Les tisores són un instrument útil per separar una part d'un tot. Són menys cruentes que la destral. I també menys salvatges en la seva acció que un xerrac. Però igualment eficaces.
Les tisores consten de dos cossos generalment metàl·lics, d'habitud l'un més ample que l'altre , dotats de sengles fulles i acabats en orifici on introduir el polze i els dits cor i anul·lar respectivament. Les fulles acaben en bisell al llarg de sengles perfils que convergeixen en línia diagonal, i tenen un punt d'unió, l'latra per un piu central de contacte que els permet el moviment convergent a grat de la pressió que facin els dits, els quals actuen en sentit oposat entre ells durant l'aplicació de les forces, segons es vulguin separar o unir les fulles susdites.
El moviment convergent de les fulles de les tisores es basa en l'aplicació del teorema de la palanca: contra més palanca hom fa, més pressió en la convergència dels bisells que tallen l'objecte i en separa les parts escoliides. No hi ha possibilitat d'escissió de les parts del cos en qüestió si no hi ha moviment de convergència de les fulles talladores.
La unió de les forces contràries que imprimeixen els dits introduïts en els orificis on acaben les fulles junyides pel piu central és clau per a l'èxit de l'operació de guillotinatge del cos a separar en parts. Encara que el seuntit de les forces dels dits sigui de sentit contrari entre elles, és la unió i la simultaneïtat de l'esforç digital allò que produeix l'èxit de l'operació, i -per tant- el reeximent de la intenció inicial de tallar o retallar les parts del cos.
Queda clar, doncs, que per a un correcte ús de les tisores calen la convergència de les cisalles i la unió complemetària de les forces de sentit contrari exercides pels dits de la mà (molt i molt generalment, la dreta; per bé que hi ha tisores igualment adaptades a la mà esquerra).
Els retalls ocasionats per l'acció convegent de les fulles bisellades, que ha impulsat la unió de forces dels dits, són desestimables o bé són agregables a un altre tot. Així és en el cas del paper, del metall, del brancam d'un arbre, etc. I és així també en el cas dels pressupostos de despesa i d'inversió d'una comunitat. Quan hi ha recursos que han de ser segregats d'un tot pressupostari i derivats a un altre tot pressupostari diferent, les tisores tallen per on vol la voluntat. La part segregada pot ser transferida a un altre tot diferent amb el qual convergirà i s'hi unirà per gràcia d'un pegament adequat a l'interès. En aquest cas, el tot recepcionari s'engruixa gràcies a aquesta aportació d'una part segregada expressament del tot originari que s'ha escapçat, retallat o segregat. La part segregada, tanmateix, pot ser rebutjable i, doncs, reciclada. En aquest cas, la part majoritària del tot que ha estat retallat pot ser reusada en profit del desig de qui ha mogut les tisores.
El cos a separar en parts obliga a l'elecció de les tisores de separació. Així, un paper o un cabell se separen amb tisores senzilles. Una branca se separa amb tisores de podar. Un ferro amb tisores de cisalla. Les ales, amb unes tisores de tallar ales...
Però hi ha qui diu que les cadenes es tallen amb la dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada