diumenge, 4 de juliol de 2010

Contra la fatiga, l'horitzó.

1. El mur:
Com en altres ocasions històriques, a Catalunya li han plantat una paret enorme, alta i llarga. Les aspiracions a l’esdevenir pacient del seu autogovern tot reformant l’Estat fins a fer-lo federal de veres, semblen haver-se estroncat d’una manera tan estúpida com cega. La sentència del TC no és fruit de la ignorància dels magistrats, sinó d’un interès polític -massa ampli a l’Estat- de concloure la descentralització i la desconcentració del poder. L’excusa és “aturar la màquina centrifugadora que Catalunya sempre té en marxa”.
2. Un consens truncat:
Per a Catalunya, l’Estatut d’Autonomia no ha estat mai un final de camí, sinó un instrument que, alhora que fa possibles les polítiques territorials i culturals pròpies i un sentit propi d’equitat social, serveix per a la constant transformació de l’Estat des del consens bàsic dels catalans i d’aquests amb els espanyols. L’Estatut ha estat la via federalitzant d’una arquitectura construïda mal·leable en el pacte constitucional de la Transició. De fet, cap altre instrument espanyol no ha estat capaç de tanta transformació amb tant de consens.
3. TC, PP i Govern d’Espanya:
Admetent que el TC ha fet el que n’era esperable, el que més preocupa és l’actitud del Govern del PSOE. Les interpretacions de “fi de camí” que n’han fet la vice-primera ministra i el President, són tot un cop de balda a les aspiracions catalanes, i l’expressió d’una voluntat de punt final a la forma lenta, però segura, de descentralització del poder d’un Estat que es perfilava federalment asimètric a mig termini. L’equació explica com el PP pretén la involució, el PSOE la paràlisi de l’autonomisme; i com el TC ha estat capaç –després de molt de temps de donar-hi tombs- d’encaixar una i altra voluntats en la seva sentència política.
4. Els fets, tossuts:
Però Catalunya no és una nació per caprici, ni se’n declara per tocar allò que no sona a Espanya. Es un fet inevitable i inqüestionable, que ve de la història i que es manté per voluntat quasi unànime –per bé que difusa- de la seva ciutadania diversa. Una nació sense estat (la nostra incorporada a un Estat plurinacional) és inevitablement tossuda pel que fa a les aspiracions del seu reconeixement en l’intern i a l’exterior de l’Estat. No hi ha balda o forrellat que valgui ni punt que posi final a res. En la història de la humanitat, l’afirmació de la diversitat identitària és tan obstinada entre les nacions com ho és en les comunitats culturals o ètniques.
5. El compromís històric dels partits polítics catalans:
Agradi o no, els partits catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) van comprometre la seva acció en el “pacte constitucional” als anys de la transició. La Constitució espanyola es va voler –tot just perquè el compromís polític no impedís el futur de la política territorial espanyola- prou àmplia d’interpretació com per encabir les transformacions lentes de l’Estat. Els partits catalans estan legitimats, doncs, per proposar reformes estatutàries fortes que tensin les costures constitucionals. I els poders de l’Estat tenen l’obligació d’encabir-les, car dimanen del pacte de la transició. Però els partits polítics catalans, si es troben davant d’un mur (el del TC, avui) que els impossibilita la proposta reformista de l’Estat a través del pacte entre aquest i el Parlament i seguint la via reformista, o hauran d’acatar l’alçària de la paret o hauran de plantejar una estratègia del tot nova, al marge dels acords compromesos en la transició per al text constituent de la nova Espanya. Aquest pas és vertiginós, i de resultats incerts; però sembla inevitable si els partits catalanistes i democràtics no volen quedar-se presoners dels seus compromisos històrics tot encotillant Catalunya en un Estat que en nega les aspiracions, per molt que aquestes siguin no segregacionistes.
6. Sortir de l’atzucac:
El que ha fet el TC i la resposta que hi ha donat el Govern de Madrid, semblen tancar, a Catalunya i a l’Estat, tot un període. Quan se’n tanca un, forçosament en queda obert el següent. No sabem com respondran les altres nacions, ni les autonomies d’Espanya... però Catalunya pot donar per liquidada la “primera transició”, almenys pel que fa a la qüestió territorial i competencial establerta en la Constitució. Així les coses, caldrà abordar la segona. I caldrà fer-ho considerant que tot moviment nacional ha de ser necessàriament referendat per la immensa majoria del poble, en el qual resideix la sobirania política i institucional. Això exigirà als partits catalanistes la unitària recerca del comú denominador popular, a partir del qual dissenyar els nous horitzons nacionals. I és més que intuïble que aquest denominador comú només pot conèixer-se a través d’una consulta popular, no excloent, sobre l’encaix –o no- de Catalunya a l’Estat espanyol en el context irrenunciable de la Unió Europea. Catalunya ja té Llei que la faculta –no sense discussions amb l’Estat, és clar- per a les consultes populars.
7. Consultar des del Parlament:
De fet és innegable que va ser Catalunya, en bona part, que obria la descentralització i la desconcentració dels poders de l’Estat en la primera transició. Ara és cridada a fer-ho per a la segona. Catalunya no és cap dels partits que representen una part (majoritària o minoritària) del seu poble. La nació troba la seva representació política en tot l’arc parlamentari sorgit de les eleccions. Es en el Parlament, doncs, on el poble té delegada la seva la sobirania. I correspon a aquesta alta instància legislativa i representativa del país ordenar la consulta sobre el nou (o tradicional) encaix –o no- de Catalunya en l’Estat espanyol.
8. Novament, els partits politics del catalanisme:
I és als partits que concorreran a les eleccions que correspon de definir quina forma defensen per a aquest encaix –o no- de Catalunya. Però correspondrà a tots els diputats i diputades del catalanisme democràtic decidir, unànimement, com consultar-ho al poble. Després, seran novament els partits, d’acord amb les seves majories i minories, els que dissenyin l’estratègia per a fer real la voluntat majoritària expressada per les urnes de la consulta.
9. Les fórmules contemporànies:
No hi ha gaires formes d’organització plurinacional dels estats a partir del pacte de les parts. De fet se circumscriuen a tres grans principis: descentralització autonòmica, federació de sobiranies, segregació d’una sobirania respecte de l’altra. Naturalment, cadascuna de les fórmules té matisos, i temps diferents. I documents “constituents” derivats del pacte també diferents. Però això ja és tota una altra cosa.
10. L’autodeterminació:
El dret inalienable i imprescriptible de les nacions a la seva autodeterminació atorga a les majories dels seus pobles la facultat, internacionalment reconeguda, de decidir la forma d’exercici de la seva sobirania nacional. I la sobirania explica moltes coses: continguts constitucionals, forma de govern de l’Estat, sistema electoral, administració territorial, confessionalitat o no de l’Estat, etc. Es obvi que l’exercici de l’autodeterminació també permet que les nacions sense estat dirimeixin la seva posició en el món. Es a aquesta darrera accepció de l’autodeterminació que apel·làvem en el punt anterior. Es sota el principi de la unitat del poble, de l’estalvi de divisions ingovernables i incurables, que cal avançar en aquell dret imprescriptible i inalienable, encara considerant, justament per la imprescriptibilitat, que la maduresa dels pobles és dinàmica, dialèctica i que es perfà amb el temps, d’acord amb les circumstàncies socials i culturals que aquest va amassant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada