El dia 22 de setembre, el Ple del Parlament va aprovar amb els vots afirmatius d'ICV-EUiA, ERC, PSC i CiU, la Llei que oficialitza a Catalunya la llengua occitana parlada i escrita a l'Aran.
Aquesta que segueix és la meva intervenció a la Cambra, defensant el sí a la Llei i les raons d'aquest sí que ens fa, als catalans, més il·lustres.
La República francesa ha signat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, però no l’ha ratificada mai. L’Occità, doncs, no té empara a l’Estat veí. Tothom coneix la importància de la llengua occitana per a la cultura europea. I, en canvi, no té protecció a França. Ni a Itàlia, fins on sabem. L’Estat espanyol no té un major interès per l’occità d’Aran, que pel català. L’occità només és tingut per llengua amb tots els drets, avalats per l’administració pública, a Catalunya. Només la Generalitat, i el Conselh Generau, han fet rellevant la llengua dels aranesos. I no d’ara, sinó de fa molts anys.
De fa molts anys, sí, però no amb suficiència. El primer Estatut reconeixia la variant aranesa de l’Occità i va permetre un eficaç –per bé que no complet- desplegament de mesures al seu favor. L’ús social de la llengua es va estendre i l’aprenentatge va ser present a les escoles. L’Aranès va poder estrenar la seva oficialitat, però només a l’Aran. Es a partir d’avui que aquesta llengua serà oficial a tota Catalunya, gràcies al mandat del nou Estatut i a l’acció del Govern d’Entesa. Hom pot dir que es tracta majorment d’un gest simbòlic, atès que els nostres parlants en llengua occitana són tots en territori aranès. Però ni és –només- un gest simbòlic, ni seria just desconsiderar el simbolisme d’aquest gest. En efecte, deplorem que el català o l’èuskar no siguin oficials a l’Estat espanyol, car d’aquesta desprotecció se n’esdevenen tants greuges i tantes noses. Si és simbòlic que Catalunya aculli l’oficialitat d’una llengua seva, minoritària, almenys el símbol es planta orgullós davant dels Estats que menystenen les pròpies llengües regionals, i els repta. Però cal efectivament considerar els amplis avantatges per a la llengua dels aranesos i araneses, la seva oficialitat a tot el territori nacional.
El projecte de Llei que som a punt d’aprovar, compromet els poders públics de la Generalitat i els d’Aran a fer efectives la protecció, l’extensió normalitzada de l’ús, l’ensenyament a tots els nivells educatius, la presència en els mitjans de comunicació, la recerca filològica i la normativització de la llengua occitana. Compromet les administracions públiques catalanes –i l’espanyola- a donar resposta en aquesta llengua a les persones que s’hi adrecin. Reconeix la plena validesa dels documents redactats en aranès; consagra els drets aranesos a tenir la seva toponímia i la seva onomàstica. I determina que la llengua pròpia de l’Aran és l’occità en la seva variant aranesa i que aquesta és d’ús preferent per a les administracions del territori. La plena oficialitat obliga, en un esforç cooperatiu de promoció, les dues màximes institucions: el Conselh Generau i la Generalitat. I a més, consagra l’acadèmia en la figura independent i científica de l’Institut d’Estudis Aranesos i exigeix la promoció universitària dels estudis i la recerca filològica pel que fa a la llengua occitana. Més encara: la Llei que oficialitza l’Aranès a tot Catalunya estableix el principi rector de la unitat de l’Occità en tots els territoris on és parlat i preveu la cooperació transfronterera per avançar en la normalització de la llengua en base a un possible estàndard del qual ara fretura per dissort.
No és, doncs, gens estrany que aquest projecte de Llei hagi alçat tantes expectatives entre la població aranesa. Ni ho és que també les hagi despertat en els cercles occitanistes de la Gascunya i del país llemosí. Els ponents hem rebut cartes i correus que expliquen les inquietuds, les aspiracions i els interessos dels estudiosos de la llengua en l’Occitània sencera, i, molt especialment, dels aranesos i araneses més ardits en la defensa dels seus drets lingüístics. Ha estat una experiència vibrant, aquesta; perquè hem vist com és viva la flama dels combatents per la causa de la llengua arreu on és parlada.
No és tampoc gens estrany que una de les preocupacions més intenses en la ponència hagi estat el nom de la Llei. Perquè, en aquest cas, el nom fa la cosa. Cadascú s’estima allò que li és propi i per això li dóna el nom amb què ha de ser conegut aquest objecte d’amor. Els aranesos i les araneses anomenen “Aranès” la llengua que parlen. La història, la terra, les generacions successives han volgut acabar identificant la variant del dialecte gascó de la llengua occitana amb el territori que l’ha preservada. Ningú no vol –ni té per què- renunciar als seus noms propis o als que identifiquen el seu univers vital. Tanmateix, sabem que la llengua que parla l’Aran neix del mateix tronc que la que parlen a Tolosa, a Béziers o a Llemotges. Es tracta de la llengua d’Oc, que és una, per bé que fragmentada en dialectes més o menys allunyats els uns dels altres. Qui diu Provençal, diu Occità, com diu Occità qui diu Aranès. Aquesta certesa científica va presidir els nostres debats en ponència. Qui els parla, Sres. i Srs. diputats, va voler explicitar la síntesi de la qüestió amb un concepte potser massa llarg per ser emblemàtic: la Llei no pot contenir res que repugni la ciència lingüística, però no ha d’allunyar-se del sentiment territorial de les persones per a qui, fonamentalment, és pensada i promulgada. En altres paraules: la Llei no pot renunciar al nom Occità per a la llengua que vol protegir, però no pot negligir la identificació lingüística dels parlants amb el seu propi territori. La Llei no podia atorgar la segregació de l’aranès del seu tronc lingüístic. Allò que Catalunya no vol per a la seva llengua, no ho podíem pas consentir per a la llengua dels occitans. Estic convençut que hem reeixit en aquestes formulacions.
Tant el PP com el Grup Mixt han mantingut vius sengles paquets d’esmenes. No les compartim. En primer lloc perquè la Llei que debatem no és de normalització i, doncs, no pot ordenar com ha de ser la pràctica de les polítiques lingüístiques en el territori aranès. Això ho haurà de dir el Conselh Generau en el marc de la legislació vigent, amb cooperació amb la Generalitat, si és el cas. Referir constantment el castellà com a llengua oficial a l’Aran no té gràcia i menys encara subordinar-hi l’aranès. En segon lloc, el meu Grup no comparteix el criteri d’eliminar l’adjectiu “preferent” a l’ús que les administracions han de fer de la llengua pròpia de l’Aran. La “preferència” d’ús, és el ceptre que prestigia l’idioma. I les llengües minoritàries necessiten prestigi per a la seva lluita contra el prejudici, o la inanició. No es tracta de valorar una llengua per damunt d’una altra, sinó de donar millors oportunitats a la que està en inferioritat de condicions. Entenem que és així com ho interpreta el Consell de Garanties Estatutàries amb el seu dictamen, i és en aquestes que ens mantenim amb plena convicció.
Tampoc no podrem votar favorablement l’única esmena de CiU, perquè la seva intenció lloable pot dificultar enormement la provisió de places d’ensenyament a l’Aran, essent que la regulació del sistema a tot Catalunya, atén igualment les necessitats i condicions de l’educació aranesa pel que fa a la llengua vehicular, que aquesta Llei, per cert, reforça amb contundència. Però en aquest punt no volia deixar de fer un reconeixement explícit al treball de la diputada Carme Vidal. Tant la seva actitud com els seus coneixements han estat valuosíssims per al text final de Llei.
Sres i Srs diputats, tinc per mi que, entrats al segle XXI, res no serà tan important en les coses de les comunitats humanes com el maneig de la seva intrínseca diversitat. La gestió de la diversitat biològica serà essencial per al sosteniment de la Terra. Però el valor de la diversitat cultural ho serà per al creixement humà. La diferència tot sovint comporta prejudicis i tensions. Però la uniformitat –imposada o no- acaba negant la cultura i els pobles. Gestionar les petites i les grans diversitats identitàries de les persones i dels seus col·lectius produeix efectes fantàstics en la cultura i encara més fantàstics en la sociologia humana. L’occitana és una llengua minoritzada per la història política uniformitzadora. L’aranès és una joia occitana que ha resistit els impulsos assimilistes. I és a nosaltres que correspon de preservar-la; no pas perquè la joia llueixi en el nostre curriculum nacional, sinó perquè cobri valor entre els seus propietaris i perquè la seva llum descobreixi la riquesa de la diversitat lingüística d’un món que no sembla doldre’s gaire de la pèrdua constant de llengües minoroitzades i de l’empobriment que causa aquest degoteig tristíssim. A l’Aran, la llengua és viva, i és útil per a l’ensenyament de la física, per resoldre una moció política, per escripturar una propietat, i per a ben encaminar un viatger. ¿Recorden la Mila de “Solitud”? Sentin com sona el seu sentiment amorós en la versió aranesa que fa Maria Vergés: “Se trapabe bèra, saborenta, cobejabla e desirada pes òmes; es feràmies vicioses dera amassada deth romiuatge prumèr, es còles ciutadanes de caçaires dempús, e tostemps, era plenitud desiranta dera sua anma la’c avien plan demostrat. Donc s’atau ère, ¿perqué non la desiraven tamben, perquè non mossegaven en era, coma en fruta doça e madura, prèsta, aqueri dus òmes as qui era avie volut hèr don generós d’era madeisha?” Mila no gosa abraçar el pastor i besar-li la boca. Però jo sé i vostès saben que ella hauria pogut dir, en la llengua d’Aran, què sentia per l’home i com l’estimava. Una llengua només és veritablement útil quan els amants la usen per declarar-se el seu amor. I això és afortunadament corrent a l’Aran, i cal que en segueixi essent.
De fa molts anys, sí, però no amb suficiència. El primer Estatut reconeixia la variant aranesa de l’Occità i va permetre un eficaç –per bé que no complet- desplegament de mesures al seu favor. L’ús social de la llengua es va estendre i l’aprenentatge va ser present a les escoles. L’Aranès va poder estrenar la seva oficialitat, però només a l’Aran. Es a partir d’avui que aquesta llengua serà oficial a tota Catalunya, gràcies al mandat del nou Estatut i a l’acció del Govern d’Entesa. Hom pot dir que es tracta majorment d’un gest simbòlic, atès que els nostres parlants en llengua occitana són tots en territori aranès. Però ni és –només- un gest simbòlic, ni seria just desconsiderar el simbolisme d’aquest gest. En efecte, deplorem que el català o l’èuskar no siguin oficials a l’Estat espanyol, car d’aquesta desprotecció se n’esdevenen tants greuges i tantes noses. Si és simbòlic que Catalunya aculli l’oficialitat d’una llengua seva, minoritària, almenys el símbol es planta orgullós davant dels Estats que menystenen les pròpies llengües regionals, i els repta. Però cal efectivament considerar els amplis avantatges per a la llengua dels aranesos i araneses, la seva oficialitat a tot el territori nacional.
El projecte de Llei que som a punt d’aprovar, compromet els poders públics de la Generalitat i els d’Aran a fer efectives la protecció, l’extensió normalitzada de l’ús, l’ensenyament a tots els nivells educatius, la presència en els mitjans de comunicació, la recerca filològica i la normativització de la llengua occitana. Compromet les administracions públiques catalanes –i l’espanyola- a donar resposta en aquesta llengua a les persones que s’hi adrecin. Reconeix la plena validesa dels documents redactats en aranès; consagra els drets aranesos a tenir la seva toponímia i la seva onomàstica. I determina que la llengua pròpia de l’Aran és l’occità en la seva variant aranesa i que aquesta és d’ús preferent per a les administracions del territori. La plena oficialitat obliga, en un esforç cooperatiu de promoció, les dues màximes institucions: el Conselh Generau i la Generalitat. I a més, consagra l’acadèmia en la figura independent i científica de l’Institut d’Estudis Aranesos i exigeix la promoció universitària dels estudis i la recerca filològica pel que fa a la llengua occitana. Més encara: la Llei que oficialitza l’Aranès a tot Catalunya estableix el principi rector de la unitat de l’Occità en tots els territoris on és parlat i preveu la cooperació transfronterera per avançar en la normalització de la llengua en base a un possible estàndard del qual ara fretura per dissort.
No és, doncs, gens estrany que aquest projecte de Llei hagi alçat tantes expectatives entre la població aranesa. Ni ho és que també les hagi despertat en els cercles occitanistes de la Gascunya i del país llemosí. Els ponents hem rebut cartes i correus que expliquen les inquietuds, les aspiracions i els interessos dels estudiosos de la llengua en l’Occitània sencera, i, molt especialment, dels aranesos i araneses més ardits en la defensa dels seus drets lingüístics. Ha estat una experiència vibrant, aquesta; perquè hem vist com és viva la flama dels combatents per la causa de la llengua arreu on és parlada.
No és tampoc gens estrany que una de les preocupacions més intenses en la ponència hagi estat el nom de la Llei. Perquè, en aquest cas, el nom fa la cosa. Cadascú s’estima allò que li és propi i per això li dóna el nom amb què ha de ser conegut aquest objecte d’amor. Els aranesos i les araneses anomenen “Aranès” la llengua que parlen. La història, la terra, les generacions successives han volgut acabar identificant la variant del dialecte gascó de la llengua occitana amb el territori que l’ha preservada. Ningú no vol –ni té per què- renunciar als seus noms propis o als que identifiquen el seu univers vital. Tanmateix, sabem que la llengua que parla l’Aran neix del mateix tronc que la que parlen a Tolosa, a Béziers o a Llemotges. Es tracta de la llengua d’Oc, que és una, per bé que fragmentada en dialectes més o menys allunyats els uns dels altres. Qui diu Provençal, diu Occità, com diu Occità qui diu Aranès. Aquesta certesa científica va presidir els nostres debats en ponència. Qui els parla, Sres. i Srs. diputats, va voler explicitar la síntesi de la qüestió amb un concepte potser massa llarg per ser emblemàtic: la Llei no pot contenir res que repugni la ciència lingüística, però no ha d’allunyar-se del sentiment territorial de les persones per a qui, fonamentalment, és pensada i promulgada. En altres paraules: la Llei no pot renunciar al nom Occità per a la llengua que vol protegir, però no pot negligir la identificació lingüística dels parlants amb el seu propi territori. La Llei no podia atorgar la segregació de l’aranès del seu tronc lingüístic. Allò que Catalunya no vol per a la seva llengua, no ho podíem pas consentir per a la llengua dels occitans. Estic convençut que hem reeixit en aquestes formulacions.
Tant el PP com el Grup Mixt han mantingut vius sengles paquets d’esmenes. No les compartim. En primer lloc perquè la Llei que debatem no és de normalització i, doncs, no pot ordenar com ha de ser la pràctica de les polítiques lingüístiques en el territori aranès. Això ho haurà de dir el Conselh Generau en el marc de la legislació vigent, amb cooperació amb la Generalitat, si és el cas. Referir constantment el castellà com a llengua oficial a l’Aran no té gràcia i menys encara subordinar-hi l’aranès. En segon lloc, el meu Grup no comparteix el criteri d’eliminar l’adjectiu “preferent” a l’ús que les administracions han de fer de la llengua pròpia de l’Aran. La “preferència” d’ús, és el ceptre que prestigia l’idioma. I les llengües minoritàries necessiten prestigi per a la seva lluita contra el prejudici, o la inanició. No es tracta de valorar una llengua per damunt d’una altra, sinó de donar millors oportunitats a la que està en inferioritat de condicions. Entenem que és així com ho interpreta el Consell de Garanties Estatutàries amb el seu dictamen, i és en aquestes que ens mantenim amb plena convicció.
Tampoc no podrem votar favorablement l’única esmena de CiU, perquè la seva intenció lloable pot dificultar enormement la provisió de places d’ensenyament a l’Aran, essent que la regulació del sistema a tot Catalunya, atén igualment les necessitats i condicions de l’educació aranesa pel que fa a la llengua vehicular, que aquesta Llei, per cert, reforça amb contundència. Però en aquest punt no volia deixar de fer un reconeixement explícit al treball de la diputada Carme Vidal. Tant la seva actitud com els seus coneixements han estat valuosíssims per al text final de Llei.
Sres i Srs diputats, tinc per mi que, entrats al segle XXI, res no serà tan important en les coses de les comunitats humanes com el maneig de la seva intrínseca diversitat. La gestió de la diversitat biològica serà essencial per al sosteniment de la Terra. Però el valor de la diversitat cultural ho serà per al creixement humà. La diferència tot sovint comporta prejudicis i tensions. Però la uniformitat –imposada o no- acaba negant la cultura i els pobles. Gestionar les petites i les grans diversitats identitàries de les persones i dels seus col·lectius produeix efectes fantàstics en la cultura i encara més fantàstics en la sociologia humana. L’occitana és una llengua minoritzada per la història política uniformitzadora. L’aranès és una joia occitana que ha resistit els impulsos assimilistes. I és a nosaltres que correspon de preservar-la; no pas perquè la joia llueixi en el nostre curriculum nacional, sinó perquè cobri valor entre els seus propietaris i perquè la seva llum descobreixi la riquesa de la diversitat lingüística d’un món que no sembla doldre’s gaire de la pèrdua constant de llengües minoroitzades i de l’empobriment que causa aquest degoteig tristíssim. A l’Aran, la llengua és viva, i és útil per a l’ensenyament de la física, per resoldre una moció política, per escripturar una propietat, i per a ben encaminar un viatger. ¿Recorden la Mila de “Solitud”? Sentin com sona el seu sentiment amorós en la versió aranesa que fa Maria Vergés: “Se trapabe bèra, saborenta, cobejabla e desirada pes òmes; es feràmies vicioses dera amassada deth romiuatge prumèr, es còles ciutadanes de caçaires dempús, e tostemps, era plenitud desiranta dera sua anma la’c avien plan demostrat. Donc s’atau ère, ¿perqué non la desiraven tamben, perquè non mossegaven en era, coma en fruta doça e madura, prèsta, aqueri dus òmes as qui era avie volut hèr don generós d’era madeisha?” Mila no gosa abraçar el pastor i besar-li la boca. Però jo sé i vostès saben que ella hauria pogut dir, en la llengua d’Aran, què sentia per l’home i com l’estimava. Una llengua només és veritablement útil quan els amants la usen per declarar-se el seu amor. I això és afortunadament corrent a l’Aran, i cal que en segueixi essent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada