Acaba de succeir. Fa una estona jo era davant la porta noble del Parlament de Catalunya. Una senyora d'edat avançada s'hi apropava amb el seu gosset, lligat amb una corda roja. Dona i animaló caminaven de pressa per la vorera que calça l'edifici. Quan han arribat just a l'alçada del portal, la senyora s'ha exclamat, ostensiblement, dirigint-se al seu gosset:
-Au, corre, fugim; que aquí fa angúnia i tot!
Ha estirat l'animal amb energia i tots dos s'han apressat vorera enllà, en direcció al parc.
Sé que l'angúnia no es referia a les reixes dels embornals que dia sí i altre també ens regalen una monodia intensíssima de pudor de matèria descomposta. Avui fa una marinada suau i la fortor no gosa sortir al carrer, estranyament. La senyora es referia a la Casa, a la gent que l'habitem.
No sé si és veritat que el Parlament fa angúnia a gaire gent, ni si en fem els diputats... Però quan una senyora madura ho diu de manera que sigui entesa i escoltada un se sent brut. Almenys part defora.
Què passa? Què ens passa? On passem, tots plegats? On anirem a parar, els de fora i els de dins que hi som perquè, un dia, els de fora ens hi van voler provisionalment ?
El Tribunal Constitucional acaba de perpetrar la seva sentència i tota la sang s'ha vessat (potser més escandalosament que no pas adolorida) per les catifes polítiques. Podria ser una de les causes de l'angúnia de la senyora amb gosset?
Però no tota la sang vessada és pintura vermella. N'hi ha de ben vibrant que ara xiscla amb un aüc de dolor pregon: per a aquesta sang sincera que no hem pogut o no hem sabut evitar, alguna cosa s'ha esquinçat que no podrà recompondre's. L'angúnia és la ferida? Es l'aparent indiferència amb què han ferit els que ho han fet?
L'angúnia de la senyora, també pot ser que vingui des de l'altre Palau, del d'en Millet i de les sospites d'oli untant els dits de la política.
Sigui com sigui, si el Parlament fa angúnia a una senyora que passeja amb gosset lligat, tenim un problema. I és més difícil de resoldre que no pas el dilema de la quadratura del cercle, o que el misteri de l'Esfinx de Guizeh.
Per si de cas, avui em refugio -sempre hi ha un sopluig per a l'esperança- en la convicció que, de la mateixa manera que una mosca no fa estiu, una senyora anguniejada no fa l'Angúnia.
Angúnia té un ètim bessó d'agonia. Fa vertígen de pensar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada