El Magrib es desperta.

Confessos que fa molt de temps que una notícia no m'interessava tant com allò que ara s'esdevé a una part del Magrib. Si exceptuo la situació superficialment empantanada de Palestina.

No he pogut informar-me a fons dels successos de Tuníssia, ni d'Egipte. Ni tampoc del fons social i polític que remou les aigües calmes i eutrofiades dels règims que han governat aquests països. Però m'eleva l'ànima el fet que, per primera vegada des dels moviments d'alliberament nacional durant la descolonització, el Magrib respon per ell, i no per la boca dels imams, ni pel braç de les potències internacionals.

A l'Egipte, Nasser va fer veritables avenços. Però no tot era Nasser, sinó també la URSS. Ni Nasser no tenia prou diàfan el concepte de democràcia popular. Ara, sembla que la població egípcia comença a sentir-se protagonista de la seva història. Potser més que en temps de Lawrence d'Aràbia.

I tot segueix indicant que el moviment popular de Tuníssia i el d'Egipte supera, per l'esquerra, pel centre, per davant i per darrera, l'impuls malsà de l'islamisme religiós ultrat.

I potser aquest reguer de crits i de ferma voluntat de canvis s'escamparà a tot el món àrab...

Que en fóra de bo, que fos així. I que triomfés! I que prengués els enganyosos arguments al sionisme israelià, sempre amb la boca plena que le món àrab no se sap governar fora de la corrupció i de la dictadura.