluralitat d’oferta en el camp dels productes alimentaris, de manera que les superfícies comercials no contradiguin la llibertat d’elecció dels consumidors, fins i tot en els seus linials d’exposició i venda. Aquesta pluralitat d’oferta es manifesta especialment necessària en les poblacions en què només hi ha una superfície comercial alimentària.
4. Es imprescindible arbitrar mesures que siguin capaces d’augmentar significativament la població activa en el camp català a fi d’assolir major quotes de producció en el terreny de la sobirania alimentària i de garantir el conreu de les terres agrícoles, com a forma d’extensió de la producció i com a sistema de poblament del món rural.
5. El Govern ha d’escoltar el sector agroramader abans de planificar el pressupost de la Conselleria d’Agricultura. Això és especialment important quant al Programa de Desenvolupament Rural, que és on hi ha la gran majoria dels recursos econòmics adreçats al sector i on es descrieun les directrius prioritàries de la política agrària. El PDR actual ha de revisar els gruixos i la destinació de les seves partides, orientant les prioritats reals del món agrari català.
6. Es manifesta la necessitat d’ajudar públicament els emprenedors del camp català, a fi d’assegurar el relleu generacional i d’innovar en les formes i tècniques de producció.
7. Cal reorientar i reequilibrar el terreny productiu atenent les necessitats alimentàries i les capacitats productives a Catalunya, de manera que el país produeixi tot allò que li permet el sòl i el clima i de forma que s’evitin les exportacions massives d’un producte i les importacions, en canvi, de molts d’altres que haurien pogut ésser produïts al país.
8. Es necessària la comprensió dels barems pels quals s’ha de regir l’agricultura en la seva responsabilitat de gestió ambiental, i aquest esforç ha de tenir la justa compensació. Internalitzats els costos ambientals de l’agricultura i la ramaderia, la cura del territori i de la biodiversitat ha de ser reconeguda pel conjunt social del país, com es reconeix un treball qualificat i d’interès general.

CONSELL CATALÀ DE LA PRODUCCIÓ AGRÀRIA ECOLÒGICA (CCPAE):
1. Es constata l’existència de petites i mitjanes empreses de transformació de productes agraris i ramaders ecològics en tots els seus àmbits, com a potencial català en aquest camp i com a base per a creixements harmònics.
2. L’Administració ha de reconèixer les pèrdues en les explotacions agràries que fan la conversió de producció convencional a producció ecològica, almenys durant els primers temps, i compensar-ne la renda amb la finalitat que les dificultats de la reconversió no siguin dissuassores davant la possibilitat de l’agricultura ecològica.
3. L’Administració ha de vetllar perquè no es produeixin contaminacions des d’explotacions veïnes en les que són ecològiques: OGM, fitosanitaris, etc., altrament, determinats cultius no seran mai viables si es volen produir sobre la base ecològica.
4. Es constata l’escassetat de la investigació en matèria de producció agroramadera ecològica. I igualment es constata la poca informació del que implica la reconversió a aquesta agricultura. Es denota la manca de possibilitats de formació per als agricultors que vulguin iniciar la producció ecològica: ni professional, ni contínua, ni universitària.
5. Es una exigència que l’IRTA obri línies de recerca en matèria de producció i de transformació alimentària ecològica.
6. L’Administració ha de plantejar-se el suport a la comercialització de la producció ecològica catalana així com a la creació de punts de venda i sistemes de transport d’aquesta producció, atès que és menor i que no suporta fàcilment els costos externs a la producció.

El diumenge, toca endevinalla.

Llisca suau, mes sempre deixa traça:

mou l'aire, a pesar que no té massa,

ratlla el paper, si no és d'estrassa.

Plana o vertical, deixa senyal quan passa.

Solució: la ploma.

A favor d'Occitània.

El dimecres, 19 de maig, a la Comissió de Política Cultural del Parlament, es va debatre la Resolució que figura més avall. La iniciativa fou presentada per qui això escriu (ICV-EUiA) mesos enrere, a propòsit d'un suggeriment que l'amic Marçal Girbau -un aoccitanista català- m'havia fet arribar per correu electrònic dies després dels fets vergonyants de Tolosa. Catalunya comparteix moltíssimes coses amb l'Occitània. I ho fa des de la civilització romana. La relació de Catalunya amb l'Occitània va ser especialment intensa durant la baixa edat medieval. Per desgràcia, ara, aquestes relacions són més avait escasses. Ni la idea d'una euroregió mediterrània no ha aconseguit d'incrementar els nostres contactes culturals, ni les nostres transaccions econòmiques amb el país d'Oc. Lleida, singularment, necessita un pas transpirinenc que enllaci la capital amb les ciutats més importants de l'occitància central i occidental: Salau.

La Resolució va ser aprovada amb els vots d'ICV-EUiA, PSC, ERC i CiU. El PP s'hi va abstenir. I C's no eren presents a la sessió.

El ressò d'aquesta solidaritat del Parlament amb Occitània ha estat molt gran. Els occitanistes d'Occitània ens han fet arribar correus de gratitud i de reconeixement. I també ho han fet les entitats occitanistes catalanes... No redimirem Occitània del pes de París, però per tot arreu se sent la fressa d'una terra que comença a apressar-se a trencar les cadenes, a recuperar el seu orgull i la seva identitat mil·lenària. I jo m'alegro molt d'haver-hi pogut contribuir, encara que sigui amb tan poca cosa com la proposta d'una Resolució parlamentària.

Proposta de Resolució
de suport a l’ús social de la llengua Occitana
en el seu àmbit lingüístic.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Des de sempre, el Parlament de Catalunya ha reclamat el reconeixement

del català com a llengua oficial i de ple dret en tots els usos dins

el seu territori, i així ha treballat per tal de fer-ho realitat.

Així mateix, tot allò que el Parlament de Catalunya

ha defensat per al català, en tant que llengua pròpia de Catalunya,

també ho ha defensat per a la llengua pròpia de l'Aran: l'aranès,

nom que rep la llengua occitana a l’Aran.

Actualment, la llengua occitana és oficial a Catalunya

des del nou Estatut del 2006, i el Parlament de Catalunya

expressa el seu desig que aquesta oficialitat

progressivament arribi a tots els territoris on hom parla

aquesta llengua, d'acord amb els mateixos fonaments de la Unió Europea,

que en l'article 22 de la Carta de drets fonamentals

declara específicament el respecte a la pluralitat lingüística

com una riquesa que cal mantenir i envigorir.

Fer un ús normal de la llengua pròpia en les nostres vides és un dret

de les persones i dels pobles que formen part de la Unió Europea.
Mentre aquesta oficialitat no arriba, però, no són poques l

es iniciatives socials i culturals que de l'altre costat dels Pirineus

treballen per la recuperació i la normalització de la llengua occitana

en els seus territoris.

En aquest sentit,

el Parlament de Catalunya vol felicitar la comuna de Tolosa,

així com els responsables dels transports col.lectius de la vila (Tisséo),

per, aprofitant l'esdeveniment

cultural del Festival d'Occitània, introduir l'occità

en els missatges de veudel servei de metro de la ciutat.

La normalització i l'aparició en l'espai i la vida públics d'una llengua

minoritzada és cabdal per fomentar-ne la recuperació, i,

per tant, iniciatives com l'esmentada

cal aplaudir-les i encoratjar de mantenir-les i millorar-les.

RESOLUCIÓ:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:

1. Col·laborar –sempre que això sigui possible i d’acord

amb les seves competències i recursos-

en aquelles iniciatives públiques o que emprenguin

les entitats occitanes que ajudin a fer avançar

l’ús social de la llengua occitana,

denominada aranès a l’Aran, que a Catalunya és oficial.

2. A establir els lligams polítics i culturals possibles

amb les institucions i entitats occitanes

a fi d’afavorir l’ús social de la llengua occitana

a tot el territori del seu àmbit lingüístic,

inclosa la Val d’Aran, i a difondre i intercanviar

els fruits de la riquesa patrimonial

de les llengües veïnes, la catalana i l’occitana.

Palau del Parlament, maig de 2010.

Preguntes a CiU (i a l'alcalde de Lleida) sobre la "burka".

CiU, esperonada per declaracions de l'Alcalde de la ciutat, que assegura no ésser tolerable l'ús de la burka, acaba de presentar una Moció a la Paeria de Lleida amb la pretensió que el Govern municipal avali la prohibició de l'ús d'aquesta vestimenta en l'espai públic (a Lleida, ben poquísismes dones l'exhibeixen). L'exposició de motius de la Moció convergent és -al meu parer-tota una declaració de prejudicis i d' encoberta hostilitat cap a la cultura musulmana de la població immigrada d'aquest credo. L'aval de l'Alcalde, que diu que inclourà la prohibició de la burka en l'Ordenança de civisme, si l'informe jurídic que ha encomanat ho creu pertinent, dóna ales al debat:

A mi no m'agrada gens ni mica la burka, ni m'agrada el niqab. I em desplau enormement que les dones duguin aquestes robes. Però em pregunto si els gustos -per majoritaris que siguin- són suficient motiu per prohibir. Quina raó ética pesa sobre la burka perquè alguns tensin tant l'arc? Em sembla que en aquest terreny relliscós, el més intel·ligent és preguntar en lloc de pontificar. Pregunto, doncs, a CiU, seguint el fil dels argument de l'exposició de motius de la seva Moció (i ho pregunto a l'Alcalde, també):

1. CiU diu que la burka és un problema que dificulta la convivència i la seguretat.

La burka és realment un problema, com diu la moció de CiU? Per què és un problema? Que dificulta la convivència, està comprovat? En quina experiència es fonamenta l'afirmació? Només la burka és inconvenient per a la “convivència”? En què es basa CiU per suposar que la burka ha dificultat la "seguretat"? Quina base hi ha per sostenir-ho?

2. CiU diu que la burka és una obligació imposada.

Les dones –totes les que l'usen- hi estan efectivament forçades? Com ho sap CiU, això? Quantes de les dones que l'usen ho han confessat a CiU? Ho ha denunciat, CiU -si CiU ho sap- al CIAD, a l'ICD, o als Mossos, o a la Guàrdia Urbana?

3. CiU diu que la burka dificulta la integració.
Només la burka dificulta la "integració"? CiU no la posa difícil sempre amb la seva actitud (Vic, mesquita de Lleida, Llei d'Educació, etc.)? Quantes activitats socials, culturals, d'educació de carrer, etc. té prgramades o fetes la Paeria, o CiU, per a la multiculturalitat, el contacte, la integració de la població immigrada? Quantes en són específiques per a dones? Quantes entitats socials i culturals de Lleida s'han plantejat fer una crida a integrar persones immigrades en les seves activitats? Quin posicionament tenen els agents econòmics de Lleida (empreses) per a la integració d'immigrats? Quina formació en cultura nacional i en valors propis se'ls dóna i on es fa? Quines ocasions tenen els immigrats per explicar-se i transmetre els seus valors propis? Quins programes públics d'"acollida" hi ha en marxa i què preveuen?

4. CiU diu que la burka és obligada pels homes “salafistes” de les dones.

Si els homes obliguen les dones a la burka, ara nosaltres les “obligarem” a no dur-la? Sempre hem d'obligar les dones, sense comptar amb elles? Farem pagar a les dones les actituds dels “salfistes” reconeguts per CiU i no als homes “salafistes”? Tenim seguretat que és sempre una imposició masculina? Tenim seguretat que és sempre una imposició religiosa i només religiosa?

5. CiU no parla dels problemes de salut de les dones que usen burka. Ni de la seva reclusió si no els és permès de dur-la.
Per què no es planteja CiU els problemes oftalmològics possibles, les caigudes en reduir-se el camp visual...la problemàtica de salut que implica la burka i només es preocupa per la burka? Les dones que ara duen burka, sortiran de casa quan, eventualment, sigui prohibit? A què condueix la seva -més que probable- reclusió?

6. A CiU no li preocupa la cultura dels vestits, sinó la burka.

Què sabem, uns i altres, sobre les indumentàries àrabs, iranianes, xineses, portugueses, afganeses, llatinoamericanes, subsaharianes, i què signifiquen i què les justifica en la història? No convindria entendre-hi i conèixer abans de judicar?

7. CiU riscar d'identificar burka i Islam.

No és tendenciós confondre l’anècdota -per dolorosa que sigui als nostres ulls- de la burka amb la categoria de l’Islam, en territori majoritàriament catòlic?

8. CiU el que vol és “prohibir”.

En lloc de prohibir a la valenta, no caldria consultar les ONGDs de la ciutat? I l'Assemblea de les Religions? No seria millor buscar raons de pes, complicitats, pedagogies possibles?

9. CiU no entén els drets a la vestimenta pròpia i a l’ús de símbols.

No té tothom el dret a vestir com li plagui (o a desvestir-se mentre no ofengui el decòrum? Després de la burka vindrà el xador? I després el vel dels cabells? I després les guelabeies? I després les sandàlies? I després, posats a prohibir, què?

10. CiU no atén a raons de competències, ni als drets preservats.

Quines competències té el municipi per a prohibir l’ús de la burka o de qualsevol altra roba, negra o estampada? Es bo prohibir des d'una "ordenança" que, per obra i gràcia de l’alcalde, ha expulsat a la carretera les prostitues, fent-les més vulnerables a la violència? La Constitució, que preserva drets individuals, no és superior al prejudici? Què hi diu l’Estatut , en el seu capítol de drets i deures? S’ho ha llegit, CiU?

El diumenge, toca endevinalla.

De dalt a baix, de baix a dalt

a poc a poc, de pas en pas

duc la terra al cel més alt

i baixo el cel a ran del jaç.

Solució: L'escala.

Màgia a la Moncloa.

Fa uns pocs dies, el mag de la Moncloa destapava el teulat de la casa-capsa i en sortien tot d'àngels bufadors -a manera perfeccionada i idíl·lica dels coloms blancs) cantant les excel·lències de la patria española: recuperació econòmica palpable, dèficit lleugerament gruixut però correcte, indicadors de creació de treball en alça, conformitat de les potències... Només hores després, vestit amb la mateixa indumentària, el mag descobreix la mateixa capsa, i ara en surten dimonis alats: recuperació econòmica improbable, dèficit insuportable, recuperació dubtosa del ritme de creació de treball, pressions internacionals... Habilitat nigromàntica, què carall!

Potser és perquè hi ha una mena de revival de la prestidigitació en l'ambient. O potser és perquè la política té molt de màgia (no sé, però, si l'encant del misteri). El cas és que la Moncloa s'ha convertit en la capsa de les coses sorprenents per obra i gràcia del seu inquilí.

En una sessió magistral, el mag ha convertit el superàvit inherent en superdèficit adjacent, el regal d'estat de quatre-cents euros en quatre-cents euros que cal regalar a l'Estat, els xecs volants per a les mares en xecs que els volen a les mares, el pacte amb els pensionistes en pensionistes amb impacte, el deute amb persones dependents en persones pendents dels deutes, els compromisos d'inversió en inversió dels compromisos. Al mag li agraden tant els encanteris, que podem estar segurs de seguir-ne gaudint: el treball fix serà una fixació pel treball, els joves veuran l'esperança de l'emancipació transformar-se en dissipació de l'esperança, els crèdits bancaris esdevindran els dèbits amb la banca, els impostos progressius mutaran en regressius impòsits, l'IVA serà la torna...

A mi, però, l'il·lusionista no m'enganya. Li he descobert el joc:

El mag de la Moncloa té el rostre de Rodríguez Zapatero, però no és ell: és Mariano Rajoy. Rajoy té el rostre de Mariano Rajoy, però no és ell: és Rodríguez Zapatero.

¿Com ha estat possible una tal transmutació?

Fàcil: el PP va canviar els noms de les paperetes electorals quan eren a la impremta. Ningú no se'n va adonar. Fins ara.

Un himne oficial per a les Nacions Unides.

De resultes d'una conversa, vaig saber, ara fa uns mesos, que Pau Casals havia composat una música per a una lletra del poeta britànic W. Auden, i que ambdós treballs (lletra i música) els havien estat encomanats pel Secretari General de l'ONU, amb la intenció -potser pròxima, potser remota- de sacralitzar aquell himne com a propi i oficial de la Institució Internacional.

Tractant-se de Pau Casals, vaig convertir aquella notícia en una proposta de Resolució a fi que el Parlament de Catalunya instés el Govern de la Generalitat a gestionar la recuperació de la composició musical en el marc de les NN.UU., amb la finalitat que efectivament un dia pogués esser-ne l'himne propi que mai no va ser. La Resolució va ser aprovada per unanimitat!

El Vicepresident, Josep Ll. Caraod-Rovira és l'encarregat de fer efectiu el mandat parlamentari. Ell mateix, a través de la Viceconsellera per als afers exteriors de la Generalitat, Roser Clavell, ha publicat al Butlletí Oficial del Parlament els passos donats: la Sra. Clavell "s'ha adreçat per escrit i en persona al Secretari General Tècnic del Ministeri d'Assumptes Exteriors, Sr. Antonio Casano Pérez, recordant-li l'interès del Govern de la Generalitat en aquest assumpte, així com el compromís adquirit pel Ministre d'Assumpres Exteriors i Cooperació en la seva compareixençá al Senat (23 d'abril de 2009). En aquest sentit, ha demanat que des del Govern de lEstat es duguin a terme les gestions necessàries davant l'Organització de les Nacions Unides que el Ministeri consideri oportunes per a l'assoliment de l'oficialitat de l'himne en qüestió".

Reprodueixo el text de la Resolució que vaig presentar al Parlament i que va ser aprovada per unanimitat:

A LA MESA DEL PARLAMENT

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

A pesar d’alguns intents de dotar-se’n, l’organització de les Nacions Unides (NNUU) no té un himne oficial propi, després dels molts anys passats des de la seva constitució.

L’any 1971, en escaure’s el 25è. aniversari de la fundació, l’aleshores Secretari General d’aquesta Institució internacional, el Sr. U Thant, va encomanar al violoncel·lista català Pau Casals una composició commemorativa. La lletra de l’himne va ser encomanada al poeta britànic W. H. Auden, que la va escriure en ben pocs dies. Pau Casals va confegir la partitura encomanada a partir del poema d’Auden.
Aquesta composició va ser efectivament interpretada el dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides. En dirigí l’orquestra el mestre Pau Casals.
A pesar d’això, l’himne no va ser adoptat com a oficial per la Institució mundial, i amb el temps va caure en l’oblit.
Atesa la circumstància que el compositor de la peça, expressament encomanada, és el violoncel·lista Casals, veritable patrimoni mundial de la música, i vist que l’Organització de les NN.UU. segueix sense himne propi i oficial.
Atesa la vocació pacifista de Catalunya i els seus permanents esforços per l’enteniment dels pobles i la conquesta de la pau, materialitzats en múltiples accions i manifestacions que han culminat, per ara, amb la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau, és per tot això que, els grups parlamentaris sotasignats presenten la següent:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a impulsar accions que puguin conduir a l’adopció com a propi i oficial de les NNUU, l’himne escrit per W.H. Auden i composat per Pau Casals a propòsit de la commemoració del 25è aniversari de la creació de les NN.UU., que fou interpretat per l’Orquestra del Festival Casals, dirigida per aquest compositor, el dia 24 d’octubre de l’any 1971.

Palau del Parlament, 13 de maig de 2009

Som un sol poble.

Ahir vàrem presentar a l'opinió pública la nova campanya d'ICV a favor de la diversitat d'origen i la unitat social dels que vivim a Catalunya des de sempre i dels que hi han vingut a ser des de fa poc. El títol de l'empresa és "Som un sol poble". Recupera l'essència de l'exitosa teoria del PSUC, formulada els anys seixanta i setanta, segons la qual les procedències ibèriques de la nova població afegien diversitat a la construcció unitària de la Catalunya democràtica que s'albirava: un sol poble.

La gent gallega, la d'Andalusia, la que ens arribava del llevant peninsular aixecaven cases, perforaven túnels de metro, formaven part de la cadena industrial, alimentaven els animals de les granges agrícoles. Feien tot això a la vora dels que havien nascut a Catalunya. Potser no hi havia una consciència clara que uns i altres bastíem l'arquitectura social d'un país que havia de ser la llar dels fills que trucaven a la porta... Però ho vam fer d'aquesta manera, singular i extraordinària. Cap altra nació coneguda no ha sabut integrar tan bé com ho hem fet nosaltres aquesta diversitat, a pesar i tot de les immesnses dificultats a superar: habitatge, educació, llengua, seguretat per a tothom. Poques nacions són capaces de fer funcionar això que hem denominat "ascensor social" de manera que tothom en sigui usuari només depenent de les seves capacitats. A Catalunya, ningú que hagi volgut créixer no ha deixat de fer-ho per causa de refús o per causa d'impediment. Aquest és el nostre èxit. I la fórmula no ha caducat pas, perquè la composició química de la solució no depén del temps, ni de la forma que aquesta adopti, sinó de la voluntat conscient dels que som cridats a aplicar-la.

Hem estat el sol poble -el poble únic i divers- que ha pogut bastir l'arquitectura institucional que volia pròpia, entroncada en el seu passat i inspirada en el present: un govern autònom cada cop més competent i una ciutadania que no renuncia a la seva personalitat política ni al seu comú horitzó nacional.

Per què haurien de ser diferents les coses ara? Els colors de la pell són una simple anècdota. Les distàncies idiomàtiques no són un obstacle per a l'ús normal de la llengua comuna. Les adscripcions religioses no han de ser una dificultat per a la vida col·lectiva en els espais públics, en el terrenys del treball, de l'economia, de l'educació, de la socialització. Ni la pell, ni la llengua, ni el credo no són causes d'arxipèlag social, sinó formes de l'expressió mal·leable i desencarcarada d'una moderna cohesió nacional. Encara que Convergència -castell exclusiu de muralles bastides per la por- no ho vulgui! Cal no oblidar que la seva gent no és bonista, ni encara malista, sinó immensament pèssim-ista, que és la pitjor actitud per a la construcció nacional contemporània, perquè basteix parets desplomades.

El diumenge, toca(va) endevinalla.

Menjo fulles de la punta de l'acàcia

i bec al riu amb feines i en eixarranca.
Duc a la pell una bandera de Dalmàcia,
a trossos groga, fosca i a voltes blanca.

Solució: la jirafa.

No s'acaba mai.

Avui, els diaris de Lleida publiquen a tot estrep la nótícia que l'ACA segueix amb el projecte de portada d'aigua del Segre a Barcelona. L'ACA ho ha desmentit a mig matí.

Es tracta d'un fantasma que s'arrossega per la llarga vall del riu lleidatà des d'abans i tot de la construcció de l'embassament de Rialp. Quan les obres de l'enorme paret d'aquest pantà van començar, un rumor intens afirmava que l'aigua embassada era no pas per als regadius de Lleida, sinó per assacicar la set de l'àrea metropolitana barcelonina. Ho negaven els socialistes, autors de l'execució de l'obra. I ho negaven els convergents, espectadors atònits (com atònits van continuar amb el projecte del Segarra-Garrigues, fins que ICV va proposar l'esmena a la Llei d'acompanyament dels Pressupostos de l'Estat de 1995, que va triomfar).

Durant els inacabables mesos de la sequera última que hem sofert, a propòsit de la mal canalitzada informació governamental sobre mesures pal·liatives i a propòsit d'unes estaques de "replanteig" a la capçalera del Segre, el fantasma es va revifar i va córrer amunt i avall amb el seu llençol blanc abrusat de sol i ple de pols.

Després d'aquest episodi, la Generalitat es va posar de veres a fer els deures que no s'havien fet en vint anys: assegurar que Barcelona tindria aigua sense necessitar transvasaments, i tant el Llobregat com el Ter recuperarien cabal. De deures, se n'han fet uns quants, no menors: recuperació d'aqüífers, dessalació d'aigua marina, reutilització terciària d'aigua residual, mesures d'estalvi en el consum, reparació de canonades per evitar-hi fuites i pèrdues... I un Pla hidrològic que és actualment a informació pública que preveu les accions hídriques a Catalunya i la suficència d'aigua a tot arreu des del 2015 fins al 2027. No hi ha en el text ni una mínima referència a transvasaments o interconnexions! Però el fantasma del Segre segueix udolant entre pollancres, fulls de diari i ones hertzianes. Per què?

Hi ha interessos múltiples amb l'aigua i amb la gestió d'aquest bé. Hi ha interessos polítics, partidistes, i interessos econòmics. I també hi deuen haver interessos estratègics (erronis, segurament).

Qui escriu no està d'acord amb els postulats d'aquells lleidatans que afirmen que amb la modernització dels regadius d'Urgell, els estalvis d'aigua poden ser transferits a l'Area Metropolitana barcelonina a canvi d'inversions (o de pagament líquid). Efectivament, cal modernitzar els regadius històrics del Canal d'Urgell; i cal estalviar aigua a través d'aquesta acció. Però els estalvis hídrics els necessitem al territori que els genera -el nostre- per a la pendent i urgent industrialització agroalimentària. Una cosa és el socors degut -si cal, quan calgui- i una altra és vendre'ns allò que ha de fonamentar el nostre futur al segle XXI. O entrem en el sector secundari de la indústria alimentària (consumidor d'aigua), i en el terciari del comerç de la producció, o l'agricultura sola no podrà generar el valor afegit que assegura rendes, creixement econòmic i arrelament humà. Per posar un exemple, segurament aclaridor: l'"Illa Càrnia" que ens cal amb urgència construir al Pla de lleida si volem afrontar els problemes cíclics dels nostres escorxadors, necessitarà aigua. Es només un exemple de tants que podríem ressenyar. Nosaltres no tenim gaires béns, i el més preat que posseïm és tot just l'aigua. No rebem -tot i la millora notòria dels darrers anys de govern progressista- gaires inversions productives vingudes de la planificació de la Generalitat o de l'Estat. Però no podem canviar inversions per aigua; simplement perquè les inversions no són un recanvi, sinó un deure distributiu de l'administració pública.

El fantasma del transvasament del Segre potser no dormirà mai el son dels justos -que és on el voldríem-, però caldrà combatre'l i combatre qui el desperti i l'atiï, sigui d'ací o d'allà, dels uns o dels altres.

La ruta dels orígens.

Fa uns dies vaig rebre el professor arqueòleg de la UAB, Rafael Mora Torcal al Parlament. El coneixia d'una visita meva d'estiu, ara fa dos anys, als jaciments del Montsec lleidatà, on treballa en les excavacions d'abrics paleontològics.

Rafael Mora i el seu equip ja fa uns anys que investiguen en dos abrics d'enorme importàcia paleontològica de la Noguera: la Cova Gran, a Santa Linya, i la Roca dels Bous, a Sant Llorenç de Montgai. Són dos jaciments d'un incalculable valor per a la ciència de l'evolució dels homínids. Un col·laborador lleidatà dels arqueòlegs -Andreu Rivadulla- afirma, amb una comparació sorprenent: "Atapuerca és al Vaticà de la paleontologia, allò que els jaciments del peu del Montsec són a la Sagrada Família". Té raó. S'hi han trobat multitud de testimonis del pas dels Neandertals pel corredor del prepirineu: estris, restes d'alimentació, ornaments personals... I han demostrat com de poblat va ser el peu del Montsec en la prehistòria. A la Cova Gran (un abric de dimensions enormes) hi ha evidències que l'espai va ser ocupat simultàniament (per bé que no en coincidència temporal) per l'espècie humana i pels Neandertals, quan aquests ja eren en portes de l'extinció.

Ara, Rafael Mora i la seva gent volen museïtzar ambdós jaciments. Començaran per la Roca del Bous, de Sant Llorenç. Aquest indret ja rep milers d'escolars l'any, i alguns centenars de persones informades que volen saber com és i per què és important l'indret. Museïtzar-lo, ho faran amb els recursos més moderns i innovadors que permet la tecnologia: a més de l'espai físic que serà adequat per a les visites, tota la informació es contindrà recompilada en mitjans informàtics capaços d'oferir una descripció virtual completa del jaciment i d'allò que les excavacions successives hi han descobert. Els visitants disposaran d'una pantalla personal amb què identificar cada troballa en cada estrat i la complexitat sencera del jaciment. Tota aquesta informació s'explicarà, alhora, en una exposició capaç d'itinerar des del centre d'operacions i camp d'aprenentatge actual, a Sant Llorenç de Montgai. i en un WEB propi. Aquesta acció museística és prevista que pugui realitzar-se enguany mateix.

Atesa la importància creixent del Montsec, amb el Centre d'Observació de l'Univers ja en ple funcionament, el Consorci del Montsec, la UAB i l'Associació Recerca i difusió del patrimoni històric de la Noguera, han unit esforços amb entitats culturals franceses del Pirineu (Cité de l'Espace, de Toulouse; Museum d'Histoire Naturelle, també de Toulouse; o A ciel ouvert, de Fleurance) per dissenyar un itinerari transfronterer de turisme cultural i de natura que rep el nom de RUTA DELS ORÍGENS: orígens de l'univers, orígens de la humanitat... El projecte ja és reconegut per la Unió Europea, a través dels fons FEDER, que aporten un 65% del total de la inversió per a l'adequació dels centres d'interès de la RUTA, calculada en 2.600.000 €. La resta ha de finançar-se a través d'aportacions públiques i privades dels estats francès, espanyol i andorrà si s'hi acaba sumant, com sembla que serà.

La museïtzació de la Roca dels Bous (part importantíssima de les inversions de la RUTA) comporta una inversió de 310.000 €, dels quals els fons FEDER n'aporten 201.000. La resta ha de venir d'institucions i de patrocinis privats. En l'actualitat, hi ha converses entre els promotors i la Cambra de Comerç i Indústria de Lleida -que a través del seu President ha acollit amb empenta aquesta iniciativa- per assolir el necessari mecenatge entre les empreses lleidatanes que vulguin comprometre's en el projecte.

Tot sovint, des de Lleida, hem plorat per la sequera d'inversions i per l'eixutesa d'idees. Ara tenim a l'abast un projecte més que engrescador, capaç d'aportar creixement econòmic a un territori que el necessita prou, i capaç d'obrir al món un patrimoni científic immens, des de les terres on conflueixen el Pla de Lleida i el Pirineu occidental català. Tant de bo que trobi ressò i caliu social entre nosaltres.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc alpí i també tinc casa al Pirineu.
Mai no em farà pirar d'enlloc la neu

ni, a l'hivern, la manca de pitança
que de piscolabis no en tinc mancança
i el fred no em tusta fort ni pit ni peu.

Vora la mar, prou que també hi respiro.
I sovint pispo l'aire en places i jardins.
Les aus em piulen al vespre i als matins
i és per la vida que amb el vent sospiro.

Solució: El pi.