Duresa.

Fa dies que plou. I el vent encara arriba fred. No maduren les nespres, i les tomateres no s'expandeixen sota les canyes. Al cel, cada tarda, passegen castellots de cotó a la punta i amb una massa de cendra negra a l'ampla base.

Fa dies que la Moncloa ens amenaça. I fa dies que qui hi viu ens castiga. Ens castiguen els banquers amb tronades que s'allarguen pels carrers i fan tremir les teules de les cases. Des que la primavera havia de venir, el capital que vola d'un cel a l'altre no té figura de cigonya (les cigonyes s'han arraulit al niu, escalfant la pollada nova, aterrida), sinó d'aus de bec corbat i plomatge negre. Sobre el cel d'Europa, els voltors planegen entre els castellots de cotó i de cendra, al grat del vent glaçat.

Les maduixeres s'han arrupit; i les plantes dels melons no gosen allargar llurs braços tendres. No sosté el magraner les camapanes roges de les flors, que cauen com els mots inútils.

Fa dies que Millet somriu sota la maltempsada. Fa dies que els banquers comptes guanys a compte de l'erari dels humils. I la gent, als mercats, fa dies que diu que el gra se li ajau als camps; i que potser hauran de cremar llenya, quan novembre arribi., per rescalfar la llar.

Què direm, aquest octubre, aquest novembre, a la gent que camina entre edificis, insegura del demà, poruga del vol dels castellots i de les aus de bec corbat?

Mentrestant, es fa llarg l'hivern d'aquesta primavera. Potser serà llarga la primavera d'aquest estiu, que truca a la porta. Qui sap si l'hivern no guanya la partida a les altres estacions i acaba quedant-se al menjador, als dormitoris, a les braques dels fruiters, a la porta de les sucursals de bancs i caixes, a cavall dels lleons del palau dels diputats, a les escales tristes del palau de la Moncloa...

Però l'hivern és dur, fins i tot per als voltors. Encara que els voltors no hi pensin a l'estiu!

Fa dies que plou i que el juny és un febrer. Potser ha començat la revolta dels humils, car l'estiu és el temps del goig només dels rics!