Indignació.

Stéphane Hessel ens demana que ens indignem. I potser ho aconseguirà!

També és fort que ens ho hagin de dir amb un llibre, i que siguin els mitjans de comunicació -còmplices de la causa de la hipotètica indignació a què Hessel ens convida- que n'escampin el títol.

Fins que Hessel no ens ha suplicat, Europa no tenia prou motius per indignar-se. El món àrab. Así, és clar. Però Europa..

A Europa no ha passat -no passa- res amb els salaris, ni amb les deslocalitzacions empresarials, ni amb les borses i els viatges siderals del capital, ni amb els acomiadaments massius, ni amb la pèrdua de drets en serveis públics essencials... A Europa no passa res amb les hipoteques, ni amb el preu del dinar, ni amb el salvament dels bancs. No passa res amb la política del Banc Central Eurpoeu. Ni amb l'acollida de les persones migrades, ni amb la corrupció material i moral de les polítiques gocrenamentals, i d'alguns polítics més que rellevants.

Com que no passa res, ¿quins motius hi ha per a la indiganció europea, espanyola, catalana?

I si és el cas que n'hi hagi un, o dos, o tres, o deu, o cent, ja ens hem indignat prou demostrant que Hessel té raó: hem convertit el seu llibre en l'objecte de desig de Sant Jordi.

Indignats de valent, ja hem posat la indignació a les prestatgeries, que és on ha de ser. El llom del llibre és la nostra amenaça al sistema, com una espingarda penjada al mur: "Ah si vinc..!"