diumenge, 26 de setembre de 2010

Estratègies per a una estratègia territorial.


En realitat, les potencialitats i els patrimonis del Pirneu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat del tot descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l’àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al “poder” econòmic i polític de Catalunya. Ho coneix que Lleida –latu sensu- és el rebost del país, l’indret de la producció agrícola, però no es coneix gairebé gens la Universitat de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, la pintura rupestre de Cogul o el poblat ibèric d’Els Vilars, a Arbeca. I tampoc no se sap quin és el gust de l’oli garriguenc, encara que la seva fama zumzeja a tot arreu. De la mateixa manera, es coneix poc el Cadí geogràfic o el “Cadí”, que és una firma cooperativa d’excel·lents derivats de la llet; o no se sap gran cosa de les salines de Gerri o de les dificultats de mobilitat entre valls pirinenques.

Hem fet un país massa nuclear. Tot sembla encara pivotar sobre Barcelona i la seva Àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa només s’estén per la costa mediterrània. No es compta gaire amb Balaguer, o Tàrrega, o la Seu d’Urgell... Algú haurà pogut ésser reticent a la implantació (improbable) de les vegueries. Però aquest algú no era de les Terres de l’Ebre, ni del Pirineu occidental. Les vegueries són una forma, cert. I les formes importen poc. Són els continguts allò que cal atendre. Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana volen ser empoderats: tenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics perquè aquests siguin més equitatius també des del punt de vista territorial.

Per posar algunes dades a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l’àmbit metropolità, a l’àmbit rural és pràcticament inexistent. Si el sector terciari és en creixement a la (les) ciutat(s), a l’àmbit rural és una anècdota.

Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè la ruralia segueixi viva cal que les rendes familiars hi siguin dignes. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.

Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d’Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites àrees metropolitanes. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència i no podran irradiar oportunitats al seu entorn –ara sí, rural-

Els dos Governs d’esquerres han fet avançar molt l’equitat territorial. Però com que portem anys i panys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s’hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d’equitat territorial.

Tot just cap a aquesta equitat (els instruments i ful de ruta que li cal) és que ICV-EUiA de Lleida encara el seu discurs polític per a les properes eleccions al Parlament. No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència, sinó d’invertir per al creixement i d’innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.

Naturalment, en aquesta orientació programàtica, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant en les propostes d’ICV-EUiA: l’exigència de l’Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l’Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l’optimització de les infraestructures aeroportuàries d’Alguaire i de la Seu d’Urgell...

Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. Com ja ha estat dit, el rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l’excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta, per tant, de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària de la producció agrícola i ramadera, perquè el valor afegit resti en el territori i l’ajudi a majors creixements. Aquest és el cànon que articula la nostra proposta econòmica per al quatrienni 2011-2015.

No n’hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I, és clar, per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d’Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou. També aquesta qüestió ha de ser pal de paller de l’acció política en la legislatura pròxima.

Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d’una administració de subsidiarietats, d’empoderaments territorials, descentralitzada i desconcentrada; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l’àmbit nacional. De poc ens valdria més autogovern, més sobirania, si d’aquests autogovern i sobirania no se n’havia de desprendre una realització pròpia de polítiques modernes també en l’àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.

Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís d’ICV-EUiA a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de Lleida per a la legislatura propera. I val a dir que res no és proposat ni compromès des del greuge, sinó des de la reflexió sobre la cohesió i les oportunitats iguals. El greuge és entorpidor; la reflexió propositiva és enriquidora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada