dilluns, 20 de setembre de 2010

RAONS PER A LA INDIGNACIÓ, RAONS PER A LA DIGNITAT.


La fallida del sistema econòmic no té origen en el mercat laboral, ni el sistema productiu, sinó en l’entramat financer que mou els diners d’una banda a l’altra del món amb intencions perverses d’alteració artificiosa de preus en benefici dels grans inversors. Els treballadors i treballadores en són les primeres víctimes: l’acumulació dinerària i l’especulació amb els capitals han acabat tallant els recursos i el crèdit a les empreses petites i mitjanes (i d’algunes de grans, radicades i no deslocalitzades). Es la gran banca que ha jugat, i les societats de capital, a la ruleta russa. Però el tret no l’han rebut els jugadors, sinó els que van a treballar diàriament. I els que jo no tenen feina per fer-ho.

Sempre que els fluxos dels guanys s’estrenyen, les patronals acusen el mercat laboral d’encarcarament, inflexibilitat, i incapacitat de reacció. El cost dels salaris i el dels acomiadaments per causa procedent (i improcedent) es converteix en l’objectiu. I sempre els governs es pleguen als desitjos d’aquestes patronals: abaratir salaris, flexibilitzar més la contractació, facilitar l’acomiadament... Avui, el govern PSOE, dóna exemple i redueix salaris públics, congela pensions, avisa de la perllongació de la vida laboral i permet la intermediació de les ETT en la contractació pública. A Espanya ja són quatre les reformes del mercat laboral exigides per l’empresariat més immobilista i admeses pels governs de torn (PSOE, tres i PP, una). Teníem el mercat de treball més flexible d’Europa fins i tot abans de la darrera reforma!

Darrerament, tot i la pressió de l’activitat immobiliària sobre el PIB, les empreses mitjanes i petites han fet un esforç d’inversió en els seus equipaments i en els seus sistemes de producció. I també en la cerca de mercats. La banca ha treballat en direcció contrària, d’esquena a la modernització econòmica i de cara als grans negocis internacionals i al joc del bescanvi de diners i d’interessos a pagar-ne. Mentre les PIME s’actualitzaven, el capital abraçava les promeses neoliberals. Avui, el capital abandona el teixit empresarial a la seva sort i acumula rànciament diners i guanys en les seves caixes fortes. Els empresaris teòricament més poderosos es repleguen en la renúncia a la modernització i es refugien en els beneficis possibles a costelles dels treballadors. El govern ho fa reduint la inversió pública en infraestructures i en serveis bàsics (educació, investigació, salut, prestacions socials...)

La reforma laboral aprovada pel PSOE amb la connivència de CiU i l’aplaudiment crític, per insuficient, del PP, no pretén la posada al dia del sistema econòmic del país, la seva competitivitat, l’entrada de l’activitat productiva en els àmbits de la nova economia (energies renovables, transferència de tecnologia, recursos per a major valor afegit). Es la crònica desgràcia de l’economia espanyola, a l’antípoda de l’empenta i la intel·ligència alemanya. La reforma laboral és tota esbiaixada a favor de les tesis rònegues, i cruels, de la gran patronal espanyola: menys costos laborals, acomiadament més barat, ruptura de la negociació col·lectiva... Com si la fidelitat, la capacitat, el compromís dels treballadors, no fossin part essencial de l’èxit de les empreses. Com si els treballadors fossin meres màquines prescindibles a un baratíssim cost de substitució. Els drets laborals, els de negociació col·lectiva, se’n van definitivament a fer punyetes. I la protecció del treballador, en tant que part consubstancial de l’empresa, es llença per la finestra. El sistema espanyol tenia, abans de l’actual reforma, modalitats de contracte a manta, i flexibilitat laboral quasi infinita.

Les mesures reformadores, ja vigents, han causat més acomiadaments i han augmentat l’alarma la precarietat laboral. Després vindrà l’augment de la sinistralitat. I l’acompanyarà la penosa subcontractació de subcontractacions, amb una desregulació ingovernable. Les dones ja ho tenen més difícil. I els joves són llaminadura barata o material indesitjat.

Així, qui fa forquilles no acabarà mai fent instrumental quirúrgic. Qui fa bateries de cuina, no acabarà fent mai aspes d’aerogeneradors. Qui fa xapa per a automòbils, no acabarà mai fent complements per a l’aeronàutica. I qui fa hortalisses, mai no acabarà fent plats precuinats de qualitat allà on les hortalisses creixen.

La solució a la crisi no és fàcil, perquè no la governem nosaltres. Però no voler abordar la modernització econòmica d’una vegada per totes, no voler confiar valor afegit als béns que produïm, no voler reorientar l’activitat cap a infraestrcutures sostenibles de la comunicació i la mobilitat, és plegar-se a la resignació: “que es modernitzin ells!”, que diria Unamuno. I renunciar a la regulació justa dels costos laborals, dels salaris, a l’ocupació de qualitat, o a la flexibilitat horària interna de les empreses i, en canvi, trencar la columna vertebral del pacte entre empresaris i treballadors, és virar el timó cap al naufragi i cap a l’empobriment col·lectiu. La reforma no resol res i descohesiona molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada