Sí; però tots ho coneixien. Ho coneixíem tots. I tots ho toleraven o ho protegien. Alguns se n'aprofitaven i tot: viatges pagats, grans riallades a compte de la colònia. La metròpoli i l'imperi guardaven una complicitat de silencis que era un núvol de sagetes contra el poble. El cas és que el gas viatgés per les canonades. Calia que el fuel fluís. Ai Iraq! I calia que els cabdills aturessin les onades migratòries que morien en les platges riques i solitàries de la banda nord. Ai Marroc!
Sí; ara tot és condemnes als criminals, comprensió del poble, promeses d'ajut als processos oberts... Ja en parlarem! El cas és que flueixi el gas i que viatgi el fuel; que no entrin els que no poden entrar.
I què passa amb l'Aràbia Saudita? I què passa amb Israel? Si aquella dessagna els treballadors emigrats al seu desert de petroli, i dessagna les dones pròpies, aquest buida la sang dels carrers de Jerusalem, de Betlem, de Jericó, de Gaza... Què passa amb el Sahara Occidental, batut pel foc i tancat pels murs? El cas és que no s'aturi el fuel a través de la Mediterrània i que s'aturi la presència àrab en els seus històrics confins.
Oi tant! Ara tot són prudents condemnes, entenimentades pressions, belles paraules enmig de la confusió política, de la sorpresa monumental... Però aquest castell de naips no és vertical, sinó horitzontal. A la vora de les torres ja caigudes, n'hi ha moltes, encara, que haurien de caure... Serà el poble, és clar, qui bufi fort, mentre les metròpolis, l'imperi i les nacions dites unides, s'ho miraran amb cavarda prudència i amb les mans a la cartera.
Però el vent és imparable. A voltes afluixa; cert. Però retorna, constant, pacient i esforçat. Al desert, les dunes ho saben!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada