dijous, 8 de juliol de 2010

Oasis que ofeguen.


Vergonya és definida per Fabra així: Torbament de l'ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda.

La vergonya aliena és aquest mateix sentiment quan és provocat per una falta no pròpia de qui el sent. I això és el que fa dies que experimento amb el teatre lamentable d'alguns polítics enxarxats en la discussió sobre la bandera i/o el lema de la manifestació patriòtica del dia 10 de juliol.

Mirada a vol d'ocell, aquesta Catalunya humiliada ofereix un lamentable espectacle de torsions i contorsions, de tensions i distensions, de caos, de faccions humanes, de desbandada. Si els fidels al Tribunal Constitucional ens miren des de dalt, han de rompre's de riure.

Mirada des de l'alçària humana, aquesta Catalunya humiliada, ofereix una imatge trista, marcida, fatigada, quasi com el pas dels zombies. Si no deixem de mirar-nos l'omelic -encara que sigui per un cop- i no ens mirem la pàtria i la seva gent, ens podem marrir, com les pomes de desembre que s'han quedat a l'arbre.

Allò que hauria de ser un enorme crit d'afirmació nacional, risca de ser una enorme manifestació de la incapacitat política nacional. A la vora de les eleccions, tot és més urgent que no pas la urgència. Ara no va de vots, redéu! que va de contestar els poders d'aquesta Espanya irredempta que s'entesta a encotillar-nos en el seu uniforme de cendra, i de fer-nos desfilar amb la marcialitat de la seva nostàlgia imperial.

Es lamentable allò que provoca lements. No sé quanta gent (imagino que centenes de milers de persones) plora l'espectacle polític que vivim a Catalunya. Jo, almenys, el deploro. I n'hi haurà prou -penso- amb el meu lament com perquè jo consideri lamentables l'escenari i la dramatúrgia que s'hi representa.

Vaig formular la necessitat d'una enorme manifestació unitària abans que el TC sentenciés, per advertir urbi et orbe on era plantada, serenya i severa, Catalunya. No vaig ser escoltat. Vaig ser feliç quan el President Montilla parlava animant el poble de Catalunya a manifestar-se contra la sentència (contra allò que implica de greu i de dur, i d'inassumible, la sentència, vull suposar). Vaig creure que més valia tard que mai... I ara he de veure, impotent, aquest estira i arronsa tan infructuós i ridícul: "posa'm una senyera que et dono una pancarta. Posa'm pancarta que et regalo una senyera..."

Jo, part del poble, seré a la manifestació. Se me'n ben refot del duel de símbols i de capçaleres! Hi seré perquè vull creure en el meu país, i perquè vull mostrar-ne el millor coratge cívic a la vora de qui vol mostrar el coratge cívic del meu país. Però hi seré amb la inevitable angúnia íntima d'un lament.

Aquesta, me la deuran durant molt de temps els que me l'han acabada provocant.

Els que impulsem les idees a través dels partits polítics, ¿ens podem estranyar de l'abstenció popular? De la dita i redita "desafecció"? Ni Millet, ni Pretòria, ni tan solament el TC ¿no ens remouen la consiència que mou el múscul que remou la noblesa política?

Quan pensem reaccionar, d'una vegada per totes?

Hi ha oasis que ofeguen.



1 comentari: