dissabte, 26 de febrer de 2011

Una història d'Huns.


Àtila tenia pressa. No només l'empenyien els cavalls i els cavallers mongols, sinó que li sortien els ulls de les òrbites en veure les columnes dels temples i dels palaus romans, estesos per tot arreu... Àtila pensava: "Aquests marbres, poden ser meus!" I després s'apenedia un xic: "I per què els hauria de conservar? Els enfonsaré. Els reduiré a pols i en senbraré els camins!"

Així, doncs, Àtila muntà son cavall, arengà les seves hosts i alçà el braç dret, amb el glavi al puny, el blandí endavant i cridà tan fort com pogué: "Poble meu! Roma demana ser destruïda! Som-hi!" I l'estrèpit de cavalls féu tremolar la terra.

A cent-vint per hora, Àtila entrà amb les seves tropes en els terrenys civilitzats per Roma. Al seu pas, tot queia. I allò que resistia dempeus, ell manava d'esfondrar-ho.

El caos era la Llei d'Àtila. Bé, el caos no, sinó l'ordre agònic que ell imposava per on petjaven els cascs del seu cavall: caigueren codis ètics, normes civils, temples de memòria... Les entrades a les ciutats que ell conqueria eren franques: tothom hi podia campar com els déus li donessin a entendre...

Era tanta la pols que sollevaven els cavalls d'Àtila i dels seus, que aviat es formà un núvol compacte, gris i espesseït. Tothom tossia. I mentre tossien no s'adonaven del trot de cavalls ni del pas sense estreps dels carruatges; i n'eren víctimes, ferits o traspassats sota les rodes, sota les potes de les bèsties guerreres.

Àtila substituïa la guàrdia pretoriana romana per guàrdia romana sense pretors. Els deia: "Si em sou fidels, guàrdies, podeu campejar esgrimint el meu nom!"

No sabem quants pretorians van deixar de ser-ne. Ni quants van ser fidels a la Llei sense codi d'Àtila. Però es diu que les coses, als carrers de les ciutats i als camps que senyorejava el cabdill, res no va ser igual. Àtila, però, es mirava la seva obra i deia: "El que he fet, ben fet està. Roma era avorrida, tan lenta amb camins tan bons; tan civil amb tanta gent diversa; tan ordenada amb tanta disbauxa moral! Trobo que ara la gent és més feliç."

Però Àtila no durà eternament: casà sa filla amb un patrici romà, això sí. I després desaparegué de l'escenari. Ningú no sap on són els seus ossos. I la seva memòria duu el nom de la pols que omple els pulmons i del vent que bufa a cent-vint quilòmetres per hora. Només això... perquè, a la fi, Roma s'imposà novament, sense emperador ni senat, però amb el llorer al front.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada