dijous, 29 d’abril de 2010

Com més miro d'entendre'ls, més em sorprenen.


Avui hem substanciat en el Ple parlamentari la Resolució que insta el Govern de Catalunya a posicionar-se front a l'evidentíssima incompetència del Tribunal Constitucional per avaluar un pacte entre la sobirania catalana i la de les corts espanyoles: l'Estatut. I a posicionar-se també respecte de la més que dubtosa legitimitat de l'actual composició del TC, en què hi ha membres que tenen el mandat caducat de fa anys i un plaça vacant no coberta. I places que hi han d'ocupar els magistrats nomenats pel Parlament fa temps i que no han tingut encara el permís per fer-ho.
La unitat que exigeix el moment s'ha manifestat contundent en la votació. Només han refusat la resolució els de sempre: PP i C's. Són homes i dones d'una extraordinària fidelitat a la memòria d'un mite espanyol (l'espanyolisme de les croades polítiques i de l'imperi divinal) que va deixar d'exisitir mentre dormien, i que ressusciten, dia sí, dia també, com ho van fer amb el Campeador a les platges de València els seus lloctinents.

A Catalunya, la unitat política no és un concepte vague, ni un caprici retòric, ni un desideratum per a la victòria partidista. Vivim moments extraordinàriament importants. Si el TC acabés ribotant l'Estatut, es trencaria el pacte "constituent" de la democràcia espanyola, perquè es rompria el compromís de l'Estat amb Catalunya, que té l'expressió refrendada pel poble en l'Estatut, aquest pacte que el Partit Popular i altres "joies" d'Espanya han denunciat com si fos un malfactor de l'època del bandolerisme.

En efecte, només amb els moviments unitaris Catalunya ha avançat posicions en el camí cap a la sobirania. No cal fer gaire memòria: Bases de Manresa, Estatut de Núria, Assemblea de Catalunya, el Sant Boi del milió de manifestants... Una cosa és com governem el país (on cadascú és cadascú, amb els seus dolors i amb els seus encerts), i tota una altra és la presència de la nació davant l'Estat. La visita de Mas a Zapatero -Moncloa- va trencar una unitat essencial els dies culminants del naixement del nou Estatut. La negació per part d'ERC del text constituent català sortit de les Corts Generals va acabar esmicolant aquella unitat necessària. Avui rebem les conseqüències d'ambdós actes d'orgull irresponsable i d'estúpides gelosies !

No comprenc l'actitud d'ERC. Em porten francament desorientat, els seus líders. Tenien firmat, com qui diu el pacte de la Resolució abans que s'hi sumés CiU, i quan aquesta coalició ho fa, bo i endurint encara el text de cara al Govern de l'Estat, ERC se'n va, fuig. I anuncia -un cop més, sinó que ara amb altaveu- que la via estatutària és morta. Però no diu quina és l'alternativa per als que volem viure. Ni com es materialitza. Entre la seva "independència" i la realitat present, hi ha un temps que no pot quedar buit: la gent necessita respirar, caminar, ésser. Per arribar a la "independència" d'ERC hi ha passos que cal donar, si cal donar-los: quins? com? quan? quanta gent caminant en la mateixa direcció? amb quina estatègia? amb quina brúxola? I no s'hi val a dir que les "consultes sobiranistes" són una gambada, perquè -essent importants- són només passets de pardal fets en l'aire fràgil i de petjada esborradissa.

Cert que ERC no s'estima l'Estatut: hi va votar en contra després de maldir-ne el contingut. Però aquesta formació no pot proposar la seva gelosia política com a element de construcció nacional. Haurien d'aclarir on són avui. I on és de veritatat que volen anar. I com i amb qui pretenen arribar-hi: amb quina metodologia, amb quanta gent, amb quins suports polítics, amb quines premisses constituents... I mentrestant s'ho rumien, haurien de dir-nos si petgen sobre el terrer o si són àngels fulgents que sobrevolen les misèries de la pobra, bruta, dissortada terra catalana.

Per fortuna, han votat que sí a la Resolució. "Per no trencar la unitat", diuen. Es d'agrair, perquè en efecte han mantingut la cohesió del posicionament dels partits catalanistes i de tradició democràtica. Però no els podem agrair amb la mateixa mesura aquesta forma tan peculiar seva de fer-se exclusius, immaculats, milenaristes salvadors, que ens obliga a interpretar el trencaclosques seu amb què se'ns plantifiquen ara i adés a la plaça pública sota l'estelada... Al final, un passa d'aquest joc a què volen fer-lo jugar. El que és jo, prefereixo les justes de cavallers (sense mort, naturalment), on cada bàndol és nítid, clares les divises i conegudes les esveltes dames a favor de qui justa cadascun dels cavallers sobre son corcer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada