diumenge, 28 de febrer de 2010

Sobre el mur de la por.


-Vostès em fan por.
L'home mirava a la seva esquerra, la dreta de la sala. I la sala callava, sorpresa. Corpresa.
Després tot fou sabó: "No temi", "és natural que estigui tens", "nosaltres només volem ajudar", "Li agraïm molt les seves paraules", "no som jutges", etc.
La dreta de la sala feia veure que tenia ànima. Treia la imatge tova de la tova ànima per la boca i l'escampava -només per uns instants- entre el vellut vermell de les parets i l'aire empegueït de l'espai. La dreta de la sala feia veure que no havia entès l'home. Que la por de l'home era a causa de l'escenari, de la situació en què es trobava, del temor que provoca ésser davant d'una tan solemne gent...
Interssava fer veure que havien comprès la por de l'home: la seva por escènica. Si la concebien escènica, la por de l'home era, per a la dreta de la sala, una via col·lectiva d'escapament. Una por perfecta, doncs, com anell al dit; car la por no es referia al temor de l'home a no ser escoltat perquè no diria allò que hauria agradat de sentir a qui ocupa la dreta de la sala.
Després, l'ànima tova s'escondia i els genets atiaven llurs cavalls, pica enlaire i amb la bandera flamejant, camí de la seva victòria sobre l'home. Els genets cavalcaven amb casc lluent de pre-judici.

-Sento que aquí davant hi ha un mur -va dir l'altre home, la mirada seva vagant per la sala.
Els homes solemnes de la dreta de la sala van voler interpretar que el "mur" era la seva previsible manca de condescendència amb els arguments de l'home. I amb els dels homes anteriors a ell.
Aquest enteniment del "mur" els era l'alliberament. Feien veure que es tractava de la dificultat d'un home que ha de parlar davant d'altres, solemnes, alts amb la seva credencial al casc lluent: "No temi, ningú no ha posat murs", "només volem ajudar", "precisament estem tombant el mur, tots nosaltres", etc.
Qui havia bastit el mur? La dreta de la sala no volia admetre el que és obvi: el mur és una construcció moral que rebot els arguments, com el frontó rebot la pilota de goma. Ni la pilota ni els arguments no penetren la paret, a l'altra banda de la qual hom xiula enlaire. Enlaire.
En l'aire, les paraules terribles, artificiosament emeses un i altre cops, sense pudor, com ocells acaçats pels falcons. En l'aire de les ones, les paraules del desesper, usades com punyals.

Damunt del mur, negres aus sobrevolant el paisatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada