diumenge, 18 d’abril de 2010

Democratitzar la mobilitat.


Aquest cap de setmana, a Lleida, s'ha celebrat el 3r. Congrés Català de la Bicicleta. El resultat dels debats és l'anomenat "Manifest de Lleida": un document de primer ordre per entendre el compromís que la societat catalana -i les seves Institucions al capdavant- ha de prendre amb la mobilitat sostenible. I en concret amb la bicicleta, cada dia afortunadament més present als carrers de tot Catalunya.

L'organització em va convidar a intervenir-hi el divendres. Es tractava de presentar als i a les congressistes l'INTERGRUP DE SUPORT A LA BICICLETA, que ja fa tres legislatures que empara el Parlament de Catalunya. En l'actual, m'ha correspost a mi de Coordinar-lo.

Vaig aprofitar l'avinentesa per explicar el meu criteri respecte dels usos de la via pública en tant que espai de mobilitat. Defenso -i no crec anar gens errat- que amb els trenta anys de retorn a la democràcia, hem aconseguit de fer democràtic un Estat. Tant, que s'ha desconcentrat de poder en favor de les nacions i autonomies que el constitueixen. Defenso que que hem democratitzat molt la gestió política dels municipis (fins a fer-hi experiències participatives importants). I defenso que hem assolit uns nivells considerables (no totals, per desgràcia) de democratització de les relacions en el si de les famílies. Potser ens queda l'¡ambit de l'empresa -de l'economia en general- per treballar: és un os que déu n'hi dó!

Però el que no és democràtic encara és l'espai públic de mobilitat urbana i interurbana. Els carrers de Catalunya i les carreteres que la creuen, segueixen essent possessió dels automòbils i de llurs conductors. Les carreteres són totes per als vehicles a motor. I els carrers i les avingudes de les urbs (petites i grans) tenen reservades tres quartes parts de la seva amplària per als automòbils (privats, la majoria, i públics la minoria). La quarta part restant ens l'hem de partir els vianants, les bicicletes, els cotxes de criatures, les cadires de rodes, el mobiliari urbà, els arbres, les instal·lacions de serveis públics (marquesines, bústies, OPIs, els vetlladors de cafeteries i restaurants, etc.

En canvi, en teoria, el carrer és de tothom. A parts iguals, s'entén. I el dret a la mobilitat és universal.

Quan hem eliminat barreres aqrquitectòniques arreu per facilitar (democratitzar) l'accessibilitat i la mobilitat a les persones amb discapacitats físiques, hem millorat les ciutats per a tothom: ancians, criatures, dones, etc. Ha estat una revolució democràtica en l'espai públic i en el privat, perquè ha atorgat dret de pas i d'accessibilitat universal. Ens ha costat temps d'adonar-nos-en. Temps, inversions i suportar els aücs dels prepotents de sempre.

Aquesta experiència em dóna convicció que adequar l'espai públic per a la mobilitat en les ciutats així com les carreteres per a l'exercici del dret de caminar amb seguretat o de transitar amb bicicleta -també amb seguretat per a ciclistes i vianants- ha de millorar la mobilitat de tothom. I millorar universalment l'exercici del dret a moure's és democratitzar l'espai públic: un dels últims drets democràtics a fer-se real i un dels més tancats -ja té nassos la cosa!- a la permeabilitat democràtica. Quasi tant com el dret dels treballadors i treballadores a participar en l'administració de llurs empreses.

En conclusió: la bicicleta és un instrument de revolució democràtica per a un espai públic de mobilitat universal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada