divendres, 24 de setembre de 2010

Qui voldria embolar-se?


No sé si paga gaire la pena recordar la causa per la qual CiU elaborà la proposició de Llei que regula les festes amb bous, recentment aprovada pel Parlament. Responia a una inquietud generada entre alguns diputats i diputades del nacionalisme conservador que, amb l’avenç parlamentari de la ILP per a l’abolició de les corrides de toros, veien trontollar –amb raó o sense- la celebració futura dels anomenats “correbous”. Val a dir que la proposta de CiU era igualment útil a grups parlamentaris de la dreta i de l’esquerra política, per tal com pretenia assegurar per Llei la celebració d’una festa en què tots coincidien a voler-la tan catalana com catalana és Catalunya i tan innòcua com l'aigua pura. L’ús que els partits polítics han fet d’aquesta proposició, els discursos sobre la seva tradició, la territorialitat, la diferència respecte de les corrides de toros a la plaça, són dignes d’una tesi sobre les giragonses polítiques. Contenen contradiccions primordials, judiquen un fet igual –per bé que no idèntic- amb criteris adversos entre ells, justifiquen una manera de vexar els animals només per oposició a una altra forma de fer-ho amb més crueltat encara...

La Llei ha fet coincidir en un mateix interès el grup parlamentari més espanyolista de la cambra amb el que diu ésser-ho menys. Les raons difereixen; però l’essència, que és la diversió de la massa humana a costelles de l’animal vulnerat (foc a les banyes en la nit horrible, sogues estrebades per jugar-hi com si l’animal fos un ésser de drap) és la mateixa per a uns i per als altres. I entremig del PP i d’ERC, CiU silenciant la disciplina de vot sobre els “correbous” en flagrant contrast amb la propaganda de la llibertat que va donar als seus diputats en ocasió del debat sobre l’abolició de les corrides. I PSC-CpC amb un mutisme còmplice i potser una esperança de torna. Uns i altres, tots coincidents a servar la tradició d’una pràctica que sotsobra en la mar de l’ètica. Els vots canten, és clar. A la Cambra, fora d'ICV, ningú no va vloer afrontar la responsabilitat de judicar què és intolerable, avui, en aquesta diversió sense pietat. Com si la política no fos instrument per a la reflexió, estri per al discerniment i eina per al canvi de tot allò que esdevé una contradicció amb els valors contemporanis. Si la política no és això, de què serveix, la política?

Els fins no justifiquen els mitjans. Aquesta frase serveix per explicitar que el fi d’abolir una manifestació bàrbara i cruel no justifica el mitjà del blindar-ne una de similar, encara que sigui menys cruenta. Hem de mesurar la vexació i la crueltat per graus? Es cruel allò que ho és a la mirada de l’home i de la dona del nostre temps. I, a ulls de la majoria dels catalans, avui és una crueltat lligar encenalls de brea a les banyes d’un bou, calar-los foc, i abandonar l’animal a la seva desesperació per gaudir amb la deplorable estètica d’una força natural il·luminant l’horror de la nit. ¡Que diferent de les fogueres de Sant Joan, en què cremem el que és vell i arnat perquè neixi allò que serà nou i sorprenent! Divertir-se amb la sofrença de l’altre –per molt que l’altre sigui un animal inferior, és estrany a la natura i contrari a la raó. Hi ha més de mil maneres de divertir-se tot fent comunitat. ¿Cal seguir amb la que usa les bèsties per afirmar la cruel superioritat de l’humà? ¿Cal fer presoner un animal, amb sogues d’espart, per expressar que dominem l’univers? Els animals formen part del que som. Per això sabem quins són els límits en l’ús que en fem. Els déus ens han donat govern sobre les bèsties, però no pas el dret de turmentar-les per a l’esplai de les passions, per molt que la passió sigui arrelada al terrer, a la tradició, a la manera de festejar el temps lliure. Avui, aquesta forma de fer xerinola, se’ns ha fet tan vella als ulls que s’hi descompon.

Quina altra Llei del Parlament regula una festa popular o tradicional? Fins ara, la majoria de correbous es regien per un codi de bones pràctiques, més o menys consensuat i més o menys aplicat en les poblacions que n’organitzaven. No és que estiguéssim d’acord a sacralitzar aquesta festa en base al codi, però ens semblava, almenys, un compromís moral. Regular la deontologia de la festa amb bous –excloent els embolats i els ensogats- amb un decret prou sòlid, potser era més que suficient per garantir que l’animal no sofrís en excés. En excés, dic. Perquè el sofriment i la vexació són inqüestionables fins i tot en modalitats menys agressives com els bous a mar. Però hom ha volgut reptar la consciència moderna i legislar per protegir totes i cadascuna de les modalitats de la festa, que és festa perquè hi ha escarni de l’animal. La línia entre el que entenem permissible i el que entenem inadmissible és inexistent en aquesta Llei recentment aprovada, perquè sacralitza l’explotació indiscriminada del pànic del bou per a la platxèria humana.

En la Llei no hi ha garanties ni suficients ni suficientment eficaces per a la protecció de l’animal que diverteix la multitud. I per fortuna no ha prosperat la idea del PP de liberalitzar els correbous fins al punt que tot ajuntament o tota entitat de Catalunya en pogués organitzar quan ho estimés oportú.

Serà segurament ociós que jo signifiqui la incoherència política dels Grups parlamentaris que van votar la Llei, perquè aquesta trenca el principi ètic que afirma que allò que és horrible en les places de toros, és avorrible en els carrers dels pobles i ciutats. Ni vivim en el temps del gòtic, ni fem vida en el segle dinou. Hem feliçment superat els temps en què la impostura religiosa i la imposició política ens privaven el discerniment públic i col·lectiu. Hem deixat enrere el temps en què la ruralia es mesurava per la peculiaritat i es justificava pel tipisme. Hem superat els dies en què les pors es conjuraven simbòlicament amb la força bruta i amb l’enginy de l’astúcia. A poc a poc hem d’anar deixant anar el llast de les tradicions que ja no serveixen a allò que servien quan l’home era més indefens de carn i d’intel·ligència. I és raonable reclamar a les diputades i diputats de Catalunya una pedagogia de la modernitat, una didàctica de les noves formes de l’ètica de la conducta. I, d’acord amb la consciència de cadascú, és reclamable la connexió política d’unes decisions amb unes altres de similar naturalesa.

Ningú no deixa de ser allò que és perquè abandona una forma antiga de manifestar-se si avança en nova creativitat. A la fi, som la resposta de la terra. Cada generació ha de contestar segons ella mateixa, no pas amb raons encarcarades, ni amb fets inamovibles, sinó amb la saviesa del progrés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada