dissabte, 6 de novembre de 2010

"Les més invisibles", llibre de Sara Vilà.


El llibre es presenta el dia 10 de novembre,
a les 19,30 h.,
a la Biblioteca Pública de Lleida.

La Sara em demanà d'escriure'n el pròleg... El reprodueixo aquí:


A MANERA DE PRÒLEG: CONÈIXER PER SENTIR.

Recordo, ara, el poema de M. Mercè Marçal en el qual ella deia tenir tres causes de rebel·lia: ésser dona, de classe treballadora i de nació oprimida. En el seu temps, poquíssimes dones eren immigrades des d’enllà de les fronteres de l’Estat. Avui, la malaguanyada poetessa –si es posava en la pell d’una dona africana- hauria d’afegir-hi aquesta nova condició: “desarrelada”. O aquesta altra: “la més invisible”.

El títol de l’estudi que tenim a les mans, al·ludeix, és clar, a la negació de la mirada aliena respecte de les dones –la majoria musulmanes- de l’Àfrica magribina i de l’occidental. Els ulls eurocèntrics de l’economia, les ninetes etnocèntriques autòctones, no enfoquen les dones immigrades. Potser distingeixen un cos; i saben que és femení. Però de seguida en vela la mirada el vestit que la dona duu; o les criatures que l’envolten. Hom endevina molt més el mocador o vel que li cobreix el cap, els colors vibrants del vestit, que no pas la humanitat femenina que batega just dessota d’aquests abillaments. Si no són mirades i vistes, no són dones –persones- en realitat, sinó diana de prejudicis de la població autòctona (acollidora, en diem, no sempre justament).

Els prejudicis ètnics, la inconscient pressió de la cultura hegemònica, la subconscient preferència de la fe pròpia –encara que no se’n practiquin els rituals- són cuirasses que la pell de la població autòctona desenvolupa, com una excrescència, per a la protecció pròpia front a la presència de l’altre, de l’estrany. En un segon estadi, si la diversitat no és compresa i apreciada en una harmonia social positivista, treu el nas la negació de l’altre o el seu rebuig. Els infants es tapen els ulls i desapareixen quan els pares els renyen. De forma similar, els cinc sentits de l’autòcton es neguen a percebre la presència de l’immigrat, de l’estrany: si no el veig, no hi és.

Cal una dosi molt considerable de consciència d’humanitat, un pessic de fraternitat, un polsim de com-passió (de sentiment compartit) per acceptar i estimar aquest estrany, que té cos, però també cor i ànima. A la llarga, un tal fenomen arriba, encara que sigui lentament, entre homes: hom empatitza collint la fruita, netejant les voreres, compartint el tauló de la bastida de l’obra... Els homes entenen els homes, siguin d’on sigui que siguin. I entendre’ls és el primer pas per saber-los, per saber que són homes i que són davant nostre o que els tenim al costat.

Però ¿què passa amb les dones que duen vel, que a penes s’aturen al carrer per parlar si no és amb una dona del seu “món”, que no van al cinema ni participen en cap esdeveniment de barri o de festa major? Elles sempre són objectes animats que transiten, presències acostumades, poca cosa més que formes del paisatge urbà. Per als homes autòctons, per a les dones autòctones; i, per dissort, també per als homes de la seva pròpia cultura, mentre no entren a casa.

Això no és exactament el que passa amb les dones migrades de l’Amèrica llatina... Però similar amb les orientals, I potser no molt diferent amb les dones de l’Europa de l’est. Sigui com sigui, tot circula per cercles, en bombolles que floten i miren de no col·lidir. Móns aïllats, pel que fa a les dones. Els homes, no. O no tant. Els homes són els amos de l’espai públic i els protagonistes del treball productiu... O els receptors de les percepcions d’atur. Immigrats o no, els homes són els reis de la creació urbana, fins i tot en la misèria urbana, quan aquesta es fa monstre o marraco. Elles, no. Elles són de la casa, són dels fills, i també són de la família que ha quedat allà d’on un dia van sortir. Elles són del treball reproductiu, de l’economia que no compta o de la que és submergida i, doncs, invisible. Com invisibles són elles. Algunes són tan invisibles que els homes paguen per veure-les i per tocar-les; i elles –forçades per tantes circumstàncies a deixar-se veure o tocar- fan veure que cobren un salari sense seguretat social, ni, sovint, seguretat personal.

Les dones són dels CAPs i dels Hospitals. Invisibles, les que més s’hi veuen –encara que, naturalment, fan minoria- són les africanes immigrades, àrabs o negres. Elles protagonitzen llegendes urbanes (s’enduen els recursos en forma de llet materna, de bolquers o de cotxes de criatures...) Les llegendes les escriu el còrtex cerebral autòcton, afeblit per la por a la recessió econòmica, en lluita pels recursos que escassegen, al·lucinat per la incomprensió de la diversitat que envaeix un terreny fins ara privatiu de la dona autòctona.

La invisibilitat permet tot. Vull dir el “tot” negatiu. L’exclusió de les xarxes socials és una part d’aquest “tot”, dolorosa. Però també permet la “reclusió” íntima, familiar. La reclusió impedeix la socialització, l’aventura d’un treball dignament remunerat. Exclusió i reclusió són la closca del caragol: què passa a dins del nacre espiral? Els homes africans (àrabs o negres) duen els patrons de la seva cultura, de la seva particular família. Com les dones. Però els homes manen. I manen més dessota de les teules que no pas al carrer. Manen els homes amb qui les dones comparteixen la vida, però igualment manen els altres, els familiars que viuen la immigració o que s’han quedat a la casa llur. Les dones, què poden fer-hi? Farien –com els homes acabarien fent- si elles se socialitzessin. Però aquest desiderata, ni totes el poden compartir perquè els pesa massa la teulada (les teulades), ni totes el poden realitzar, perquè l’espai públic no les acull com cal, o amb gaire entusiasme. Es així, almenys, amb la primera i la segona generació de dones immigrades. Massa identitats emmurallades d’una i altra banda. Massa cuirasses en les pells diverses!

Tot amb tot, les dones migrades barrinen els murs i s’escarrassen per trobar la seva pròpia feina. I a fe que la compleixen. En un temps en què la cura de la llar i de les persones grans que hi viuen no és fàcil que sigui feta pels seus membres, les dones que arriben amb contracte o sense netegen, cuinen, ajuden els ancians, duen les criatures a escola. I n’hi ha que intermedien: interpreten, tradueixen, ensenyen. Es tracta de les feines de la tendresa. Quanta gent té en la dona immigrada posada la seva esperança! Si de cop sobte aquestes dones se n’anessin, no només les teranyines penjarien dels trebols, sinó que arribaríem a surar en llàgrimes. Una part de la riquesa que generem al país, la devem al seu esforç. Elles són artesanes, dependentes de comerços, organitzen la seva pròpia part de comunitat. I les veiem presents a les finques, o als magatzems de fruita en els territoris agraris. Ocupen els espais que la modernitat econòmica no remunera amb suficiència i elles hi generen valor afegit, servei, eficàcia femenina.

Sara Vilà, l’autora, ha treballat amb dones al Marroc, i ha compartit experiència amb elles també a l’Egipte; i al Senegal. Les ha conegudes. Ha parlat amb les que s’hi han quedat i amb les que amanien un projecte de migració, ja fos rere el marit migrat abans, ja –en menor quantitat- usant la seva llibertat de dona soltera. Sara Vilà les ha entrevistades allà i, a les que ha conegut aquí, aquí. No només ha recercat entre els materials de la vida de les dones magribines immigrades, sinó també de les procedents de l’Àfrica occidental. Ha bastit un estudi que és una radiografia de les condicions materials i sentimentals d’aquestes dones. Algunes d’elles en ple “dol migratori”, i altres, ja en fase de superar-lo. El resultat és un manual de comprensió. Un instrument valuosíssim per a saber. Només sabent estimem. Es impossible –si no es tracta de fe religiosa- adorar allò que no coneixem. I només coneixem quan sabem què és i com és allò que hem conegut.

Per l’assaig de Sara Vilà sabem, per exemple, que hi ha moltes dones immigrades amb estudis. Han deixat més buit de matèria grisa i d’oportunitats el seu país. I el nostre, que les ha rebudes, no sap aprofitar aquesta riquesa. Per l’estudi de Sara Vilà sabem, també, que el vestit no és imposició masclista, ni resposta religiosa, sinó gairebé sempre, identitat cultural o nacional.

No hi ha coneixença sense la visualització plena de l’objecte o del subjecte a conèixer. Sara Vilà ens presenta les dones de la migració africana a Catalunya: són subjectes, agents de la construcció contemporània de les ciutats i de les geografies rurals que les entornen. Més encara: l’autora ens les fa presents a través dels seus propis relats de vida, transcrits tal com han estat pronunciats. Es per aquestes dones que parlen –que ens parlen- que nosaltres sabem qui són, com són, com viuen la seva nova realitat, l’encontre de les identitats.

Les Més Invisibles té molts valors: descriu, explica, interpreta, arrisca hipòtesis... Però la més apreciable de totes aquestes vàlues és el regal d’uns ulls nous per al lector o la lectora, amb els quals no només se’ns fan visibles les dones invisibilitzades, sinó tan presents i tan emotivament vives entre les seves circumstàncies, que acabem “sabent-les”. Qui llegeixi aquest assaig de Sara Vilà, no podrà evitar “sentir-les”, també. No es tracta de commoure’s, sinó de sentir després de saber. Sentir és la forma sublim de l’empatia humana. Som humans perquè sentim els humans (i, doncs, ens comprometem amb el seu entorn i amb la millora de les seves circumstàncies).

Sí, ens feia falta, un assaig així. Que sigui de noble profit!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada