M'agradaria ser assagista, avui, per poder escriure sobre la "compassió". No sé ben bé per què... Sobre la "compassió" i sobre la "pietat". Crec que no són la mateixa cosa, el mateix sentiment, la mateixa inclinació. Però tots dos conceptes contenen -crec- el millor de l'essència humana.
Potser la història apresa ens enganya... Fins en les guerres napoleòniques, la compassió aflorava en els camps de batalla. Potser ens enganya, la història... Avui, en canvi, no sembla que la compassió es manifesti gaire. Algú cau al carrer i els transeünts passen de llarg, observant de cua d'ull. Algú remena en els contenidors de brossa, a les papereres, i qui ho veu sent angúnia, no pas pena o dolor. Un fèretre desfila en el cotxe mortuori de davant del nostre automòbil, i sentim un enuig, una rara molèstia per la casualitat dissortada... però no sentim pietat.
Calen dosis d'espectacle televisiu per a l'excitació del sentiment de compassió. A no recordo quin país americà tres miners acaben de ser sepultats (encara vius?) en la volta d'una mina. La notícia és indiferent. En canvi, el món ha tremolat d'emoció amb els miners d'Atacama. Una compassió comprensible, amanida per les imatges constants, per la inseguretat de la seva vida en la fondària de la terra. També són en la fondària els infants d'Africa, els nostres vells que espigolen entre la brossa.
No n'estic segur, però estimo que hem perdut molta empatia amb el dolor. La pregunta és si la compassió o la pietat paralitzen l'acció o si la mouen. Si la solidaritat és el moviment provocat per aquells sentiments, no voldria pas que el "sapiens" del segle XXI fos immune a l'empatia que fa brollar la compassió, la pietat.
Però no sóc assagista...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada