Algú va dir que la solidaritat és la tendresa dels pobles.
La frase s'ha repetit infinitament, i ja sona tòpica, buida, tot i la seva bellesa.
Vivim temps difícils. No només els occidentals. Especialment el món àrab necessita la tendresa dels pobles. Els libis ja es dessagnen sota els bombardejos, mentre el món poderós s'ho mira atònit i incapaç d'una reacció valenta i sincera, presa al marge dels interessos de sempre. I semblantment pot esdevenir-se al Iemen; com ja fa dies que passa a l'Iraq, a l'Afagaistan, al Paquistan...
Però , aquests dies, l'altre crit de la tragèdia és el Japó; i també és el clam de la necessitat. Es clar que les imatges, vistes i revistes, són un impacte emocional. Però enllà de la pressió sentimental, la certesa és que la mort ha fet camí sota l'aigua indeturable i que la ruïna s'ha convertit en la immensa boca d'un tenalla immensa.
Al Japó, quan els danys personals siguin tristament comptables, descobrirem l'esgarrifança del dolor: mares, fills, avis, pares... preguntant a l'infern o al cel la raó per la qual la terra s'obre i engull la vida que ella mateixa ha creat.
No tinc pas ganes de parlar de l'energia nuclear, perquè les llàgrimes, avui, cremen més que no pas els electrons, si els electrons es poden contenir, encara que sigui precàriament.
Es hora, doncs, d'exercir la tendresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada