Les exigències de la nova Catalunya.

¿Es veritat que les eleccions catalanes del 28-N marcaran una generació? L’afirmació sembla excessiva si només es tracta d’unes eleccions...

Però no deixa de ser cert que Catalunya ha entrat de ple en un moment històric nou, en una experiència política complexa i crucial. Al meu criteri, per causa de tres assumptes cardinals: la nova forma de la construcció nacional, la cohesió popular i cultural interna, i la necessitat d’una nova economia: moderna, competitiva i social.

La legislatura pròxima enfilarà l’assumpte pendent de la ubicació de Catalunya en l’Estat: en el propi, en l’Espanya de les sobiranies compartides, o en la pervivència de l’Espanya de les autonomies.

Si no erro en les previsions, una majoria parlamentària catalana haurà de plantejar la reforma de la Constitució per al reconeixement de la naturalesa plurinacional de l’Estat, reconeixent el dret d’autodeterminació dels seus components i definint l’articulació con-federal de la seva estructura: sobiranies compartides i competències pactades des d’aquestes. Això no serà fàcil. Però la solució no és un exabrupte: és filla de la nostra història remota i recent. I té la virtut de no trencar sentiments complexos d’identitats territorials, tot sumant avui –sospito- una enorme majoria d’adhesions a Catalunya.

Però una nació sobirana, no és res si el seu poble no és un. Catalunya compta amb una diversitat cultural i lingüística cada cop més gran en els seus carrers: més de cent llengües, orígens geogràfics de tots els punts de la rosa dels vents, credos diversos... Aquesta realitat tensa la vida col·lectiva. La nació catalana, però, no ha estat mai ètnica, sinó cultural i d’adhesió voluntària. S’ha construït amb els materials que acumula la història i amb la permanent voluntat popular de saber-se i voler-se nació. I s’ha fet des de la diversitat dels seus individus. Ha incorporat tothom al projecte nacional. Quan apareixen ombres de fractures i exclusions, és novament el temps per a la cohesió, per a la proposta que converteix la diferència en un valor de la unitat popular. No és fàcil, però estrictament necessari. I té premisses en l’experiència nacional i en la consciència que ha estat un esforç exitós sempre.

Una nació, sobirana i internament cohesionada, no és res si no pot donar treball a la seva gent, habitatge als seus joves perquè s’emancipin, pensions dignes i atenció adequada a les necessitats humanes bàsiques. No és res si no atorga dignitat salarial als treballadors i treballadores, i condicions laborals fonamentades en el dret democràtic. No és res, la nació, si no és capaç de modernitzar la seva estructura productiva de manera que l’activitat econòmica sigui territorialment equilibrada, ambientalment respectuosa i, finalment, capaç de major valor afegit i de millor competitivitat. I la nació –encara que sobirana i cohesionada- no és justa si no compta amb una fiscalitat progressiva, amb un repartiment territorial equànime de la riquesa, i un principi inexcusable de justícia distributiva que preservi la igualtat d’oportunitats. No és fàcil, però és indefugible en un món en xarxa que tot just inicia una experiència global.

La pròxima legislatura ha d’embastar –embastar, almenys- aquests tres reptes de la història contemporània de Catalunya. Tots tres són essencials –i indestriables- per a la configuració de la nació que haurem de viure fins a mitjan segle vint-i-u. L’èxit o el desencert en la construcció nacional es dirimeix ara, perquè és ara que inaugurem un nou moment històric, trenta anys després de la singladura que començava amb la llibertat, l’amnistia i el primer Estatut d’autonomia.