diumenge, 31 d’octubre del 2010

Criteris (ICV-EUiA) per al desplegament de la Cultura Catalana 2010-2014.


Punt de vista Organització política:
1.1. Seguir desgovernamentalitzant la cultura.
1.2. Major transversalitat. Vicepresidència amb educació, universitats, acció social.
1.3. Cohesió de les polítiques governamentals culturals: interseccions IRLL, ICIC, ILC, CONCA: sinèrgies.

Punt de vista de capacitat de Gestió Econòmica:
2.1. Arribar almenys al 2% de tot el pressupost anual. Finals de legislatura.
2.2. 1% cultural: 20% a la creació.

Punt de vista d’Accessibilitat universal:
3.1. PECCAT com a garantia d’accés universal als equipaments de consum i de creació culturals. Incorporació Entitats Culturals i Ateneus.
3.2. No només construcció civil, sinó també i sobretot continguts: intangibles territorials, accions territorials... Xarxes!
3.3. Programa públic de la “Masoveria per a la creació”.
3.4. Universalització de l’accés a les noves tecnologies: llibre electrònic, digitalització, programaris lliures, accés gratuït als béns digitalitzats de la Generalitat...
3.5. Elaborar el “Pla de Museus” amb la finalitat d’establir una veritable “xarxa” museística catalana, capaç d’interpretar història i creació artística.

Punt de vista Legislatiu:
4.1. Llei de les Arts.
4.2. Revisió de les Lleis del Patrimoni i de Museus.
4.3. Estatut de l’Artista i de l’Artesà.
4.3.1. Protecció dels treballadors de la Cultura.
4.4. Creació de l’Agència del Cinema.

Punt de vista de la Promoció i la Internacionalització:
5.1. Promoció territorial homogènia: la creació fora de l’àrea metropolitana.
5.2. Codi de transparència en el suport a la creació i al consum culturals. Programes plurianuals i no subvencions fora de concurrència pública.
5.3. Projecció Internacional sostinguda (projectes públics, ajuts a artistes...)
5.4. Unificació accions IRLL i ICIC. Recursos ICIC a “Indústria”.

Les Arts paradigma de modernitat:
6.1. Pla de les Arts Visuals per a la concreció d’una “Xarxa de Centres” de creació d’art visual.
6.2. Desplegament de la Llei del Cinema i de les polítiques de l’audiovisual.
La Cultura Popular, valor patrimonial i participació: instrument d’interculturalitat.
La Cultura com a jaciment de treball i com a indústria (ICF).

INFRAESTRUCTURES / PATRIMONI:
* Nous equipaments, sí; però considerant la territorialitat. Equipaments privats d’ús social a incorporar al PECCAT. Considerar les Escoles d’Art municipals. Accés universal.
* Equipaments sí, però ara cal prestar atenció al seu rendiment: omplir-los. Organització de xarxes d’exhibició (oportunitats universals consum i producció). Considerar la producció ideosincràtica dels territoris. Programació pública com a oferta universal.
* Activar el Pla de Museus.

PROMOCIÓ DEL CATALÀ I DE LA CULTURA CATALANA:
* Cal pensar la cultura en clau de Territoris de parla i de cultura catalanes: PP.CC.
* El paper de l’IRLl i la seva coordinació amb el CONCA. I així també la Institució de les Lletres Catalanes.
* Incentivar els lectorats en les universitats de països amb més contacte amb Catalunya.
* Delegacions a l’Exterior com a promotores de la llengua i la cultura. Missions culturals i esdeveniments no necessàriament “singulars”. Programació de presència constant, promoció de creadors i de traduccions.
* Incorporar el País Valencià a l’IRLl i establir una BASE DE CONSENS del treball promocional de l’Institut.
* Un Pla d’Ajuts a la promoció exterior de creadors i de produccions (teatre, literatura, cinema, música, cultura popular, cuina). Idea intergovernamental.
* Impulsar la indústria del cinema i de l’audiovisual i projectar-la a l’exterior. “Xarxa de Pantalles Cinematogràfiques” a Catalunya. Projecció de la “Filmoteca” (fundació).
* L’ICIC com a fons públic de finançament de la cultura.

RELACIONS AMB L’ESTAT:
* Exigència de l’acompliment de l’Estatut (competències i traspassos). Competència plena en Cultura (Ministerio? ----- 44% Madrid / 14% Catalunya).
* Tancament de traspassos pendents: Museu Arqueològic de Tarragona.
* Fons documentals de l’Arxiu de la corona d’Aragó.
* Retorn dels “Papers de Salamanca” encara pendents. I els dels municipis i particulars no reconeguts. Diplomàcia i complicitats i no paranoia, com a camí.
* Nosaltres també tenim deures pendents: documents de l’ACA per a l’Arxiu de Barcelona i els de Poblet (Tarradellas) a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
* El cas del Diocesà i Comarcal de Lleida: unitat indisgregable de la col·lecció i pacte per a itinerància.

AJUTS A LA CREACIÓ:
* Reformulació competencial del CONCA (plena autonomia) i major dotació per als seus ajuts (50 M€). Funcionament per “Contracte Programa”.
* Reformular el marc competencial dels organismes que tenen línies de suport a la producció cultural i a la creació: IRLl, ILC, ICIC, CONCA) en base a consensos amplis amb el sector.
* Repensar l’ICIC com a gran instrument de suport a les “Indústries Culturals”. Un instrument creditici al servei de la cultura.
* Rellevància de les “Indústries Culturals” en el marc de la “nova economia”: innovació – universitat – indústria. ACORD ESTRATÈGIC EMPRESES DE LA CREACIÓ CULTURAL / GOVERN.

CONCLUSIONS:
* Desgovernamentalització, participació del sector i promoció/projecció..
* Grans acords amb el sector de la creació, de la distribució-exhibició, de la producció i de la indústria. ACORD ESTRATÈGIC PER A LA CULTURA.
* Polítiques transversals i en el marc dels drets i dels avenços en “benestar”. Lligam Cultura – Educació.
* Repensar els objectius i els instruments dels organismes oficials de la cultura.
* Transparentar processos.
* Promoció del CONCA com a garant de l’avaluació i de la promoció de la cultura.
* Equilibri territorial en els equipaments, en la promoció i en el consum culturals. * Cultura en “xarxa”. Participació activa dels Municipis.
* Crisi econòmica i cultura com a oportunitat.
* Indústries Culturals com a futur.
* PP.CC. un espai de diàleg i de creativitat.

El cant de les CiUrenes.


Sembla que les coses no són tant el que són, com el que aparenten. Els grups de poder coneixen aquest principi. El poder és capaç de difondre una consigna sobre la realitat i de convertir aquesta realitat en la consigna que n’han difós. La publicitat funciona així: universalitzar els valors atribuïts a un objecte de consum. La publicitat pot ensorrar un article si és combatut amb consignes negatives. Vivim en un món d’aparences, en què el qualificatiu és una sentència damunt del substantiu. El món és segons les aparences amb què ens el presenta el poder. I el poder sap moure les aparences del món segons el seu interès.

L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.

Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.

Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.

Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.

No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.




Criteris per a la millora de l’oferta turística sostenible de Lleida i Pirineu-Aran. Resposta a requeriments de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.

2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.

3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.

4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.

El diumenge, toca endevinalla.

Allò que en ells natura sembra
i els creix tothora en lloc vistós
jo, amb el perfil de fina fembra
m'ho enduc, ferma, tot sabonós.
Solució: la navalla d'afaitar

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Honor per als combatents. Dignitat per als innocents.


El proper dia 28, al cementiri de Lleida, el Conseller Joan Saura presidirà un acte de culminació dels treballs per a la dignificació de les persones que van ser entarredes en una fossa comuna, víctimes dels bombardejos de la Guerra Civil i dels afusellaments duts a terme per part dels comandaments dels vencedors de la guerra. No sé quanta gent reposa allí, fins ara negligida per la dictadura i oblidada per la democràcia, fins avui.

El "Memorial Democràtic" té moltes virtuts, però la que em sembla més noble és la recuperació de les restes dels homes i les dones que van morir abatuts per la bèstia feixista.

No vull ser ni intolerant ni exclusivista. La reraguarda republicana va fer malvestats. Però és cert que els morts del costat revoltat han tingut memòria pública. Al cementiri de Lleida, una enorme creu de ciment, ajaguda sobre la terra que cobreix els ossos, fa molt de temps que és punt de referència per al record i per a les oracions.

L'alcalde Siurana va fer un gest per a les víctimes del feixisme: una urna de vidre, amb terra a dins, i una inscripció recorda tots els morts, inespecíficament... Però la terra que colga els republicans abatuts no ha estat recognoscible fins ara. Hem deixat passar trenta anys per damunt seu, sense que cap de nosaltres els saludés en la memòria. Jo em dolc de mi mateix, tal volta massa ignorant dels fets i massa desconeixedor de l'indret.

La historiadora lleidatana, Conxita Mir ha reivindicat llargament la dignificació d'aquelles persones fidels a la república, vençudes pel ferro i pel plom de la maquinària bèl·lica feixista. Fins ara no ha pogut veure culminat el seu desig, tan honest.

El 28 d'octubre, un mes abans d'una consulta democràtica per a la constitució d'un nou Parlament, serem definitivament honestos amb els nostres morts republicans. Tard, però finalment honestos amb ells. La dignitat que donem al seu lloc de descans, ens la tornen ells. Ells ens fan dignes!

dijous, 21 d’octubre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

Ding-dong, ding-dong, ding-dong...
m'encenc i m'apago i no em fonc.
De la torre sobre el mar, germana,
aviso que passo urgent i insana,
camí del remei que ja m'espera
entre bates blanques amb solera.
Sóc llum tremolosa i també sóc so,
i, evident, faig notar-ho, tot això.
Solució: la sirena.


dimarts, 19 d’octubre del 2010

Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.


Reviso la meva memòria i no sóc capaç de rastrejar-hi el nom de cap conseller o consellera del Govern de la Generalitat més acarnissadament maltractat que Joan Saura en aquesta darrera legislatura. Puc recordar en Carod-Rovira i el propi Pasqual Maragall, que van rebre déu-n'hi-do. Però com Saura no. Saura ha estat la víctima propiciatòria en un Govern no tolerat per la dreta econòmica, sociològica, mediàtica i política de Catalunya. El primer tripartit va ser tota una sorpresa que va enxampar desprevinguts els poders fàctics catalans. Quan hi van reaccionar en contra, ja era tard. Van inventar-se la feliç metàfora de les muntanyes russes i van viure el dol del darrer any de mandat amb aquesta troballa arrapada al pit, com les criatures abracen un peluix quan tenen por.

El segon Govern d'esquerres no els ha trobats desarmats, els poders fàctics dretans: estaven alerta. Per això van delegitimar-lo des del primer dia de la investidura del President Montilla. I l'han combatut per terra, mar i aire, dia sí, dia també. Tombar Montilla era inaconsellable: el PSC té una part pròxima al poder fàctic; la dreta pot necessitar el PSC algun dia, i el PSC és susceptible d'acords polítics amb signe conservador (vegi's sinó la LEC). La baula més feble era ICV-EUiA. I la part més tova de la baula feble era el conseller d'Interior. Ni una treva, doncs. Qualsevol pas que ha donat ha estat contestat a dintre i a fora. No ha importat un carall la seguretat nacional, les raons de discreció d'estat, la prudència en matèria sensible... El cas era sorollar la víctima i aprimar-la per afeblir el Govern.

Avui mateix, un membre de la "Casa Gran del Catalanisme" m'argumentava a favor de la limitació de mandats. Després, la mateixa persona, judicava el capteniment del Govern de Catalunya i em feia notar la incapacitat dels seus partits: ERC no presenta el seu major valor, Carod-Rovira, a les pròximes eleccions; el PSC bandeja Castells; i ICV-EUiA negligeix el seu màxim exponent: Saura. Li he hagut de replicar que tothom té dret a sentir la seva acció culminada, conclosa; a descansar. I li he hagut de recordar que tot just acabava de reclamar per a la democràcia la limitació de mandats. L'home no s'ha donat per al·ludit. Ho he trobat natural: fins que no sigui enterrat, Saura ha de ser acusat, fustigat, castigat, mort políticament.

Potser Carod-Rovira se'n surti millor. Pasqual Maragall no va poder. Hi ha una evidència dolorosa de constatar: la majoria de Catalunya és d'esquerres, però la minoria de dretes és molt més poderosa que no semblava. Temible, de fet, per a un futur de progrés que haurem de guanyar-nos a contra-corrent i amb molta més intel·ligència que no la que hem aplicat fins avui.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Uns apunts sobre l'ànima.


M'agradaria ser assagista, avui, per poder escriure sobre la "compassió". No sé ben bé per què... Sobre la "compassió" i sobre la "pietat". Crec que no són la mateixa cosa, el mateix sentiment, la mateixa inclinació. Però tots dos conceptes contenen -crec- el millor de l'essència humana.

Potser la història apresa ens enganya... Fins en les guerres napoleòniques, la compassió aflorava en els camps de batalla. Potser ens enganya, la història... Avui, en canvi, no sembla que la compassió es manifesti gaire. Algú cau al carrer i els transeünts passen de llarg, observant de cua d'ull. Algú remena en els contenidors de brossa, a les papereres, i qui ho veu sent angúnia, no pas pena o dolor. Un fèretre desfila en el cotxe mortuori de davant del nostre automòbil, i sentim un enuig, una rara molèstia per la casualitat dissortada... però no sentim pietat.

Calen dosis d'espectacle televisiu per a l'excitació del sentiment de compassió. A no recordo quin país americà tres miners acaben de ser sepultats (encara vius?) en la volta d'una mina. La notícia és indiferent. En canvi, el món ha tremolat d'emoció amb els miners d'Atacama. Una compassió comprensible, amanida per les imatges constants, per la inseguretat de la seva vida en la fondària de la terra. També són en la fondària els infants d'Africa, els nostres vells que espigolen entre la brossa.

No n'estic segur, però estimo que hem perdut molta empatia amb el dolor. La pregunta és si la compassió o la pietat paralitzen l'acció o si la mouen. Si la solidaritat és el moviment provocat per aquells sentiments, no voldria pas que el "sapiens" del segle XXI fos immune a l'empatia que fa brollar la compassió, la pietat.

Però no sóc assagista...

El diumenge, toca(va) endevinalla.


A la tardor arribes a la flama,
amb la pell enrojolada i dura,
de carn espessa i sense fama,
com un fus, en la teva factura.

El més humil entre les postres,
però dolç i espès com una mel,
així, groc i tou pel foc et mostres,
i en la boca, pobre regal del cel!
Solució: el moniato.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

De les arrels immenses jo sóc la flor.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa
i a cops sóc joia que el cistell completa.
Solució: el bolet.

Una història del Far West.



No diré res de ningú que no ho pugui dir de mi:
Les enquestes electorals que són pròximes a una convocatòria provoquen una eufòria difícilment contenible si juguen a favor; i una depressió abatidora si ho fa en contra. A mi -no ho nego- m'han fet efecte més d'un cop. Per això, darrerament, miro de beure-me-les barrejades amb aigua, i a poc a poc.
A CiU, tots els sondejos li van de cara. I ja fa temps que la cosa rutlla. Tant de cara, que la coalició es veu senyorejant la plaça de Sant Jaume i la presidència del Parlament. L'eufòria, però, és una mala acompanyant de la prudència. Heus ací que un dels dirigents de CDC ha començat a garlar, eufòric, pels descosits i a vessar-la ara sí i ara també. Es l'actitud connatural a la borratxera d'enquestes, begudes una després de l'altra a peu de barra: l'Aeroport de Lleida-Alguaire no s'havia d'haver fet... CiU reduirà en un 20% els treballadors públics... Un eurodiputat el va precedir, ara que ho recordo, amb despropòsits sense mesura.
Els valents de les pel·lícules de l'Oest americà es deixen acaronar les orelles pels clients del saloon. Llavors mostren les pistoles i hi fan jocs malabars, asseguren que l'enemic ja està abatut -és qüestió de minuts!-, engoleixen el got de licor d'una glopada, paguen fent sonar les monedes al mostrador, es cofen bé el barret i surten al carrer amb les cames separades, marcant el pas.
Sota d'una galeria, sempre hi ha el titular de la funerària preparat amb una cinta mètrica, esperant que el soroll dels trets ja sigui lluny, per prendre la mesura del cos estès a la pols, prop de la botxa que s'ha aturat. El barret no compta en la llargària corporal.
A la fi apareix l'home de judici, que sentencia alguna cosa així: jo, ja l'havia advertit. L'havia corregit sovint. Heus aci el president d'UDC, que camina sense ostentació aparent.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Famílies amb fills menors hospitalitzats de llarga durada.


L'amiga M.I., fa uns mesos llargs, va elevar al Parlament una "petició" sorgida d'una vivència personal. Es tracta de salvar la inseguretat laboral d'uns pares que han hagut d'hospitalitzar el seu fill menor per causa d'una malaltia oncològica. Un ingrés de llarga durada, i lluny de la població de residència. En aquests casos, els pares han de ser a la vora de la criatura. I aquest acompanyaament de l'infant comporta una inevitable absència del lloc de treball. I també una despesa familiar extraorcinària: lloguer d'habitatge, viatges, manutenció fora de la llar, pèrdua de salari...

La "petició" de M.I. sol·lid¡citava la modificació de la Llei laboral, de manera que en aquests casos, l'empresa reservés el lloc de treball del pare o de la mare afectats, fins que la situació tornés a la normalitat. I també demanava un esforç de l'administració pública (seguretat social) en l'ajut a les famílies amb fills menors malalts i hospitalitzats de llarga durada en una ciutat llunyana a la de la residència familiar.

El Parlament va debatre la "petició". Es van produir compareixences de les Conslleries de Salut i de Treball. I es va determinar de remetre-la a la "Comisón de Peticiones" del Congrés dels Diputats, per tal com les modificacions -que ens semblaven òbvies i urgents- eren competència de l'ordenament legislatiu de l'Estat. El Parlament va rebre notificació del Congrés conforme acceptava el debat de la "petició" de la senyora M.I., remesa pel Parlament, amb la documentació resultant del debat i de les compareixences tingudes a Catalunya.

Per accelerar el procés de presa de decisió -aquesta es retarda i s'allarga com un dia sense pa- ICV presentarà, aquesta setmana, una Proposició no de Llei tot instant el Govern a remoure la legislació i a regular el dret de reserva de treball dels pares o mares amb fills menors en hospitalització de llarga durada. I també instem el Govern a habilitar un sistema d'ajuts econòmics als familiars per pal·liar la despesa extraordinària que significa l'acompanyament de l'infant o del menor en un hospital llunyà a la ciutat o poble de residència habitual.

Esperem la sensibilitat dels diputats i diputades a Corts, i la del Govern espanyol, tot i els temps de crisis. Perquè la "petició" és justa com justos són els sants del cel.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

Cal senderi a diari
per passar de l'u
al que suma trenta-u.
Calen diaris (més de tres-cents)
per saber a diari
si el món és un bestiari
o si el poblen els decents.
Solució: el calendari.

Xarxa de superfícies agroalimentàries de proximitat.


Un dels problemes més aguts de l'agricultura i la ramaderia és la seva submissió a la distribució i comercialització. Aquesta és en mans d'un ben poques empreses amb capitals transnacionals. Elles marquen preus i condicons. I elles es queden amb la major part del valor afegit, que no es fixa en el territori i no va a l'engrandiment de les explotacions agràries que han servit el producte, sovint a preus molt baixos o per sota cost de producció.
Comencen a haver-hi experiències d'auto distribució de productes agroalimentaris, endegades per productors, individuals o associats. Són una resposta, però insuficient encara.

El comerç alimentari de proximitat ("Km. zero") n resoldrà tots els problemes del sector agrari, però pot ajudar a pal·liar-los. I pot començar a dissenyar una estratègia alternativa.

Jo proposo la constitució d'una "xarxa d'agrobotigues de proximitat", capaces d'oferir al consumidor la globalitat del producte agrari i carni d'un territori concret, amb traçabilitat segura i amb seguretat alimentària. per fer-la efectiva, cal el lideratge de les Administracions i la seva aportació de capital inicial. La "xarxa" ha de funcionar com a superfícies "franquícia": sota una mateixa imatge corporativa i una estètica igual. I s'ha d'estendre a poc a poc, amb seguretat.

Els socis d'aquesta empresa que estableix la "xarxa" han de ser els productors, artesans o cooperatives agrícoles del territori, per assegurar la procedència del producte, la seva traçabilitat i la seva intrínseca qualitat.

Re-escric l'esquema bàsic (potser encara immadur) del projecte:


ESQUEMA D’ORGANITZACIÓ
PER A UNA XARXA DE COMERÇ AGROALIMENTARI
DE PROXIMITAT I DE QUALITAT
DES DE LES TERRES DE PONENT.

OBJECTIUS:
Dissenyar una xarxa de petites/mitjanes superfícies comercials de venda directa i de proximitat de productes agraris i agroalimentaris de Ponent.
Implicar en la producció, distribució de proximitat i venda directa al consumidor el teixit productiu de Ponent i de la seva artesania alimentària.
Establir un sistema cooperatiu per a la distribució i venda, capaç de fixar valor afegit a la producció.agroalimentària.
IDEA:
Constitució d’una Cooperativa o Associació empresarial capaç d’establir una xarxa d’”agro-botigues” o superfícies comercials alimentàries basades en la producció autòctona i en la venda de proximitat.
La “xarxa” de superfícies de la Cooperativa o Associació empresarial tindrà una imatge corporativa única i una disposició estètica de la infraestructura de les superfícies comercials igual en cadascuna d’aquestes.
Les superfícies comercials vendran la producció agroalimentària pròpia de Ponent, tot sumant-hi altres produccions no ponentines, si és el cas, pròximes al territori.
Les superfícies distribuiran els linials d’exposició a la venda per categories: producció integrada, ecològica, amb denominació, etc.
La venda de productes agraolimentaris comprendrà producció primària, elaborada i transformada artesanalment o similar.
Les superfícies disposaran de producció de temporada i de producció no de temporada.
La distribució i reposició és a càrrec dels socis cooperants o empresarials, que determinaran els compromisos d’abastiment amb els productors que escullin o amb les seves produccions pròpies. SOCIS:
Cooperatives agràries del territori.
Productors/es del territori.
Productors/es artesanals o de transformació alimentària del territori.
Eventualment, pot considerar-se la possibilitat d’una empresa mixta, de manera que les administracions públiques puguin integrar-se igualment a la iniciativa empresarial.
Consumidors finals que tinguin interès a participar en la societat.
NECESSITATS DE DISTRIBUCIÓ:
Un magatzem central, amb cambra de fred.
Una flota de transport adequada a les necessitats de la “xarxa” i del seu creixement real.
Un full de ruta d’itineraris de distribució de producte.
DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES SUPERFÍCIES DE VENDA:
I
nici en ciutats de més de 10.000 h.
Creixement en ciutats de més de 10.000 habitants.
Extensió a ciutats de més de 5.000 habitants.
Els creixements de la xarxa no poden excedir els límits geogràfics d’una distribució de “proximitat”, sostenible, i no poden oferir produccions alienes a aquesta “proximitat” o no conreades en el territori de la “xarxa”.
CAPITALITZACIÓ:
Aportació pública de capital inicial: Generalitat, Administracions locals (consorcis de promoció econòmica o similars).
Aportacions no retornables de les Administracions públiques.
Aportacions públiques retornables de “capital-risc” o creditícies a interès baix o zero.
Aportacions de capital per part dels socis.
LIDERATGE INICIAL:
Correspon als Departaments d’agricultura, alimentació i comerç exercir el lideratge de la idea, la crida al sector, els treballs previs a la constitució de la societat.
En aquest lideratge hi ha de ser cridada l’administració local: Diputació, Ajuntaments on es pretengui implantar la “xarxa”, a través dels seus “patronats de promoció econòmica” o figures administratives similars.
Poden / han de ser “partenaires” del lideratge: la Federació de cooperatives agràries de Catalunya, les Organitzacions Professionals Agràries de Catalunya, les Asssciacions de producció artesanal alimentària, etc.
IMPULS I TUTORITZACIÓ DEL PROCÉS D’IMPLANTACIÓ:
Correspon la tasca de suport i seguiment inicials a la Generalitat de Catalunya i, en el seu cas, a les administracions locals compromeses en el projecte.