diumenge, 21 de març de 2010

La gent i la política.

Cada cap de setmana, des de ja fa dies, visito els mercats locals amb companyes i companys d'ICV. Hi repartim tres documents: el balanç del que ICV-EUiA ha fet en el Govern de la Generalitat en aquesta legislatura que ja s'acaba; el balanç de la meva feina al Parlament de Catalunya; i el "Credo" polític, que ja vaig publicar en aquest mateix bloc personal.

Crec que és necessari de passar comptes. A la gent que s'atura un instant a escoltar-me els ho dic, atès que el meu jornal diari ve d'ells o d'elles. Hi ha qui somriu. Hi ha qui dóna les gràcies. Hi ha qui accepta els papers, acota el cap, i se'n va amb un gest tot murri, indiferent. També hi ha qui se'm planta amb un esguard desafiador, o trist, o indignat i espeta que ja n'està fins al capdamunt, de la política i més encara dels polítics. Amb un gest de la mà, rebutja l'oferiment dels balanços i se'n va murmurant. Aquests darrers no són la majoria. Però és ben cert que cada cop són més. I que cada cop són més diversos: dones, homes, joves, ancians...

Sé que el meu país sofreix encara una pregona incultura política. Hi ha una profunda indiferència per allò que és la gestió de la cosa pública. Hi ha una minoria que avorreix el tracte democràtic de les coses de la comunitat: no pas perquè aquesta minoria no sigui demòcrata, sinó perquè està farta de les rivalitats partidàries que s'expressen en l'arena parlamentària o en les planes dels diaris.

Sé que hi ha matèries del debat polític que són difícils de comprendre. Em diuen, per exemple, que ara caldrà pagar més per les successions, tot just a l'inrevés de la realitat. Em diuen que les ZEPA són cosa dels ecologistes de saló. Em diuen que és una pèrdua de temps debatre sobre les corrides de toros...

Sé que a la gent no li arriba gran cosa més que allò que llegeix en els titulars de la premsa, o el que apareix en pantalla de la TV, o en les ondes de ràdio. I sé que els mitjans de comunicació engrandeixen tan com poden les discrepències entre els partits; que subratllen les invectives entre líders; que remarquen amb traç gruixut els errors d'uns i altres; que descriuen amb lletra majúscula els problemes, les males notícies, els desastres... Sé que no hi ha diaris ni cadenes televisives o radiofòniques que no tinguin tendència, i que no n'hi ha cap que publiqui les bones notícies -ni en temps de bonança ni en temps de recessió o de tristesa-, com si no se'n produïssin mai...

Però tot plegat no excusa el malament que fem les coses aquells que protagonitzem el dia a dia del debat polític. En efecte, és un avorriment aquest pèssim joc de tennis en què la pilota va d'un camp a l'altre; és un angúnia aquest joc que està dissenyat per escaquejar el debat sincer, ideològic, sentit, i per convertir la controvèrsia política en una excusa per a la collita de vots. Massa sovint, els partits polítics van pel món a la caça de la papereta com qui va pel bosc amb un cistell a la recerca de bolets. I també és una pràctica massa estesa aquesta de propiciar el vot captiu, el vot agraït per la dàdiva, el vot que se sustenta en les emocions del baix ventre.

De visita als mercats, m'adono tristament que risquem de convetir la democràcia en una mera maquinària que repeteix els seus moviments infinitament, incapaç d'innovar res, inhàbil per al debat fructçifer, per al pacte responsable, per al criteri sincer. No només ens falten lideratges de veritables estadistes, sinó també projectes polítics amb gruix i fondària. I una pedagogia (se'n parla tant que sembla que que és per incapacitat de fer-la).

Per exemple: quan a una crisi econòmica tan cruel -i que posa tant en qüestió tot un sistema que serà inhàbil per al futur pròxim- només li proposem mesures a curt termini i no, en canvi, la reflexió sobre la nova cultura econòmica i empresarial, sobre el nou model productiu, sobre la nova concepció col·lectiva del consum de béns i d'una nova educació social, és que tenim un problema major. Si, a més, no s'aborda aquest problema i hom es dedica a fer polèmica partidària de les circumstàncies per erosionar el govern o l'oposició, és que la política està cega.

La ceguesa política no es resol afirmant que cal atendre "els problemes reals de la gent". Estic cansat de sentir-ho. I cansat de veure com no s'atenen els problemes reals de la gent. I també em fatiga comprovar que l'únic árgument siguin els problemes reals de la gent: perquè la gent té problemes que també són irreals. Hi ha problemes que avui estan ocults, però que demà es faran evidents i que doldran si no els hem previstos. Els "problemes" de futur també són reals, per bé que no s'hi al·ludeixi gairebé mai. Per posar un exemple: l'atur no és problema només d'avui, sinó d'estructura empresarial, de competitivitat, de model energètic en la producció, de millor productivitat a partir de l'aplicació de recerca i de tecnologia en l'activitat productiva... El petroli és un problema real d'avui, però encara ho és més de demà. Com ho és la contractació descarada de mà d'obra barata que expulsa treballadors qualificats de les empreses. Aquest, demà, serà no un problema, sinó una tragèdia.

Em sap greu passejar pels mercats i veure els rostres indiferents o molestos dels meus interlocutors. Em sap greu que la gent digui que tots som iguals. I em dol que la gent -potser no la majoria, però molta, massa- digui estar desenganyada. Em sap greu perquè em sento interpel·lat i no tinc instruments a l'abast per dir-los que hi ha una honestedat primària entre la gran majoria de les persones que fan política. O per dir-los que l'important de la política no és la picabaralla. O per donar-los a entendre que tothom té la seva part de responsabilitat en la perfecció de la gestió política. O per dir-los que ICV i jo som d'una crònica minoria que procura de dir i de fer allò que creu, i que per això és minoria. Que no som perfectes, però que necesitem impuls per ser-ne una mica més cada dia... De vegades sento una impotència molt gran, una insidiosa decepció. Però llavors em miro els camps, els campanars de les esglésies, els infants que surten d'escola, les melmelades que les dones pageses venen a les seves pardes... I sé que no tinc dret a la fatiga. Com no en té el mestre, el metge, el policia, el bomber, l'agricultor, l'emprenedor... La comunitat som una construcció inacabable que es va fent, a poc a poc.







2 comentaris: