diumenge, 17 d’abril de 2011

Crònica escolar de Samsó i Dalila.


Dalila va entrar a l'escola. Samsó hi feia classe. Ella va veure els murs plens de mapes reproduïts pels infants: Europa, el sud-est de l'Àsia, Austràlia... i es va espantar d'aquella feina que havia impulsat Samsó. I veié que la pissara era curulla de números i que els quaderns dels infants eran plens de lletra. Dalila s'adonà que l'escola era gegantina, com l'home que l'omplia de paraules i de números, i de paisatges i de dibuixos reproduint els fruits de la terra i la suor dels homes.

A Dalila, Samsó li agradava. Li agradava molt, Samsó: aquells cabells ondulats que li devien fer pessigolles a l'esquena, negres com la nit; aquella veu clara i fonda, poderosa com un tro; aquella manera de fer que embadalia les criatures als seus pupitres, durant els jocs del pati...

Dalila no volia enamorar-se de Samsó, perquè l'home era el desig a abatre: una hora o altra ella havia de fer-lo menut com un anyell, abaltit com una bandera caiguda, insignificant com una papallona blanca. Aquesta era la missió que li havia encomanat el rei a fi de protegir les sinagogues de pagament. Li havia dit: "Dalila, tu ets filla d'un savi que va vendre cars els seus sabers. Ets hereva, com jo, d'aquest imperi de llibres que no poden ser a l'abast de tota mena de criatures de Jahvè, sinó només d'aquelles que el destí ha ungit amb robes de seda i que ha perfumat amb olis de nard. Samsó ha bastit una escola on la Llei, amb les seves dreceres, serà coneguda pels fills dels pastors, per les filles dels llauradors, pels infants dels picapedrers i dels esclaus filisteus i nabateus. ¿Qui pot abatre un gegant? Ni jo, el rei, ni els summes sacerdots no tenim prou força per fer-ho; ni tenim el favor del poble perquè ho consenti. Tu ets l'única que pot empetitir l'home més gran. Teva serà la glòria, que jo no te'n gasivejaré ni un gra. Abat Samsó, en nom de la saviesa que Jahvè va prohibir al pare Adam i a la seva companya Eva perquè els homes no fossin lliures fins que Abraham no comencés la nissaga dels escollits".

Una nit, doncs, Dalila va preguntar a Samsó, damunt de la màrfega de llana d'ovella, quan la lluna era brillant sobre els teulats del seu palau de dona: "D'on et ve, Samsó, la bellesa de la teva creació? D'on, aquesta força que alça escoles per als fills dels llauradors i que ensenya la Llei de les coses i la dels sagrats llibres a les filles dels pastors? D'on treus aquesta fortalesa que no té recompensa ni en or ni en ivori? Per què et negues a tancar les portes d'aquesta escola on escampes mots envescats de mel segons els quals tot nat i nada és igual a tot altre nat i nada?"

I Samsó, la tercera nit, embriagat del perfum de gessamí amb què Dalila es banyava el cos, ebri del vi dolç i de la saliva de Dalila, va confessar: "Jo sóc fill d'un pastor i d'una esclava filistea. Es dels somnis amb què em van engedrar que m'arriba aquesta força amb què empènyo l'infantament de l'home nou i la nova dona".

I Dalila, sabent-ho, la nit següent va untar de plom les ales del somni de Samsó. I quan Samsó es despertà amb el cant del gall, s'adonà que enlloc no hi havia eco de somni. I la seva veu es féu prima com la d'una flauta, i tot allò que ell sabia es féu tènue com una fulla de pi. I la seva escola, i totes les altres escoles que ell havia dreçat, perderen els mapes i saberen com, lentament, les teules es rompien als teulats i la pluja n'enfredoria les aules. I veié Samsó com els infants -fills dels picapedres, dels pastors, dels llauradors i dels esclaus- esternudaven quan veien passar els fills dels comerciants i dels rabins i dels prestamistes i dels terratinents. I Samsó emmalaltí mentre Dalila preparava el seu desposori amb el cabaler del rei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada