Instint de creació.

...I l’home creà la terra.

Tinc per mi que l’home (entès a la manera genèrica) conté una llavor rebel que l’impulsa a crear. De primer va ser la tecnologia (els estris, les màquines) i immediatament després la reproducció plana i en color i la voluminosa, de la realitat immediata, pròxima, a la seva experiència vital. Més tard, la reproducció del món va ser a través del llenguatge verbal i de l’escrit. L’home, des que va saber usar les mans per a la manipulació de les coses que trobava, no ha parat d’escriure la seva visió del món: les seves pors, els seus desitjos, les seves incomprensions...

Per què és així, l’home? Per què experimenta aquesta necessitat de reproduir el seu món sobre la roca, en els papirus, en les teles de pintura, en les escultures? Per què té aquest impuls indeturable d’interpretar el món a través de les matemàtiques que duen a la física i a la química? Per què l’home necessita inventar una “mitologia” que satisfaci les seves passions, els seus dubtes? Per què escrivim novel·les?

Tinc per mi que l’home aspira a “crear”. Potser simplement per “recrear-se” ell mateix. Per recrear-se lliure de límits (sense dolor, sense mort, sense impotències). Incapaç de respondre amb seguretat per què és al món, qui va crear el món, què passa després d’aquest món visible –vivible- l’home mira de fer-se un univers a la seva mesura: pinta un cèrvol com dient que ha creat el cèrvol; escolpeix una dona embarassada com dient que la tribu serà fecunda; escriu una història com dient-se que pot inventar una realitat, a la manera com els déus han creat la realitat que a l’home li toca viure. L’home s’adona que les formes, les lletres poden enginyar, recrear, la vida segons la seva voluntat: el cèrvol pot ser dòcil, gras, alimentós; la història narrada pot salvar el o la protagonista del seu destí. L’home, amb l’enginyeria de la creació artística, pot venjar-se de les bèsties (les caça, les ensinistra); pot venjar-se de la malura (l’heroi supera totes les proves i quan mor és elevat i convertit en una estrella immortal).

Tenim una dèria infinita a imitar l’obra de la natura, la creació dels déus, i a afaiçonar-la d’acord amb els nostres interessos. Reinterpretar el món és governar-lo (encara que sigui en la pedra, en el paper, en la tela de pintor). De la mateixa manera que mentim per desaparèixer d’un escenari que ens és desfavorable (cap criminal accepta haver estat en el lloc dels fets), igualment som capaços de representar un món favorable als nostres interessos. Dominar la mort (com a misteri de dolor suprem) no ho poden fer ni els metges, però sí els novel·listes. Sabem que la novel·la no és real, però ens permet fugir d’indrets indesitjables, o penetrar-hi si ens interessen, aquests indrets. Quan somiem, no estem gens segurs que no siguem reals en aquella experiència. Quan llegim (quan contemplem un paisatge pictòric) no estem gens segurs que no sigui una veritat, allò que vivim en la lectura (o en la contemplació de la pintura).

Sempre mirem de “suplantar” els déus, de suplantar la seva obra de creació. Es el nostre neguit. I crec fermament que aquesta pruïja –el que s’anomena “pensament màgic”- és el principi de la transformació del món (la real i tecnològica, i la imaginària o artística) que l’humà duu en els seus gens.