diumenge, 14 de febrer de 2010

Dies de cendra.


Aquella tarda de cendra i de tristura, vaig adreçar-me a l'autoritat que acabava de parlar:
-Diueu coses greus en un greu moment. Teniu estudis, coneixeu tècniques, sou expert en això que judiqueu?
L'autoritat em va respondre que no. Que explicava allò que els seus ulls havien vist. Va ser en va que jo li repliqués que els ulls no són prou per al saber. Ni que els ulls no ho veuen tot; o que sovint veuen només allò que volen veure tot ignorant el que desitgen ignorar.
-De vegades, els ulls obeeixen a allò que senten les orelles, a allò que vol dir la boca. O allò que a la boca li fan dir... -vaig replicar, sense obtenir resposta.
Els ulls de l'alcalde han estat els ulls d'un estil, en aquests dies de cendra. Estil de dir i de fer. Fins al punt de distorsionar greument imatges per augmentar la sensació de drama. Era previsible...
Vaig dir-li, finalment, a l'autoritat:
-No és bo que l'autoritat escampi cendra ardent mentre són altes encara les flames. Si els que eixuguen l'infern coneixen com atieu vós les brases amb el vent del dubte sobre el seu esforç, com resistiran?
Va arronsar les espatlles, l'autoritat. I se'n va anar.
El gest d'aquell mateix arronsament és el que he vist després entre els polítics bufadors.
Diuen que no tot val en política. No tot val en res, dic jo.
La insídia -tan rabiosa com les brases- no només condemna d'antuvi, sinó que ven el carbó abans que sigui negre: "Escampa, que alguna cosa queda!"
He vist, al llarg dels anys, que la politica és a voltes, cruel, exempta de seny i de compassió: arronsaments d'espatlles, refrec de mans rera les cortines, rialles mal dissimulades, tast d'un èxit que arriba de retruc...
Era previsible: la baula més feble de la cadena pot desprendre's fàcilment si hom l'escalfa al roig viu, a l'oportú redòs d'un foc fortuït.
I la memòria dels que bregaren per ofegar la fúria de l'infern?
M'angunieja sospitar que la memòria del valor no importa gaire si l'objectiu és delerós. M'afligeix sospitar que la memòria del valor pot ser un mer decorat davant del qual es representa la ficció dramàtica que oculta els interessos de la guixeta.
M'equivoco, potser? Sóc de carn i ossos. Només de carn i ossos, i puc errar. Però els ossos i la carn que sóc, saben, perquè han viscut.

1 comentari:

  1. Molt oportuna i alhora molt poètica la reflexió dialogada sobre els esdeveniments d'Horta de Sant Joan. És cert, sovint en política els mal anomenats "èxits" es paguen amb l'honor i la dignitat d'altres persones.

    ResponElimina