El Palau i els palatins.

Un líder molt important de CiU va dir: "Ens han entrat al Palau!!". Així s'exclamava hores després que la policia hagués iniciat l'escorcoll de les oficines que regentaven Millet, Montull i família tota. Als convergents els havien violentat el Temple, doncs. Astorats i adolorits -jo pensava en aquells moments que per una qüestió cultural- ploraven la vulneració, com ho devien fer els sacerdots d'Israel quan els babilonis profanaven el temple de Salomó a Jerusalem. No vull fer similituds, però.

No sé quina reacció van tenir els populars davant del mateix fet. I ignoro què devien sentir els republicans. Ni els altres. Jo sé que per les meves artèries va córrer un flux espès d'estranyesa, una sorpresa que era com un glop llarg d'alcohol. Però el cert és que ningú que no fos de CiU no va exclamar que havien profanat el seu temple, al seu palau. M'he preguntat moltes vegades per què. I finalment crec tenir-ne la resposta. Reconec que sóc lent de reflexos mentals, de vegades.

Algun lector o lectora podrà pensar que aquella sagrada indignació convergent era a causa de la temença que s'hi descobrissin els trasbalsos econòmics que pressumptament han beneficiat el seu partit polític. I és probable que una part de la ràbia de l'exclamació respongués a aquest temor. Però això no justificaria el sentiment de vulneració que expressa la frase. Per això provo de donar-hi una nova interpretació:

Durant més de vint anys CiU ha governat (quasi sempre en solitari) el país. Convergència representa molt majorment (a pesar que és un "moviment" més que no pas un partit polític) el segment demogràfic que correspon a les famílies de la burgesia catalana nascuda en la primera industrialització, a cavall de la pre-Renaixença i del noucentisme que va escolar-se en la República i que va acabar esclafant el franquisme. La burgesia posterior no tant, entre altres raons perquè no ñes familiar, no és de nissaga. La burgesia emparada per CDC és la que fou -i és encara- pactista amb l'Estat, mal·leable amb les ordres econòmiques de Madrid, refractària als avenços socials i polítics; només modernitzada a cop d'acceptar que la realitat no és estàtica. Aquesta burgesia -vestida de gala per al Liceu, i mecenes del Palau- ha dipositat en Convergència i -potser menys- en Unió l'esperança de la seva pervivència. No pot ser aristocràtica perquè no n'és, car no ha tingut rei propi; però vol els tics palatins dels aristòcrates de tota monarquia (i a Espanya n'hi ha una de recuperada) per bé que amb la murrieria de la reivindicació del seu espai econòmic, massa munyit per la voracitat impositiva de l'Estat. Allò del "peix al cove" respon perfectament a aquesta aliança d'estira i arronsa amb els interessos de Madrid (avui ja no tan aristocràtics, però igualment molestos). Tot grup-classe necessita els seus símbols, i el Palau -com Montserrat, el Montseny d'ametistes, la Sagrada Família o la Santa Espina- fan perfectament la funció simbòlica. Molt més, en tot cas, que no pas la senyera estelada.

Vint i massa anys de govern de CDC i UDC han cossificat la patrimonialització dels símbols burgesos per part d'aquests portaveus del grup-classe que va néixer en les filatures i va crèixer indià. Amb els anys (i per dret de naixença) CDC ha pogut dir, i fer-ho creure a tothom, que ella és Catalunya tant com Catalunya és CDC. La resta és espúria: benintencionats però equivocats els d'ERC, comunistes indesitjables els del PSUC-ICV, ara transvestits d'ocellaries, espanyolistes acrítics els del PSC (amb alguna família infidel a la tradició), i aliançables, si és el cas, els del PP de disciplina catalana... Només CiU és la sang de la Catalunya històrica que arrenca amb Guifrè i assoleix amb Prat de la Riba la seva més alta expressió (entremig, ja se sap, desastres per al poble, oportunitats -encara que siguin oprobioses- per als rics: el diner no té color).

CiU no ha patrimonialitzat el símbol del romànic del Pirineu lleidatà (és petit i queda lluny de la consciència general), però sí el de Ripoll (l'abat Oliba hi és present eternament). No ha patrimonialitzat la Seu Vella de Lleida (allí s'està, per als lleidatans, que no tenen burgesia) però sí el Canigó (no importa que sigui francès: són els preus que paga la història de la fermesa contra la submissió). Naturalment, el Palau de la Música Catalana és palau, ho és de la música -que CiU va impulsar ben escassament en els seus anys d'esplendor governamental- i és català. Què millor per a dir que el Palau de la Música Catalana és un dels temples -si no el Temple- de la cultura nacional?

Així les coses, no és estrany que Convergència cridés que hom havia profanat el Palau. I així les coses no hi ha res d'estrany que els oficiants del Palau -genèticament aliats del poder burgès-fecin i desfecin al seu antull: "Tot per Catalunya!", com em va dir una militant de CDC -ja fa molts anys- a Camarasa, imitant inconscientment -i ja és significatiu!- el lema que la Guàrdia Civil tenia escrit a la porta d'entrada de les seves casernes. Si tot ho devem a Catalunya i Catalunya és CiU, llavors, tot ho devem a CiU. Obvi, no fa?