Auguris (1).

Auguro que succeiran moviements inèdits, importants, grans, en la política catalana. No serà demà que s'escaigui; però no tardaran a esdevenir-se.

L'esquerra catalana no se sostindrà si no repensa el seu paper, des de la pluralitat que ha expressat al llarg de la història. Les fronteres entre el centre-dreta, el centre-esquerra i l'esquerra (algun cop dita "real") tenen tendència a diluir-se. Quan l'economia governa la política i aquesta es veu incapaç de regir aquella, la dreta ho envaeix tot, perquè la dreta és la premonició dels capitals, la preparació del seu camp de maniobres, i la gestió dels efectes del seu moviment. Les darreres eleccions catalanes expliquen aquesta teoria. Un corrent sociològic, entre la simpatia franca i el temor al futur immediat, ha canalitzat els sugfragis cap a la banda dels que protegeixen o gestiones els capitals. L'esquerra, incapaç d'una alternativa o sense capacitat d'atreure confiança suficient en la que proposa, ha estat ignorada en la voluntat de la majoria. Si fa no fa, com a tot el món industrialitzat; com en totes les democràcies occidentals. La gent ha buscat la seguretat incerta del refugi, en lloc de sortir a camp obert i combatre la por.

L'esquerra ja no és -ni serà- allò que va ser en els anys de construcció de les societats del benestar. Fins i tot les "terceres vies" ja són qüestionades per la potència dels capitals que es mouen ràpid, incontrolats, amb les seves divisions d'artilleria pesada. L'esquerra contemporània haurà de construir instruments d'intervenció pública no només per parar l'avenç dels fluxos i de les acumulacions d'una economia liberal totpoderosa, sinó també per doblegar-la (sense destruir-la, però refent-les les funcions socials i l'ètica) a favor de la re-distribució el més universalitzada possible.

Per això les definicions socialdemòcrates, socialistes o prgoressistes, ja no són d'aquest temps. Ni és d'aquest temps el programa dels partits que encara les sostenen. Tot un nou món aflora, imprevisible i poderós. I és en aquest escenari que cal el replantejament de les idees, de les estratègies i de les tàctiques de l'esquerra sociològica i política: govern sobre els capitals mòbils i especuladors, democràcia sobre els moviments financers, equitat social, equitat amb els països en vies de desenvolupament, modernització dels sistemes relatius a l'energia, al transport i a les comunicacions, innovació en la producció d'aliments, canvis profunds en els models de consum, solidaritat ecològica intergeneracional, reorganització de valors i funcions en l'administració pública, re-invenció dels estats com a llocs de sobiranies nacionals compartides...

A Catalunya, repensar i refer l'esquerra, ara és una necessitat, una evidència i una oportunitat. I comença a ser una urgència. Es essencial que la pluralitat es mantingui viva. Però és igualment imprescindible una línia rectora d'unitat d'acció en base al màxim denominador comú. La transversalitat haurà de ser un cànon. I la unitat d'acció, en base al nou criteri polític que incorpori aquelles estratègies a què em referia abans, una manera nova d'afrontar els reptes d'aquest futur que ja tenim damunt de les espatlles.