Les coses no estan bé. Millor: estan malament. Millor encara: tal com les veig jo, estan que trinen. Cavalquem l'economia d'un poltre sense regnes, feréstec. L'atien amb crits i fletxes saltadors de camins des de roques inexpugnables. Hi ha un mal humor immens, a pesar que les carrereteres de cap de setmana van plenes. En l'aire que es respira hi ha una desconfiança ontològica, fonda i fosca com un pou artesià. Hi ha una indiferència espiral que surt del melic de casacú i es fa tan gran que esdevé vagament còsmica.
No; no estan bé, les coses. Hi ha qui roba -i no poc-. Hi ha qui roba i no se sap o no es vol que se sàpiga. Hi ha qui roba i fa com qui no ho fa. I la gent camina capcota, indiferent als robatoris, immersa en les seves cabòries personals: la hipoteca davant de tot, i els creditors i els deutors en processó. Les enquestes ("ara ens vénen amb enquestes!") són indiferents a l'aparent corruptel·la, al desori de les finances tan injustes com mai havien sigut injustes. La gent està farta de tot, tal volta perquè el sol enlluerna massa. O tal vegada perquè el dial de la ràdio percut massa en els timpans condormits. O qui sap si perquè els "tertulians matiners" fan massa la rateta (i no amb lluentor, precisament)...
No anem bé. Millor encara: anem malament. O molt malament. En el caos instal·lat entre la decepció econòmica, la indiferència social, i la crisi política, només està ordenat l'esport: el futbol, el tennis, l'automobilisme, el motociclisme... Les platges són plenes de gent, però l'arena -punyeta!- ara s'enganxa a la pell més que no pas ho feia abans. I és com si el sol de juliol s'encastés -redéu!- més obstinadament a la carn que no pas ho feia aquests anys passats.
Vam ser un milió i mig (pam amunt, pam avall) a Passeig de Gràcia i adjacents (molts adjacents). Els consigants havien atapeït els centenars de metres de davant la capçalera egrègia, expressament... I què, si érem més d'un milió i mig de cossos suant la cansalada, expectants de coses que haurien de venir, cremats per la solada de la ràbia ancestral que torna novament a aflorar? Mas fuig esconillat de la reunió, Montilla, atrapat, no se'n surt, Puigcercós, tot pinxo, tira de dret cap a la seva clarícia sense formes, Herrera, consirós, expectant... I mentrestant Rajoy i Cospedal de berenada sota les ombes de la devesa dels toros braus; i Zapatero jugant amb els seus equilibris sobre la corda que ell mateix ha tensat massa.
Les coses no xuten. Cadascú, en l'olimp dels elegits, interpreta què ha dit el poble; què sent el poble; com els sacerdots del temple, que es miren les vísceres de la víctima propiciatòria per clamar-ne la voluntat divina des de l'altar. Cadascú fent parlar per la seva pròpia boca aquest poble que té -almenys- un milió i mig d'aparells fonadors -tots diversos-. I mentrestant, el somni de les urnes plenes del color de cadascú: guanyar, salvar els vaixells, resisitir... El Parlament salva la "unitat" in extremis. Jo sé que es tracta d'una unicitat i no pas d'una unitat: una comunió de pa estovat que els congregats mengem sense saliva a la boca. L'horitzó de la tardor, com un desig irresistible o com una amenaça inevitable, ve-t'ho aquí! El vellut de l'hemicicle embolcalla els somnis febrosos.
Catalunya perd les seves caixes i no només els seus drets de nació. I la sagnia de l'atur rajant arreu més que no pas la sang dels toros que encara s'executen vilment a les places d'arena circular. "Què ha dit, de mi, de nosaltres, la TV?" "Hi hem sortit ben parats?"
No; no ens en sortim. On són els lideratges? No sóc de dretes, però enyoro el tremp de Prat de la Riba. Sóc d'equerres i enyoro la força d'Olof Palme. On són els intel·lectuals no estabulats a la menjadora dels matins televisius, que no els sento? Enyoro Paolo Passolini, Gramsci, Sartre, Lenon, Chomsky. Vivim el despertar d'una migdiada de sopor, marejats i surreals.
Però ahir, a Sant Llorenç de Montgai, a les cinc de la tarda, sobre el teulat del càmping, damunt del llac extraordinàriament pla, sota la cova neandertal de la "Roca dels bous", en plena canícula, amb un sol brillant com una brasa oxigenada, vaig veure, clar i contundent, un Arc de Sant Martí complet: tal volta l'aliança dels déus amb el meu poble sofert. No havia plogut. No hi havia núvols si no era una altíssima i minsa boirina, enllà d'on els avions traspassen el cel. I, en canvi, s'obria -net i quasi palpable, un Arc de Sant Martí complet: la promesa dels déus que vindran dies millors, n'estic segur. He dormit amb aquesta esperança.
Renoi, Francesc! Avui, que és aniversari del més infeliç dels esdeveniments que ha viscut la Península els darrers cent anys, ets capaç de fer una lúcida anàlisi política de fets que encara beuen d'aquell fet i també de molts altres i, alhora, de descriure un Arc de Sant Martí lluminós, talment un ventall d'esperances.
ResponElimina