Criteris per a la millora de l’oferta turística sostenible de Lleida i Pirineu-Aran. Resposta a requeriments de la Federació d’Hostaleria de Lleida.
1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.
2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.
3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.
4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.
1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.
2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.
3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.
4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada