I Josuè enfonsà Jericó, al setè dia.

Israel ha tingut sempre el favor de Iahvè. Des de l'origen que hi té travada la seva "sagrada aliança". A desgrat de les múltiples traïcions que Israel hi ha comès (per molt que no ho sembli, Israel és fet d'ossos i de carn, com tots els pobles) l'aliança li ha donat resultats òptims en l'antigor i segueix atorgant-los-hi en els temps moderns. Segons aquest pacte, Iahvè dóna a Israel -llavors encara presoner dels faraons-, llibertat per creuar la Mar Roja, força per superar l'arena del desert, i el retorn a la terra on Abraham, en l'antigor dels temps tribals, havia pasturat els seus ramats a la vora d'altres patriarques no hebreus que també hi feien pasturar cabres i ovelles. L'aliança atorgava a l'Israel que entra a la vall del Jordà, al Creixent Fèrtil, el dret de conquerir -ni importa com- territoris nous on fer crèixer els seus ramats. I li concedia llicència divinal per posseir la terra i els béns que fos capaç d'arrabassar als pobles estrangers. Israel sempre va tenir, en aquesta expansió, llest el braç de Iahvè i flamant la seva espasa. A canvi, el poble seria fidel al madat de Moisès, ambaixador de Iahvè, l'Invisible, l'Indicible: el poble hebreu obeeiria els manaments que Ell havia escrit amb foc a la muntanya del Sinaí. I ho faria cegament. Aquesta era l'única manera de mantenir unides les set tribus per a la formació d'un poble i per a la consecució d'un destí de conquesta inevitable que Moisès no va poder veure, però que van culminar els seus successors. Que culminen, encara avui, els seus successors!

La "Terra promesa", doncs, va ser presa a sang i a foc per les tribus d'Abraham. Va ser presa als cananeus, als filisteus, als amorreus, als ammonites, als maalaquites i a tants altres pobles que llauraven les terres del Jordà. L'episodi més gloriós d'aquesta conquesta és l'ensulsiada de les muralles de Jericó: Josuè, el jutge ungit pel poble d'Israel que executava la voluntat de l'Indicible, segueix l'estratègia militar que Iahvè li ha confiat. Tot el poble dóna tombs a la muralla de la ciutat un cop durant set dies. Els sacedots, set, bufen corns i trompetes; i els guerrers repiquen timbals en la nit il·luminada per les teies que sostenen les dones i les criatures. En finir la volta setena, corresponent al setè dia (set són les tribus d'Israel), les muralles de Jericó cauen desplomades en la seva pols, als peus d'Israel. Els habitants de Jericó són passats a daga perquè Iahvè els ha derrotat amb la seva fúria. I les seves pertinences són incorporades al tresor dels sacerdots. Només una prostituta obté clemència de Josuè, perquè havia allotjat a casa seva els espies d'Israel.

Uns quants mil·lenis després, encara amb l'aliança al front i amb els ressons dels murs de Jericó caient als peus del poble de Josuè, d'Abraham, de Jacob, de Moisès, de David..., Israel entra a Palestina amb el permís de Iahvè. N'expulsa els habitants i hi construeix la "llar nacional - terra promesa" ara amb bombes contra els anglesos colonials, amb fusells contra els camperols palestins, amb tancs contra les nacions àrabs que diuen protegir la gent nadiua que cuida les oliveres i les hortes del Jordà i que pastura els seus ramats en el Negueb o en el Golan. Novament Iahvè protegeix el poble amb qui ha travat aliança des de l'inici dels temps. I novament Iahvè ajuda que el sofre, el foc i el plom caiguin sense compassió sobre els que són una nosa per al seu caprici i el caprici del seu poble, es diguin libanesos, egipcis, jordans, sirians o palestins. O turcs. Tant se val: la sang dels altres és voluntat del Ihavè que encèn els esbarzers per fer-se notar entre els seus, i que enfonsa cases i ciutats dels altres, els estranys, per advertir-los de la seva còlera infinita, car els odiats seran estrangers en la seva pròpia terra. Jerusalem, la capital dels palestins, el melic del món, l'origen i el destí dels credos monoteistes, la ciutat desitjada, mil vegades presa i mil cops recuperada, la ciutat santa de Jesús i de Mohammat, la perla de Soleiman, el somni de la caritat, les pedres del consens i de la lluita, és abordada i violentada per l'exèrcit hebreu modern, que la penetra per la porta dita de Sió. Nit i dia posseïda per Israel, s'esvaeixen pels seus carrers els clams de dolor de la Palestina novament vençuda. I Cedró avall, la riera s'enduu cap al no res les protestes del món que s'escriuen en pergamins de cap valor a les Nacions Unides, a l'altra banda indiferent del món. Meir, Ben-Gurion, Peres, Sharon, Netanyahu... caminen, ungits amb l'oli de Moisès, de Josuè, de Salomó..., sobre la cendra de Palestina, sobre els ossos de les criatures, de les dones, dels vells i dels combatents palestins.

Així les coses, amb la divina justificació testamentària, antiquíssima, de la prevalença inqüestionable d'Israel, el sionisme té pas franc, llicència per a matar, permís per a robar, autoritat per imposar la seva llei humana (la divina és exclusivament per al poble d'Abraham) a tothom que sigui estrany a Israel i faci nosa a la seva expansió per la terra que segueix essent la promesa de Iahvè, revelada per boca de Moisès. Palestina i els seus entorns són d'Adonai, que la guarda per al seu poble, ara constituït per europeus del nord, del centre, de l'est; per argentins d'Amèrica que professen la fe de David... Tots amb nacionalitat prèvia a la israeliana. Israel no comet crims de guerra, ni practica el genocidi, ni executa atrocitats de lesa humanitat perquè allò que fa ve de la fúria d'Aquell que va treure d'Egipte el seu poble elegit. Ve de la Fúria que es fa notar sobre els que no obeeixen la seva voluntat: propis i estranys; però infinitament més amb els estranys que amb els propis, perquè amb els estranys no hi té aliança feta, ni és cas que la hi faci mai car són gentils, bàrbars, eternament estranys.

Així les coses, és fàcil entendre per què dirigents de tots els temps (patriarques, reis, jutges antics, i governants sionistes contemporanis, tant del laborisme com conservadors) justifiquin els crims d'Estat en l'inacabable dret d'Israel a expandir-se en la "terra promesa". Aquesta -quina desgràcia ha caigut sobre Palestina!- és la seva propietat immemorial, divina, perquè Moìsès així ho revelà en la memòria dels temps, i els sacerdots del Temple així ho van escriure en el bàcul d'Abraham, en els pergamins que acompanyen la Llei i ho recorden adesiara, a Tel Aviv, a Jerusalem, a Nova York... Es fàcil entendre les raons que el sionisme -que governa il·legalment des de Jerusalem- argumenta a propòsit de la seguretat de les seves fronteres marítimes i terrestres. Per al sionisme, els límits de les fronteres segures d'Israel els marquen les botes i els fusells del modern exèrcit de Josuè i no pas el dret internacional, car el dret o ve l'Indicible, d'Adonai-Iahvè, o no és dret. Es fàcil entendre que creixi un mur immens que assenyala la possessió (il·legal) d'Israel d'un territori que ha reconquerit als bàrbars descendents d'Ismail, el fill que Abraham va tenir amb Agar, l'esclava familiar que Iahvè va condemnar als deserts d'Aràbia amb la criatura als braços, per haver concebut -essent esclava i gentil- un fill del seu patriarca ungit. Fou llavors que Iahvè engendrà Isaac al ventre de Sara, la legítima, l'hebrea, els descendents de la qual havien de ser nombrosos com els grans de sorra de la platja, com els estels que titil·len en la nit.

Així les coses, també és fàcil entendre per què tanta gent de Catalunya, encara avui, justifica el sionisme d'Israel, la seva expansió, la seva "defensa" davant un enemic que Israel diu ser tan immens com immensos són els descendents d'Agar, que amb Ismail -condemnat a l'exili de la sorra enllà del fèrtil Jordà, i a les tendes de campanya dels camps de refugiats- iniciava la nissaga àrab... Catalunya, d'ençà d'Espriu, o d'abans, ha cregut veure en el reflex d'Israel una imatge -distorsionada i del tot inexacta- de les seves aspiracions nacionals. Els catalans més messiànics hi han vist el drama mític per a la seva dramatúrgia sentimental. I els catalans més "mediàtics" hi han vist la pilota del poder que cal fer botar, potser una mamella plena. El que fa el diner i la glòria..! Fins recentment, la majoria dels catalans no ens hem adonat del dret dels palestins a constituir el seu propi Estat, a esdevenir un poble lliure, a governar-se el destí en la terra que han ocupat des de sempre: des de Fenícia, des dels temps anteriors a Roma; i dels posteriors, quan hi convivien amb els pocs hebreus que no van sortir amb la diàspora després que l'Imperi els enfonsés el Temple, o que hi havien retornat sota el poder de Bizanci o dels Otomans... Fins ara els catalans no ens adonem -i encara no pas tots!- que la metàfora del nostre imaginari no pot ser -no ha de ser- en el fusell del sionisme israelià, sinó en les llàgrimes de seda de Palestina, en el plor de les seves oliveres!

El món sencer -jo també- ha atorgat a Israel el dret de constituir un Estat: l'únic Estat del món que no es justifica per territorialitat, ni per la continuïtat generacional sobre una terra concreta, sinó per causa de la religió, exclusiva de la seva gent. La jueva, és la religió que ha donat a Israel un Estat sobre la memòria d'una terra que la va crear en temps del Testament Antic: heus ací l'aliança perenne. I el món sencer ha hagut d'acceptar -jo també- que aquest Estat es fonamentés sobre una Palestina que no era de la gent que hi va fer cap (il·legalment) després de la Guerra del Món amb el vaixell "Exodus" o amb altres tants enginys il·legalmetn fletats i il·legalment atracats en aigües territorials de la Palestina colonitzada pels britànics. Israel continua acollint gent que atraca (en el doble sentit del verb i de manera doblement il·legal) en noves terres palestines abans ocupades per camperols que ja fa anys que han estat convertits en refugiats i que avui malviuen en tendes de campanya a Jordània... Ningú del món no ha concedit mai llicència a Israel per posseir allò que no li ha estat donat, ni a violentar el dret dels altres a ser, ni a castigar els pobles del seu entorn i a humiliar-ne les persones; ni a robar hisendes i aigua aliena. Ni a posseir el dret sobre la vida que pertany als "altres" -ni a menystenir-ne la mort causada per les seves armes- per més que aquests "altres" siguin els hereus d'Ismail, el fill que Abraham engendrà en l'entranya impura -per gentil i per esclava- d'Agar, la concubina que Abraham va prendre, ofès que Sara no concebés.

Ningú no té dret a l'ús de la violència, cert! Ningú! La violència és execrable sempre, sí. Però per als pobles humiliats la legítima defensa és una causa. La causa. I hi ha pobles sobre la terra que es desesperen (són d'ossos i de carn, els pobles) quan no troben aliances, ni sagrades ni profanes, que els amparin contra la humiliació a què són sotmesos dia rere dia, nit sobre nit. A què espera el món per aturar tantíssima tragèdia? Esperarà, aquest món nostre, que David, amb el peu dret sobre el pit abatut de Goliath, torni a tallar-li el coll, i que l'horror aterri els vençuts i els resigni en l'esclavatge ja per sempre més?