Estratègies per a una estratègia territorial.

En realitat, les potencialitats i els patrimonis del Pirneu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat del tot descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l’àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al “poder” econòmic i polític de Catalunya. Ho coneix que Lleida –latu sensu- és el rebost del país, l’indret de la producció agrícola, però no es coneix gairebé gens la Universitat de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, la pintura rupestre de Cogul o el poblat ibèric d’Els Vilars, a Arbeca. I tampoc no se sap quin és el gust de l’oli garriguenc, encara que la seva fama zumzeja a tot arreu. De la mateixa manera, es coneix poc el Cadí geogràfic o el “Cadí”, que és una firma cooperativa d’excel·lents derivats de la llet; o no se sap gran cosa de les salines de Gerri o de les dificultats de mobilitat entre valls pirinenques.

Hem fet un país massa nuclear. Tot sembla encara pivotar sobre Barcelona i la seva Àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa només s’estén per la costa mediterrània. No es compta gaire amb Balaguer, o Tàrrega, o la Seu d’Urgell... Algú haurà pogut ésser reticent a la implantació (improbable) de les vegueries. Però aquest algú no era de les Terres de l’Ebre, ni del Pirineu occidental. Les vegueries són una forma, cert. I les formes importen poc. Són els continguts allò que cal atendre. Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana volen ser empoderats: tenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics perquè aquests siguin més equitatius també des del punt de vista territorial.

Per posar algunes dades a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l’àmbit metropolità, a l’àmbit rural és pràcticament inexistent. Si el sector terciari és en creixement a la (les) ciutat(s), a l’àmbit rural és una anècdota.

Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè la ruralia segueixi viva cal que les rendes familiars hi siguin dignes. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.

Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d’Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites àrees metropolitanes. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència i no podran irradiar oportunitats al seu entorn –ara sí, rural-

Els dos Governs d’esquerres han fet avançar molt l’equitat territorial. Però com que portem anys i panys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s’hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d’equitat territorial.

Tot just cap a aquesta equitat (els instruments i ful de ruta que li cal) és que ICV-EUiA de Lleida encara el seu discurs polític per a les properes eleccions al Parlament. No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència, sinó d’invertir per al creixement i d’innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.

Naturalment, en aquesta orientació programàtica, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant en les propostes d’ICV-EUiA: l’exigència de l’Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l’Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l’optimització de les infraestructures aeroportuàries d’Alguaire i de la Seu d’Urgell...

Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. Com ja ha estat dit, el rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l’excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta, per tant, de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària de la producció agrícola i ramadera, perquè el valor afegit resti en el territori i l’ajudi a majors creixements. Aquest és el cànon que articula la nostra proposta econòmica per al quatrienni 2011-2015.

No n’hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I, és clar, per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d’Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou. També aquesta qüestió ha de ser pal de paller de l’acció política en la legislatura pròxima.

Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d’una administració de subsidiarietats, d’empoderaments territorials, descentralitzada i desconcentrada; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l’àmbit nacional. De poc ens valdria més autogovern, més sobirania, si d’aquests autogovern i sobirania no se n’havia de desprendre una realització pròpia de polítiques modernes també en l’àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.

Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís d’ICV-EUiA a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de Lleida per a la legislatura propera. I val a dir que res no és proposat ni compromès des del greuge, sinó des de la reflexió sobre la cohesió i les oportunitats iguals. El greuge és entorpidor; la reflexió propositiva és enriquidora.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc feliç quan neixo als llavis
i naixent, faig feliç els avis,
i els pares, i la gent sencera.
I feliços són els nuvis, si entera,
em reflexo en els rostres seus
quan es miren i se saben déus!

Solució: la rialla.

Qui voldria embolar-se?

No sé si paga gaire la pena recordar la causa per la qual CiU elaborà la proposició de Llei que regula les festes amb bous, recentment aprovada pel Parlament. Responia a una inquietud generada entre alguns diputats i diputades del nacionalisme conservador que, amb l’avenç parlamentari de la ILP per a l’abolició de les corrides de toros, veien trontollar –amb raó o sense- la celebració futura dels anomenats “correbous”. Val a dir que la proposta de CiU era igualment útil a grups parlamentaris de la dreta i de l’esquerra política, per tal com pretenia assegurar per Llei la celebració d’una festa en què tots coincidien a voler-la tan catalana com catalana és Catalunya i tan innòcua com l'aigua pura. L’ús que els partits polítics han fet d’aquesta proposició, els discursos sobre la seva tradició, la territorialitat, la diferència respecte de les corrides de toros a la plaça, són dignes d’una tesi sobre les giragonses polítiques. Contenen contradiccions primordials, judiquen un fet igual –per bé que no idèntic- amb criteris adversos entre ells, justifiquen una manera de vexar els animals només per oposició a una altra forma de fer-ho amb més crueltat encara...

La Llei ha fet coincidir en un mateix interès el grup parlamentari més espanyolista de la cambra amb el que diu ésser-ho menys. Les raons difereixen; però l’essència, que és la diversió de la massa humana a costelles de l’animal vulnerat (foc a les banyes en la nit horrible, sogues estrebades per jugar-hi com si l’animal fos un ésser de drap) és la mateixa per a uns i per als altres. I entremig del PP i d’ERC, CiU silenciant la disciplina de vot sobre els “correbous” en flagrant contrast amb la propaganda de la llibertat que va donar als seus diputats en ocasió del debat sobre l’abolició de les corrides. I PSC-CpC amb un mutisme còmplice i potser una esperança de torna. Uns i altres, tots coincidents a servar la tradició d’una pràctica que sotsobra en la mar de l’ètica. Els vots canten, és clar. A la Cambra, fora d'ICV, ningú no va vloer afrontar la responsabilitat de judicar què és intolerable, avui, en aquesta diversió sense pietat. Com si la política no fos instrument per a la reflexió, estri per al discerniment i eina per al canvi de tot allò que esdevé una contradicció amb els valors contemporanis. Si la política no és això, de què serveix, la política?

Els fins no justifiquen els mitjans. Aquesta frase serveix per explicitar que el fi d’abolir una manifestació bàrbara i cruel no justifica el mitjà del blindar-ne una de similar, encara que sigui menys cruenta. Hem de mesurar la vexació i la crueltat per graus? Es cruel allò que ho és a la mirada de l’home i de la dona del nostre temps. I, a ulls de la majoria dels catalans, avui és una crueltat lligar encenalls de brea a les banyes d’un bou, calar-los foc, i abandonar l’animal a la seva desesperació per gaudir amb la deplorable estètica d’una força natural il·luminant l’horror de la nit. ¡Que diferent de les fogueres de Sant Joan, en què cremem el que és vell i arnat perquè neixi allò que serà nou i sorprenent! Divertir-se amb la sofrença de l’altre –per molt que l’altre sigui un animal inferior, és estrany a la natura i contrari a la raó. Hi ha més de mil maneres de divertir-se tot fent comunitat. ¿Cal seguir amb la que usa les bèsties per afirmar la cruel superioritat de l’humà? ¿Cal fer presoner un animal, amb sogues d’espart, per expressar que dominem l’univers? Els animals formen part del que som. Per això sabem quins són els límits en l’ús que en fem. Els déus ens han donat govern sobre les bèsties, però no pas el dret de turmentar-les per a l’esplai de les passions, per molt que la passió sigui arrelada al terrer, a la tradició, a la manera de festejar el temps lliure. Avui, aquesta forma de fer xerinola, se’ns ha fet tan vella als ulls que s’hi descompon.

Quina altra Llei del Parlament regula una festa popular o tradicional? Fins ara, la majoria de correbous es regien per un codi de bones pràctiques, més o menys consensuat i més o menys aplicat en les poblacions que n’organitzaven. No és que estiguéssim d’acord a sacralitzar aquesta festa en base al codi, però ens semblava, almenys, un compromís moral. Regular la deontologia de la festa amb bous –excloent els embolats i els ensogats- amb un decret prou sòlid, potser era més que suficient per garantir que l’animal no sofrís en excés. En excés, dic. Perquè el sofriment i la vexació són inqüestionables fins i tot en modalitats menys agressives com els bous a mar. Però hom ha volgut reptar la consciència moderna i legislar per protegir totes i cadascuna de les modalitats de la festa, que és festa perquè hi ha escarni de l’animal. La línia entre el que entenem permissible i el que entenem inadmissible és inexistent en aquesta Llei recentment aprovada, perquè sacralitza l’explotació indiscriminada del pànic del bou per a la platxèria humana.

En la Llei no hi ha garanties ni suficients ni suficientment eficaces per a la protecció de l’animal que diverteix la multitud. I per fortuna no ha prosperat la idea del PP de liberalitzar els correbous fins al punt que tot ajuntament o tota entitat de Catalunya en pogués organitzar quan ho estimés oportú.

Serà segurament ociós que jo signifiqui la incoherència política dels Grups parlamentaris que van votar la Llei, perquè aquesta trenca el principi ètic que afirma que allò que és horrible en les places de toros, és avorrible en els carrers dels pobles i ciutats. Ni vivim en el temps del gòtic, ni fem vida en el segle dinou. Hem feliçment superat els temps en què la impostura religiosa i la imposició política ens privaven el discerniment públic i col·lectiu. Hem deixat enrere el temps en què la ruralia es mesurava per la peculiaritat i es justificava pel tipisme. Hem superat els dies en què les pors es conjuraven simbòlicament amb la força bruta i amb l’enginy de l’astúcia. A poc a poc hem d’anar deixant anar el llast de les tradicions que ja no serveixen a allò que servien quan l’home era més indefens de carn i d’intel·ligència. I és raonable reclamar a les diputades i diputats de Catalunya una pedagogia de la modernitat, una didàctica de les noves formes de l’ètica de la conducta. I, d’acord amb la consciència de cadascú, és reclamable la connexió política d’unes decisions amb unes altres de similar naturalesa.

Ningú no deixa de ser allò que és perquè abandona una forma antiga de manifestar-se si avança en nova creativitat. A la fi, som la resposta de la terra. Cada generació ha de contestar segons ella mateixa, no pas amb raons encarcarades, ni amb fets inamovibles, sinó amb la saviesa del progrés.

L'Occità d'Aran, oficial a Catalunya.

El dia 22 de setembre, el Ple del Parlament va aprovar amb els vots afirmatius d'ICV-EUiA, ERC, PSC i CiU, la Llei que oficialitza a Catalunya la llengua occitana parlada i escrita a l'Aran.

Aquesta que segueix és la meva intervenció a la Cambra, defensant el sí a la Llei i les raons d'aquest sí que ens fa, als catalans, més il·lustres.

La República francesa ha signat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, però no l’ha ratificada mai. L’Occità, doncs, no té empara a l’Estat veí. Tothom coneix la importància de la llengua occitana per a la cultura europea. I, en canvi, no té protecció a França. Ni a Itàlia, fins on sabem. L’Estat espanyol no té un major interès per l’occità d’Aran, que pel català. L’occità només és tingut per llengua amb tots els drets, avalats per l’administració pública, a Catalunya. Només la Generalitat, i el Conselh Generau, han fet rellevant la llengua dels aranesos. I no d’ara, sinó de fa molts anys.

De fa molts anys, sí, però no amb suficiència. El primer Estatut reconeixia la variant aranesa de l’Occità i va permetre un eficaç –per bé que no complet- desplegament de mesures al seu favor. L’ús social de la llengua es va estendre i l’aprenentatge va ser present a les escoles. L’Aranès va poder estrenar la seva oficialitat, però només a l’Aran. Es a partir d’avui que aquesta llengua serà oficial a tota Catalunya, gràcies al mandat del nou Estatut i a l’acció del Govern d’Entesa. Hom pot dir que es tracta majorment d’un gest simbòlic, atès que els nostres parlants en llengua occitana són tots en territori aranès. Però ni és –només- un gest simbòlic, ni seria just desconsiderar el simbolisme d’aquest gest. En efecte, deplorem que el català o l’èuskar no siguin oficials a l’Estat espanyol, car d’aquesta desprotecció se n’esdevenen tants greuges i tantes noses. Si és simbòlic que Catalunya aculli l’oficialitat d’una llengua seva, minoritària, almenys el símbol es planta orgullós davant dels Estats que menystenen les pròpies llengües regionals, i els repta. Però cal efectivament considerar els amplis avantatges per a la llengua dels aranesos i araneses, la seva oficialitat a tot el territori nacional.

El projecte de Llei que som a punt d’aprovar, compromet els poders públics de la Generalitat i els d’Aran a fer efectives la protecció, l’extensió normalitzada de l’ús, l’ensenyament a tots els nivells educatius, la presència en els mitjans de comunicació, la recerca filològica i la normativització de la llengua occitana. Compromet les administracions públiques catalanes –i l’espanyola- a donar resposta en aquesta llengua a les persones que s’hi adrecin. Reconeix la plena validesa dels documents redactats en aranès; consagra els drets aranesos a tenir la seva toponímia i la seva onomàstica. I determina que la llengua pròpia de l’Aran és l’occità en la seva variant aranesa i que aquesta és d’ús preferent per a les administracions del territori. La plena oficialitat obliga, en un esforç cooperatiu de promoció, les dues màximes institucions: el Conselh Generau i la Generalitat. I a més, consagra l’acadèmia en la figura independent i científica de l’Institut d’Estudis Aranesos i exigeix la promoció universitària dels estudis i la recerca filològica pel que fa a la llengua occitana. Més encara: la Llei que oficialitza l’Aranès a tot Catalunya estableix el principi rector de la unitat de l’Occità en tots els territoris on és parlat i preveu la cooperació transfronterera per avançar en la normalització de la llengua en base a un possible estàndard del qual ara fretura per dissort.

No és, doncs, gens estrany que aquest projecte de Llei hagi alçat tantes expectatives entre la població aranesa. Ni ho és que també les hagi despertat en els cercles occitanistes de la Gascunya i del país llemosí. Els ponents hem rebut cartes i correus que expliquen les inquietuds, les aspiracions i els interessos dels estudiosos de la llengua en l’Occitània sencera, i, molt especialment, dels aranesos i araneses més ardits en la defensa dels seus drets lingüístics. Ha estat una experiència vibrant, aquesta; perquè hem vist com és viva la flama dels combatents per la causa de la llengua arreu on és parlada.

No és tampoc gens estrany que una de les preocupacions més intenses en la ponència hagi estat el nom de la Llei. Perquè, en aquest cas, el nom fa la cosa. Cadascú s’estima allò que li és propi i per això li dóna el nom amb què ha de ser conegut aquest objecte d’amor. Els aranesos i les araneses anomenen “Aranès” la llengua que parlen. La història, la terra, les generacions successives han volgut acabar identificant la variant del dialecte gascó de la llengua occitana amb el territori que l’ha preservada. Ningú no vol –ni té per què- renunciar als seus noms propis o als que identifiquen el seu univers vital. Tanmateix, sabem que la llengua que parla l’Aran neix del mateix tronc que la que parlen a Tolosa, a Béziers o a Llemotges. Es tracta de la llengua d’Oc, que és una, per bé que fragmentada en dialectes més o menys allunyats els uns dels altres. Qui diu Provençal, diu Occità, com diu Occità qui diu Aranès. Aquesta certesa científica va presidir els nostres debats en ponència. Qui els parla, Sres. i Srs. diputats, va voler explicitar la síntesi de la qüestió amb un concepte potser massa llarg per ser emblemàtic: la Llei no pot contenir res que repugni la ciència lingüística, però no ha d’allunyar-se del sentiment territorial de les persones per a qui, fonamentalment, és pensada i promulgada. En altres paraules: la Llei no pot renunciar al nom Occità per a la llengua que vol protegir, però no pot negligir la identificació lingüística dels parlants amb el seu propi territori. La Llei no podia atorgar la segregació de l’aranès del seu tronc lingüístic. Allò que Catalunya no vol per a la seva llengua, no ho podíem pas consentir per a la llengua dels occitans. Estic convençut que hem reeixit en aquestes formulacions.

Tant el PP com el Grup Mixt han mantingut vius sengles paquets d’esmenes. No les compartim. En primer lloc perquè la Llei que debatem no és de normalització i, doncs, no pot ordenar com ha de ser la pràctica de les polítiques lingüístiques en el territori aranès. Això ho haurà de dir el Conselh Generau en el marc de la legislació vigent, amb cooperació amb la Generalitat, si és el cas. Referir constantment el castellà com a llengua oficial a l’Aran no té gràcia i menys encara subordinar-hi l’aranès. En segon lloc, el meu Grup no comparteix el criteri d’eliminar l’adjectiu “preferent” a l’ús que les administracions han de fer de la llengua pròpia de l’Aran. La “preferència” d’ús, és el ceptre que prestigia l’idioma. I les llengües minoritàries necessiten prestigi per a la seva lluita contra el prejudici, o la inanició. No es tracta de valorar una llengua per damunt d’una altra, sinó de donar millors oportunitats a la que està en inferioritat de condicions. Entenem que és així com ho interpreta el Consell de Garanties Estatutàries amb el seu dictamen, i és en aquestes que ens mantenim amb plena convicció.

Tampoc no podrem votar favorablement l’única esmena de CiU, perquè la seva intenció lloable pot dificultar enormement la provisió de places d’ensenyament a l’Aran, essent que la regulació del sistema a tot Catalunya, atén igualment les necessitats i condicions de l’educació aranesa pel que fa a la llengua vehicular, que aquesta Llei, per cert, reforça amb contundència. Però en aquest punt no volia deixar de fer un reconeixement explícit al treball de la diputada Carme Vidal. Tant la seva actitud com els seus coneixements han estat valuosíssims per al text final de Llei.

Sres i Srs diputats, tinc per mi que, entrats al segle XXI, res no serà tan important en les coses de les comunitats humanes com el maneig de la seva intrínseca diversitat. La gestió de la diversitat biològica serà essencial per al sosteniment de la Terra. Però el valor de la diversitat cultural ho serà per al creixement humà. La diferència tot sovint comporta prejudicis i tensions. Però la uniformitat –imposada o no- acaba negant la cultura i els pobles. Gestionar les petites i les grans diversitats identitàries de les persones i dels seus col·lectius produeix efectes fantàstics en la cultura i encara més fantàstics en la sociologia humana. L’occitana és una llengua minoritzada per la història política uniformitzadora. L’aranès és una joia occitana que ha resistit els impulsos assimilistes. I és a nosaltres que correspon de preservar-la; no pas perquè la joia llueixi en el nostre curriculum nacional, sinó perquè cobri valor entre els seus propietaris i perquè la seva llum descobreixi la riquesa de la diversitat lingüística d’un món que no sembla doldre’s gaire de la pèrdua constant de llengües minoroitzades i de l’empobriment que causa aquest degoteig tristíssim. A l’Aran, la llengua és viva, i és útil per a l’ensenyament de la física, per resoldre una moció política, per escripturar una propietat, i per a ben encaminar un viatger. ¿Recorden la Mila de “Solitud”? Sentin com sona el seu sentiment amorós en la versió aranesa que fa Maria Vergés: “Se trapabe bèra, saborenta, cobejabla e desirada pes òmes; es feràmies vicioses dera amassada deth romiuatge prumèr, es còles ciutadanes de caçaires dempús, e tostemps, era plenitud desiranta dera sua anma la’c avien plan demostrat. Donc s’atau ère, ¿perqué non la desiraven tamben, perquè non mossegaven en era, coma en fruta doça e madura, prèsta, aqueri dus òmes as qui era avie volut hèr don generós d’era madeisha?” Mila no gosa abraçar el pastor i besar-li la boca. Però jo sé i vostès saben que ella hauria pogut dir, en la llengua d’Aran, què sentia per l’home i com l’estimava. Una llengua només és veritablement útil quan els amants la usen per declarar-se el seu amor. I això és afortunadament corrent a l’Aran, i cal que en segueixi essent.

RAONS PER A LA INDIGNACIÓ, RAONS PER A LA DIGNITAT.

La fallida del sistema econòmic no té origen en el mercat laboral, ni el sistema productiu, sinó en l’entramat financer que mou els diners d’una banda a l’altra del món amb intencions perverses d’alteració artificiosa de preus en benefici dels grans inversors. Els treballadors i treballadores en són les primeres víctimes: l’acumulació dinerària i l’especulació amb els capitals han acabat tallant els recursos i el crèdit a les empreses petites i mitjanes (i d’algunes de grans, radicades i no deslocalitzades). Es la gran banca que ha jugat, i les societats de capital, a la ruleta russa. Però el tret no l’han rebut els jugadors, sinó els que van a treballar diàriament. I els que jo no tenen feina per fer-ho.

Sempre que els fluxos dels guanys s’estrenyen, les patronals acusen el mercat laboral d’encarcarament, inflexibilitat, i incapacitat de reacció. El cost dels salaris i el dels acomiadaments per causa procedent (i improcedent) es converteix en l’objectiu. I sempre els governs es pleguen als desitjos d’aquestes patronals: abaratir salaris, flexibilitzar més la contractació, facilitar l’acomiadament... Avui, el govern PSOE, dóna exemple i redueix salaris públics, congela pensions, avisa de la perllongació de la vida laboral i permet la intermediació de les ETT en la contractació pública. A Espanya ja són quatre les reformes del mercat laboral exigides per l’empresariat més immobilista i admeses pels governs de torn (PSOE, tres i PP, una). Teníem el mercat de treball més flexible d’Europa fins i tot abans de la darrera reforma!

Darrerament, tot i la pressió de l’activitat immobiliària sobre el PIB, les empreses mitjanes i petites han fet un esforç d’inversió en els seus equipaments i en els seus sistemes de producció. I també en la cerca de mercats. La banca ha treballat en direcció contrària, d’esquena a la modernització econòmica i de cara als grans negocis internacionals i al joc del bescanvi de diners i d’interessos a pagar-ne. Mentre les PIME s’actualitzaven, el capital abraçava les promeses neoliberals. Avui, el capital abandona el teixit empresarial a la seva sort i acumula rànciament diners i guanys en les seves caixes fortes. Els empresaris teòricament més poderosos es repleguen en la renúncia a la modernització i es refugien en els beneficis possibles a costelles dels treballadors. El govern ho fa reduint la inversió pública en infraestructures i en serveis bàsics (educació, investigació, salut, prestacions socials...)

La reforma laboral aprovada pel PSOE amb la connivència de CiU i l’aplaudiment crític, per insuficient, del PP, no pretén la posada al dia del sistema econòmic del país, la seva competitivitat, l’entrada de l’activitat productiva en els àmbits de la nova economia (energies renovables, transferència de tecnologia, recursos per a major valor afegit). Es la crònica desgràcia de l’economia espanyola, a l’antípoda de l’empenta i la intel·ligència alemanya. La reforma laboral és tota esbiaixada a favor de les tesis rònegues, i cruels, de la gran patronal espanyola: menys costos laborals, acomiadament més barat, ruptura de la negociació col·lectiva... Com si la fidelitat, la capacitat, el compromís dels treballadors, no fossin part essencial de l’èxit de les empreses. Com si els treballadors fossin meres màquines prescindibles a un baratíssim cost de substitució. Els drets laborals, els de negociació col·lectiva, se’n van definitivament a fer punyetes. I la protecció del treballador, en tant que part consubstancial de l’empresa, es llença per la finestra. El sistema espanyol tenia, abans de l’actual reforma, modalitats de contracte a manta, i flexibilitat laboral quasi infinita.

Les mesures reformadores, ja vigents, han causat més acomiadaments i han augmentat l’alarma la precarietat laboral. Després vindrà l’augment de la sinistralitat. I l’acompanyarà la penosa subcontractació de subcontractacions, amb una desregulació ingovernable. Les dones ja ho tenen més difícil. I els joves són llaminadura barata o material indesitjat.

Així, qui fa forquilles no acabarà mai fent instrumental quirúrgic. Qui fa bateries de cuina, no acabarà fent mai aspes d’aerogeneradors. Qui fa xapa per a automòbils, no acabarà mai fent complements per a l’aeronàutica. I qui fa hortalisses, mai no acabarà fent plats precuinats de qualitat allà on les hortalisses creixen.

La solució a la crisi no és fàcil, perquè no la governem nosaltres. Però no voler abordar la modernització econòmica d’una vegada per totes, no voler confiar valor afegit als béns que produïm, no voler reorientar l’activitat cap a infraestrcutures sostenibles de la comunicació i la mobilitat, és plegar-se a la resignació: “que es modernitzin ells!”, que diria Unamuno. I renunciar a la regulació justa dels costos laborals, dels salaris, a l’ocupació de qualitat, o a la flexibilitat horària interna de les empreses i, en canvi, trencar la columna vertebral del pacte entre empresaris i treballadors, és virar el timó cap al naufragi i cap a l’empobriment col·lectiu. La reforma no resol res i descohesiona molt.

El diumenge, toca endevinalla.

Serveixo per a les deixalles de la fi,

en el palmell guardo el que resta.
Quan la brasa ha consumit la festa
sóc ple d'allò amb què el fum ha fet festí.

El cendrer, sí.

Les exigències de la nova Catalunya.

¿Es veritat que les eleccions catalanes del 28-N marcaran una generació? L’afirmació sembla excessiva si només es tracta d’unes eleccions...

Però no deixa de ser cert que Catalunya ha entrat de ple en un moment històric nou, en una experiència política complexa i crucial. Al meu criteri, per causa de tres assumptes cardinals: la nova forma de la construcció nacional, la cohesió popular i cultural interna, i la necessitat d’una nova economia: moderna, competitiva i social.

La legislatura pròxima enfilarà l’assumpte pendent de la ubicació de Catalunya en l’Estat: en el propi, en l’Espanya de les sobiranies compartides, o en la pervivència de l’Espanya de les autonomies.

Si no erro en les previsions, una majoria parlamentària catalana haurà de plantejar la reforma de la Constitució per al reconeixement de la naturalesa plurinacional de l’Estat, reconeixent el dret d’autodeterminació dels seus components i definint l’articulació con-federal de la seva estructura: sobiranies compartides i competències pactades des d’aquestes. Això no serà fàcil. Però la solució no és un exabrupte: és filla de la nostra història remota i recent. I té la virtut de no trencar sentiments complexos d’identitats territorials, tot sumant avui –sospito- una enorme majoria d’adhesions a Catalunya.

Però una nació sobirana, no és res si el seu poble no és un. Catalunya compta amb una diversitat cultural i lingüística cada cop més gran en els seus carrers: més de cent llengües, orígens geogràfics de tots els punts de la rosa dels vents, credos diversos... Aquesta realitat tensa la vida col·lectiva. La nació catalana, però, no ha estat mai ètnica, sinó cultural i d’adhesió voluntària. S’ha construït amb els materials que acumula la història i amb la permanent voluntat popular de saber-se i voler-se nació. I s’ha fet des de la diversitat dels seus individus. Ha incorporat tothom al projecte nacional. Quan apareixen ombres de fractures i exclusions, és novament el temps per a la cohesió, per a la proposta que converteix la diferència en un valor de la unitat popular. No és fàcil, però estrictament necessari. I té premisses en l’experiència nacional i en la consciència que ha estat un esforç exitós sempre.

Una nació, sobirana i internament cohesionada, no és res si no pot donar treball a la seva gent, habitatge als seus joves perquè s’emancipin, pensions dignes i atenció adequada a les necessitats humanes bàsiques. No és res si no atorga dignitat salarial als treballadors i treballadores, i condicions laborals fonamentades en el dret democràtic. No és res, la nació, si no és capaç de modernitzar la seva estructura productiva de manera que l’activitat econòmica sigui territorialment equilibrada, ambientalment respectuosa i, finalment, capaç de major valor afegit i de millor competitivitat. I la nació –encara que sobirana i cohesionada- no és justa si no compta amb una fiscalitat progressiva, amb un repartiment territorial equànime de la riquesa, i un principi inexcusable de justícia distributiva que preservi la igualtat d’oportunitats. No és fàcil, però és indefugible en un món en xarxa que tot just inicia una experiència global.

La pròxima legislatura ha d’embastar –embastar, almenys- aquests tres reptes de la història contemporània de Catalunya. Tots tres són essencials –i indestriables- per a la configuració de la nació que haurem de viure fins a mitjan segle vint-i-u. L’èxit o el desencert en la construcció nacional es dirimeix ara, perquè és ara que inaugurem un nou moment històric, trenta anys després de la singladura que començava amb la llibertat, l’amnistia i el primer Estatut d’autonomia.

El diumenge, toca endevinalla.

Ara a dalt, ara a baix,

a cops de cama vaig.

I si aturo això que faig

caic com un llagardaix.

Solució: la bicicleta.

Corbacho.

Acabo de saber la gran notícia de finals de vacances: l'encara ministre de Treball s'incorpora a la candidatura del PSC per a les eleccions al Parlament que són a tocar de dits.

Fa de molt mal posar-se a la casa dels altres. I no és gens plaent saber que s'han posat a la teva. Així que jo no faré com ja han fet els convergents i els populars (almenys), i no opinaré sobre la dimensió partidària del cas. Ja s'ho faran aquells que han pres aital determini!

Però em ronda pel cap la gran pregunta, que ara es fa més fonda i més incisiva: on va el PSC? Vull dir: on és que va en matèria de construcció nacional de la seva sobirania, i en matèria de polítiques econòmiques i laborals.

Des d'abans i tot de la sentència del TC, que les tensions al partit de José Montilla són òbvies i fins a cert punt raonablement inevitables: tenir dret a decidir o subjectar la decisió a allò que decideixi el PSOE. Tenir dret a un Grup Parlamentari autònom a les Corts, o bé fer la cort a qui sí que és autònom. però jo no m'hi poso, atès que és assumpte de la seva autodeterminació.

Tot amb tot, un PSC més o menys subjecte a l'arbitri del PSOE alenteix -si no impossibilita- una part del camí que Catalunya ha de fer cap a la confederació espanyola. El grup parlamentari del PSC a Corts, ¿impulsarà la més que necessària reforma constitucional? I alenteis (si no la fa impossible) una veritable -i tan necessària- modernització de l'economia de l'Estat.

El que avui sabem és que el PSC no ha estat capaç (o no hi ha estat interessat gens ni mica) de modificar els postulats del reformisme laboral que impulsa el ministre Celestino Corbacho, tot i la consciència (crec que les "bases" del PSC la tenen, com la té la UGT) que és un atemptat a la història dels drets laborals i una regressió a la prehistòria del treball i de l'economia.

Així les coses, amb Celestino Corbacho com a preeminent candidat, no sembla que el PSC vulgui impulsar, autònomament, la modernització econòmica, ni la nacional. ¿Què en dirà, almenys una part, el seu sementer?

Però resulta contradictori: els dos governs d'esquerres que ha tingut la Generalitat han estat (ja sé que no es vol reconèixer!) un històric avenç nacional (la nació no exclusiva, sinó inclusiva) i una incontestable oportunitat per a les polítiques socials (les de les iguals oportunitats, i no les dels xecs, o les de la caritat). I el PSC, tot i els tics -massa tics, de fet- convergents, n'ha estat protagonista principal. Es faran enrera, ara, només per la suposició de l'escreix de vots metropolitans? Val a dir que aquesta és una suposició tan arcaica com la política laboral del ministre Corbacho. Com si el món no hagués canviat..!

En fi, seria molt de plorar que ara el PSC virés la nau cap als anys en què la Federació Catalana del PSOE volia imposar la seva preeminència davant Pallach, o davant Raventós. Desitjo que no sigui així. Encara que el PSC sigui el meu rival, és una esperança necessària per al sol poble que construïm dia a dia. I per a l'horitzó confederal de l'Estat modern que pretenem (si pot ser i no es demostra impossible).

El diumenge, toca endevinalla.

Sempre estic rodant de sud a nord
o rodant del septentrió al meridió;

o del ponent, i a cops sense perdó,
fins a llevant, per temptar la sort.

La llum que tinc, la tinc a estones;
només quan brillo en el curt espai:
de punta a punta, vora de les zones
on neixo i moro sense cap desmai.

A impulsos rodo, i a cops m'aturo.
Un temps sóc veloç, us ho ben juro,
i a estones sóc un cargol que llisca
segons convé a qui amb mi s'arrisca.

Solució: la pilota de futbol.

(Ja sé que l'endevinalla era poc encertada. Demano perdó. I a canvi, faig la concessió de la d'avui, molt fàcil)