El diumenge, toca endevinalla.

Sense pronunciar ni un mot et parlo

però saps del tot què dic quan garlo.
Ma veu, que la sentis no és possible
car sóc tan mut de boca com de gola;
però els teus ulls saben que et dic hola,
i que et dic adéu quan acaben el periple.
Tot allò que dic ho dic ben certificat
car roman tostemps, sigui fals o veritat.

Solució: El llibre.

Fan córrer bous, però en català.

Quan es va debatre al Ple del Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que proposa abolir les curses de toros, els diputats (no sé si també les diputades) conservadors de les Terres de l'Ebre van aixecar llurs braços i la fúria llur. Per a ells no perillava només l'espectacle dels toreros, sinó també la "festassa" catalanísisma, popularíssima, dels corre-bous de l'Ebre. I això a pesar que l'abolició d'aquesta salvatjada havia estat prèviament i expressament exclosa dels preceptes que propugna la ILP antitaurina.

Per quina raó, n'havia estat bandejada?

Escoltada la compareixença del senyor Leonardo Anselmi, de la plataforma PROU, promotora de la ILP per a l'abolició de la tauromàquia amb mort a la plaça, es conclou que la iniciativa legislativa popular no hauria tingut cap oportunitat de passar el tràmit d'admissió parlamentària si no excloïa els corre-bous ebrencs, catalaníssims, tradicionalíssims.

A pesar d'això, que era més que obvi, els diputats conservadors (CiU) de les Terres de l'Ebre van forçar la votació d'admissió a tràmit de la ILP de manera que fos secreta. No és suposar molt que aquests van arrenglerar-se amb els diputats i diputades del PP i amb la immensa majoria dels del PSC-CpC votant en contra de la tramitació de la iniciativa. Per sort, els abolicionistes vam ser uns pocs més. No gaires, però suficients. Entre ells, com és sabut, tots els d'ERC i tots els d'ICV-EUiA.

CiU, al cap de ben pocs dies que s'havia admès la tramitació de la ILP, registrava una Proposició de Llei que "blinda" la festa dels corre-bous de les Terres de l'Ebre. Aquesta proposició només va tenir els vots contraris d'ICV-EUiA després del seu debat de totalitat . El Ple, molt majoritàriament, doncs, la va admetre a tràmit, en paral·lel al debat sobre l'abolició de les curses de braus, impulsat per més de 180.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Quan es va tenir el debat d'admissió al Ple, tant CiU (proposant de la llei per al "blindatge" dels corre-bous) com ERC (que va votar-hi entusiastament a favor), ja s'havien fet un tip de dir que l'abolició de les curses de toros a la plaça no era una qüestió identitària (de Catalunya contra l'Espanya més o menys profunda). I és veritat, perquè es tracta d'ètica i no d'identitats. També s'havien fet un tip de remarcar que no hi ha "cultura ni art" en la tortura dels toros damunt l'arena. I també és veritat, perquè la CULTURA -si és amb majúscules- no pot tenir res a veure amb el turment, ni amb l'exhibició pública de l'execució d'un ésser vivent.

Però, per a CiU i per a ERC (també per al PSC-CpC i per al PP) els corre-bous, són una manifestació de cultura tradicional. Tant, que la volen sacralitzar a través d'una Llei que en protegeixi la celebració. Per a CiU i per a ERC, els corre-bous són un fet català tradicional i, doncs, identitari, a protegir. Cal suposar el PSC i el PP indiferents a la qüestió nacional de la festa que els altres diuen ser inherent als bous "capllaçats" i "embolats". Però els suposo igualment feliços d'afirmar que és ètic i que és propi del terrer turmentar les bèsties durant les festes majors ebrenques amb sogues lligades al coll i a les cames i amb torxes enceses en plena nit lligades a les banyes dels animals. Tots afirmen que immergir forçadament un bou a l'aigua és un costum raonable, sa, cultural, popular, satisfactori. I tots accepten acríticament que és bo i que és sana cultura popular que la gent gaudeixi veient l'espant del bou amb flames a les banyes, o amb la soga al coll, i amb els aquissaments de la gentada perquè l'animal mostri els moviments de la por, la gestualització del seu terror.

Segons els Grups Parlamentaris de CiU, del PSC, d'ERC, del PP i de Ciudadanos, com que no hi ha sang en els corre-bous, com que no hi ha mort, la tortura no és tal. Només és un joc... No hi ha humiliació de l'animal; ningú no sent els crits del bou sobre el qual cauen espurnes enceses. Ningú no pot constatar el terror que sofreix l'animal a causa dels lligams de cànem o d'espart a les potes o al seu coll. Ningú no veu que el bou sofreixi en la desorientació, en la incomprensió de la circumstància, a causa del terror instintual del seu ésser... No passa res: només és un joc. I si molt apurem, un joc innocent: el bou tornarà després al corral, tan feliç, ell, d'haver fet feliços els animals humans que l'han foguejat...

Es tant el cinisme de CiU i d'ERC, i tant és la indiferència insensible -si no el sàdic plaer- de PSC-CpC i PP, que amb els seus vots aclaparadors han negat a ICV l'oportunitat de demanar que compareguin al Parlament, abans de la tramitació de la proposició de Llei del blindatge dels corre-bous, algunes d'aquelles persones que sí que ho van poder fer per argumentar el sofriment dels toros a l'arena i la negació ètica de l'espectacle de la mort de l'animal a mans del "matador".

Per què, tanta i tant dolent hipocresia?

Si els vots provinents dels taurins arriben bruts de sang als partits que els recullen, els que hi fan cap procendents dels que avalen i dels que gaudeixen els corre-bous ebrencs vénen amb el xiscle que el turment deixa en l'aire espesseït de la festa. Si una tradició catalaníssima justifica el turment del foc i de les sogues, i de l'aigua, contra els animals, la catalanitat dels costums pot justificar la pervivència o el retorn de barbaritats morals que la tradició ha perpetuat fins fa quatre dies. Si una tradició catalana pot justificar el turment dels bous (sense sang, però turment i espctacle del turment), llavors la tradició peninsular també pot justificar l'espectacle que ofereixen els toreros al seu "respetable".

O tots blancs, o tots negres... La senyora Aguirre té un argument de pes per a les seves insidioses polítiques a favor de la tauromàquia en l'argument de CiU i d'ERC, que sacralitza la ignomínia catalaníssima dels corre-bous.

Quin país, encara, el nostre!

La gent i la política.

Cada cap de setmana, des de ja fa dies, visito els mercats locals amb companyes i companys d'ICV. Hi repartim tres documents: el balanç del que ICV-EUiA ha fet en el Govern de la Generalitat en aquesta legislatura que ja s'acaba; el balanç de la meva feina al Parlament de Catalunya; i el "Credo" polític, que ja vaig publicar en aquest mateix bloc personal.

Crec que és necessari de passar comptes. A la gent que s'atura un instant a escoltar-me els ho dic, atès que el meu jornal diari ve d'ells o d'elles. Hi ha qui somriu. Hi ha qui dóna les gràcies. Hi ha qui accepta els papers, acota el cap, i se'n va amb un gest tot murri, indiferent. També hi ha qui se'm planta amb un esguard desafiador, o trist, o indignat i espeta que ja n'està fins al capdamunt, de la política i més encara dels polítics. Amb un gest de la mà, rebutja l'oferiment dels balanços i se'n va murmurant. Aquests darrers no són la majoria. Però és ben cert que cada cop són més. I que cada cop són més diversos: dones, homes, joves, ancians...

Sé que el meu país sofreix encara una pregona incultura política. Hi ha una profunda indiferència per allò que és la gestió de la cosa pública. Hi ha una minoria que avorreix el tracte democràtic de les coses de la comunitat: no pas perquè aquesta minoria no sigui demòcrata, sinó perquè està farta de les rivalitats partidàries que s'expressen en l'arena parlamentària o en les planes dels diaris.

Sé que hi ha matèries del debat polític que són difícils de comprendre. Em diuen, per exemple, que ara caldrà pagar més per les successions, tot just a l'inrevés de la realitat. Em diuen que les ZEPA són cosa dels ecologistes de saló. Em diuen que és una pèrdua de temps debatre sobre les corrides de toros...

Sé que a la gent no li arriba gran cosa més que allò que llegeix en els titulars de la premsa, o el que apareix en pantalla de la TV, o en les ondes de ràdio. I sé que els mitjans de comunicació engrandeixen tan com poden les discrepències entre els partits; que subratllen les invectives entre líders; que remarquen amb traç gruixut els errors d'uns i altres; que descriuen amb lletra majúscula els problemes, les males notícies, els desastres... Sé que no hi ha diaris ni cadenes televisives o radiofòniques que no tinguin tendència, i que no n'hi ha cap que publiqui les bones notícies -ni en temps de bonança ni en temps de recessió o de tristesa-, com si no se'n produïssin mai...

Però tot plegat no excusa el malament que fem les coses aquells que protagonitzem el dia a dia del debat polític. En efecte, és un avorriment aquest pèssim joc de tennis en què la pilota va d'un camp a l'altre; és un angúnia aquest joc que està dissenyat per escaquejar el debat sincer, ideològic, sentit, i per convertir la controvèrsia política en una excusa per a la collita de vots. Massa sovint, els partits polítics van pel món a la caça de la papereta com qui va pel bosc amb un cistell a la recerca de bolets. I també és una pràctica massa estesa aquesta de propiciar el vot captiu, el vot agraït per la dàdiva, el vot que se sustenta en les emocions del baix ventre.

De visita als mercats, m'adono tristament que risquem de convetir la democràcia en una mera maquinària que repeteix els seus moviments infinitament, incapaç d'innovar res, inhàbil per al debat fructçifer, per al pacte responsable, per al criteri sincer. No només ens falten lideratges de veritables estadistes, sinó també projectes polítics amb gruix i fondària. I una pedagogia (se'n parla tant que sembla que que és per incapacitat de fer-la).

Per exemple: quan a una crisi econòmica tan cruel -i que posa tant en qüestió tot un sistema que serà inhàbil per al futur pròxim- només li proposem mesures a curt termini i no, en canvi, la reflexió sobre la nova cultura econòmica i empresarial, sobre el nou model productiu, sobre la nova concepció col·lectiva del consum de béns i d'una nova educació social, és que tenim un problema major. Si, a més, no s'aborda aquest problema i hom es dedica a fer polèmica partidària de les circumstàncies per erosionar el govern o l'oposició, és que la política està cega.

La ceguesa política no es resol afirmant que cal atendre "els problemes reals de la gent". Estic cansat de sentir-ho. I cansat de veure com no s'atenen els problemes reals de la gent. I també em fatiga comprovar que l'únic árgument siguin els problemes reals de la gent: perquè la gent té problemes que també són irreals. Hi ha problemes que avui estan ocults, però que demà es faran evidents i que doldran si no els hem previstos. Els "problemes" de futur també són reals, per bé que no s'hi al·ludeixi gairebé mai. Per posar un exemple: l'atur no és problema només d'avui, sinó d'estructura empresarial, de competitivitat, de model energètic en la producció, de millor productivitat a partir de l'aplicació de recerca i de tecnologia en l'activitat productiva... El petroli és un problema real d'avui, però encara ho és més de demà. Com ho és la contractació descarada de mà d'obra barata que expulsa treballadors qualificats de les empreses. Aquest, demà, serà no un problema, sinó una tragèdia.

Em sap greu passejar pels mercats i veure els rostres indiferents o molestos dels meus interlocutors. Em sap greu que la gent digui que tots som iguals. I em dol que la gent -potser no la majoria, però molta, massa- digui estar desenganyada. Em sap greu perquè em sento interpel·lat i no tinc instruments a l'abast per dir-los que hi ha una honestedat primària entre la gran majoria de les persones que fan política. O per dir-los que l'important de la política no és la picabaralla. O per donar-los a entendre que tothom té la seva part de responsabilitat en la perfecció de la gestió política. O per dir-los que ICV i jo som d'una crònica minoria que procura de dir i de fer allò que creu, i que per això és minoria. Que no som perfectes, però que necesitem impuls per ser-ne una mica més cada dia... De vegades sento una impotència molt gran, una insidiosa decepció. Però llavors em miro els camps, els campanars de les esglésies, els infants que surten d'escola, les melmelades que les dones pageses venen a les seves pardes... I sé que no tinc dret a la fatiga. Com no en té el mestre, el metge, el policia, el bomber, l'agricultor, l'emprenedor... La comunitat som una construcció inacabable que es va fent, a poc a poc.

El diumenge, toca endevinalla.

Ens fan caminar

quan caminem,

i no ens cansem,

cordons!,

de tant triscar,

a pesar que no parem

si no ens fan parar.

Solució: les sabates.

Busquen escac i MAT.

En vint-i-quatre hores -la major part nocturnes- la congestió a les carreteres va ser resolta. Excepció feta d'aquelles en què va caure una torre elèctrica, és clar. Més de sis mil mossos d'esquadra van ser a la intempèrie, ajudant la gent que no podia circular. I més de mil bombers van fer la feina que els corresponia. La mobilització de personal va ser enorme. Es van buidar els trens aturats per força; es va poder donar allotjament als viatgers fins on va ser possible; es van activar immediatament les màquines llevaneus, tantes com n'hi havia...

Potser s'hi podia fer més, però això no hauria d'ocultar l'ingent esforç de l'administració per normalitzar la vida després d'una nevada extraordinària.

Algú diu que hauria calgut anunciar el tancament dels col·legis ja de bon matí, o el dia abans. Algú diu que hauria estat prudent aconsellar de tancar les empreses, també de bon matí o el dia abans... Qui sap si per a una propera ocasió es faran aquests anuncis. Es veu que a certs indrets d'Europa les coses són així... Tanmateix, és fàcil imaginar què hauria passat si el Govern aturava la vida laboral aquell matí, quan la neu encara no havia fet acte de presència. I ja no puc imaginar-me què hauria succeït si, havent decretat, i no només recomanat, que tothom es quedés a casa si no tenia un motiu prou important per sortir-ne amb l'automòbil, no hagués nevat amb tanta intensitat com ho va fer durant la tarda! Qui pot preveure amb exactesa aquestes coses que són més del destí que de la predicció?

Mai anteriorment no s'ha donat que amb vint-i-quatre hores es resolgui un col·lapse de la magnitud que es va viure dilluns passat i dimarts durant el matí. I a pesar de tot, garrotada on fa bony, que tot s'hi val!

El departament d'Interior s'ha convertit en l'olla penjada en la festa dels infants. Es la conselleria que atrau les fúries, com un imant. Per què?

Jo no dic no es podrien fer encara millor les coses. Jo no sé com, però estic convençut que, analitzant els fets, tot és millorable. A posteriori, tot és millorable sempre.

El conseller Nadal va tenir l'honestedat de dir públicament que a ell també li corresponien responsabilitats i accions: trens, neteja de carreteres... Perquè ell és el titular del parc mòbil que es mobilitza en casos com aquest: les màquines llevaneus, la sal. I l'orinetació dels viatgers de trens de la Generalitat i dels autobusos interurbans...

A qui encara s'espera és al responsable de RENFE. Quants trens van tenir gent hores i hores dintre? Quanta gent va haver de ser informada i evacuada pels mossos d'esquadra, precisament, i pels bombers de la Generalitat?

A qui també hem enyorat és el conseller d'Economia i Finances, responsable de l'energia a Catalunya, parapetat en un silenci hermètic. El President Montilla sí que va moure's.

Per cert, n'hi ha un tip que es digui que la MAT hauria minimitzat els efectes de la greu pèrdua d'electricitat. A qui defensa la línia de Molt Alta Tensió a qualsevol preu (les companyies elèctriques, però només elles) la nevada li va caure del cel com un mannà... Diguem-ho clar: la MAT no és una segona línia de distribució de corrent, que és el que fa falta a tot Catalunya, sinó una línia de transport. La privatització dels serveis elèctrics (el PP va decidir-la, divina memòria) no incloïa l'obligació de bastir una xarxa de seguretat per al subministrament. Això -privatització sense condicions, i somnis de dividends- va tenir els seus efectes a Barcelona, ara fa tres anys. I els ha tingut, fa no res, a Girona. La MAT és una altra cosa que una xarxa alternativa per al flux elèctric urbà. I si aquesta altra cosa és necessària, que la facin, però que la facin soterrada. Només cal imaginar què hauria passat si torres de Molt Alta Tensió haguessin caigut pel pes de la neu... Qui no s'hauria acabat el tacó? Em temo que ho sé: comença per "I" i acaba amb una "r" insonora.

El diumenge, toca endevinalla.

De dins el ventre fosc de la celada

jo vaig néixer més que pura,
tant, que als homes faig paüra
de saber-me així d'immaculada.

Ho cobreixo tot com una manta
i tot ho abrigo si tot és quiet.
Mes damunt tothom s'espanta
i davall tot s'hi estremeix de fred.

Solució: La neu.

El meu CREDO polític.

Crec en la Terra,
mare de totes les coses visibles i invisibles,
creadora de la vida que vivim,
sement del vermell i partera del verd.
Crec en la Ciència, llum que resplendeix,
sobre el món conegut.

Crec en el Treball
rialla i suor dels homes i de les dones,
llibre on s’escriu el dret a la bonança.
I en l’Escola,
que engendra els seus fruits,
en el cor i en la pensa dels humans.

Crec en la Llei,
que fa iguals els desiguals.
I en la Diferència que valora els distints.
I en la Paraula,
que es fa política a la plaça,
i que construeix el dret i l’esperança

Crec en la meva Pàtria,
que acull i no segrega,
que prospera en els solcs de la pau;
crec en la terra meva,
que els avis han deixat prenyada de béns,
i d’espessa cultura.

Crec en la Dona i en l’Home,
senyors de llurs destins,
senyeres del present i del futur.
Crec en la Humanitat;
i crec en els Credos
que reciten els justos i en què confien els oprimits.

Francesc Pané i Sans.
Març de 2010.

El diumenge, toca endevinalla.

Si n'escolto, de coses, sense crits.
De lluny estant sé com és la mar,
si tinc calma jo la meva llar,
o si a la borsa van esfereïts.

Si en dic, de coses, a l'orella.
Explico com sóc a qui no em veu
i per fer-me veure, amb la veu
em faig present a la parella.

Es clar que sóc un instrument,
però tinc més prestigi que el timpà
i que llengua i cordes juntament,
que qui no em té bé que em vol comprar.

Solució: el telèfon (mòbil).

El primitivisme i la cultura.

Els sectors més tradicionalistes de Catalunya, Espanya i el sud de França segueixen cecs i sords davant el clam i el gest d'una enorme minoria (180.000 firmes a Catalunya) que clama per l'abolició de l'espectacle dels turments al toro. I d'una immensa majoria que, darrera la seva indiferència, senten repugnància per l'espectacle de les corrides. El PP justifica aquesta salvatjada en la tradició i en la cultura. El PSC ho fa al·legant que si ha de desaparèixer, ho decidiran els espectadors girant-s'hi d'esquena. C's-PC argueix que la prohibició de l'espectacle és un intervencionisme institucional català intolerable. Ni PP, ni PSC, ni C's no veuen la sang que el toro vomita per la boca. No veuen les fibres musculars estripades. No senten els brams de dolor de l'animal. No miren quina fondària tenen les ferides dels arpons de les banderilles en la carn de la víctima. Cap d'ells no s'adona de la baixesa moral que és l'exultació de l'adrenalina humana en les grades, segregada per causa d'aquest combat desigual que humilia una bèstia noble, la tortura, la mata lentament, en un martiri implacable.

Una colla d'electes francesos (alcaldes, diputats del Consell dels Pirineus Orientals, etc.) han enviat als diputats del parlament un manifest imprès en paper crema d'altíssim gramatge, demanant que no s'aboleixin les corrides a Catalunya. Arles, Nimes i fins a una quarentena de poblacions franceses del sud celebren regularment en les seves places l'espectacle de la tortura. Diuen que forma part del paquet turístic que ofereixen als visitants de la zona, els quals deixen divises al territori. Són -com les de les places de l'Estat espanyol- diners bruts de sang. Les autoritats franceses del manifest no em van respondre la pregunta: Per què han incorporat a la llista de signants persones mortes fa temps? Per què han inclòs una alcaldessa manifestament abolicionista? Per què han incorporat persones que fa temps que no tenen el càrrec que és escrit en el manifest? Per què es repeteixen més de deu noms en la llista a fi d'allargar-ne els signants? Es fàcil entendre aquestes argúcies immorals: els signants del manifest tenen un gurú filòsof que els guia l'ètica, el Sr. WOLF que afirma que és lícit el turment i lícita la mort del toro a la plaça perquè ha nascut per a això: oferir als espectadors la contemplació de la seva agonia i de la seva mort. Aquest és -segons Wolf- el sentit de l'existència del toro: ésser espectacle sacrificial.

L'exasperant presidenta de la comunitat de Madrid honora l'espectacle de la tortura en les arenes de la seva comunitat declarant-lo fet cultural a protegir. Els pitjors exemples -i les pitjors passions humanes- sempre tenen seguidors: un rere l'altre els governs autònoms del PP volen declarar fet cultural d'interès regional l'escarni, la humiliació, el turment, el calvari, la ignomínia de l'espectacle de la mort dels toros. I el masclisme, i la violència moral, implícita i explícita, d'aquests fets.

Què se'n pot esperar d'uns governants que entenen com a cultura el ritual d'una execució pública, encara que sigui la d'un animal? Quina qualitat té la cultura que admet l'espectacle del dolor, de la sang vessada, de la lluita desigual d'un home (d'uns homes) ferint un i altre cops la carn d'un animal davant dels ulls expectants i mal assaciats de crueltat?

No nego la bellesa de l'espectacle. Però la bellesa no és prou per fer d'un acte una manifestació de cultura. Es tracta de la bellesa del sadisme, en què les tensions musculars es justifiquen només per l'exultació de la mort que ocasionen. La cultura pot ser reflexió sobre la mort. Però no pot ser cultura la contemplació del turment que s'executa per a l'espectacle de l'agonia i del traspàs.

Allò més obscur que té Espanya, allò més ancestralment primitiu, allò més primari en l'evolució ètica, ho recull el PP en el seu ADN de partit. I ho explota, perquè les passions -per baixes que siguin- aporten rèdits electorals, sobretot si s'atien contra "els altres", titllant-los de pròdigs de la tribu. Els vots que vagin al PP per aquesta causa són tan bruts de sang com ho són els diners que guanyen matadors i empresaris damunt de l'arena on el toro es dessagna sota el cavall, sota les banderilles, sota l'espasa corba de la vergonya humana que xiula o que exulta "olés" més alts que el crit desesperadament agònic de l'animal.

Mai no han rimat, a pesar de les aparences, els mots "cultura" i "tortura".