dilluns, 3 de gener de 2011

Sobre l'Equilibri Territorial (2). Document de treball.



ALGUNES CONSIDERACIONS
SOBRE
EL DESEQUILIBRI TERRITORIAL
DE CATALUNYA
I ALGUNES SOBRE L’OPORTUNITAT DE REVERSIÓ
D’AQUEST ESTAT.
(Document de 2008. Lliurat al President de la Generalitat, M.H. José Montilla, i al conseller H. Joan Saura en seu parlamentària.)
Francesc Pané i Sans,
Abril de 2008.



Equilibrar Catalunya és igualar les oportunitats
i fer-ne sostenible el creixement necessari.

La crisi de la sequera ha posat al descobert les febleses d’un model “macrocefàlic” de distribució de la població i dels recursos productius i dels serveis a Catalunya. L’Àrea metropolitana ha crescut per damunt de la seva capacitat real d’aprovisionament de fluxos.
La demanda d’aigua a través del sistema Ter-Llobregat ha estat insuficient, tot i els sacrificis que ha comportat per als sistemes fluvials i per als territoris d’ambdues conques aigües amunt.
La sol·licitud solidària de més aigua injectada al sistema d’aigües de Barcelona, ha sollevat les crítiques més àcides dels territoris interiors. Cal considerar que en les crítiques i les negatives a traspassar aigua dels sistemes interns a la conca que proveeix la conurbació no hi ha l’expressió de la insolidaritat, ni la de la cultura del “no”... Ni encara interessos partidistes, majorment. Els territoris interiors i els netament agraris pateixen l’estirada constant de recursos que fa Barcelona i la seva àrea d’influència en detriment, sovint, de les oportunitats naixents d’aquest interior i d’aquest espai rural.
L’anomenada “confrontació territorial” no té a veure amb passions ni amb complexos, sinó amb la desconfiança amb què els territoris menys desenvolupats es miren els que en són més. Té a veure amb una certa desperança que aquest “status quo” català canviï algun dia.
Hi ha, a més, una innegable incomprensió que plana en terme mig de la dicotomia camp-ciutat. Quan la ciutat assedegada diu que l’agricultura consum el 70% dels recursos hídrics, ho diu des del desconeixement del camp, des d’una certa supèrbia comunitària. La recepció d’aquests judicis en el món rural és com un esclat que va de la ràbia a la impotència. Si és veritat aquest ordre de consum, ho és perquè no s’han dirigit prou els processos de modernització de regadius en un món descapitalitzat i i sense el prestigi que mereix. Les inversions públiques (que han ajudat a créixer les indústries, el comerç a l’engròs, els grans sectors dels serveis, etc.) no han arribat ni amb la mateixa fidelitat, ni amb percentatges equitatius al camp. Tampoc no ho han fet els serveis que presta l’administració: a les ciutats, aquests són puixants, mentre que als pobles són escassos, mínims, sovint.
Algunes generacions han estat capaces d’elaborar, des dels territoris interiors o no metropolitans, documents que alertaven sobre aquest evident i dolorós desequilibri territorial a Catalunya (un país petit, que podria equilibrar-se sense sofriments!). I, a desgrat d’aquestes proclames esforçades i plenes d’esperança indignada, ben poques vegades –si n’hi ha hagut alguna- han tingut ressò. Parcialment, el Parlament o el Govern n’ha recollit aspectes... potser fins i tot un sentir general que s’ha traduït (depenent dels signes polítics dels executius i de la Cambra parlamentària) en millores pressupostàries. Tot plegat, absolutament insuficient per a unes necessitats creixents de reduir l’escletxa que separa la metròpoli de la resta del país.
A Ponent, l’anomenat “Compromís per Lleida” ve a ser alhora un nou crit d’atenció sobre aquestes qüestions i un conjunt de recomanacions adreçades als agents polítics (també culturals i socials) no només de Lleida, sinó de tot Catalunya. Les bases de què parteix el “Compromís”, així com les mesures que exigeix que s’adoptin, no són noves, tot i que n’incorpora de novedoses, contemporànies... Hi ha publicacions antigues i recents que també revisen l’estat del desequilibri territorial: assaigs, articles en premsa i en revistes, publicacions en format llibre i comunicacions televisives són canals usats molt sovint per fer denúncia d’un greuge o per aportar criteris per a la seva reparació.


Un “full de ruta” a la taula de l’Executiu
per a l’acció equilibradora del territori nacional:
No ha de ser pas fàcil trobar el desllorigador del desequilibri territorial de Catalunya. Ni de trobar les claus que el redueixin fins a zero. Ni els recursos necessaris per a caminar cap a l’equilibri harmònic i just... Tanmateix, ara més que mai, el d’atorgar iguals oportunitats a la diversitat territorial catalana és un deure ètic i polític del Govern.
Cal reconèixer el paper que hi ha de jugar els “grans documents” de planificació que està endegant l’Executiu: Pla d’infraestructures de la Comunicació, Plans Directors Territorials, etc. I Igualment cal atorgar tot el valor que tenen els anomenats “Pactes Nacionals” per tal com abasten la totalitat territorial de la nació i comprometen els agents corresponents, siguin d’on siguin d’aquesta nació. L’execució progressiva d’uns i altres instruments planificadors serà una fita –sense cap mena de dubte- en l’ordenament del país i en la diversificació de les solucions a problemes territorials enquistats.
Tanmateix, això no serà suficient per assegurar un equilibri de rendes, una igualtat de prestació de serveis, unes iguals oportunitats d’aportació al PIB per als territoris diversos de Catalunya, ni unes oportunitats iguals de generació de valor afegit al treball divers dels territoris rurals i de l’interior.
Atesa la tradició, la història social i econòmica de cada zona catalana, i ateses les seves condicions productives i d’implantació de serveis, hom entén que els creixements han de basar-se en les característiques de cada àmbit territorial. Aquests àmbits són fàcilment identificables amb les futures “Vegueries”. I en cada àmbit territorial o “vegueria” hi ha un comú denominador que explica la sinergia dels seus impulsos vitals.
Amb tota seguretat, cada àmbit territorial ha reflexionat sobre les seves oportunitats, sobre els espais econòmics, socials, culturals en què basar les seves expectatives de futur. Són reflexions parcials, segurament; desordenades per causes polítiques o per qüestions socials. Però la unió de totes –degudament ponderada i contrastada amb la realitat territorial- són l’”anhel” del territori, la base sobre què arrelar en el territori. Una mirada als serveis, a les vies de comunicació, a l’estat del benestar dels segments de la població, conformaria la radiografia de la realitat sobre la qual intervenir en a línia del bàsic consens d’expectativa.
A mode d’exemple, com ja queda dit, les terres planes de Lleida (“Vegueria de Lleida”) expressa la seva voluntat –i vagament determina les seves possibilitats- d’incrementar el sector primari agroramader si, paral·lelament pot acréixer l’eficàcia agroindustrial. Aquest espai econòmic vol esdevenir la punta de llança de la transformació alimentària de Catalunya (i potser de l’arc oest mediterrani). Saber què necessita per fer-ho possible i injectar els “inputs” que ho permetin és caminar cap a l’equilibri en les oportunitats nacionals. I una tal labor només pot materialitzar-la –lentament, però eficaçment- la direcció governamental en les polítiques que li corresponen i en les que impulsen inversions privades, localitzacions empresarials, escreixos en el teixit econòmic ja existent en el territori.
El conjunt de les anàlisis (com s’ha fet en els Plans nacionals o per als Pactes) conformen el “full de ruta” de les polítiques proactives per a l’equilibri de Catalunya.
Si hom no comença a concretar allò que és una abstracció, mai no podrà començar a aplicar-se al treball que exigeix la conversió a concret d’allò que és abstracte, genèric, caòtic en el pensament.

A títol d’exemple, evidències d’una crisi metropolitana:

1. El flux elèctric.
Tal volta mai com en els darrers temps la ciutat de Barcelona –i per extensió, el seu entorn- no ha evidenciat una crisi tan manifesta de creixement. Les apagades elèctriques de l’estiu passat a causa de la ruptura d’un cable d’alta tensió no són només un desagradable accident, sinó la manifestació d’una infraestructura vulnerable forçada a abastir més energia del que li correspon. Més enllà de les consideracions sobre l’estat de les xarxes de transport i de subministrament de corrent elèctric, cal observar que si la conurbació no es modera el creixement del seu consum, exigirà una reformulació completa del transport de fluxos energètics.

2. L’atmosfera densa:
La necessitat d’adoptar mesures urgents per a la reducció dels índexs de contaminació aèria –algun dia haurem de veure què fem amb l’acústica- de l’àrea metropolitana, posa de manifest l’excés d’emissions insalubres, industrials i derivades del transport. Si aquest espai humà i econòmic segueix admetent acríticament la creixença de la seva activitat, correrem el risc d’un col·lapse, només corregible amb noves mesures que faran més petjada encara en la conurbació i més exigències respecte de l’entorn no metropolità.

3. El cabdell de les rodalies:
La crisi de les rodalies ferroviàries de l’hivern passat han estat degudes a unes obres segurament mal planificades que donaven entrada a l’alta velocitat ferroviària a Barcelona. Tanmateix, la causa remota d’aquella dissort rau en el fet que la ciutat –per circumstàncies múltiples, però sobretot per la seva configuració geogràfica- té extremes dificultats per absorbir les noves infraestructures viàries, ara ja espesseïdes en totes les seves xarxes. Tal com es va viure en aquelles circumstàncies, no són només Barcelona i l’àrea metropolitana que es ressenten de la dificultat en la mobilitat interna, sinó totes les entrades i sortides regionals o nacionals. Allò que fins fa poc valia per als vehicles automòbils, ara correm el risc que també valgui per al transport públic ferroviari.

4. L’aigua més que escassa:
L’actual sequera demostra com l’àrea metropolitana ha crescut molt per damunt de les seves possibilitats quant a disponibilitat d’aigua. L’aigua per a usos industrials i dels serveis genera riquesa allà on és consumida. No obstant aquesta riquesa no es genera on l’aigua neix, on és corrent o embassada. Per on discorren els fluxos fluvials també hi ha població, però aquesta no té capacitat d’ús industrial ni serveis de l’aigua que veu canalitzada majorment en direcció a la metròpoli. Els usos agrícoles de l’aigua es veuen qüestionats per causes diverses, molt sovint injustes i injustificades. I tanmateix, la simple producció d’aliments –sense processos per a la seva transformació- cada cop deixa menys rendes en les zones rurals. La manipulació fabril de la producció agropecuària és majoritàriament implantada en l’àrea metropolitana de Barcelona. I també hi són radicats els centres d’investigació agroindustrial o agroalimentària en la seva immensa majoria, privats i públics. La demanda d’aigua (de boca o industrial) de la metròpoli és clarament insostenible: el territori català és massa petit per generar aigua suficient per a tot ell i per abastir, alhora, un espai humà i econòmic que n’exigeix cada cop més per mantenir el seu desenvolupament creixent. El conflicte que vivim es farà més gran en un futur si les oportunitats que dóna la disponibilitat d’aigua no són compartides per tot el territori nacional.

Alguns efectes simbòlics i punyents de la petjada metropolitana
sobre l’espai nacional:

1. Concentració de talent universitari:
El sistema universitari català va fer una aposta per la descentralització només iniciat l’autogovern. Va ser una teoria agradable de viure, vista amb expectatives des de les capitals de circumscripció catalanes. La història recent, tanmateix, és testimoni dels processos de concentració universitària a Barcelona: noves universitats, ampliació de facultats i d’estudis als centres de la capital catalana, etc. Dementre, les universitats perifèriques han viscut la pèrdua progressiva d’alumnat des del moment àlgid de la seva implantació; a desgrat i tot de les inversions quantioses que han rebut. Aquesta mateixa història contemporània testimonia que l’atracció de talents que fa l’àrea metropolitana de Barcelona, buida de possibilitats la resta del territori nacional.

2. Difícil gestió dels residus:
L’àrea metropolitana –extraordinàriament industrialitzada en esguard de les terres interiors- genera una quantitat de residus que el seu territori no pot assumir en dipòsit ni, segurament, en els processos de reciclatge. Ja avui –i és previsible que més encara en el futur- aquests residus són derivats a l’exterior de la conurbació. Mentre que han servit per generar riquesa i valor afegit allà on les matèries primeres han començat el seu procés econòmic, les terres directament alienes a aquesta riquesa es converteixen en dipòsits i les poblacions en dipositàries només del preu que hom paga per tenir-los i gestionar-los. El conflicte està servit, com s’ha demostrat abastament en força ocasions, més i menys recents.

3. Alimentació elèctrica de Catalunya:
La generació d’energia elèctrica és una necessitat creixent a Catalunya. Ho és per a totes les nostres ciutats; però, molt singularment, per a les més industrialitzades i poblades de l’àrea metropolitana. La circumscripció de Tarragona ha estat destinatària de les fonts nuclears de generació energètica. La de Lleida ha estat protagonista de la generació hidràulica d’electricitat. Els capitals que s’obtenen d’aquestes activitats no és fàcil que es reinverteixin en aquests espais nacionals generadors: les seus de les companyies elèctriques són lluny de Tarragona i encara més lluny de Lleida i els seus interessos inversors no rauen en aquests territoris. En el noble i necessari intent de fornir Catalunya d’energia elèctrica generada per mitjans ecològics correm el risc de no ser capaços d’ordenar-ne la implantació. Però és més gran el risc –quasi inevitable, diríem- que Lleida i Tarragona hagin d’assumir els impactes que signifiquen tant els parcs eòlics com les plantes de generació fotovoltaica en terrenys agrícoles que deixen de ser disponibles per a la producció alimentària.

4. Escassetat de transport ferroviari:
La demanda d’un transport ferroviari de viatgers d’alta velocitat es genera en les capitals: Madrid i Barcelona. Les ciutats del trajecte que uneix aquestes capitals no han rebut la consideració suficient per part dels poders públics en ordre a l’aprofitament possible d’aquest recurs, però en canvi, han consentit la presència de la trinxera que és la via AVE. Especialment Lleida, i potser també Tarragona –ja veurem què passa amb Girona-, no han pogut reordenar el seu sistema ferroviari de rodalies per fer-lo útil a les poblacions pròximes i/o per fer-ne una alternativa viable als trajectes “regionals” clàssics ja depassats.

Algunes manifestacions inharmòniques dels creixements urbans
i dels aprofitaments dels recursos naturals del país:

1. Creixements metropolitans:
Els “Plans Territorials” que estem tot just dissenyant per a l’àrea metropolitana de Barcelona preveuen considerables creixements, no només urbans, sinó també industrials i logístics. Si es materialitzaven, aquests creixements, la demanda de fluxos per part de l’àmbit metropolità seria encara força més gran que l’actual; i la complexitat dels seus abastaments i de la seva gestió esdevindria enorme. La petjada ecològica –i l’econòmica- sobre l’espai rural immediat i mediat de la metròpoli es faria més gran i més insuportable per a un territori massa reduït per sostenir-ne les conseqüències.

2. Poques expectatives a l’interior:
Les oportunitats econòmiques i de creixement social a la Catalunya moderna i especialment a la contemporània s’han decantat de la banda de la franja marítima. El país interior –fora de les ciutats mitjanes que han pogut exercir un cert lideratge pel que fa al seu entorn- ha vist buidar-se lentament de població i ha viscut un allunyament cada cop més gran respecte de les seves oportunitats de generació de riquesa. Es dramàtica, avui, la supervivència dels pobles de les comarques més agrícoles –o més rurals- de Catalunya: el jovent se’n va indefectiblement. Algunes comarques tenen en les pensions de vellesa la seva major font de renda.

3. Comunicacions públiques interiors en mínims:
Mentre les comunicacions en l’àrea metropolitana resolen les seves contradiccions amb més o menys fortuna i amb fortes inversions públiques, les comarques rurals de l’interior del país tenen precarietat absoluta en matèria de transport públic. No hem estat capaços d’articular un sistema de “rodalies” entorn de la capital comarcal que donés accessibilitat als serveis a la població que no pot o no vol usar el vehicle privat. Comarques, aquestes, com queda dit, amb un altíssim percentatge de dones i d’homes grans, i amb població adulta en edat laboral que es desplaça diàriament a la capital comarcal o de circumscripció per a l’exercici dels seus treballs.

4. Risc d’activitats econòmiques depredadores:
A les oportunitats que atorga la mar com a àmbit de recepció d’activitat turística, n’han seguit les densitats urbanístiques anteriors –i no tant- a l’adveniment de la democràcia. El “monocultiu” de la platja (amb les diversificacions pròpies, si es vol) ha significat petjades ecològiques en el territori que tot just ara estem refent, regenerant, amb enormes dificultats. Però és cert que la platja ha atorgat possibilitats a una població que ha tingut la fortuna de ser-hi. Potser com a reflex d’aquestes formes econòmiques, al Pirineu occidental de Catalunya ha volgut imitar-les amb el “monocultiu” de la neu. De retruc, han sorgit ambicions que volen materialitzar-se –i que es materialitzen en alguns indrets- en un urbanisme d’habitatges de temporada, inserits en els paisatges patrimonials de la muntanya o en els perímetres dels pobles i llogarrets pirinencs, amb una inharmonia amb allò que és propi de la història, del paisatge o dels consums de territori, d’energia, d’aigua, etc. Paral·lelament, les inversions foranes s’escarrassen per poder bastir infraestructures de lleure i turisme allà on el patrimoni natural, els recursos realment disponibles o la cultura pròpia del territori, les desaconsellen: noves pistes esquiables en els paratges de muntanya, camps de golf en les prades fluvials, urbanitzacions per al lleure comunitari excèntriques als llogarrets, etc. Els plans territorials dissenyats pel Govern d’Entesa poden aturar aquests errors, i en tenen la vocació. Tanmateix, la pressió econòmica i la manca d’oportunitats alternatives per als estadants poden acabar malmetent el propòsit a mig termini.

El cas de les Terres de Lleida com a exemple de desequilibri nacional:

1. La Universitat de Lleida:

Fets els números en un seguit d’exercicis, el Rectorat ha vingut denunciant que la UdL és la Universitat catalana que més suport econòmic rep per al seus sosteniment, inversions a part –car aquestes obeeixen a planificacions perllongades en el temps.
Hem tingut l’oportunitat, just fa uns mesos, d’atorgar els estudis de Veterinària a la UdL, altrament especialitzada en enginyeria agronòmica. Aquesta oportunitat ha estat perduda a causa de pressions universitàries barcelonines, com és sabut. El grau de “Ciències de Salut Animal” i la possibilitat que el postgrau de Veterinària sigui compartit amb la UAB, no satisfà ni les expectatives de Lleida ni la justícia d’uns estudis que podien respondre a la voluntat i a la tradició productiva del territori.
Paral·lament, es constrenyen les places d’estudiants atorgables als estudis de Medicina, tot i existir la possibilitat d’acollir-ne més de les actuals. Tot i que la facultat de Medicina de la UdL és una de les capdavanteres en la recerca mèdica, com han provat els seus investigadors a través de publicacions internacionals i de premis guanyats.

2. La Conselleria d’Agricultura:
Abans que el Parlament aprovés el trasllat de les principals unitats administratives i de decisió política del DAAR, el govern ja havia pres el compromís de traslladar a Lleida la Conselleria. Aquesta intenció encara no s’ha materialitzat, per molt que algunes Direccions Generals i el propi conseller despatxin alguns dies en l’antiga Delegació territorial. El pes polític i el gruix de les decisions segueixen radicades a la ciutat de Barcelona.

3. L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries:
L’IRTA té algunes unitats investigadores en seu universitària lleidatana (ETSEA), però té el seu nucli directiu a la població de Caldes de Montbui després que fa tres anys s’hi traslladés des de la capital barcelonina. Per contra, a Lleida tenim un incipient Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari (PCITAL) en el turó de gardeny que ha merescut crèdit estatal per a l’adequació dels antics quarters militars als nous usos, i també subvencions del Govern de Catalunya. L’IRTA encara no hi és present, per bé que hi ha la intenció d’albergar-hi un centre de recerca del fred industrial en els comportaments de la fruita. El sentit comú aconsella que l’IRTA sigui a Lleida, amb la seu central i divisions de recerca en processos d’industrialització d’aliments (també de producció, de millora dels regs sostenibles, de producció ecològica, etc.)

4. El Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PECITAL):
Fa ben pocs mesos es va anunciar la instal·lació d’un Parc Agroindustrial en l’àmbit barceloní de “22@”. Probablement, les característiques encara en són difuses, però amb tota seguretat, les inversions públiques i privades seran majúscules. En canvi, el PECITAL de Lleida només té dues unitats d’investigació agroalimentària en un espai inacabable que, de moment, van ocupant empreses del sector informàtic i de la telefonia.


5. La pràctica impossibilitat de l’agroindústria lleidatana:
Les Terres de Lleida han mostrat la seva vocació agroalimentària i agroindustrial, l’han anunciada i n’han publicitat la seva acció històrica: la diversificació de la Fira Agrària i Ramadera de Sant Miquel; la Fira agrícola i de maquinària del camp de “Sant Josep” a Mollerussa, la “Fira de l’Oli” a les Borges Blanques, la implantació de cooperatives de segon i tercer graus, la producció d’aliments amb D.O., etc. Però no aquestes terres, ni les pirinenques, no tenen potència suficient per endegar un procés industrial ampli que deixi valor afegit a les collites i, doncs, al territori, condemnat a ser primari majorment en les seves extensions agroramaderes.

Articulació
del “Full de Ruta”
per a l’Equilibri Territorial de Catalunya:

1. PLANTEJAMENTS GENÈRICS:
1.1.El “Full de Ruta” ha de ser un document Estratègic, i, com a tal, ha de contenir aquelles formalitats que són pròpies d’aquests instruments, utilitzats per a l’anàlisi i la proposta en les administracions públiques i en els sectors privats de l’economia i de l’organització corporativa.
1.2.Els continguts estratègics del “Full de Ruta” han de ser, necessàriament, Transversals pel que fa a l’acció de govern que s’hi contempli. Hi seran imprescindibles, així mateix, les consideracions interdisciplinàries vistes com a objectius de govern.
1.3.Un cop elaborat el “Full de Ruta”, aquest ha d’esdevenir un document Executiu, de forma que allò que s’hi estableix esdevingui una obligació en les polítiques governamentals.
1.4.A fi d’aplicar els continguts estratègics del “Full de Ruta”, el document aprovat haurà de contenir una Temporalització que faci viable la seva culminació. De manera que els objectius es distribuiran segon el curt, el mig i el llarg termini.

2. REPONSABILITATS D’ELABORACIÓ, DEBAT I EXECUCIÓ:
2.1.Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya l’impuls per a l’elaboració del document de bases o “Full de Ruta” per a l’equilibri territorial de Catalunya.
2.2.Correspon al Parlament de Catalunya el debat sobre els continguts finals del document de bases o “Full de Ruta” per a l’equilibri territorial de Catalunya.
2.3.Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya l’execució i l’avaluació de les propostes estratègiques contingudes en el “Full de Ruta”.

3. PROCEDIMENTS PER A LA CONFECCIÓ:
3.1. Lideratge de la Presidència de la Generalitat.
3.2.Equip de treball interdisciplinari.
3.3.Visió global catalana i anàlisi i propostes per Vegueries.
3.4.Acordat amb els ens rellevants de cada Vegueria (mesa):
· les Administracions Locals,
· els sectors econòmics,
· els sectors socials.

4. CONTINGUTS ESSENCIALS:
4.1.Infraestructures de la comunicació viària i sistemes de comunicació dins la Vegueria i amb la resta de Catalunya.
4.2.Infraestructures de les telecomunicacions.
4.3.Abastaments: energia, aigua...
4.4.Sistemes de la logística.
4.5.Xarxa de serveis públics: salut, atenció a les persones, educació, universitat, cultura...
4.6.Producció econòmica i valor afegit.
4.7.Sistemes territorials per a l’activitat econòmica industrial i dels serveis.
4.8.Fluxos econòmics i inversions privades en el sistema productiu.
4.9.Creixements urbans i planificació territorial.
4.10.Disseny de futurs (potencialitats de creixement econòmic) segons les possibilitats del territori i dels seus patrimonis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada