dissabte, 4 de setembre de 2010

Corbacho.


Acabo de saber la gran notícia de finals de vacances: l'encara ministre de Treball s'incorpora a la candidatura del PSC per a les eleccions al Parlament que són a tocar de dits.

Fa de molt mal posar-se a la casa dels altres. I no és gens plaent saber que s'han posat a la teva. Així que jo no faré com ja han fet els convergents i els populars (almenys), i no opinaré sobre la dimensió partidària del cas. Ja s'ho faran aquells que han pres aital determini!

Però em ronda pel cap la gran pregunta, que ara es fa més fonda i més incisiva: on va el PSC? Vull dir: on és que va en matèria de construcció nacional de la seva sobirania, i en matèria de polítiques econòmiques i laborals.

Des d'abans i tot de la sentència del TC, que les tensions al partit de José Montilla són òbvies i fins a cert punt raonablement inevitables: tenir dret a decidir o subjectar la decisió a allò que decideixi el PSOE. Tenir dret a un Grup Parlamentari autònom a les Corts, o bé fer la cort a qui sí que és autònom. però jo no m'hi poso, atès que és assumpte de la seva autodeterminació.

Tot amb tot, un PSC més o menys subjecte a l'arbitri del PSOE alenteix -si no impossibilita- una part del camí que Catalunya ha de fer cap a la confederació espanyola. El grup parlamentari del PSC a Corts, ¿impulsarà la més que necessària reforma constitucional? I alenteis (si no la fa impossible) una veritable -i tan necessària- modernització de l'economia de l'Estat.

El que avui sabem és que el PSC no ha estat capaç (o no hi ha estat interessat gens ni mica) de modificar els postulats del reformisme laboral que impulsa el ministre Celestino Corbacho, tot i la consciència (crec que les "bases" del PSC la tenen, com la té la UGT) que és un atemptat a la història dels drets laborals i una regressió a la prehistòria del treball i de l'economia.

Així les coses, amb Celestino Corbacho com a preeminent candidat, no sembla que el PSC vulgui impulsar, autònomament, la modernització econòmica, ni la nacional. ¿Què en dirà, almenys una part, el seu sementer?
Però resulta contradictori: els dos governs d'esquerres que ha tingut la Generalitat han estat (ja sé que no es vol reconèixer!) un històric avenç nacional (la nació no exclusiva, sinó inclusiva) i una incontestable oportunitat per a les polítiques socials (les de les iguals oportunitats, i no les dels xecs, o les de la caritat). I el PSC, tot i els tics -massa tics, de fet- convergents, n'ha estat protagonista principal. Es faran enrera, ara, només per la suposició de l'escreix de vots metropolitans? Val a dir que aquesta és una suposició tan arcaica com la política laboral del ministre Corbacho. Com si el món no hagués canviat..!

En fi, seria molt de plorar que ara el PSC virés la nau cap als anys en què la Federació Catalana del PSOE volia imposar la seva preeminència davant Pallach, o davant Raventós. Desitjo que no sigui així. Encara que el PSC sigui el meu rival, és una esperança necessària per al sol poble que construïm dia a dia. I per a l'horitzó confederal de l'Estat modern que pretenem (si pot ser i no es demostra impossible).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada