Vallverdú, de signe cranc.

Acabo de llegir el darrer poema del llibre De signe cranc, de Josep Vallverdú. He fet la lectura del poemari a marxa molt lenta, com passejant entre els versos. No és només que el llibre ho exigeixi, sinó que ha estat un pler (i una tristesa, i una exultació, i un emmeravellament) desxifrar continguts i imatges (tantes, i tan bones) de cadascuna de les construccion poètiques.

Mai no hauria dit que el prosista per excel·lència fos capaç d'una obra poètica tan ben feta i tan densa. Temps ha, molt, vaig llegir-li un poemari dedicat a un seu gos. Era un llibre enginyós i tot ple de tendreses, quasi primàries... Però De signe cranc és tota una altra cosa. Hi ha una maduresa sentimental, una dolçor moral, en aquest recull de (molts) poemes, que esborrona.

Construïdes a la manera clàssica, les poesies majoritàriament són sonets, o quartetes de rima perfecta. Bastides a base de decassíl·labs catalans i d'alexandrins. No només, però majoritàriament d'aquesta faiçó. I res no hi grinyola, perquè cada vers és pensat, segurament corregit diverses vegades, acabat.

Si digués que l'univers del volum De signe cranc sorprén, mentiria en part. Quin coneix poc o molt en Vallverdú no pot estranyar-se de les seves reflexions sobre allò que és essencial en un ésser humà: el record, la recuperació dels paradisos perduts de la infantesa i de l'adolescència, l'experiència amorosa com una exultació dels sentits, però igualment com una fortalesa inexpugnable de solidaritat i de companyia. I la presència constant de la finitud sabuda, com una premonició.

Si digués que el poemari no corprén, mentiria absolutament. Perquè De signe cranc és una avaluació del temps d'un home profundament colpidora. I és profundament colpidora la visió que Vallverdú regala al lector sobre l'avenir. I sobre el temps present que transita en l'ancianitat de l'experiència personal.

Per primera vegada, havent llegit De signe cranc, m'he adonat que Josep Vallverdú compta els seus dies per desenes d'anys. Fins ara, als meus ulls desatents, seguia essent el professor que vaig tenir al col·legi dels Caputxins de Les Borges Blanques, ja de cabell de neu, però de pell estirada i de posat britànic, quan fumava en pipa i ens explicava com abordar una descripció literària o una narració.

Tothom sap que Josep Vallverdú és sempre davant de l'ordinador (crec que ja no usa la màquina de tecles, fa temps), i que té obres quasi enllestides entre d'altres d'embastades i entre d'altres, encara, tot just començades. Ell, l'escriptor infatigable, és més màquina que no pas el seu ordinador. però si de cas m'apresso a dir que jo no he vist una màquina més delicada, més sàvia, més honesta que la que impulsa el cap i els dits d'en Vallverdú. I ja només em faltava De signe cranc per rendir-me definitivament als peus de la seva obra literària.