dilluns, 14 de juny de 2010

La poteta del llop.

Dissabte passat, CiU –per obra d’Artur Mas- marcava territori a Tàrrega alçant la poteta i deixant un rajolí de mentides al tronc, encara tan jove del Segarra-Garrigues. De passada, amb el rajolí batejava ICV: “Inciativa al front de Medi Ambient és la guineu que cuida les gallines”. Una frase d’en Mas, d’impagable valor imaginatiu!

En Mas no devia ser sinó un cadell quan als volts de Nadal de l’any 1994 ICV va proposar l’esmena a la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 1995: “l’Estat considera d’Interès General el Canal Segarra-Garrigues”. Fins aquell dia, el canal no era sinó una entelèquia a mans de CiU. Eren temps de Prenafeta i d’Alavedra, crec. Els prohoms de Convergència i d’Unió al govern de Catalunya tenien el Canal tancat a l’armari dels oblits, cobert de teranyines. Això sí, cada quatre anys, en campanya electoral, li netejaven la pols i el treien de processó pels pobles de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. Duien a espatlles el projecte del canal i n’anunciaven la imminència com una santa prometença. En acabar, passaven el cove casa per casa; comptaven els vots recollits i, feliços del recapte, tornaven promesa i cove a l’armari, fins a la campanya següent.

Als volts del Nadal de 1994 al Congrés, CiU i PP i ICV-IU van aprovar l’esmena presentada per Mercè Rivadulla, llavors diputada a Corts. Amb un PSOE ofès i rabiüt, el Segarra-Garrigues començava a caminar: el canal principal rebria pressupost. CiU no va tenir cap vergonya, aquell dia, de votar a favor de l’esmena que donava a l’Estat i al govern del PSOE la competència de l’obra més important de la Lleida futura. De fet, CiU no ha tingut mai vergonya de gran cosa, en matèria de competències catalanes. Tot ho justificava: “el peix al cove i la resta a fer punyetes!”

Gràcies, doncs, a ICV (la guineu en el galliner, segons Mas) Lleida veuria un canal que CiU –amb Mas o sense- havia estat incapaç de materialitzar. Incapaç, sí! Però no pas perquè valgués molts diners –que els valia-, sinó perquè els diners era millor invertir-los a l’àrea Metropolitana, que és on sempre raja la mel més dolça. Lleida ja en tenia prou amb la palla i les faves de les promeses: sempre estava llesta per a ser munyida. CiU sabia com omplir el cove amb les promeses d’un Canal que no pensava ni remotament executar.

Però Mas ja no era tan cadell quan CiU, un cop el Segarra-Garrigues fou un compromís de l’Estat i no seu, sumà 20.000 hectàrees (tot el marge esquerre del canal) a les 50.000 del projecte inicial (el que havia guardat entre teranyines). Una valentia que CiU va manifestar traient pit, sense tenir cap seguretat de la suficiència de la concessió final d’aigua. Ja no era tan cadell, en Mas, quan CiU va dur el projecte, l’any 95, a través de l’Estat, a Brussel·les, amb una Declaració d’Impacte Ambiental (obligada per la Directiva Europea 79/409/CEE) del tot barroera, insensata i deficitària. Aquesta pèssima programació fou causa d’una de les sentències condemnatòries que ara expiem. Pel que fa a les ZEPA, CiU n’havia assenyalat inicialment 3.887 ha. per complir amb l’altra Directiva europea: la 74/409/CEE, sobre els hàbitats. Es van cuidar molt de no dir-ne res a ningú. Quan la Comissió Europea va obligar a augmentar-les, el govern de CiU, les va ampliar fins a 20.500 ha. Naturalment, tampoc no en va dir ni piu: ni informació pública, ni comunicació als regants, ni romanços: les ZEPA ja eren al projecte que revisava la Comissió i això bastava.

En Mas era Conseller en cap –ja no cadell, sinó líder- quan la Unió Europea va sentenciar contra el projecte del Segarra-Garrigues per insuficiència, encara, d’hectàrees de secà protegides (SeoBirdLife n’havia fet la denúncia mesos abans). CiU també ho va amagar, això, perquè les eleccions de 2006 trucaven a la porta. Aquesta sentència del Tribunal Europeu precedia la que va caure poc després per la incorrecció del projecte en la seva Declaració d’Impacte Ambiental, suposadament ratificada per l’Estat. Amb aquestes premisses hem hagut de fer camí, des d’aleshores.

Des de l’any 2006, Mas és merescudament a l’oposició. I des d’aquest any, ICV té la responsabilitat del Medi Ambient a Catalunya. Per encàrrec de l’Executiu de la Generalitat, a la conselleria d’Agricultura i a la de Medi Ambient els ha correspost desenredar la madeixa que CiU havia embolicat tan matusserament. Hi ha herències que arriben enverinades. Però és obligatori d’acomplir les Directives europees, llevat que hom abandoni el projecte del canal, o que l’Estat espanyol es faci càrrec de les ingents sumes de diners anuals de multa, transferides, és clar, a Catalunya; o llevat d’abandonar la UE. Només que això darrer, no depèn de la Generalitat...

Durant tot aquest temps de contraofertes i de pactes amb la Comissió Europea, ICV ha sofert el constant calvari de la insídia dels comissaris polítics de CiU i, més d’un cop, del propi Mas, l’aspirant a presidir el país (els déus no li ho permetin!). CiU i el seu més alt herald menteixen arreu i tothora sobre la seva responsabilitat i sobre els fets més que lamentables d’un projecte nacional de Catalunya que no va començar a caminar per obra d’ells, que n’havien d’haver estat els conductors i factors, sinó del primer govern d’Aznar, car el PSOE no hi va ser a temps. Si CiU té coratge –que no tindrà- reconeixerà en la seva descurança pel Segarra-Garrigues un dels espisodis més tristos del seu pas interminable pel govern. Aquest canal fou per a Lleida l’oprobi dels nacionalistes; ells que diuen estimar-se tant aquesta terra, com tantíssim veneren les muntanyes de Montserrat, el Montseny i el Pirineu de Queralbs i de la vall de Núria!

En els camps del Segarra-Garrigues, doncs, no hi ha guineu sinó llobató. I uns quants caçadors de vots, ben entrenats: “vot que vola, peix al cove!”. Per això, en els annals del Segarra-Garrigues, la petjada de CiU és francament vergonyant. Però encara ho és més la contumàcia i la poca solta amb què acusa els altres dels errors propis. Insuportable l’orgull negligent de qui sempre s’ha cregut –o ho ha fet veure- llum, veritat i vida de la Catalunya tota!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada