dimecres, 19 de gener de 2011

Sobre la insanitat de l'uniformisme hispànic.



He vist vastes muralles d'enormes castells abatudes per les bales dels canons.

A la porta de Sió, en la muralla de Jerusalem, encara es conserven les cicatrius dels impactes de bala i projectil que els sionistes van usar en la invasió de la ciutat palestina.

A Lleida, queden rastres de l'ensulsiada constant de les defenses: les tropes de Felip V i les tropes de Franco hi van deixar una petjada indeleble.

Girona i Barcelona van conèixer l'esgarrapada napoleònica.

El PP fa temps que assetja Catalunya. I José M. Aznar (i no només ell!) fa d'ariet, de bombarda, de canó modern contra les torres del país. Té munició de sobres, perquè les fàbriques estatalistes en fabriquen a les redaccions dels diaris, a les seus dels partits, entre els murs del tribunal Constitucional i del Suprem, a les redaccions de certes empreses televisives.

Que el català es parli al Senat és una anècdota per als furibunds estatalistes. Allò que els dol és la diferència. I la diferència no la significa només la llengua, encara que la llengua sigui valuard de les cultures.

Més enllà de les històriques raons imperialistes d'algunes -moltes i massa- arcaiques mentalitats espanyoles, ¿quina raó profunda tenen -aquells que el practiquen o que el senten- per a l'odi permanent i inamovible a la diversitat, a la diferència?

Fa falta una psicologia social que expliqui aquest fenomen. I no és la mateixa psicologia que dóna compte de la xenofòbia, estesa, aquesta, tant a Catalunya com entre les masses dels uniformistes espanyols i dels espanyols que no són tan uniformistes. En aquesta forma de ser i de sentir contra Catalunya hi ha una mescla, em temo, de complexes i d'insanes tendències morals.

Però les incursions fins als baluards no cessen. Sovint, allò que és insà és obstinat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada