Us juro pels meus pares que no vam ser nosaltres els inventors del català. Pels meus us juro que ja vam néixer que la terra nostra parlava aquesta llengua. Un ben juro que no la vam invntar, sinó la vam tenir d'herència. I us juro encara que no la parlem per tocar a ningú allò que no sona.
Puc jurar-vos que no volem el català per orgull. I us ben prometo que no l'hem volgut propi, ni vehicular, per marranejar.
Una vegada un home del poble em va dir: "sembla que no importi que una papallona desaparegui en la selva de Borneo; ni que en desaparegui l'espècie. Perquè altres papallones, d'altres especies, subsistiran". Però jo li vaig dir: "ja no veig lluernes en les nits d'estiu. No importava que en desparegués una, ni dues, ni tres... perquè eren moltíssimes. Ara, tot és fosc"
Podria dir-vos que el català és una papallona. I que s'assembla molt a la lluerna que va desaparèixer. Però m'és indiferent dir-vos això o allò... Sé que no us importa.
Després de jurar-vos que no vam ser nosaltres que vam inventar el català, i després de jurar-vos que no el tenim viu per tocar-vos els "dallonses", no puc dir-vos que la meva llengua és una lluerna... A més, corro el risc que la trepitgeu amb massa ganes.
Senyors dels tribunals, Ciceró va exclamar, davant del Senat romà: "Fins quan suportarà la nostra paciència la vostra orgia?" I aixó em pregunto jo: "fins quan suportarem el vostre desenfrè?" Un dia ens en cansarem de veritat, a pesar i tot dels nostres empresaris, dels burgesos nostres, dels nostres connivents amb vostès. I aleshores serà el foc i el tremolar de dents. Ah! I l'escombra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada