dijous, 7 de gener de 2010

Vegem les Vegueries



Avui, els diaris de Lleida publiquen un article meu en què goso de reflexionar a propòsit de l'enrenou que ha ocasionat l'interès del Govern a legislar sobre la nova divisió territorial de Catalunya.

Hi defenso les Vegueries. Però hi poso dues condicions sobre les quals no estic gens segur que ens en sortim: que serveixin com a descentralització administrativa de la Generalitat, i que siguin la condició de desconcentració de poder del Govern i de la capital.

En efecte, qui no és de l'àrea metropolitana barcelonina sap com aquesta part del país ha anat acumulant recursos de tota mena. No nego que hagi estat una sort per a Catalunya en temps de negació política de la nació: el "Cap i Casal" ha servat -gràcies al seu poder- la torxa que indicava Catalunya en l'espai d'Ibèria i d'Europa. Però és innegable que, arribades les llibertats de què disposem fa temps, els governs han permès que Barcelona i entorns seguissin fagocitant possibles creixements de les comarques interiors, pirinenques i occidentals. El centripetisme connatural a les comunitats humanes necessita correctius de redistribució i de reequilibri. Com els necessita el capitalisme: aquest sistema no gens màgic d'acumulació de béns i capitals.

De vegades penso que si Catalunya es desenganxés del comboi peninsular, vascularia inevitablement cap al mar. Tothom s'hauria d'arrapar a les soques dels pins per no ofegar-se en l'aigua mediterrània. Hem crescut tan malament, només cap a una banda!

L'aplicació a Catlaunya del principi de "subsidiarietat" no exigeix, necessàriament, les vegueries, és clar. Però aquestes poden ser-ne un instrument efectiu, si la Llei que les creï no s'embolica en burocràcies i excuses per justificar l'"status quo" actual sota una màscara de modernitat.

No es tracta tant de crear un model administratiu territorial nou (per bé que amb la mel de la tradició), com de bastir un sistema eficient d'atenció governamental i de gestió pròxima als afers quotidians de la gent. No es tracta tant de presumir d'haver romput les "províncies", com d'esmicolar el costum que tot es decideixi (despesa corrent, emplaçament de serveis, geografia prioritària d'inversions...) a Barcelona (o a la capital de província, tant hi fa). Ha passat el temps interpretar els desigs o les necessitats dels territoris no metropolitans des de la comoditat tradiconal del castell: el que va descriure Kafka o un de més accessible, tant se val. El pressupost públic ha de respondre majorment a les demandes territorials, a les necessitats que s'expressen en la diversitat geogràfica i demogràfica del país. I la gestió política d'aquest pressupost ha de tenir evidències palpables, "vivibles", en aquesta diversitat.

La diversitat, sí. Aqueix és el concepte clau per a la construcció del nou món: aquest "altre" que hem jurat que és possible. Bio-diversitat; diversitat cultural; etno-diversitat; diversificació econòmica; diferència i no desigualtat; construccio civil en xarxa; mestissatge en la diferència... La diversitat (fins la de les futuribles vegueries) no és divisió, sinó complementarietat.

Potser mai no n'hi haurà, de "vegueries", a Catalunya. Tal com van les coses, duen mal camí. Tantes tensions polítiques i territorials són indicatiu que tothom estira o arronsa cap a casa. I que això de la diversitat en xarxa, o de la subsidiarietat per a l'equilibri territorial encara no és gens madur entre nosaltres. Potser perquè duem un farcell massa feixuc a l'esquena i no hem sabut desprendre'ns de càrregues que ja s'hi han fet velles i inservibles... Càrregues de pors, de prejudicis, d'interessos...

Millor que hi pensem. Millor que puguem madurar conjuntament -participativament, en diem, ara- una idea de país únic, fort, vanguardista; però necessàriament divers i ric. Ric, precisament perquè és divers; i divers, justament perquè és ric.

1 comentari:

  1. Ser una magrana madura et fa prudent i alhora savi. Veritablement és necessari actuar amb previsió i no aventurar-se en divisions territorials encara i que històricament se sàpiguin justes i justificades. No deixo de capficar-me per la vegueria més oblidada que no és pas la meva, la de Ponent, sinó la de l'Alt Pirineu i Aran, i en el pobre tècnic o coordinador institucional, el repartidor/a, els transportistes, els i les mestres itinerants, i tot aquell o aquella que li pertoqui el càrrec seguit de la cua "territorial de l'Alt Pirineu", on són les infraestructures i els recursos per a que la gent que ocupa aquest territori vagi des de la Seu d'Urgell fins a Vielha, en el millor dels casos, i pugui fer la seva tasca degudament?. És bonic poder ser just amb la història de la nostra nació però no val a ser badoc, fem-ho bé i preparem amb destresa els territoris abans de donar-los tan sàvia i merescuda responsabilitat.

    ResponElimina