M'adono que no he escrit res de res sobre el pressumpte finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya, a través dels oficis fets al Palau de la Música Catalana pels ínclits Millet i Montull. Res que no sigui una rflexió sobre l'abús de la patrimonialització dels símbols i llocs nacionals que fan els que governen durant massa anys seguits. Per què?
He d'admetre que aquest assumpte -el del pressumpte finançament irregular de CDC-, en realitat, no m'interessa. L'altre, sí. El de l'ús en benefici propi d'allò que és patrimoni de la nació. I m'interessa més quan aquest ús és fet en nom dels valors nacionals que diu representar (i acaba creient-s'ho) qui té el poder i el nom d'aquest poder.
Si resulta no ser veritat que CDC hagi fet frau, la història haurà quedat com un episodi lleig. Lleig per al Palau de la Música i lleig per a CDC, que ha anunciat el retorn (per a quan?) dels diners que admet haver-ne rebut a compte de la vella fundació "Trias Fargas", avui "CatDem" i que no van ser usats com mana el cànon democràtic.
Si, per contra, el jutge (la Comissió Parlamentària, tothom la dóna per descomptada, traspassada pel glavi del temps) confirma la irregularitat del finançament, les eleccions ja hauran tingut lloc: tot serà excuses, "cortines de fum", responsabilitats de qui ja no és a la palestra, etc., etc. Res de nou sota el sol de Catalunya (o del món).
Avui per avui, les sospites generalitzades que CDC no ha jugat net (apunts comptables, notes en els dietaris, informes de l'Agència Tributària, Comissió d'investigació, etc.) no colpegen gens ni mica les expectatives de vot que té la coalició dita nacionalista, confirmades reiteradament per les enquestes. Com si no hagués passat res. Es clar que hi ha la presumpció d'innocència... Per bé que també hi ha la confessió manifesta d'uns convenis incorrectes i la contrició del retorn dels diners que importaven...
Al Partit Popular li plouen les acusacions de fraudulència dinerària a dojo: València, Mallorca, Madrid... I les enquestes segueixen confirmant la seva alça en les expectatives electorals. Com si no hagués passat res. Es clar que hi ha la presumpció d'innocència...
Tot amb tot, el que resulta més anguniós d'aquests afers de corruptel·les -certes o suposades- és la llenya política que se'n fa: els uns defensant-se numantinament -sense investigacions internes ni explicacions externes- la seva bondat impol·luta. I els altres amb acusacions i enlairament de més sospites. La resistència dels inculpats és equivalent a la foça dels inculpadors. Tot queda equilibrat. Però ni els uns ni els altres no esmercen l'energia per "saber la veritat" (si hi ha veritats, i si aquestes -si hi són- poden saber-se). No es cansen la musculatura política per netejar el bon nom d'aquesta forma de conviure sota l'ègira dels partits polítics que, des dels temps de Pèricles, anomenem democràcia...
Aquests "uns" i "altres" s'afadiguen només per guanyar un centímetre (metres o quilòmetres sembla impossible) al terreny dels adversaris. Compten els esforços per escons. Cada gota de suor -cada mot usat- són una aproximació més al "poder" de l'Executiu que és al tombant.
Ah! I per afegir gràcia i llocs comuns a la cosa, hom usa la teoria de la conspiració. O la metàfora més que gastada del "ventilador".
Mentre escric aquestes reflexions, un ventilador mou l'aire tòrrid del meu estudi. Me l'estimo molt, el meu ventilador. Ningú no té dret a prendre'n el nom en va!
Trobo que la política és (hauria de ser) una altra cosa. L'èxit escolar dels nostres joves, per exemple. O la preocupació (i posterior ocupació) per la suficiència de places en residències per a ancians. O tal vegada la universalització de la mobilitat en el món rural... O la reflexió sobre si hem de sostenir, encara, aquesta brutalitat nacional anomenada "correbous". O com ens ho hem de fer perquè la campanya del vi d'enguany no sigui un desastre per als agricultors, tenint com sembla que tenim, els cellers plens de la collita de l'any passat.
Els eximis líders polítics són de vacances, amb el seu ventilador, per si fa falta esgrimir-lo quan, a peu de rambla o de platja toqui fer declaracions.
On són els líders polítics?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada