divendres, 30 de juliol de 2010

Hem abolit l'espectacle de la crueltat!


El Parlament de Catalunya no va estar a l'altura del seu poble després de l'enorme manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional. En sortir de la sessió extraordinària per al debat sobre la sentència del divendres 16 de juliol, em mirava la façana de l'edifici i sentia pena, una tristor opaca i difusa... Ho sospitava: les tàctiques partidàries trencarien en mil bocins la unitat que reclamava Catalunya. I va ser així, per dissort, tot i l'"in extrmis" del pròleg de l'Estatut que el Ple va ratificar... A l'anomenada "rotonda" enmig de les sales dels "passos perduts" hi ha -il·luminada expressament- la pintura enorme d'en Tàpies, dedicada a la memòria de l'Assemblea de Catalunya. Quan era a l'estació de França vaig pensar en el quadre, en allò que expliquem a les criatures de les escoles que visiten el Parlament: "les forces polítiques, totes juntes, per un ideal..." I vaig sentir una angúnia àcida, com de rovell.

El Parlament de Catalunya sí que va estar a l'altura del seu poble el passat 28 de juliol, quan va votar, per absoluta majoria, a favor de l'abolició de les corrides de toros. En sortir de l'hemicicle, ens besàvem, ens abraçàvem, els animalistes i jo... i altres diputades i diputats que havíem fet militància animalista. La majoria de rostres femenins eren molls de llàgrimes d'alegria. Les persnes també plorem per causa de la joia. A mi, també se me'n van escapar algunes, de llàgrimes, que m'eixugava matusserament amb el dors de la mà. I la veu se'm trencava. Tot això s'esdevenia davant mateix -i després, a la vora- de la pintura d'en Tàpies: "...junts per un ideal". Feia uns instants que 68 diputades i diputats havíem culminat el símbol d'un somni: a Catalunya ja no es vessarà més sang de toro en l'arena de la plaça. A partir de l'1 de gener de 2012, cert... els pactes polítics -CiU així ho va exigir en una esmena- tenen aquestes coses! Penso en els toros que moriran en el ròdol, encara, durant la campanya de 2011: aquests, no el podrem salvar! Però l'important és que Catalunya s'acabava d'alçar de la seva postració i era més alta que els pinacles de les catedrals i més lluenta que les espurnes de les llars de foc. La sensibilitat acabava de gunyar una batalla política!

Al vespre, caminant cap a l'estació de França, vaig sentir que la política que es fa de veres és una qüestió de sensibilitat. Sensibilitat social, nacional, per l'entorn, per la vida, pels infants i pels ancians... I al tren de rodalies, en direcció a l'estació de Sants, sol i cansat, vaig posar-me a comptar les ocasions que conec en què la política ha estat una qüestió de sensibilitat, durant aquesta Legislatura que ja va a la posta. Fins a Gràcia només n'havia pogut comptar dues. En vaig sumar una altra, in extremis, en arribar a Sants. Potser estic massa sensisble, ara, i exagero. Ja sé que les coses són dures, i que la política no pot ser sempre una emoció... Però no em rendeixo a veure-ho, a veure que enlloc de pedra, fem de vellut allò que fem en l'hemicicle del nostre Parlament. En els hemicicles del món, de fet.

Sé que les coses canviaran. Ho sé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada